dissabte, 26 de novembre del 2016

Ens critiquen, però som molt valentes


Les dones tenim moltes, moltes, moltíssimes qualitats. Som bones per a fer la majoria de feines que fan els homes tan bé com ells i, en alguns casos, encara millor. A més, en podem fer dues, o les que calguin, alhora. Sabem caminar i menjar xiclet tot portant una criatura a coll i explicant-li un conte, tot anant a comprar i portar la llista de la compra a la butxaca per a ser més eficaces, fixant-nos si han obert una botiga nova i si passa una veïna per saludar-la o si convé canviar de vorera per no veure-la; estant al cas de si el preu del peix ha pujat per anar a comprar carn i fer-la tallar fina per a que condeixi, i mirar quines ofertes ens ofereix la botiga per si ens cal aprofitar-les... sí, sí, tot això en una escassa mitja hora. Perquè al cervell hi tenim quelcom més que la goma que ens aguant les orelles.
Tanmateix, no tenim bona premsa i sempre, fem el que fem, hem de ser criticades tant per homes com per dones. I en el segon cas, estaríem parlant d’una falta d’impietat de gènere.
Fixeu-vos-hi bé perquè no exagero gens. Si una dona porta el cap cobert és símbol de submissió i la marca com a una inferior. Si el porta descobert i va maquillada, a alguns els sembla que s’assembla molt a una meuca. Però si no porta, com a mínim una mica de tapa-grans, pobreta! Llavors és una deixada. Si va a la platja amb burquini no és acceptada (fins i tot no les volen ni en alguns hotels luxosos del Marroc). Però si fa topless, encara hi ha a qui li sembla una indecència, (mentre que alguns homes es passegen, fins i tot fora de la platja, mugrons a l’aire, sense ser considerats indecents). Si porta faldilles llargues, algunes, poden tenir connotacions religioses. I si les porta curtes, tenen connotacions sexuals. I ambdues coses, evidentment, estan malament. Si els homes són d’aquells de pèl en pit, hi ha qui ho troba un signe de virilitat bona (?). Però si una dona s’ha deixat una clapa de pèl enmig de la cuixa del darrera, per falta de flexibilitat, falta als principis bàsic de la higiene.
Què fer? Perquè a més, si sense fer-hi res, una dona neix bonica és criticada per provocativa; si és lletja fa pena. Si és llesta fa enveja, si és bona professional, si poden —homes i dones—, li seguen les cames amb una motoserra. Si és bona fa nosa perquè posa en evidència tot el personal que té al voltant...
En fi, que això es pitjor que viure com rates engabiades, enrampada per aquí, enrampada per allà... i no hi ha manera de trobar el formatge!

I és que les dones som molt més que una aparença física. I cal valorar-les justa i correctament. Ja n’hi ha prou de veure’ls mini palletes als ulls, quan qui mira hi porta, no una biga sinó tot un empostissat sencer, a la nineta. I és obvi que encara falten moltes feministes i molts feministes. I s’ha de començar a conscienciar el personal perquè és a l’enfornar que els pans es fan geperuts. 

dissabte, 19 de novembre del 2016

Seixanta anys o seixanta operacions?



Yazemeenah Rossi és una model de seixanta anys que, segons la revista The Observer Magazine, és més sexy que algunes noies de vint.
Tot i que la bellesa física —no en diré qualitat, posem que pot ser una sort per a qui la valori—, és una qüestió de gust personal, el cert és que la model té un cos espectacular. Per això, amb seixanta anys repicats em pregunto si el miracle —que ho sembla i ho ha de ser per força—, no l’haurà obrat un projecte de llarg recorregut amb seixanta operacions no sols a l’esquena sinó arreu: pits amunt, panxa endins, cintura estrangulada, cuixes esculpides... Mireu la foto i m’entendreu!
A mi, als divuit anys, ja m’hauria agradat ser com ella ara! Però no em va tocar aquesta sort (que pot no ser-ho).
La vida de la Yazemeenah no ha estat fàcil: va tenir una adolescència molt complicada i va quedar embarassada als setze anys. Es va casar amb el pare de la criatura i van instal·lar-se a París. Als vint anys va tenir el seu segon fill però no era feliç i es va divorciar. Llavors va començar a créixer... i es va fer model i va desfilar a la setmana de la moda de París.
Aquest perfil em sona d’altres dones que, sense marit, reneixen i es converteixen en icones dins del seu camp professional. Sense pensar-hi gaire, em venen a la memòria dones com Sita Murt, Martirio...
Per què una dona que ha guanyat més diners dels necessaris té ganes, als seixanta anys, de fer-se fotos com aquesta? Què diríeu? Doncs suposo que per pasta. No de la italiana, no, sinó de la gansa. D’aquella que potser li permetrà fer-se més operacions i, als setanta anys, amb setanta operacions —suposo que una mica més afiganyada—, podrà tornar a exhibir-se per fer més diners. Que llavors no crec que els vulgui per fer-se vuitanta operacions, sinó comprar-se el millor quid de material ortopèdic per passar aquella època que va entre els setanta i la mort.
Per a què tants diners si no serveixen per comprar res que tingui un autèntic valor? No es pot comprar l’amor, no es pot comprar l’amistat, no es pot comprar la bona companyia, no es pot comprar temps per refer aquelles coses que ens han sortit malament...
També hi podria haver un altre mòbil: la vanitat. Sí, la puc entendre, però fotos com aquesta crec que no infonen enveja sinó més aviat incredulitat i rebuig.

I és que, dones, per què no intentem, totes, anar fent camí amb les nafres que ens recorden que hem sabut caminar ferm, sense rendir-nos als innombrables trencacolls que ens han volgut abaltir? Nosaltres, les dones, som fortes fins a la immesurabilitat.
Resultat d'imatges de Yazemeenah Rossi 



































dissabte, 12 de novembre del 2016

Dones, ens urgeix la independència!


Heu sentit mai alguna declaració de la SS (i no em refereixo ni a demanar auxili ni a l’organització militar de l’Alemanya nazi, encara que amb aquesta potser tindria alguna coincidència...), àlies Soraya Sáenz en favor de les dones? I no hi afegeixo el segon cognom perquè deu voler que pensem que és mig noble, quan aquesta qualitat es porta al cor i no als títols. I ella, el cor el té una mica malentranyat. M’esforço tant com puc en no escoltar-la... però hi ha notícies que s’han de saber. Fa pocs dies ens explicava que els seus amiguets del Tribunal Constitucional, tan escaladors com ella (però no de cap de setmana, sinó de dies laborables), ens acabaven de suspendre la llei d’Igualtat catalana en tot allò que té a veure amb la igualtat de gènere a la feina. Per què fa tants segles que no existeix aquesta igualtat? No és pas just! En concret, ens suspenien els articles que regulen els plans d’igualtat laboral, l’assetjament sexual o per raó de feina —que dius: són ganes de quedar malament i posar-se en evidència, però ja hi estan tan avesats que no els ve d’una i tiren impunement pel broc gros—, i la figura del responsable sindical d’Igualtat.
Com és possible que la majoria d’homes del Tribunal Constitucional no siguin capaços de valorar la dona com a una igual? No els ha servit de res passar per la universitat? Són masclistes tots? Les dues coses alhora? Que no tenen dones i filles? Les faran sentir sempre malament sense reconèixer-los drets i qualitats? Ja s’ho faran! Però no hi vull tenir res més a veure, tan aviat com sigui possible. Aquí, els polítics que m’envolten —no tots, però—, s’esforcen en fer lleis que millorin la situació laboral de les dones. I no és prou, encara. Falta molt, però és anar fent camí... tot i que necessitem una bona autopista.
Aquests homes ràbio-envejosos-ineptes del TC esgrimeixen dos arguments per justificar tan ignominiosa decisió. Ni que en diguessin mil! No poden justificar-ho de cap manera. Però amb tot, s’hi entesten. Diuen que aquesta llei envaeix competències de l’Estat —estat que encara no regula aquestes injustes diferències—, i que ells ja estan regulant aquests aspectes. Estan, estan... on? Encallats a les portes giratòries?
Mireia Mata, la directora d’Igualtat de la Generalitat lamenta que el Govern sigui capaç de posar traves al desplegament de plans d’Igualtat. I afegeix que aquí no hi renunciarem mai a una igualtat efectiva entre homes i dones a diferents àmbits, entre ells, el laboral.
Aquesta proposta ja havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya amb el suport de tots els partits exceptuant, com sempre, deshonroses excepcions: el PP era contrari a tots els punts que declaraven el dret al propi cos de les dones i C’s va rebutjar tots els punts que tenien a veure amb establir quotes de paritat.

I és que allunyar-nos de qui ens vol mal o malament, no és una opció;  és una exigència urgent i innegociable. I per a les dones, més! La nostra dignitat ens exigeix independitzar-nos, per força, de qui ni ens valora ni respecta.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Al menys, tres noies drogades i violades al mes!


I va en augment! I no s’atura perquè ningú no fa res o no  fa prou per eradicar-ho. On hi diu que no es pugui sancionar de manera més contundent els xicots joves que abusen de les seves companyes —a vegades amigues? Per no fer tres escarments a l’any, preferim tenir tres noies violades cada mes? No m’ho puc creure! I els que ho haurien d’evitar — i no ho fan—, també han de ser penalitzats per immorals i immisericordiosos. O és que també suquen dels diners de la droga i prefereixen conduir un cotxe car i no pensar en les noies violades? Per què, si són víctimes sense culpa, no fan compassió a prou gent?
Aquest mes, una noia ha penjat uns missatges a Twitter que fan posar els pèls de punta. La història ha fet saltar l’alarma explicant uns fets que no són aïllats, que al menys tres cops al mes, tenen lloc a l’Hospital Clínic de Barcelona. I a Barcelona hi ha molts hospitals més! La mare d’aquesta noia treballa al Clínic i li ha contat un cas.  Es veu que una noia estava de festa amb amics i companys. Per uns moments, va descontrolar la seva beguda.  Un amic? —que deuria tenir aparença humana, deuria anar ben vestit i fins i tot deuria anar de simpàtic—, li va posar alguna cosa al que ella estava bevent i, en empassar-se el líquid, es va quedar inconscient en pocs minuts. Entre cinc xicots, se la van emportar al lavabo i la van violar fins a deixar-la en coma. Amics? Cada un d’ells és més animal que cinc bèsties juntes!
L’Institut Nacional de Toxicologia ha detectat un augment de violacions a noies joves que han estat drogades prèviament per a que no recordin res i no puguin identificar els agressors.
Els violadors tenen un mètode abjecte: converteixen la droga en pols i, de manera dissimulada, la posen als llavis o al lacrimal de les víctimes. Al contacte amb qualsevol mucosa, ja fa efecte. En cinc minuts, la noia perd la memòria de tot el que farà durant dues hores aproximadament. Quan es desperta no recorda res i els metges no poden trobar signes d’haver estat forçada i no hi ha ferides. Tampoc deixa rastre a l’organisme perquè no es pot detectar a la sang.
Quina o quines bèsties humanes han pogut dissenyar tal producte? No tenen filles? Probablement, sí! A tals monstres els sancionaria a jornada completa a les instal·lacions de la Sibèria. I, de tenir filles, els faria fer mig torn nocturn afegit! No seria més just i ètic sancionar els culpables que fer sarmonets de resignació a les víctimes?
El 29% de les violacions del 2015 van utilitzar aquesta droga.
I és que no es pot entendre com, a 2016, no sols no som capaços d’aturar uns delictes tan abominables, sinó que encara permetem que vagin en augment! Quina pot ser la veritable explicació? Suposo que la dels diners fàcils amb el mercadeig de drogues. Per què no es destinen més recursos, i més moral, a tallar de soca-rel aquest greu problema social? Qui no hi té veritable interès? Perquè per més que diguin que fan tot el que poden, no m’ho crec!


dimarts, 1 de novembre del 2016

És més greu el furt que l’agressió sexual


On s’és vist tal cretinada? Doncs aquí, al nostre estimat país.
No fa pas gaires dies, Maria Rovira, regidora de la CUP a Barcelona, passada la mitjanit, tornava sola a casa quan un home la va agafar per darrere, la va grapejar i li va tocar els genitals. Es va posar a cridar per si algú la podia socórrer. No passava ningú i d’haver-ho fet, potser tampoc no l’haurien ajudada... ens hem tornat immunes a la desgràcia aliena. Va forcejar per desempallegar-se’n, l’home es va escapolir i ella es va quedar tremolant i en estat de xoc. Llavors va ser conscient que havia patit una agressió sexual.
Va trucar als Mossos. Va pensar que en ser una dona coneguda podria ajudar a donar més visibilitat al problema. Però la resposta dels agents la va enervar encara més: és un comportament habitual d’homes que no estan bé del cap. Mal expressat: hi ha homes amb trastorns mentals que no tenen per hàbit tals barbaritats. I mal raonat: aquesta explicació vol ser una justificació que no es pot justificar? No hi ha dones amb trastorns mentals? Oi que no van pels carrers agredint sexualment els homes? Doncs potser aquesta diferència —entre d’altres—, és la que fa sentir malament a certs homes que, en adonar-se d’algunes actituds femenines més lloables, se senten empetitits i es tornen misògins i masclistes.
L’endemà al matí, a la Comissaria, li van preguntar si li havia robat alguna cosa. Perquè un intent de furt amb violència és un delicte més greu que l’agressió. Inadmissible!
 El 2015, el Mossos van rebre 679 denúncies per agressions sexuals. Una cada tretze hores. I 766 denúncies per abusos sexuals, una cada onze hores. Us imagineu si les sumem les dues? Una cada sis hores! Quatre per dia!
De veritat creieu que no s’hi pot fer res per rebaixar les estadístiques? Jo no! I com més es tardi a solucionar-ho, com que les dones ja en tenim el pap ben ple, qui hagi de prendre les decisions (segurament homes), s’exposa més a respostes femenines —que suposo també se’ls reconeixeria algun trastorn mental—, més eixelebrades.
Rovira, tot i ser psicòloga i saber que seria estigmatitzant, creu que s’ha de saber qui són els agressors i s’ha d’informar de qui és reincident i de qui sol atacar en un lloc concret. Creu que no s’ha de publicar la foto ni el nom, però jo llavors em pregunto: com es poden identificar sense tenir-ne la imatge?
Jo no sé quina seria la millor solució, però és urgent trobar-ne una i que les dones no hagin de viure amb aquest risc diari als carrers.
I és que la incoherència social (o masculina) no pot semblar coherent. Les dones han de suportar les agressions perquè no hi ha sancions prou eficaces. I a elles se’ls pot exigir que ho denunciïn (tot i el trauma). I a ells, que segueixen agredint dos cops al dia, se’ls justifica dient que estan malament del cap.