El feminisme d’Aurora Bertrana

Durant l’any Bertrana, el 2017, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è aniversari del de la seva filla Aurora Bertrana, es va apropar al públic, tant l’obra de Prudenci (la desconeguda, per l’ impacte de Josafat), com la d’Aurora, aquesta sí, força desconeguda. Pel fet de ser dona?

Una part important de la producció d’Aurora, estava fora del circuit comercial i algunes obres no ha arribat a conèixer ni tan sols una primera edició.

En el decurs de totes les xerrades i exposicions també es va intentar explicar el feminisme d’Aurora. Estem parlant d’una escriptora que publica la seva primera obra, Paradisos oceànics, el 1930 i per tant, el seu feminisme no pot ser valorat amb una mentalitat de 2021. Tots aquells esforços no van ser suficient. Però els anys trenta, Aurora era capdavantera. I no se li ha reconegut prou.

Tant és així que el març del 2018, encara apareixia un article de Mònica Boixader, Aurora Bertana i les esquiroles del vici, negant el seu feminisme. Per sort, Oriol Punsatí-Murlà, el comissari de l’Any Bertrana, li va respondre l’endemà mateix, corregint-la. Sempre m’incomoden les dones que, davant d’una feminista, busquin raons per negar-la. I més sent una periodista i escriptora jove.

Quan Bertrana va ser la directora del Lyceum Club de Barcelona, era conscient que moltes dones participaven ja de la vida política i cultural de Catalunya. Però eren burgeses. I en una conferència es va explicar: ella volia «procurar una certa cultura a les noies treballadores i a les auxiliars domèstiques. Se’m va ficar al cap fundar una mena d’Universitat Obrera Femenina. El meu projecte era reunir un cert nombre de dones intel·lectualment ben preparades, les quals, s’havien d’encarregar d’instruir, naturalment de franc, les dones de la classe treballadora que ho desitgessin».

No era feminisme, l’any 193?!

A més, es posicionà contra l’abolició de la prostitució i defensà d’una manera absolutament moderna la seva regulació i el màxim nivell de reconeixement laboral. Això tampoc? I l’any 1934!

«L’ideal és que l’home i la dona estiguin absolutament al mateix nivell social, lo qual no vol dir que tinguin els mateixos drets sinó el mateix nombre de drets». I «Procurarem fer comprendre a totes les que vulguin escoltar-nos que no val la pena de viure per a fregar plats i procrear, però que no hi ha res més bell que ocupar-se de l’educació dels fills i preocupar-se de la casa al mateix temps que de l’esperit» Per això se l’ha de titllar d’antifeminista?

Aurora va deixar el seu marit i no va tenir fills.

I: «en el terreny professional, la dona en iguals condicions tècniques que l’home, té dret a aspirar al mateix càrrec i al mateix sou que l’home».

El 1935, va fer un viatge al Marroc per estudiar les relacions entre els homes i les dones al Magrib. Visità els harems, presons de dones, un prostíbul...

I és que si això no és feminisme... què els falta a les dones com Mònica Boixader?

Aurora Bertrana

Una vida molt interessant, la d’aquesta escriptora catalana. Però amb vivències dures per culpa del pare, del marit, de la guerra...

Quan Prudenci Bertrana publica Josafat, el 1906, Aurora té catorze anys. Autor d’aquesta obra, res fa pensar que imposaria a la seva filla allò que no volia fer. El mateix Prudenci havia patit l’autoritat del pare que havia volgut fer-lo enginyer.

Quan Aurora acaba els seus estudis insisteix en el fet que vol ser escriptora. Prudenci s’hi nega. I Aurora es matricula a l’Acadèmia Ainaud, a Barcelona, per començar a estudiar música i tocar el violoncel. Com que la família era de Girona, això li va permetre passar una temporada a casa de l’escriptora Carme Karr, una de les promotores més avançades del feminisme de principis del segle XX. I va ser gràcies a ella que va poder matricular-se a l’institut Dalcroze de Ginebra. Al cap d’un any, va deixar els estudis de música i es va matricular a la facultat de Lletres de Ginebra. Però per guanyar-se la vida, tocava amb El trio de senyoretes. Ella feia de jazz-woman i improvisava lletra, música i melodia. Va ser una autèntica revolució de les orquestres femenines. Van oferir-li un contracte a París i hi anà. Allí va conèixer Lluís Nicolau d’Olwer ―ministre d’economia del govern republicà i escriptor―, que l’animà a escriure.

Llavors va prendre una decisió: «Casar-me em permetia continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat». Llàstima que no pogués fer-ho sola. Eren els temps que eren.

La feina del seu marit va portar-la a Haití i, tot i que tenia bons contactes, ella preferia la companyia dels autòctons. Va començar a escriure articles per a revistes catalanes sobre països exòtics i la dona polinèsia. Va causar una gran impressió. D’aquí va sorgir Paradisos oceànics. En quinze dies, tot i ser un llibre molt car, es va esgotar.

Durant la República, va col·laborar en la creació d’una universitat femenina obrera: el Lyceum Club. I també va fundar i dirigir una col·lecció de Novel·la Femenina.

L’any 36, el seu marit es passà al bàndol franquista. Va quedar sola. Cap dels dos homes importants de la seva vida va estar a l’alçada. Ella començà a treballar per una revista del PSUC. Però l’any 38 va marxar a l’exili, cap a Ginebra on, un empresari català va acollir-la. Però la seva empresa feu fallida i hagué de viure de la caritat de famílies catalanes.

L’any 41, amb quaranta-nou anys, acceptà fer de minyona per una aristòcrata russa que treballava per a la Creu Roja Internacional. Així va poder tornar a la universitat i freqüentar l’ambient cultural.

No va ser fins l’any 1950 que tornà a Catalunya. No deixà d’escriure però fins a la seva mort, l’any 1974, va viure en un trist exili interior.

I és que els seus homes i la guerra incivil, van malmetre-li l’esdevenidor. No està ella a l’alçada o més del seu pare? No caldria rebatejar el guardó per Premi Bertrana incloent-la a ella?

Gest internacional contra la violència masclista

És un gest molt senzill però que alhora pot ser, de fet ja ho ha estat, cabdal per a algunes dones. Consisteix a ocultar el dit polze al palmell i després tancar el puny. I es pot fer sense deixar-ne constància, fins i tot amb videotrucada. El missatge: qui el fa, està en perill. I pot se greu.

És del tot imprescindible, però, que tant emissor com receptor, sàpiguen emetre’l i entendre’l. Perquè si no, no tindrà tota l’eficàcia que se li reclama. Per això cal fer-ne molta difusió i empegar-lo arreu per a que tothom el tingui visualitzat per si mai pot salvar alguna dona de violència masclista.

Aquest senyal de socors és una iniciativa en línia per poder ajudar les dones que pateixen violència masclista. I ha estat promoguda per organitzacions com la canadenca Canadian Women’s Foundation i la nord-americana Women’s Funding Network. Aquestes organitzacions van adonar-se que, durant el confinament per pandèmia, l’augment d’agressions masclistes dins la carcassa de la llar estava augmentant molt perillosament.

Calia i cal estar atent per poder reconèixer les dones que poden patir moltíssim per estar convivint amb un depredador que no ho sembla, aparentment. Però és del tot imprescindible que elles, les dones que tant sofreixen, s’atreveixin a fer-lo per poder alliberar-les.

Darrerament, el gest s’ha viralitzat a través de Tik-Tok i ja han transcendit alguns casos en què ha estat molt útil.

Aquesta setmana, a Barcelona, al barri de Sarrià-Sant Gervasi ( i no estem parlant del Raval), en un centre privat, una dona va fer el gest. Com que una treballadora del centre el va identificar, va trucar al 112 per avisar a la policia.

Quan van arribar els Mossos, la dona els va explicar que era víctima d’insults i menyspreus constants. I també d’algunes empentes. El culpable era la seva parella que estava acompanyant-la i amb qui portava deu anys de relacions. L’home, de seixanta-quatre anys, i sense antecedents penals, va ser detingut.

Aquest mes, els Mossos han reactivat la campanya arran del cas de la noia de setze anys segrestada als Estat Units.

La policia va poder rescatar-la gràcies a fer el gest. L’adolescent havia desaparegut feia dos dies de casa seva a Carolina del Nord. I van trobar-la en un cotxe a Kentucky. Quan el cotxe del seu segrestador es va parar en un semàfor arran d’un altre cotxe, la noia va fer el gest i el conductor del costat el va identificar. Va avisar la policia que la noia semblava estar en perill. I van poder alliberar-la.

La Guàrdia Urbana també ha preparat una guia per a tots els agents del cos, amb la intenció de facilitar-los la detecció de possibles casos, especialment en intervencions a domicilis. L’objectiu és avançar-se als delictes i poder acompanyar les víctimes sense que hagin de fer denúncies.

I és que qualsevol ajuda, per petita que sigui, mentre quedin casos de violència masclista, és imprescindible. Cal arribar al zero. Prou toleràncies!

Dones esborrades a puntades de peu

No és que una a una les hagin liquidat, literalment, a cops de peu. Tot i que algunes dones afganes, iranianes... han mort lapidades. O la mateixa Hipàtia d’Alexandria va ser linxada...

El tema és que les dones no són matèria d’estudi ni a les escoles ni a les universitats. Senzillament ―però amb tota la mala sang i com a cops de peu―, han estat esborrades dels currículums escolars. I les poques que encara hi quedaven era per ser esposes, germanes o... d’algun home. Clementina Arderiu era més considerada per ser muller del gran poeta i traductor que per la seva obra poètica.

Per què, és pregunten algunes dones, no podem explicar l’escultura impressionista amb Camille Claudel? O per què no podem parlar de Mary Cassatt, si parlem de Pissarro. Jo la prefereixo a ella.

La historiografia ha fet molt de mal ―perpetrant tan grans puntades―, i ara, reincorporar-les és molt més difícil.

Diu Montse Amorós que, mentre preparava les oposicions d’Història de l’Art, va tenir un xoc en adonar-se que no hi constava cap dona. I no és que elles no hagin agafat mai un pinzell ni que no hagin estat reconegudes pels seus coetanis. Al contrari, moltes eren admirades i eren membres de les Acadèmies. Però tot i així, puntada de peu!

Llavors, Montse Amorós i dos professors més de secundària van crear el col·lectiu La Roldana. Luisa Ignacia Roldán va ser la primera escultora espanyola registrada i una de les principals figures del Barroc a l’Andalusia del segle XVII, principis del XVIII.

El col·lectiu lluita per la inclusió de les dones artistes en el currículum educatiu. Gran part del col·lectiu són dones relacionades amb el món de l’art, la cultura i l’educació. I ara exigeixen el reconeixement, fins ara pràcticament nul, d’aquestes artistes conegudes i menystingudes.

Per aconseguir-ho, han presentat una proposta de dones artistes que, per la seva rellevància, haurien de constar en aquests currículums. Elles parteixen d’un coneixement exhaustiu d’aquestes dones que han estat infravalorades pels segles dels segles.

A la seva pàgina podem trobar-hi el seu catàleg unificat en les diferents àrees i va des de dones a la prehistòria, passant per la Roldán i la Frida Kahlo, fins a Guerrilla Girls. Un total de vint-i-quatre entrades.

Coincidint amb aquesta reivindicació, aquesta setmana, també ha sortit a la premsa la incorporació de dones filòsofes al currículum de batxillerat, com Hanna Arendt, Hipàtia o María Zambrano.

A més, obligarà a l’alumnat a estudiar el geni d’Hidelgarda von Bingen i, a canvi, Teresa de Jesús ja no serà obligatòria.

Dels vint-i-cinc homes del darrer currículum ara es passarà a divuit homes i vuit dones. A part de les quatre ja mencionades cal afegir-hi: Aspasia de Mileto, Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges i Simone de Beauvoir.

I és que haver esborrat del nostre saber dones de tanta talla és molt mesquí. Ha passat el de sempre: esborrades. Cal promocionar-les sense pensar en elles com artistes de segona.