divendres, 24 d’agost del 2012

Premi 2011


L’any 2011 vaig quedar finalista en el Primer Premi Isabel Cerdà de Narrativa amb el text No és una venjança, tan sols és un xic de justícia.

Ella acaba de comprar set-cents grams de gambes. Tot i el preu, s’ha decidit, excepcionalment, per les més cares. Necessita contraatacar.
   EL cor li dol com si li haguessin extirpat en viu. El cervell la turmenta per culpa de les humiliants paraules. La seva dignitat li exigeix, fluixet i d’amagat, bel·ligerància.
   Quan ha acabat la conversa amb ell, amb el pas trepitjat pel menyspreu, se n’ha anat cap a la peixateria. I ha tornat a comprar gambes!
   Fa més de dos anys que en té el costum però, avui, la intenció és ben distinta. Mentre ell li parlava i ella escoltava les seves vexatòries paraules, la seva ment, sense haver rebut cap ordre, automàticament, per rescabalar-se emocionalment, ha ordit un pla.
   Ella ja era prou conscient que el seu amor anava per mal camí. Havia intentat redreçar-lo però, sola, no ho havia pogut aconseguir. Ella l’havia seguit tractant no sols com enamorada, amiga, companya...també com a compradora, cuinera, planxadora, secretària...esperant que qualsevol d’aquells esforços li retornés la màgia d’aquell amor que ja s’havia fos.
   Les espelmes sempre a punt, unes pales de peix, tovalles de fil i l’amor. Com en els primers bons temps! Però, també amb la por de perdre-ho tot i res perquè, tot plegat, era ben poca cosa. Potser una mica de commiseració? Sempre esforçant-se més i més, si encara era possible, per agradar, conquistar, tornar a ser l’enamorada, l’amant, la companya...el que fos! Com quan se n’havien anat a viure junts.
   Amb les gambes dins la bossa de plàstic, va deixant, al seu pas, una flaire com un rastre. I es recorda dels dies que obrir els ulls, al matí, era tot un somriure. I tancar-los, a la nit, no era sinó prendre alè per tornar-se a estimar.
   Les gambes ja espurnegen enfonsades en l’oli.
   Sempre anava amb les mans estrellades de puntets vermells irritats que delataven aquells fregits. Al principi, havia intentat utilitzar manyoples però, n’havia desistit perquè no li facilitaven la feina per convertir-se en la millor cuinera de gambes. Poc a poc, els esquitxos, ja no van importar-li... I al final, la picor, fins i tot li calmava el seu mal d’amor.
   Ell, tan sols conèixer-se, li havia dit que les gambes eren el seu plat preferit. Però, no les demanava mai en cap restaurant perquè eren molt cares.
   I ella, per conquerir-lo, havia aprés a cuinar-les de totes les maneres possibles: amb all, al curry, laminades en carpaccio, barrejades en còctel, flam de gambes... I s’havia obligat a menjar-les com si també li agradessin. Però, li feien fàstic! El que li agradava era ell, no les gambes. Se l’hauria menjat a trossets, un a un , com ell es menjava les gambes, d’una en una. La primera nit de gambes, ell ja es va quedar a dormir amb ella. I les amoroses gambes d’ella amb el delerós amor d’ell, es van anar entrellaçant fins anar-se’n a viure junts. Ell s’havia acostumat a les gambes.
   Amb l’amor encara fogós, a ella se li havien acabat les receptes i va haver de començar a repetir-ne. I ell va començar a fer tard a sopar i a oblidar-se de l’apartament compartit. I, obsessionats amb les gambes, ella va començar a buscar noves receptes, i ell, nous amors...
   Avui no s’hi ha d’esforçar. Fent-les a la planxa en té ben bé prou!
   Les gambes ja estan llestes. Tenen el deliciós aspecte que a ell, el precipitarien al seu condescendent amor. Mentre espera que es refredin, recull tots els estris que ha anat comprant i emmagatzemant  per fer-lo content. D’un en un els tira a les escombraries. La paraula reciclatge no és sinó una intrusa. No pot seleccionar res. Ho ha de llençar tot, com ell ha estat capaç de llençar el seu amor. Cada estri té un record d’amor adherit. Mai més en tornarà a menjar. No vol fer olor de gambes, d’amor pudent.
   Havien anat a viure junts i ell havia proposat pagar la hipoteca a mitges. I va decidir que ella pagaria el menjar de casa i ell, el dels restaurants, quan sortissin. Ella s’havia gastat tots els seus estalvis comprant gambes. Ell havia estalviat molt perquè mai tenia ganes de sortir de casa. Tot i amb tot, no li havia perdonat ni mig cèntim dels terminis.
   Les gambes ja no cremen. La taula està parada a la perfecció com si ell hagués d’arribar. Agafa la forquilla i la pala del peix. N’ha aprés tant de pelar-les amb distinció!
   Al voltant, els records del pis. Ell havia volgut un televisor molt gran per matar el temps veient els seus esports favorits. Ella, unes cortines espesses per a que els veïns no li poguessin espiar els esgotadors esforços amorosos, la por al fracàs.
   A la dreta, un plat buit per anar-hi deixant les pellofes.
   Els terminis del pis l’havien martiritzat. Ella passava per davant  de la peixateria i, goteta a goteta, les llàgrimes li relliscaven com el seu amor. Que se li desfeia com el gel que allitava les gambes. Ell, passava per davant del bar i els bitllets se li esmunyien, copa a copa, de la butxaca. Sempre passava molta por pensant si ell no pagaria la seva part de pis. Quan ja havia fet l’ingrés, tranquil·litzada, corria a buscar una oferta de gambes. I ell, amb agraïment forçat, tornava a oferir-li el seu amor, la seva passió voraç. Però, ella ja no podia oblidar tot el que se li havia arrapat al cor i no se li havia fos a l’intestí.
   Ja ha acabat la dissecció i ha deixat una gamba sencera al plat d’ell. Amb els ulls acusadors i els bigotis punxents per a que s’inquieti una mica però, no sospiti.
   No té gana. Té intencions més sublims, més perverses. Es veu el vi que ha servit a la seva copa. Necessitarà forces. El coratge, ja li ha donat el seu menyspreu. No s’està pas venjant, ni tan sols fa un xic de justícia. Només es rescabala pel seu cor fet a miques.
   El vi de la copa d’ell, quan, enfurismat se’l veurà, estarà completament oxidat, tindrà regust. I una mica de l’agror que a ella li quedarà.
   Sense menjar-se les gambes, les tira a les escombraries. Demà, segurament ja faran tuf i, demà passat, pudor. Si tarda molts dies, pudiran.
   Demà s’agafarà el dia lliure i recollirà totes les seves pertinences. Les posarà a la maleta d’ell i se les endurà. Un petit furt comparat amb tots els estalvis que li deu! Un mal record necessari que li pugui rememorar bé el seu èxit, la seva tranquil·litat, la seva justícia... per no haver-se de sentir com una ximple la resta de la seva vida. Després buscarà un apartament petit i provisional, per a una sola persona. Només hi cabran les seves coses. Els desitjos de tornar a comprar gambes no tindran ni un petit racó a la cuina. Fora! Haurà de ser un pis moblat. Si els sentiments són passatgers, els mobles també ho hauran de ser!
   Ara, com a excel·lent cuinera de gambes que és, podrà pagar tots els terminis que li convinguin. Treballarà a doble jornada i, quan arribi el moment, podrà pagar bitllo, bitllo. El cansament no l’espanta perquè està acostumada a cuinar després de treballar tot el dia. Quant a l’amor freturós i fraudulent, qualsevol cambrer vestit d’etiqueta, podrà servir-li per endormiscar-se. Mai més es tornarà a refiar de les rialles matineres. Per què obsessionar-se amb un sentiment que s’evapora com la sentor de les gambés fresques?

La nit serà llarga. Agafa l’escala per despenjar les cortines. Ho ha de fer a les fosques per a que no la vegin els veïns. Comprova que el tercer esglaó és el perfecte per arribar-hi amb els braços estirats. Baixa. Apaga el llum. Torna a pujar i, amb la poca claror del carrer, baixa com si fos una funambulista, amb la barra de les cortines agafada a les mans. Les deixa a terra i en treu el caputxó d’un dels extrems. El cilindre obert és un perfecte amagatall. Se’n va a la cuina i agafa les closques de les gambes. Se’n torna cap al cilindre i, una a una, les emboteix en el seu nou habitacle recordant, una a una, totes les receptes que ha aprés. Només n’hi ha vint-i-quatre. La que fa els mesos que han viscut junts està esperant-lo a ell, al seu plat.
   Ella sempre en comprava vint-i-cinc: tretze per a ell i dotze per a ella. La seva generositat contra el seu egoisme. Mai li va donar la gamba escadussera! Potser ni s’havia parat mai a comptar-les...Impossible!
   Tapa el cilindre i torna a fer de funambulista. Les cortines encaixen a la perfecció perquè res, aparentment, no ha canviat. L’escala, la deixa al traster amb la mateixa inclinació que l’ha trobada. Tot i amb tot, no serviria d’indici de cap empremta. Ella li ha preparat un sopar i ella l’ha abandonat emportant-se totes les seves pertinences.

Quan ell torna al pis, la gamba acusadora li sembla l’esca de la pudor. Com ella ha previst, gràcies a la seva obsessiva vigilància temorosa, es beu el vi d’un glop i, d’una escopida, el tira a l’aigüera. Agafa el telèfon.
   Ella està preparada i la veu ni li tremola. Ell només vol concretar el pagament de les factures. Queden. Ella s’hi presenta provocativa, com mai ha sabut fer. Ell desconcertat, posa cara d’haver rebut un cop de puny al cervell. Per rescabalar-se, fingint superioritat, li proposa, humiliant-la, comprar-li la seva part de pis. Com si li fes un favor perquè ella no pot econòmicament.
   Tot està sortint com té previst. Ell riu explicant-li que té una nova amant que li gestionarà un préstec a baix preu. Ella somriu: segurament la pudor de les gambes tampoc no li agradarà. I s’atreveix a demanar-li que, si per alguna raó, es volgués vendre el pis, que ella li comprarà, que ara treballa a més a més de cuinera de gambes a la nit i que està estalviant molts de diners perquè té força èxit. Ell reprimeix una riallada. Ella serra els llavis. Tot arribarà!

Passades dues setmanes, després d’haver ventilat el pis dia i nit, i d’haver posat un potent ambientador, ell s’instal·la amb la prestamista. Els sembla que la pudor s’anirà esvaint i tan sols serà un mal record. L’endemà, ja comencen a encendre espelmes oloroses i perfumades. El mal olor s’està fent insuportable. La pudor comença a ser desesperant. A la prestamista, de repent, se li posa malalta la mare i no es pot quedar més a dormir. El nou amor ja no fa tan bona olor!
   Els veïns ja no poden suportar aquella pudor i els acusen. Ell, assetjat, la telefona per vendre-li el pis. Ella conscient de la seva avantatge li posa dos condicions:una rebaixa molt important del preu (igual a la despesa de dos anys de gambes fresques) i que s’ho emporti tot. No vol ni veure les cortines que ella va triar i penjar. Ell accepta amb la seva condició: firmar demà mateix.

El dia de la mudança, ella s’instal·la dins del seu cotxe per veure com baixen la barra i les cortines. Passats els dies, havent-li preguntat on es tornava a instal·lar, torna a fer guàrdia davant la nova vivenda, esperant fins que els operaris li tornen a pujar la barra i les cortines al seu nou niu. Qualsevol nou amor se li esvairà.
   Quan està segura que barra i cortines són al menjador, arrenca i marxa per sempre més.

Premi 2008


L’any 2008 vaig guanyar el segon premi del Concurs de Narrativa de l’Associació de Dones del Solsonès amb el text Salvatge supervivència.


Les dones som les millors especialistes en recorreguts emocionals de gran intensitat i complexitat. Som corredores de fons. Sense defallir. Sempre a munt, endavant.
            Però mai, cap guardó ens gratificarà en acomplir, ni de manera sublim, alguna de les nostres fites més intrínsecament femenines. Tanmateix, se’ns maleirà per incomplir, de manera un xic més humil, els preceptes primordials dels nostres designis, assignats de manera autoritària amb injusta fatalitat.
            La maternitat capgira les més petites i sensibles fibres femenívoles. Revoluciona per dins —amb un descontrol inabastable—,  cos i ànima. L’abans i el després són dues realitats ben distintes. Sense poder-ho evitar i, sovint, sense voler-ho, poden arribar a ser dues naturaleses, fins i tot,  quasi contradictòries.
            Tant hi fa, els valors en què hagin estat educades! Aquí i allà, les dones pareixen i alleten nadons amb sofriment i coratge. El sofriment perdura; el coratge, algunes vegades, es fa insuportable i s’esvaneix. Les fites femenines s’acompleixen sense guardons; s’incompleixen amb irremeiables punicions.
Una mare pot saber algun camí a seguir i ensenyar-li a la seva filla amb més o menys valentia. Però, pot veure com se li’n va senderes enllà.
Una filla, tot i no desitjar-ho, pot ser la màxima recompensa d’una mare. I aquesta filla, com a mare —sense haver sabut convertir-se en guardó per a la seva mare—, no podrà més que esperar, el que tot just va saber oferir. No pas més. Perquè si no sap per on continua el camí, no pot guiar-hi  ningú.
Nogensmenys, hi ha mares que no tenen camí. S’han d’obrir pas allà on poden, a voltes, a cops de dalla.
Llavors, en ocasions, matar el seu vailet més desafavorit no les converteix en assassines sinó en víctimes despietades d’un destí pervers i inhumà.
Enguany, la cursa París-Dakar s’ha suspès, i jo que me n’alegro! És una cursa molt dura —com la maternitat—, però inútil. Tan sols, s’hi guanyen diners o un cert prestigi esportiu.
La protagonista de la meva història és una mare assassina però alhora redemptora per a la seva descendència. Sense guardó pel terratrèmol intern de la seva decisió desesperada; amb punició per la seva actuació d’esperança alliberadora per a la resta dels seus fills.
En realitat, la protagonista de la història hauria de ser una campiona de motos d’aquesta infernal cursa. Però, ¿quina importància té això al costat d’una mare que comparteix i pateix amb ella, l’ambient d’una cursa, per una circumstància tan diferent?
A aquesta campiona —tot i els títols aconseguits—, se li ha fet poc cas. Els diaris no en van plens perquè és una dona i interessa poc el seu èxit professional. Professionalitat? Dona? Quina raresa! Quina incomoditat!
Aquesta campiona de motos té moltes copes a la seva vitrina. La seva mare, cap. Ella va aprendre a somriure amb els somrís de la seva mare. Després, el seu pare li va ensenyar a córrer en moto. I va córrer i córrer. I va guanyar. I la mare es va haver d’amagar darrere la porta perquè la seva filla no patís tant en perdre’s els seus somriures. L’emoció trepidant del soroll del motor de la moto va anar esvanint els records de la tendresa dels somriures.
L’esforç de saber amagar-se per evitar-li patiment a la filla no té cap recompensa, cap copa, cap guardó. Senzillament, el silent orgull dels sentiments sadollats en veure la filla feliç. I tan sols podrà compartir —si li permet—, una part d’aquesta felicitat que, un cop aconseguida —tot i l’esforç aportat—, no serà pas d’ella sinó de la filla; que es delectarà de la seva felicitat reconeixent, escassament, l’aportació maternal, tota inflada de lògica supèrbia juvenil, encara no prou conscient de l’agraïment mai prou reconegut.
L’any passat, la campiona de motos va ser obligada pels seus patrocinadors a assistir al París-Dakar per aprendre a enfrontar-se amb una prova tan dura. Enguany havia de participar. Se n’ha lliurat! I jo que me n’alegro!
Tot i amb tot, tot i que ella va esforçar-se en els propòsits de la competició, el que va aprendre va ser ben diferent. Va veure molt més del que havia de veure, del que havia d’aprendre, del que havia de colpir-la per a sempre més.
Ella veia les motos i les mares alhora. El cap li feia girar els ulls a les motos, el cor els hi arrabassava obsessivament a les mares natives.
Un dia, molt abans que la campiona de motos anés al París-Dakar —potser per inconsciència, per falta de previsió o perquè aquelles mares amb els seus fills són tan llunyanes a les vides dels organitzadors—, ni les varen tenir en compte. I va passar el que va passar. Van fallar els càlculs. Hi ha tanta gent que sobreviu al desert africà! Hi ha tanta fam!
Quin escàndol, aquesta ostentació de riquesa inútil davant la misèria més inhumana!
I en un tram del recorregut, sense cap mena de protecció, la curiositat de les mares amb els seus fills, les va posar més a prop del que la prudència podia haver recomanat. I llavors succeí l’inevitable. Un accident involuntari!
Ni elles ni ells van preveure el perill. Però, elles van haver d’atenir-se a les conseqüències d’un fill atropellat involuntàriament i mort per un destí consumat i fatal. Ells, per tranquil·litzar la seva consciència pagaren unes desorbitades sumes de diners —no pas per a les seves butxaques—, però sí per a una gent que viu amb no res. La mare del fill mort, els germans del mort, el pare del fill mort, els avis i tota la parentela propera podrien menjar —sense patir més angoixa—, la resta de la seva vida.
I com una mare es transforma en el moment del part, també es transforma quan albira una possible solució a la fam dels seus fills.
El primer accident involuntari ja fa anys que va passar. Ara, les mares amb fills morts de gana, corren a veure el París-Dakar per a guanyar el seu guardó: per poder alimentar els seus fills morts de gana. I, quan s’acosta la moto, elles ja han pres una decisió i porten en braços el seu fill més malalt i dèbil —coix, sense braç o amb diarrea crònica. I quan passa la moto —voluntàriament fent veure que li cau—,  aquell cos menut va a ensopegar amb les rodes de la moto a tota velocitat. I aquell fill es mor a l’acte. I en el mateix moment, la mare, els germans, el pare i la parentela tota saben que se’ls ha acabat la gana. I el nen mort, sortosament, no ha tingut temps d’adonar-se que la seva mare el llençava a la mort.
Alhora, aquesta mare no rebrà cap punició per incomplir, de manera vil, amb els preceptes més primordials de l’instint de supervivència. Tot al contrari, rebrà una indemnització econòmica substanciosa que l’alliberarà del sofriment de no poder donar de menjar als cossos que ella mateixa ha engendrat.
Ningú no s’atrevirà a recriminar-li res! Però, segurament, arrossegarà la resta de la seva vida, la seva pròpia maledicció. Tots s’oblidaran del nen mort mentre menjaran. La mare, ja mai més podrà empassar-se res i plorarà la resta del seus dies  fins a quedar-se desnodrida o fins el dia en que no podrà suportar tant de dolor i ella mateixa s’abocarà a les rodes d’un camió quan els seus fills petits ja estiguin esquerats.
Ho ha fet per ella i per tots. Però, tan sols ella penarà la seva culpa i, mentre els altres podran menjar, ella tindrà vòmits del poc que hagi pogut empassar.
Quina esgarrifor!
Aquesta campiona de motos, en tornar de la competició, va buscar la seva mare darrera la porta i la hi va trobar. Sempre a punt! Ella plora però no vomita, el seu món és menys dolorós. Tanmateix —com a dona—, es viu com d’una exigència duríssima perquè no sempre és possible pensar en altres formes de vida que, essent vida, són alhora inhumanes.
La campiona de motos ja no té la moto amb la que va aconseguir tants d’èxits. La va regalar a una dona que anava a tirar al seu fill.
Què val una moto?
I qualsevol vida de qualsevol fill?
I l’esforç de totes i tantes mares?

Premi 2007


L’any 2007 vaig guanyar el III Premi Cultural Jordi Sunyer i Pla i de Narrativa. El text es titulava Hortènsies i panellets.

—Bon dia! Són les set! Avui és divendres, tretze d’octubre i tot és a punt per començar la campanya electoral...
     A les set en punt del matí s’engega la ràdio del dormitori per despertar el matrimoni jubilat obsessivament maníac.
      El Tomàs i la Victòria es desperten cada dia amb la veu del seu periodista preferit que els informa de les notícies, grans i petites, que rarament  els afecten. Però, avui els afectaran. Han dormit malament i el seu cervell, neuronalment ja una mica trastocat pel pas del anys, poc a poc es torna més obsés i maniós. Les rutines, lluny de l’avorriment, els proporcionen seguretat i tranquil·litat. Si d’aquí a dos dies, comença la campanya electoral vol dir que el dilluns tots els seus horaris televisius i radiofònics s’alteraran. Per tant, la seva vida de còmoda rutina també.
     El Tomàs i la Victòria són un matrimoni quasi vellet però de bona salut. Encara tenen cura —ajudats per un neorural que els cobra poc—, d’un bon hort i un bonic jardí al seu mas de Castellar de la Ribera. A ell, li agrada guarir les plantes que se li emmalalteixen. Ell mateix s’anomena el metge botànic de Castellar i comaaaarca —allargant la a per donar-se més importància.  A ella, li agrada arranjar rams de flors amb randes de ganxet que ella mateixa, punt a punt, va brodant cada vegada, més al tacte, perquè cada dia que passa hi veu menys.
     Hi passen molt bones estones, al mas, amb les plantes, les flors i el ganxet! Però, a la tardor, el dia s’escurça i, a l’hivern, es fa més llarg del que sembla, Per això, les sèries televisives — vistes amb el millor i més gran televisor que van baixar a comprar a Solsona—, els ajuden moltíssim a passar l’estona. A empènyer tot aquell munt d’hores, que no poden estar entre plantes i flors o bé estampint punts amb l’agulla del ganxet vora la finestra a l’hora que dóna més claror!
     I avui, en sentir les primeres notícies, el neguit que els va trastocar i neguitejar tantíssim la darrera campanya electoral, també s’ha desvetllat amb ells i ha reviscolat. Encara se’n recorden prou bé! Si la sèrie no comença a l’hora, o se la perden o no poden baixar a l’hort ni al jardí; o no pot fer els dits de puntes que té programats per a cada dia. Perquè quan vingui el fill per Nadal, li vol fer un bon regal d’aquells que no poden comprar a cap ciutat per més important que sigui. En canvi, al mas —on el temps té una altra dimensió—, i sabent el que ella va aprendre de la seva àvia i de la seva mare, pot fer-los unes vànoves que no tenen preu.  Baixar tard a l’hort o al jardí o fer menys estona de punta, alterar les rutines que assosseguen... seria un disbarat! I perdre’s la sèrie, també! Els protagonistes d’aquestes històries televisades configuren una gran família que cada dia els visita i els alleugera la llargària dels dies curts de claror. L’un i l’altre es barallen pel comandament del televisor, per si el volum està massa alt o baix, per si un s’adorm abans  que comenci o l’altre es desperta massa just... Discussions que també els entretenen amb gràcia esperant si guanyaran o perdran, si podran escoltar el volum tan alt com voldran, o si l’hauran d’abaixar perquè el contrincant —la parella—, ha trobat, aquell dia, més bona desencusa.  
      Avui, un cuquet de notícia els ha fet llevar una mica entregirats. Un niu de malèfiques suposances sura en els seus cervells.  El dia u de novembre, se celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva sèrie, durant quinze dies, al canyet!
—Avui començaré a preparar els panellets —li diu ella.
—Jo he de posar ferro a les hortènsies i en trauré algunes arrels—respon ell.
      No s’han de dir res més perquè ja s’han entès. Ella sap perfectament per a que serveixen les arrels d’hortènsia.
—A baix al pastador hi ha una mà de morter, puja el polsim fet perquè jo ja em cansaré molt amassant la pasta. A més a les dues he de telefonar el Joan, que ja haurà sortit de la feina.
     El Tomàs baixa sol cap a l’hort mentre la Victòria prepara el sucre i l’ametlla. Aquesta vegada necessita més sucre. Li han de quedar uns panellets molt dolços per a que no es noti res.
     El Tomàs regira a la caixa d’eines i troba un grapat de claus vells. Quan ell vol posar ferro a les seves plantes no compra cap producte modern ni car. Ell posa un parell de claus o el que sigui, segons el que té a mà, a cada planta.
     Avui, abans de clavar-los mira i remira les hortènsies. Cada jardinera sembla un gerro carregat amb set u vuit poms perfectament arrodonits amb floretes petites envoltades de verd. Malauradament, tot i que li sap molt de greu, el primer és el primer. I ell, avui, arrancarà un parell de mates de les més curulles. Després amb molta cura tallarà amb les tisores de podar totes les arreles que pugui, les netejarà molt bé, i començarà a picar-les, fins que li quedi un polsim molt fi.
     Aquest matí la Victòria no farà ni rams ni ganxet. Té molta feina a preparar la massa dels panellets. Enguany es posarà guants de làtex per fer tota la preparació. N’ha vistes tantes de pel·lícules al seu televisor! Qualsevol descuit podria ser irreversible...
     Després s’arribarà caminant a ca la Maria que té un germà forner i sempre li sobren safates daurades que neteja amb molt de compte i així, pot tornar a aprofitar. Com li explicarà que en necessita cinc? Però, la Maria és bonassa i no li preguntarà ni per a què les vol! Potser també li donarà un tros de pa de pessic del diumenge? De papers i cordills ja en té ella. La Victòria ho guarda tot; la vida en un mas pot arribar a ser imprevisible —sobretot si els amos ja són força grans—, i mai no es pot llençar res.
      La Victòria té cinc contrincants polítics a la televisió. I els seus horaris televisius són intocables!
     Quan ja té la pasta amassada acaba de preparar el dinar i agafa el telèfon. El seu fill està estudiant amb una beca als Estats Units. És informàtic i domina unes tècniques que a ella i al seu Tomàs els són inabastables.
     Però avui els seran molt útils.
—Necessito saber a quina hora es reuniran a cada seu de cada partit i on tenen la seu, entesos? I tan ràpid com puguis!
     Quan el Tomàs puja amb el polsim, la Victòria comença a fer les boles de panellet amb una mica de polsim d’arrel d’hortènsia. Ni massa, ni poc; la quantitat exacta. I mentre amassa pensa en el què li passarà al seu personatge preferit de la seva sèrie preferida. A veure si encara l’acabaran matant! I mira que és guapissim! Perquè a la televisió ja se sap, si un actor té algun problema i no pot sortir més, amb tres dies el maten i llestos! Després en posen un altre però, algunes vegades, el nou personatge tarda una mica a introduir-se a les cases. A la televisió rai, que fan anar la mort i la vida dels personatges com volen! Però si em maten el...
        L’endemà al matí, amb les cinc adreces i les cinc safates de panellets, perfectament embolcallades i amb el seu cordill de pastisseria, tot està a punt. El xicot neorural arriba amb la seva bicicleta atrotinada. El Tomàs, quasi el fa caure amb les presses i el fa pujar al seu cotxe que ja fa estona està engegat esperant-lo.
        Avui m’has de portar a Barcelona a aquestes cinc direccions. I no t’hi encantis que no vull arribar tard ni per la sèrie ni per les hortènsies, ja saps que ahir els vaig fer una destrossa, pobretes...
     El Tomàs porta una bossa de plàstic amb algunes peces que el seu fill es va deixar a l’habitació: unes ulleres de sol força antigues, una caçadora vella i uns texans esparracats.
     Quan arriben a Barcelona el Tomàs comença a col·locar-se tot allò que porta. El xicot, sabedor de les seves manies, de les poques paraules que gasta i dels molts mocs que regala, no diu res; compleix ordres que per això el paguen. Les safates continuen ben agomboiades al seient del darrera. El Tomàs, finalment, es posa uns guants vells de motorista disposat ja a agafar les safates. N’ha vistes tantes de pel·lícules al seu televisor! I les empremtes digitals sempre acaben sent la clau per trobar molt malfactors!
        Una per una, amb les direccions que tenen en un paper, van lliurant les safates i, quan la feina està enllestida, cap a Castellar de la Ribera, una altra vegada!
—A veure si em perdré els crèdits de la sèrie? I per dinar no et preocupis que la Victòria segur que ens té el plat a taula. I segur que no hi ha posat polsim d’hortènsia!
        Xicot i amo es miren sense dir res però, amb els ulls esbatanats.
—Accelera una mica més, home, que aquí ningú no ens coneix —li mana l’amo. I el xicot pitja l’accelerador, de tanta por com té. Vol deixar l’amo a Castellar i marxar corrent.
        Quan arriben, el xicot vol fugir però, el Tomàs no el deixa marxar sense dinar. En acabar, la Victòria l’emmanilla amb els seus cordills i cap a dalt a les golfes. Pobre xicot! Qui el trobarà a faltar si viu pràcticament sol en un casalot a mig refer?
          El Tomàs i la Victòria es desvetllaran amb la notícia que esperen. Així, les seves sèries no tindran cap variació horària. El programa de ràdio comença.
     Bon dia! Són les set i avui les notícies són alarmats. Els caps de llista dels cinc partits polítics i alguns dels seus col·laboradors han estat ingressats d’urgència al llarg d’aquesta nit. No se saben encara les causes però, tots han presentat la mateixa simptomatologia: forts dolors abdominals, vòmits i diarrees. A tots ells se’ls ha hagut de practicar un rentat d’estómac i el seu estat, tot i estar fora de perill, encara és força crític. És més que probable que cap d’ells pugui reincorporar-se a temps per encapçalar la campanya electoral. A aquestes hores són molt diverses les hipòtesis que es barregen: s’hauran d’aplaçar les eleccions? Un fet així encara no havia succeït mai al llarg de tota la història de la democràcia. Quant a les causes que han provocat aquests símptomes s’estan investigant uns panellets que van ser enviats a totes les seus. Ningú sap d’on van sortir però, s’espera, en poques hores saber la seva procedència. Ens acaba d’arribar un informe sobre els panellets que ahir a la nit van ingerir tots els candidats i aquest revela que podrien contenir alguna substància tòxica procedent d’alguna planta. No els podem avançar, per ara, més detalls però, seguirem amb atenció i preocupació, durant tot el programa, el desenvolupament d’aquest fet que, de ben segur, commocionarà la nostra societat.
     El Tomàs i la Victòria es lleven amb parsimònia, com cada dia. Avui, però, la conversa és una mica diferent.
— No hauries de cremar totes les hortènsies?
—Ara hi baixo. A veure si et vas passar amb la quantitat?
—Ja es veurà.
—Sí, ja es veurà. 

Premi 2006


L’any 2006 vaig guanyar el primer premi del Concurs de Narrativa de l’Associació de Dones del Solsonès amb el text Relació contraindicada.

La Cleo no vol prendre gaires medecines per guarir-se. Ningú no la coneix millor que ella mateixa; per tant, ella és el seu metge. Ella es prescriu els fàrmacs imprescindibles. Instruccions d’ús:
—Mantenir la feina.
—Conquerir nits de plaer d’efecte immediat i intens amb una sola absorció.
—No fan efecte si abans d’administrar la dosi no s’ha comprat, amb seducció, l’específic.
—D’envàs rebutjable.
—Sense recepta.
Més ingredients? Amor? Amistat? Ni somiar-hi! Fan mal. Ni amb protector d’estómac els podria pair.


La seva adolescència ja va quedar marcada amb una úlcera d’estómac d’efectes secundaris crònics.
            Per això, té una nevera buida, un llit buit però recarregable i gran, i un apartament petit. Bé, algunes vegades a la nevera hi vegeta un enciam que, poc a poc, es va daurant pels extrems com si es brodés una randa arrugada, cada dia més ampla. Els llençols brodats, un sol conjunt, van i vénen de la tintoreria, al matí i al capvespre, de l’endemà de la nit medicinal. I l’apartament és una closca vàcua.
            El seu nom no és Cleo, però va canviar-lo en honor a la seva avantpassada Cleòpatra. Així, la seva identitat esfilagarsada sobreviu, esquinçada, entre la fantasia i la realitat. La Cleo substitueix els fàrmacs amb teràpies naturals que no ha de comprar en cap parafarmàcia. L’altra Cleo, la que va emmalaltir de joveneta, és la que pensa, tan poc com pot, per seguir endavant.
            Quan ja s’havia transformat en Cleo, va buscar una feina adequada: secretària d’un psiquiatre de consulta privada molt cara. Així, les seves hores transcorrien en un ambient de conte.
            A la seva casa, la nevera està buida o bé amb enciams amb randes, i al taulell de la consulta del psiquiatre sempre hi ha, de regal, bombons caríssims que ella mateix escull, compra i col·loca de la manera més exquisida, amb diverses safates i decoracions. Al seu costat hi lluen flors naturals que cada setmana va a buscar a una floristeria llunyana per passejar-se pel carrer amb un ram, el preu del qual no ha tingut ni la necessitat de mirar a l’etiqueta. A la nit, un dia a la setmana, l’apartament, guarnit amb els colors de les flors, esvaeix la seva vacuïtat. Així, la fantasia s’arrodoneix unes quantes hores més. I llavors, sempre es recorda de llençar l’enciam amb randes. Es tracta de canviar la pudor pel perfum. Una vida anodina per un conte irreal!
            El rebedor del psiquiatre és la seva llar unes deu hores diàries. És el marc que a ella li agrada per vestir-se de dona rica i mantenint la ficció sentir-se protagonista de molt diversos contes.
            Abans que menjar, la Cleo prefereix comprar-se un perfum car i embriagador.
            Al metge, ni se’l mira. NO li interessa —aquella feina li és imprescindible—, però si ell per l’exuberància del sensual efluvi, s’hi atansa com embruixat, ella es gira en sec i desapareix —amb aires provocadors—, cap al lavabo. El mirall li reflecteix la imatge calculada segons el pacient que, per segon cop, torna a la consulta i que ella ha escollit com a conquesta. A la Cleo li agrada fantasiejar, per embellir el seu conte: el pacient torna perquè vol veure-la a ella.
            I el psiquiatre, que s’hauria quedat alguns capvespres, allargant la jornada laboral i relaxant-se amb ella al sofà, tot i sentir-se rebutjat i odiant-la una mica, no la despatxa perquè està convençut que li allarga la llista de pacients. Això sí, juga a excitar-la tant com pot per temptar-la i malbaratar-li els plans. Per això és psiquiatre! Si es rendeix, adéu feina, adéu conte de fades.
            I ella, per venjança, s’hi torna provocant-lo i rebutjant-lo. Per això és una femella!

La Cleo es va negar a portar bata d’infermera i vesteix com a protagonista dels seus contes. La roba que porta, cada dia li permet algun truc per alterar-lo: un bon tall a la faldilla (que entra al despatx abans que ella), un escot profund (que s’acosta a les seves mans abans que els informes), un bombó a la boca (que sembla caura a la d’ell)...
            Tot plegat, un joc tempestuós, excitant, apassionat... Perillós.
            Per a ella, tan sols és l’escena secundària del seu conte de ficció. Per a ell, una reafirmació del seu ego basat en la consciència fictícia de sentir-se irresistible a qualsevol dona; un plaer en sentir-se superior i dominar-la amb menyspreu i engany complaent.
            La Cleo escull els seus pacients amb intel·ligència i rigor. Han d’estar entristits, faltats d’afecte, emocionalment dèbils... I rics! Però mai amb úlcera d’estómac!
            La seva intuïció és quasi infalible però, a més a més, s’esforça en un estudi detallat de les mostres. Es llegeix amb atenció els informes del metge. Dedueix conclusions i, passat el plantejament del conte, continua amb el nus: proposar als seus escollits anar a fer una copa, veure una pel·lícula, comprar roba, menjar, recollir una filla... I, al final, fàcilment el desenllaç: una nit e plaer immediat i intens, d’una sola absorció i amb envàs rebutjable.

Una tarda, el conte de la Cleo va començar malament. En obrir la porta, el pacient va quedar embruixat per la fetillera dels contes. No volia seure a la butaca i, dret, apropant-s’hi tant com podia, se la mirava embadalit.
            Ella es pessigava els braços per no pensar. No pensar que aquell admirador podria ser un príncep blau. Amablement, el va fer seure per atalaiar-lo millor. Incapaços de vèncer la temptació, dos ulls desorbitats escodrinyen, per damunt del taulell, la figura principesca. I el cervell va emetent missatges afalagadors: rialla franca, rostre innocent, joventut, roba caríssima... I els ulls del príncep topen amb els de la princesa que es torba. Quan l’acompanya al despatx encara engrandeix la llista: caminar decidit, enèrgic, segur... i detallista: abans d’entrar la mira amorosament primer, despullant-la després. Ambdues formules són temptadores.
            La Cleo s’espera impacient que torni a sortir i li busca un forat inexistent per a la propera setmana. Algú s’haurà d’esperar.
            En acomiadar-se, les mans topen involuntàriament i nous missatges de desig arriben al seu cervell.
            Tan ràpid com pot, recolleix l’expedient i, amb ànsia, devora alguns detalls del diagnòstic: “...pacient en perfecte estat emocional... sembla que ha demanat consulta per contactar amb la descarada de la secretària...”
            El psiquiatre, desatenent el pacient desvalgut que ara té a la consulta, surt del despatx pel plaer de veure la Cleo llegint aquell informe. El seu ego s’inflama.
            Ella comença a dejunar tota la setmana per comprar-se un nou perfum. Els bombons del taulell se li esgoten abans que les altres setmanes per apaivagar la gana. Les flors, el dia de la cita són noves i flairen embruixadores.
            La Cleo rep el pacient amb rialles encisadores i ròssecs pertorbadors. No el fa seure. Li parla i li proposa una cita. Ell respon un sí immediat i sospitosament enamoradís.
            Mentre el pacient està dins la consulta, ella desnona la resta de visites per marxar amb ell. Quin final més feliç!
            La visita s’allarga. El metge fa temps. Vol posar-la nerviosa.
            Ella, en sentir la porta es torna a perfumar. Li diu que l’esperi al bar de la cantonada.
            Recull l’expedient i avisa el psiquiatre que la feina s’ha acabat.
            Després, els ulls sota el taulell, comença a llegir, il·lusionada, la nova informació de la darrera consulta.
            Els ulls se li desorbiten ferotgement: ...”feta sessió d’hipnosi per aclarir millor la patologia, es descobreix que el pacient és homosexual. Que de petit, estava enamorat del jove capellà que els portava d’excursió. Que en el moment actual ho està del seu sogre. No sent cap atracció per la seva dona ni mai no n’ha sentit cap per cap altra dona. Que viu negant-se la realitat. Mai ningú no li ha notat cap indici de res. Almenys, això és el que es pensa...”
            L’úlcera de la Cleo retruny i la sotragueja a fiblades.
            El psiquiatre l’espia sense cautela i riu satisfet. El pacient és un amic seu i el diagnòstic és fals.
            El conte de la Cleo no té un final feliç.
            La Cleo s’aixeca amb una última esperança: anar al bar de la cantonada. Llavors s’adona que el psiquiatre se la mira rient. Sense pensar-s’ho agafa el llapis afilat i es llença sobre d’ell.
            El conte pot acabar en tragèdia.
            Al bar de la cantonada, ningú no l’espera.
           

Premi 2003


L’any 2003 vaig participar al Concurs de microrrelats sobre Historias del té, de la Revista QUE LEER i vaig ser una de les guanyadores amb el següent text:

Pepe. El bedel, mete el test en el secreter del tenderete del gerente. Él ve que Ester, endeble, bebe el célebre té verde que le estremece.
    ¡Que serene el temple!
El rehén bereber se merece que le den el célebre té verde. Ester se estremece. Se beben tres. Embellecen. El gerente teme que el jefe le desdeñe. Reemprende el menester: ¡qué Ester le envenene el merengue! El rehén teme que el gerente se enerve, que se peleen. Que esté peneque; que le cercerne el pene.
    ¡Que el rehén mee!
De repente, el rehén perece en el retrete. ¡Qué memez!

dissabte, 11 d’agost del 2012

Monsieur Cletôt


Monsieur Cletôt



ACTE   I
  
A l’escenari hi ha un wàter molt modern rodejat d’unes mampares rodones de vidre transparent, on també hi cap un faristol de fusta d’estil clàssic amb un llibre de Sèneca, Les Cartes, obert per la pàgina que parlarà sobre l’enveja. A l’esquerra hi haurà una taula endreçada amb un ordinador d’última generació; una cadira al darrere i al davant. A la dreta una taula petita i cadires com per fer reunions de feina. I un quadre que representarà el pare del protagonista a qui haurà de tenir certa semblança.
L’escena està mig il·luminada. El lavabo té un focus dirigit perquè hi comença l’obra. Per la dreta entra el Sr. Cletôt amb un vestit barroc de tons apagats i pocs guarniments. Perruca morena, perilla i bigoti. Pell molt blanca, lívida, to grogós. El seu pas (donat que el terra és a quadres), segueix els moviments d’un cavall d’escacs. Camina furtiu, com espiant el que passa al seu voltant (quan estigui envoltat de gent s’aguantarà les seves fòbies).

Escena I
Sr. Cletôt —Els meus amics pràcticament no ho saben però, tinc una personalitat tan intensa i densa que fins i tot les meves passes es converteixen en àgils i elegants salts de cavalls d’escacs. Amb els desconeguts me’n guardo prou de moure’m d’aquesta manera! Em prendrien per boig o per excèntric! Encara em trobarien un punt feble per criticar-me...I jo sóc íntegre! Quasi perfecte! M’exhibeixo com un cúmul de perfeccions a qui la feblesa no li és permesa. I si alguna mancança entela la meva honorabilitat me l’empasso i la dissimulo. Així tothom m’enveja i sóc un prohom de la meva ciutat. Si no fos per...(i pica de peu a terra, rabiós).
Es dirigeix al lavabo. No li quadra el quadre per entrar-hi i ensopega amb la mampara transparent. Posa ulls de fura enfurismada (girant-se cap al públic però comprovant que ningú no l’ha vist equivocar-se). Refà els seus passos cap enrere i calcula nous moviments per entrar-hi amb perfecció. En torna a sortir i fa una rialla de satisfacció (que assaboreix)  com si hagués guanyat la marató. Torna a entrar al lavabo (ara fent dos passos enrere sense equivocar-se), on s’asseu damunt del wàter tapat, aixecant-se les llargues puntes de la jaqueta. Amb la mà dreta s’acosta el faristol i llegeix:
—... (text sobre l’enveja)
(Mentrestant, amb la cara fa unes gesticulacions molt pulcres en senyal d’anar de ventre.


Escena II

El rellotge de l’estança comença a repicar les batallades de les cinc. En el mateix moment s’aixeca i amb dos passades de cavall se situa just en el quadre contigu al que el seu criat Nèstor l’espera amb una safata, un tovalló i una copa de vi de reserva. El criat ha entrat a escena en el mateix moment que el senyor s’ha aixecat. Durant l’últim segon de l’últim repic,  el criat li lliura la copa i el senyor la hi agafa.
Sr. Cletôt — La nostra puntualitat, és a dir: la teva rutina i la meva disciplina són perfectes. Cada dia a les cinc, amb l’última batallada, a la mateixa rajola, em lliures la meva copa més exquisida, amb el meu millor reserva (en beu un petit glop) i un tovalló de fil brodat amb les meves inicials (s’eixuga)...
Nèstor —La meva rutina, senyor, és la seva ordre...
Sr. Cletôt —Efectivament, Nèstor. Tot, en el meu entorn, és producte de la meva fèrria disciplina, no sols en qüestions de feina sinó també en els escassos moments en que, esgotat, em rendeixo a un lleure raonable.
Nèstor —Així doncs, ara i avui, ¿també em farà l’habitual pregunta sobre la seva lectura defecatòria?
Sr. Cletôt — És clar que sí! Justament fa uns moments estava llegint sobre l’enveja, a les Cartes de Sèneca, ja saps...
(en Nèstor fa un senyal de voler demostrar que sí però, evidenciant que naturalment no les ha llegides mai)
... i la meva pregunta és: ¿sóc, per ventura, un home envejós?
(en Nèstor fa un pas enrere —per un moment sembla que vulgui imitar el seu amo fent una passa de cavall d’escacs però, rectifica) i posa cara de situació delicada, rumia uns segons la resposta perquè no pot ofendre el seu amo i emfasitza la resposta)
Nèstor —No, senyor, no ho sembleu.
Sr. Cletòt —¿No ho semblo o no ho sóc?
Nèstor —(amb sufocació però aplom) No, no i no...! (sense comprometre’s). A més ¿què podríeu envejar? Ho teniu tot, no us falta de res econòmicament. I ara, com si això no fos prou us voleu convertir en un escriptor famós... esteu treballant molt, més que molt! (rialla de vanitat dissimulada del Sr. Cletôt que se sent afalagat)
Sr. Cletôt —Ja, però tot i el treball, moltes vegades no trobo la paraula adequada...
Nèstor —I com que sou tan ric teniu molts contactes... (la rialla del Sr. Cletôt s’esvaeix). Sou un home culte! (la rialla millora) Podeu envoltar-vos de gent que us ajudin desinteressadament... (la rialla es torna clarament de satisfacció)
Sr. Cletôt —És cert tinc molts amics que...
Nèstor —I gent que us deuen molts favors i ajudes...
Sr. Cletòt —Sí, sí, sí... però no estaria bé fer xantatge! En tot cas... si els meus amics no em fan la feina prou bé... els endeutats podrien anar rebaixant el seu deute a canvi de... (en Nèstor fa un senyal d’assentiment). I a més, haurien de dir-me moltes vegades gràcies i fer-me un munt de reverències... Tot i així, els colgaria de feina! L’adulació seria insuficient!
Nèstor —Però, senyor, vós mateix sou capaç de fer tot allò que us proposeu.
Sr. Cletôt —No n’hi ha prou Nèstor, es necessita inspiració, gràcia, estil, emoció... ¿Potser em manca sinceritat de sentiments? No ser reflectir plenament alguns sentiments que prou posseeixo. Sempre tinc dificultats per expressar l’amor, l’afecte, la tendresa, la generositat... Potser el meu sentit d’aquestes nobles virtuts és tan sublim que la paraula se’m queda curta... Dec ser mig romàntic! (en Nèstor fa un gest pràcticament d’horror davant tanta vanitat inconscient).
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí... ja veig que no hi estàs d’acord. Jo tampoc ho crec. Ho aconseguiré! Si sóc capaç de descriure passions com la vanitat, l’orgull o l’enveja vol dir que les meves habilitats han de ser suficients per crear personatges tendres i sentimentals.
Nèstor —Senyor, aquestes habilitats no tenen res a veure amb la vostra personalitat! Són habilitats i prou.
Sr. Cletôt —No, no, no! És més que clar! Hauré de preguntar al meu psiquiatre com s’explica aquest estrany fenomen...
Nèstor —Senyor, jo no em preocuparia d’aquestes foteses. Sou un home admirat, ostenteu el càrrec de Catedràtic a la Universitat i heu heretat la rutilant editorial del vostre pare que us augura un futur molt venturós.
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí! Com home humil que vull ser (remarcant-ho), he d’aprendre a gaudir de les petites avantatges que m’ofereix la vida... però (s’hi acosta) Nèstor, la senyoreta Xim-pum, una senzilla mestra d’escola, em destorba molt sovint la meva tranquil·litat i pau d’esperit. Ella, a vegades, aconsegueix lligar les paraules d’una manera...
Nèstor —Senyor, cadascú té el seu estil (volent treure-hi importància).
Sr. Cletôt —Nèstor, no et parlo d’estils! És clar, tu ets el meu criat i... (ell fa cara de resignació però sense que l’hagi ofès). No sé com les lliga, si millor o pitjor; el problema és que a mi em sembla millor que jo. Ja sé que no ho és, tan sols a mi m’ho sembla. Però ho pateixo com si em pogués arribar a superar i, tan sols la idea, m’arruïna totes les meves bones intencions. El meu  objectiu és superar-la! No és que vulgui guanyar-la, és que no puc sofrir que em guanyi! 
Nèstor —Ho fareu senyor, n’estic segur! Amb la vostra voluntat i recursos aconseguiu sempre allò que us proposeu! A més, a la senyoreta Xim-pum, tan sols la coneixen alguns dels seus alumnes i companys. I em sembla que ni els uns ni els altres li tenen gaire afecció. En canvi, a vós...
Sr. Cletôt! —Però ja ha publicat un llibre. Res de l’altre món, és clar... una obra d’iniciació força autobiogràfica, plena d’errades perquè no es podia pagar cap corrector... en canvi, jo me’n puc pagar els que vulgui...
Nèstor —Efectivament! Fins i tot trobaríeu gent que us ho faria gratuïtament, pel sol fet que li prestéssiu un xic d’atenció i el deixéssiu alternar alguna que altra vegada en el vostre cercle social tan altament d’elit.    
Sr. Cletôt —I tot i aquesta xerrameca, fent gal·la del meu tarannà bonhomiós, vaig anar a la seva presentació i li vaig fer l’elogi més adulador que vaig ser capaç de congriar. Clar que també vaig tirar-li alguna indirecta per a que no semblés tan descarat... Però, ara, (canviant de to, amb neguit) m’han informat els meus espies particulars, que està treballant en una obra ambientada a finals del segle XVI i principis del XVII. I li han deixat un document inèdit! Més que res per amistat... (amb displicència)
Nèstor — (fluixet) El que a vós no us deixarien...
Sr. Cletôt — ¿Com has dit?
Nèstor —(amb paciència) que a vós, evidentment, també us deixarien. A més vós també esteu treballant...
Sr. Cletôt —És cert, ara el meu talent s’enalteix ordint una història de bandolers i virreis... I els meus diners s’estan reproduint en una edició per encàrrec d’un grup de matrimonis que em paguen tota la despesa mentre el llibre surti publicat. Sort que l’obra és bona! Però es veu que volen fastiguejar a no sé quina autoritat... vaja, tocar-li els nassos... A mi, si em paguen, fins i tot podria acceptar una obra dubtosa! La feina és la feina i si no hi ha garrofes... no hi ha vinets (el deixa a la safata indicant que el pot retirar tot i que no s’ha acabat el contingut), ni editorial, ni bandolers i ¿qui sap si a la llarga fama o glòria?
Nèstor —¿Per a què, senyor, si vós ja sou reconegut i envejat en tota la ciutat? En canvi, la senyoreta Xim-pum és força criticada...
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí! Els meus amics també m’ho diuen, i ara tu però, (fluixet i de cara al públic) ¿com me’n puc refiar si són els meus amics aduladors i el meu fidel servent?
     (Se sent el timbre de la porta, el senyor Cletôt fa un gest indicant al criat que vagi a obrir. Quan ell és fora, dona un cop de peu a terra i escup amb ràbia: la senyoreta Xim-pum! El criat torna a entrar i li anuncia l’arribada del senyor President de la Unió de Botiguers i el Delegat de Cultura del Consell Comarcal)
Sr. Cletôt —Espereu un minut i feu-los entrar. (Llavors ell es posa a la taula del seu ordinador, amuntega llibres i escampa paperassa, es despentina i posa cara d’estar molt cansat de treballar)








  Escena III


(Quan els dos homes entren al despatx, el senyor Cletôt dissimula que no els veu perquè està molt concentrat treballant. Ells tussen una mica per evidenciar la seva presència)
 Sr. Cletôt —Disculpin-me, senyors. Concentrat com estic en els esborranys d’aquest nou text —tot i que el meu criat m’ha avisat de la seva arribada—, la meva inspiració ha continuat voleiant amb les muses i...
Sr. PUB —Cap problema, senyor Cletôt, ara ja ens hem vist tots i suposo que les muses ja no volen per aquí (diu amb sorna d’espantat i giravoltant el cap).
Sr. Cletôt —No s’estranyés de res al meu despatx o al meu voltant. Jo sempre en porto alguna, de musa a la butxaca (i hi posa la mà com si hi acaronés alguna petita bestiola). La meva feina m’obliga... Bé, ja ho saben: que si un discurs, que si una presentació... Allà on vagi em puc trobar fent d’amfitrió i havent de pronunciar algunes paraules pels més insignificants motius. I cansa, és una feina que cansa, creguin-me, per això sempre hem d’anar junts la meva inspiració i jo! Però, seguin, seguin... Senyor PUB (que se’l mira amb cara de no entendre res i dóna una ullada a l’estança per si hi ha alguna altra persona) Ah! Senyor PUB! (riu burleta) ¿Què no ho sap que jo sóc un home molt enginyós i pràctic? A veure ¿per què m’he de fatigar en excés quan li puc dir senyor PUB, en lloc de President de la Unió de Botiguers? (amb clara intenció vexatòria) Sense el president sembla que hi ha més confiança, oi? (to irònic). ¡I vostè senyor DECUCOCO! Segui home, segui!
Sr. DECUCOCO —(que ja s’estava asseient, es torna a incorporar) Això mateix! Jo, que sóc el Delegat de Cultura del Consell Comarcal quedo reduït a un ridícul senyor DECUCOCO! ¿I si s’equivoca i en lloc del coco se li escapa un escatològic i ridícul caca, per exemple?
Sr. Cletôt — No tingui pas por...! Jo sóc un home culte, encara que, si em passés alguna vegada seria prou divertit! Imaginís: senyor decu caca (com si estigués presentant un príncep però, alhora esclafint a riure). No es preocupi, no passarà, senyor decucaca (fluixet i rient).
Sr. DECUCOCO —Esperem que no s’equivoqui... (amb sorna) perquè jo també em podria equivocar, i sense voler! Fixis: en lloc de dir senyor Cletôt, se’m podria escapar senyor Petot i no sonaria pas gens bé. (El Sr. Cletôt para en sec de riure i el Sr. PUB li dóna un fort cop de colze) Disculpi’m, disculpi’m, avui tots estem de broma i, en realitat em vingut a treballar.
Sr. Cletôt —Per mi no es preocupi, jo domino perfectament els acrònims. Se entendre perfectament que persones amb menys nivell intel·lectual que el meu pugui fer relliscades i faltar a la bona educació. ¿No se n’adona que li dic tot el títol que ostenta sense haver de perdre temps amb tantes paraules...! Sóc un home molt enfeinat, jo! Pensi que estic a punt, fins i tot, de canviar-me el meu nom. Amb un petit retoc francès —com els meus avantpassats—, passaria a ser el senyor clairetot, el senyor que ho veu toooot clar, que ho entén tot, que ho sap tot... (s’adona que s’embala massa i...) Deixem-ho, deixem-ho, que encara no ho tinc del tot rumiat.. I vostès no han vingut aquí a parlar de noms, esclar! S’adonen que ho veig tot clar i, fins i tot, el meu subconscient fa que utilitzi amb més freqüència que la resta dels mortals aquesta paraula: clar?
Sr. PUB i Sr. DECUCOCO —Sí, sí que ens n’adonem. (alhora)
Sr.Cletôt —Doncs bé, centrem-nos, clarifiquem! (rialla). Ja saben que jo sempre he vetllat perquè a la nostra ciutat hi brilli un bon ambient cultural (els dos homes es miren estranyats) i que m’agrada fer de mecenes en tot allò que puc...
Sr. DECUCOCO —(semblant-li que li ha de donar la raó per tirar endavant) I és molt lloable de la seva part i molt d’agrair... (però, el senyor PUB mira al públic demostrant que no sap pas què ha pogut fer el Sr. Cletôt com a mecenes). Ja el seu pare, quan va pujar l’editorial, tot i ser uns altres temps, va col·laborar intensament i de manera altruista (amb ironia preventiva) en totes les tasques culturals de la ciutat. On no arribava la ciutat, hi arribava ell. Per aquest motiu es va canviar el nom al carrer on ell va néixer...
Sr. Cletôt —(fluix i de cara al públic: que és el mateix on jo vaig néixer  i jo no hi podré...) (Cridant) El meu pare! El meu pare! (està tan enrabiat que se li escapa:))A veure si encara es recordaran més d’ell que de mi!
Sr. DECUCOCO —(per fastiguejar-lo) Era un bon home, el seu pare...
Sr.Cletôt —Però avui per avui, els bons homes no van enlloc. Ell era un senzill escrivent que va tenir sort en els negocis... Jo sóc un reconegut professor universitari i director d’una editorial molt cobejada!
Sr. PUB  —(molt més poruc i menys irònic, no vol desaprofitar l’ocasió que els ha reunit ni vol renunciar a l’aparent rampell desinteressat del senyor Cletôt) —Té tota la raó, vostè és un home culte i amb  idees extremadament innovadores dins del món editorial.
Sr. Cletôt —Esclar que sí! ¿ho veu, senyor DECUCOCO?
Sr. DECUCOCO —(rectificant com pot per la puntada que li dóna el senyor PUB per sota la taula) Sí, sí que ho veig, vostè té molts alumnes i els seus amics també i la seva editorial... (rep una altra puntada) ... és, és molt bona.
Sr. Cletôt —I amb el que avui els vull proposar, a més a més, es farà famosa! (els dos convidats es miren estranyats). Bé ja saben que jo sóc un home modest però, en record  del meu pare, que va pujar el negoci, voldria instaurar un Premi Literari. Ja m’ho imagino: el Premi Sirnac Cletôt! De narrativa literària...
Sr. DECUCOCO —Però, ¿no és aquest també el seu nom?
Sr. Cletôt —Sí, però jo em refereixo al del meu pare, ¡jo encara estic viu! ¿què potser em voldria mort?
Sr. PUB —¡Quines bestieses que estem dient! ¿Com es pot imaginar que el voldríem mort?
Sr. DECUCOCO —(fluixet) ...Així estaria disposat a finançar un premi literari.
Sr. Cletôt —Malauradament, de moment, necessitaria el seu ajut econòmic.. un  recolzament, una petita quantitat. En realitat seria el premi en si, perquè de moment jo tan sols podria finançar l’edició i la distribució de l’obra. Si el negoci augmenta, que així ho espero, en poc temps jo mateix, en memòria del meu pare, em faré càrrec de tota la despesa, però, per començar els volia demanar el seu suport com a entitats de pes a la ciutat.
Sr. PUB —¿I de quant pes de diners estaríem parlant?
Sr. Cletôt —¡Això és cosa seva! A mi m’agradaria que fos una quantitat substanciosa per animar a la gent a participar-hi, per crear ambient, per fer ressonar el nom de l’editorial... del meu pare... I vostès donarien renom a les entitats a les quals representen i la ciutat estaria contenta.
Sr. DECUCOCO —¿I de quina mena de concurs estaríem parlant?
Sr. Cletôt —Havia pensat, per col·laborar més estretament amb les seves entitats i la ciutat, proposar una obra històrica... potser s’hauria de concretar una mica més i acotar el temps... estaria bé que estigués basada en alguns fets importants de la ciutat, com els que van transcórrer durant els segles XVI i XVII. Es una època poc estudiada i a la gent li podria interessar, a més podria tenir força lectors... I per acabar de donar-li prestigi es podria exigir un nombre elevat de folis: més de cent, potser... Així ja no es presentaria gent que no hagués treballat seriosament.
Sr. PUB —¿i no serà més car d’editar com més pàgines tingui?
Sr. Cletôt —Sí, és clar, però ja els he dit que estic disposat a col·laborar... A la tapa del llibre hi aniria amb lletra impresa força gran i destacada el nom de la meva editorial, bé, vull dir de la del meu pare i sobre el títol hi posaríem una banda amb el nom del premi on hi repetiríem el títol i l’autor... I a la contraportada per descomptat els anagrames de l’Ajuntament i del Consell Comarcal amb el típic escrit de amb el suport de...
Sr. DECUCOCO —¿I qui s’encarregaria del concurs?
Sr. Cletôt —¡Ho faríem entre tots! Jo mateix estic disposat a formar part del jurat i a llegir tot el que convingui. I tinc amics disposats a ajudar-me. Vostès haurien de col·laborar amb algun representant de les seves entitats però, tan sols a títol nominal. Penso que no els caldria ni llegir ni decidir. Potser tampoc no sabrien ben bé com fer-ho... je,je,je... Els en dispensaríem tot i que constessin com a part del jurat.
Sr. DECUCOCO —I ¿en té molts d’amics, vull dir: hi hauria molts membres al jurat?
Sr. Cletôt —¡Oh! Pensant que com a mínim els hauríem de convidar a un sopar... no podrien ser gaires. Posem dos dels seus —que s’haurien de pagar el sopar—, i (compta amb els dits els amics que necessita) amb set, per part meva, crec que pot ser suficient.
Sr. DECUCOCO —¿Nou membres en un jurat literari? ¡No és pas gaire freqüent!
Sr. Cletôt —És que si no ho fem així, no semblarà gaire democràtic. Hem d’acontentar molta gent! No podem oblidar-nos de cap amic! Vull dir que no hi pot faltar cap ciutadà amb un cert prestigi intel·lectual.
Sr. PUB —(molt tímidament) Però, si són els seus amics...
Sr. Cletôt —¿I això qui ho sabrà? Direm que per raons obvies, per evitar pressions, no es podrà fer públic el nom dels membres del jurat.
Sr. DECUCOCO —Però, ¿això no deu ser pas legal?
Sr. Cletôt —¿I, en aquesta petita ciutat, qui hi entén de qüestions legals de certàmens literaris?
Sr. PUB —Bé, bé, si vostè ho veu tan clar, nosaltres... (es mira el seu acompanyant que posa mala cara) direm d’acord, endavant! (i li dóna un cop de colze).
Sr. DECUCOCO —Sí, sí, esclar! Però allò del sopar...
Sr. Cletôt —No se’n preocupi del sopar... hi anirem a fer-lo a fora de la ciutat. ¡No n’hi prou amb ser bo, se n’ha de semblar! I vostè mateix, recordis de quan...
Sr. DECUCOCO —¡Calli, home calli! Vaig haver d’estar quinze dies a casa sense sortir per culpa d’uns articles apareguts a la premsa local... ¿Com ho sap vostè? (s’aixeca agressivament) A veure si...
Sr. Cletôt —¿No voldrà pas insinuar que van sortir de la meva ploma ni de les meves màquines o de les del  meu pare, com em repeteixen constantment!
Sr. DECUCOCO —(que torna a rebre una altra puntada) Senyor Cletôt, jo seria incapaç de pensar, ni de sospitar, que un home tan digne i tan culte com vostè pogués està relacionat amb la divulgació de tan mesquines infàmies, per més que a vostè li fossin un suculent ingrés econòmic.
Sr. Cletôt —Ja m’ho imagino, però m’ha semblat... Bé tornem a la nostra feina. A aquestes alçades ja és una mica difícil que algú pugui escriure res d’especial per a la convocatòria. Queden pocs dies. Ha de ser algú que ja hi estigui treballant  des de fa temps. Jo sé d’un parell de persones... (acostin-se que les parets sempre tenen orelles) amb dues obres pràcticament acabades...
Sr. DECUCOCO —¿No seran pas amics seus, oi?
Sr. Cletôt —No, aquest cop, no! Vull dir que no sabrem qui es presenta ni què presenta perquè exigirem pseudònim.
Sr. DECUCOCO —Ah! Llavors no sabrem reeees de reeees.
Sr. PUB —Reeees de reeees. Bé, serà com si no sabéssim res de res. I el donarem a qui...
Sr. Cletôt —A qui guanyi, senyor Pub, a qui guanyi! ¿O potser es pensa que farem trampes?
Sr. PUB —No, no ¡això mai!
Sr. Cletôt —(mirant el rellotge) Senyors, jo tinc molta feina i les meves muses estan impacients per treballar. Vostès encarreguin-se del que els he dit i jo em dedicaré a donar ales a aquests pobres desconeguts autors anònims amb el prestigi de la meva editorial. (se’l miren) Vull dir amb la del meu pare.
Sr. PUB —Disculpi una cosa més, senyor Cletôt, és que jo tinc que mirar pels diners i... ¿vostè no ens podria editar els programes del concurs a preu de cost?
Sr. Cletôt —¡Això sí que no!  La meva editorial —vull dir la d’ell i mira el quadre penjat—, perdria molt prestigi dedicant-se a la publicitat.
Sr. DECUCOCO —Però, si ningú no ho sabria... seria com allò del sopar...
Sr. Cletôt —Senyor DECUCOCO, recordis de quan va haver d’estar-se quinze dies a casa i ningú no en sabia res... ¡Si s’arribés a descobrir! Jo els puc recomanar algun amic que els pot rebaixar el preu...
Sr. PUB —No s’hi amoïni, farem un anunci a la premsa local amb lletres força grans i ja serà suficient.
Sr. Cletôt —No! Que vull que tingui molt de ressò aquest premi del meu pare. Ja li diré a aquest amic meu que els faci un preu regalat. Em deu algun favor i ho tindrà en compte. Vull un bon cartell i molt de color i molts papers escampats per la ciutat amb el nom del meu pare... Bé, ara els he d’acompanyar a la porta. (S’alcen i ell els segueix darrera amb passes de salt de cavall. El Sr. DECUCOCO es gira i ell, dissimula i camina normal. Quan ells surten de l’escenari, ell torna enrere, amb passes de salt de cavall i intenta entrar al lavabo; li surt al segon intent. S’asseu al wàter de la mateixa manera que abans però, no llegeix, posa el cap entre les mans i per l’altaveu se senten les seves veus.
—Pobra escriptora anònima! (to humiliant) I tot el munt d’informació que ha recollit i el manuscrit que li han deixat per amistat i que a la ciutat ningú no coneix. Si ho sabessin! Amb el munt de pagines que ja n’he llegit... Però me’n sortiré, me’n sortiré. Aquí a la ciutat no podrà publicar-lo. Els meus amics del jurat m’hi ajudaran, n’estic segur, els engaliparé com sempre. Però ¿per què no se’m va ocórrer a mi primer la idea d’aquesta història? 
                            Baixa el teló