A
Solsona,
hi
podrem
descobrir una
ciutat, per bé que petita i recollida, imponent pels seus monuments
i per la història que aquests ens expliquen.
Especialment,
d’aquells que, tan
endarrerits
temps
enllà, i pràcticament
sense textos escrits, ens
donaran fe de la seva preponderància a l’Edat Mitjana. Però
també, amb
uns altres més
propers
en
el temps i
amb testimonis escrits, coneixerem
el seu
resplendor
barroc ―un
dels més importants de Catalunya.
Abans
d’entrar a la ciutat, però ja
dins del Bisbat de Solsona, després d’un camí polsós, hi
descobrirem l’església de Sant Esteve d’Olius. Fou
consagrada
el 1079 pel
bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a
petició del comte Ermengol
I d’Urgell
i dels seus habitants.
És una magnífica mostra del romànic llombard
català: una
única nau amb coberta de volta de canó i reforçada amb arcs
faixons. Amb
tot,
l’església ha esdevingut famosa per la seva excepcional cripta,
enfonsada sota l’altar. És tan bella com senzilla. En baixar-hi,
com sis gegants, sis columnes, totes diferents,
s’obren
en forma de palmera i
ens separen la menuda
planta en tres naus.
En
seguir
cap a Solsona, si alcem la mirada, podrem albirar el
Castellvell. S’hi
alçava,
imponent, vigilant la ciutat que vivia al
seu redòs, per si calia defensar-la. Encara és
una magnifica talaia.
Començà
a construir-se
l’any 957,
per ordres del comte Sunyer d’Urgell. Però
no es va acabar fins que Agnès de Torroja, Senyora
de
Tarroja i de Solsona, va heretar-lo. El
castell, totes les altres propietats i
dos
mil morabatins d'or alfonsins van ser
el seu dot, en casar-se amb
el vescomte de Cardona, Ramon Folc,
el
1241.
Llavors,
sota l’escut dels Cardona, Solsona
va
perdre part de la seva magnificència. Amb tot,
Agnès
i el seu marit van reformar el castell per passar-hi algunes
temporades. D’aquesta
època
en queda un capitell romànic amb els escuts d’armes de les dues
famílies: una torre i un card. Ambdós elements, juntament amb un
sol, els trobem a l’escut de la ciutat de Solsona.
Desglossat
1 Després
d’Agnès de Tarroja, a Castellvell també hi viuria,
juntament amb els seus hereus, Domna Maria Álvarez de Haro, esposa
en segones núpcies del nét d’Agnès. En primeres núpcies havia
estat casada amb el primer fill bord de Jaume I i Blanca d’Antillon,
la seva primera amant reconeguda. Maria, no podent suportar més la
presència al castell de Cardona, de l’amistançada del seu marit,
( de qui el Dr. Llorens ens explica que el vescomte «tractava a
l’amistançada com si fos la seva dona i a la dona com si fos
l’amistançada»), es va refugiar a Castellvell ja que li havia
pertocat com a dot.
Passat
el pont, gran per un riu tan xic com el Negre, arribem al primer
portal, el
del pont, refet
el 1805 i
col·locat
una mica més avall del medieval. A Solsona, hi havia quatre portals,
però
només en queden tres: l’esmentat del pont,
el del castell (perquè
el
tenia a tocar), i
el de Llobera (obert el segle XVII, quan la pesta, per a ús exclusiu
de solsonins).
De les muralles, ens en
queden restes escampades i hi perviuen dues torres medievals
adossades a les cases.
En
entrar al nucli antic de la ciutat pel
portal del pont,
toparem
amb
la Catedral. Es
començà a construir al segle XII
sobre l'antic
monestir
de Santa Maria.
Al cancell, encara s’hi conserva la llosa que cobreix les
despulles de
Domna Maria Ávarez de Haro.
Desglossat
2 Domna
Maria Álvarez no ha rebut la consideració que es mereix ja que tot
i ser dona i al segle XIV, va iniciar la municipalització de la
ciutat juntament
amb el paborde del monestir. Ella va aportar-hi quinze-mil sous del
seu dot.
Aquest
imponent monument, amb pedra i vitralls, ens parla de tres estils
arquitectònics diferents: el romànic, el gòtic i el barroc. Del
primer, encara conservem, entre altres elements, els tres
magnífics absis rodons.
La
catedral gòtica té
una
nau alta i sense ornament, Els primers capitells són petits i tenen
els escuts heràldics dels seus promotors. Els segons són grans i
estan decorats amb elements vegetals.
Però
de la catedral, ens
cal
destacar especialment
el
seu llegat barroc. Aquest estil arquitectònic que proliferà també
a
Catalunya, encara
que
sota
l’aclaparadora influència de la cort castellana. Un
art que volia lluir el
mestratge de l’artista.
Segons
ens explica Mossèn
E. Bartrina
(arxiver del Bisbat de Solsona durant trenta anys): «al
Solsonès hi ha molt barroc. Cada església volia el seu retaule. I
el
de la Mercè, a
la Catedral de Solsona i el del
Santuari
del Miracle, a Riner, són dos magnífiques mostres. Els dos van
ser salvats
quasi
miraculosament».
El
de la
Mercè, obra
de l’insigne arquitecte Carles Morató (que residí i morí a
Solsona) fou encarregat pel bisbe mercedari Josep Mezquía.
Fou policromat pel pintor solsoní A. Bordons que també va
col·laborar, colze a colze, amb Morató
al
del Miracle. Tant
la Mare de Déu com el Nen porten dos escapularis: un amb l’escut
del mercedaris i l’altre amb la imatge de la Mercè. L’escapulari
protegia de no morir en pecat i prometia
anar
al paradís.
El
retaule del Miracle és un dels més importants de Catalunya. Va ser
encarregat el 1747 i
es va acabar el 1758 pel tricentenari del miracle
de l’aparició de la verge als vailets Jaume i Celdoni,
demanant-los que li professessin devoció.
Desglossat
3
El
retaule del Miracle, obra de Morató i Bordons va ser fet amb fusta
d’àlber i de pi. Té una amplada
de
23 metres
per 12
d’alçada. Segons Bartrina, «cal destacar la grandesa del les
seves imatges i la sorpresa que causen en veure-les a tocar, per
darrera, en pujar a
la seva alçada»
Com la imatge de Sant Martí, de tres metres d’alçada flanquejada
per dos àngels.
De
l’art barroc solsoní també cal destacar-ne
el retaule de l’Assumpció, en pedra, a la façana de ponent de
la Catedral,
a la plaça de Palau.
Desglossat
4 Curiositat:
a
la façana, sobre
la Marededéu, hi ha un rellotge de sol que només marca les hores de
la tarda perquè només li toca el sol per la tarda. N’hi molt
pocs, d’aquests rellotges.
Adossat
a la Catedral, hi ha
el
Palau episcopal. És
un edifici de finals del segle XVIII i, per tant, neoclàssic. El
1593 es constituí ―després
de moltes trifulgues―,
la
diòcesi de Solsona, amb l’arribada del papa Climent VIII i el
desig de Felip II d’instaurar unes diòcesis de frontera per frenar
els hugonots i els protestants. L’edifici neoclàssic conserva el
refectori de finals del segle XII i actualment és la capella dels
Sants Màrtirs. El
palau és
famós pels vint-i-set balcons que té a la façana de migdia.
Montse
Creus,
presidenta del Centre d’Estudis Lacetans, ens comenta que «A
partir de la creació del bisbat, Solsona va experimentar un
creixement espectacular. El bisbat i el municipi van finançar el
Palau Episcopal, el portal del pont i la capella de la plaça Sant
Joan». Però, ja estem parlant d’art neoclàssic.
I
d’un
Palau a
l’altre,
el de Llobera. Però no ho era, de Palau, ens
explica
Montse
Creus.
Quan el pare de Francesca de Llobera va morir instituint-la hereva,
va deixar-li l’obligació de
construir-hi un Hospital per
als pobres.
Era
l’any 1411.
Es veu que com a negociant, havia fet alguna gestió que no li
deixava la consciència gaire tranquil·la i volia expiar la culpa.
És
un dels millors exemples d’arquitectura hospitalària gòtica
catalana del segle XV. A
principis del segle XIX, va passar a ser Universitat, encara que
sense butlla i sense segells oficials. Per això va ser menys exigent
i més econòmica.
Desglossat 5
L’hospital havia tingut dues grans cambres;
una per a homes i l’altra per a les
dones. A la dels homes, s’hi van
trobar eines per treballar l’hort. A la de les dones, cendres per
rentar roba.
Abans
de deixar Solsona, ens cal també admirar el magnífic Hotel
Sant Roc d’estil modernista, inaugurat
el 1929, dissenyat per un deixeble de Gaudí, Bernardí
Martorell, i
pagat pel solsoní Isidre Guitart.
Solsona
és un magnífic exemple de la història, la cultura, el folklore i
l’art català que ens defineixen com a nació.
Desglossat
6
Solsona
té unes encantadores places. La de Sant Joan, amb la font principal
des d’on s’abastia d’aigua a la ciutat. I l’altar del sant
amb el poema de Segarra: «Aquesta
plaça és tota recollida. Tan aquietadora i tant suau. Que sembla un
replanet d’una altra vida». I
la plaça Major, porticada, on, quan
els solsonins van barallar-se per qui s’emportava el negoci de la
llum: el municipi o el Sr. Reig (guanyant aquest), l’edifici
de ca l’Aguilar va passar a anomenar-se «la cova», perquè la
visitava «la fera», el Sr. Reig i els seus amics.
Per
caminar d’una plaça a l’altra, ens mourem per uns carrers de
cases de pedra que ens permeten imaginar-nos una vida d’antigor.
