Les dones també eren crucificades

I què en sabem? Pràcticament res. Però fins i tot en un moment tan greu: la mort per crucifixió, les dones també han estat menystingudes. El seu patiment no comptava.

Fra Valentí Serra de Manresa, religiós caputxí, va publicar aquest març passat: Passió per la Setmana Santa, on ens descriu, entre altres temes, com eren les crucifixions de les dones fa dos mil anys.

La crucifixió va ser un mètode d’execució on el reu era lligat o clavat a la creu i deixat allí fins a la seva mort. Va ser molt utilitzada per l’antiga Roma, des del segle V abans de Crist fins molt enllà de l'Edat Mitjana. Les crucifixions eren un escarni públic i la manera més cruel i humiliant de morir.

I no només van ser executats els homes; les dones també acabaven a la creu. Segons Fra Valentí, tots els reus eren crucificats nus, sense cap tapall, malgrat la tradició jueva de fer-ho. Les dones, però, eren crucificades d'esquena. I, segons ell, els soldats romans ho feien per pudor, perquè no volien veure els genitals femenins. Elles normalment eren esclaves que eren crucificades com a càstig exemplar per engendrar molta por a les altres esclaves i fer-les així més submises.

¿Era per instint masculí de dominació exercit des de la por de sentir-se inferior? Perquè de motiu, n’hi havia algun. Quin? Tant se val, cap serà bo. Però segur que això fa pitjors persones als homes dominadors

Resulta francament deplorable assabentar-nos que la simbologia de la crucifixió, associada a homes, atorgués poder i distinció. També oferia una imatge santificada i devocional. En canvi, associada a la dona, la simbologia l’estigmatitzava i assenyalava perversió pel sol fet de ser dona. La imatge també podia traspuar blasfèmia, ofensa o depravació.

Ja al segle XV, Bernat Martorell pinta el Martiri de Santa Eulàlia en una creu en forma d’aspa, amb poca roba i exhibida davant de l’audiència que l’està condemnant. Ella i les dones que la varen succeir, varen ser representades amb els braços oberts, en actitud d’entrega i submissió, i tot intentant insinuar promiscuïtat per part de la condemnada.

Al segle XIX, Louis-Joseph-Raphaël Collin, a Dona crucificada mostra una dona totalment nua i sagnant; amb un cos provocatiu intentant mostrar-la més culpable que digna de compassió.

Durant els últims anys, la cultura popular ha utilitzat, infinitat de vegades, la crucifixió com a metàfora del sofriment que moltes dones han patit al llarg de la història.

Madonna ha utilitzat, en molts dels seus espectacles, la creu com a símbol d’alliberació per a les dones. A «Live to Tell», sortia penjada d’una creu gegant de miralls i amb corona d’espines. L’església catòlica va condemnar-la per considerar-la totalment hostil a la seva religiositat. Els va defensar dient que volia expressar la fam i la pobresa dels milions de nens que morien a l’Àfrica.

I és que la humanitat s’ha mostrat maligna, fins i tot, en la denigració de la crucifixió femenina. I els seus artífexs són monstres culpables.

 

Abusadors sexuals premiats

«Et feia petons, notaves el contacte físic, ens manipulava perquè havíem crescut al seu costat des de petites, l’admiràvem i se n’aprofitava»

«No va ser consentit, però no sabia dir no, era una nena i ell tenia uns trenta anys»

«Ell va repartir les habitacions...em va fer un petó a la galta, després al coll i als llavis... va començar a tocar-me per sota de la roba, em va apujar la camiseta i em va posar la mà dins dels pantalons, em va tocar els genitals... em va posar la meva mà als seus genitals... em va abaixar els pantalons i va intentar penetrar-me sense preservatiu...»

Aquests són tres esgarrifosos testimonis dels molts i molts que l’abusador sexual Antonio Gómez, primer com a professor i després com a director de l'Aula de Teatre de Lleida, va protagonitzar. En total, varen denunciar-lo nou alumnes, nou víctimes de la seva maldat i amoralitat. Aquest mal ànima no va trobar altra distracció a la seva vida que la d’abusar sexualment de les seves alumnes d’entre catorze i divuit anys, aprofitant la seva situació de poder. Elles i tota la resta eren i són (aquestes ferides es poden mig curar però sempre en queda l’inesborrable i tràgica empremta), estudiants amb una adolescència i docència esguerrada. Ell era i segueix sent un desgraciat, perquè per més lluny que marxi, espero que la culpa li rosegui les entranyes fins al final dels seus dies. A més, de retruc, els fets ens posen davant la consciència que podem viure amb indiferència en una societat totalment escalabrada i sense propòsit d’esmena.

Els fets no són recents; ara, les noies tenen molta més informació i s’han fet campanyes com el me too. Els fets varen passar fa uns vint anys quan les noies se sentien culpables i no gosaven explicar res del que els passava per por. I perquè ell les amenaçava directament amb l’expulsió de l’Aula i amb el fracàs a totes les assignatures. I elles, és clar, volien ser actrius. I hi tenien tot el dret sense que ningú els malmetés la vida.

Campanyes com el me too, del 2017, va ajudar moltes noies a entendre que elles no eren culpables. I que denunciar els botxins era un deure. Per això, aquestes víctimes, el 2018, van decidir iniciar les seves denúncies.

Isabel Coixet va quedar esgarrifada amb els fets i va decidir fer una pel·lícula: El sostre groc. La seva actitud i voluntat han estat ben diferents de la de Mercè Ballespí, la directora de l’Aula que, en ser informada dels abusos sexuals, no va fer res.

Més tard, amb una denúncia a la fiscalia, quan Antonio Gómez va ser acomiadat, a sobre, va rebre una indemnització de pràcticament uns seixanta mil euros.

I és que la justícia, quan es tracta de dones, és culpablement silenciosa i tendeix a mirar en direcció oposada. És una altra mena de violència.

Sexe forçat en relacions de parella

Ahir vespre, vaig estar veient una pel·lícula, Bajo terapia de Gerardo Herrero, basada en una obra de teatre, amb el mateix títol, de Matías del Federico. Va tenir un bon èxit però l’espin off cinematogràfic, tot i tenir un premi al Festival de Màlaga, no acaba de tractar el tema en profunditat. Amb tot, ofereix una proposta final que ja m’agradaria que psicòlegs i jutges tinguessin en compte per identificar violadors sexuals dins de parelles consolidades que, en molta majoria, queden encobertes i les víctimes pateixen calvaris de llarga durada.

El guió ens presenta tres parelles amb problemes diferents que fan una teràpia grupal. La dinàmica consisteix, sense la terapeuta, a anar obrint uns sobres i llegir el contingut: unes instruccions a seguir amb la «suposada» intenció d’ajudar-se mútuament veient els diferents punts de vista.

La idea «no» original vindria a assemblar-se a la dinàmica d’El mètode de Jordi Galcerán.

Bajo presión, és una comèdia de retrets matrimonials. En alguns moments, per la duresa dels retrets passa directament a tragèdia, especialment quan parlen de les relacions sexuals. El tema s’aborda amb somriures i jo no ho veig gens clar pel que li està passant a una de les esposes i que, des del començament, ja fa patir per com la tracta el seu marit. Fins i tot, i també gràcies a la bona actuació de l’actriu, Malena Alterio (filla del famós Hèctor Alterio), fa sentir molta llàstima per la víctima. Gràcies al gir final, l’obra es converteix en una clara denuncia social. I això és el que estaria bé que no fos ni teatre ni pel·lícula.

Fa tot just quatre anys, el Tribunal Suprem recalcava en una sentència que no existeix el «dèbit conjugal». És a dir, que la dona no està obligada a satisfer les necessitats sexuals del seu marit.

Josep M Tamarit Sumalla, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Oberta de Catalunya i autor principal d’un estudi pioner a l’estat espanyol, conclou que els jutjats espanyols castiguen menys les violacions comeses per la parella o l’ex parella. I les multes a pagar són més barates.

Per fer l’estudi, l’equip d’investigadors va seleccionar tots els casos de violació a dones adultes jutjats a les corts provincials entre el 2015 i el 2022. Dels 964 casos de violació estudiats, un 37% havien estat comesos per la parella o l’ex parella; I els magistrats només van condemnar un 62% dels acusats de violació. La mitjana de la durada de presó va ser d’un any menys i la multa era uns d’uns 12.000€ en relació als 17.000 més habituals.

La llei del «només sí és sí» que exigia el consentiment per a decidir si es tracta d’un delicte o no, ja ha estat reformada. Ara no és imprescindible. Aquesta reforma quasi té tants punts de vista com magistrats n’han parlat. El resultat: 978 reduccions de penes i 104 condemnats a presó ja són fora.

I és que és urgent actuar amb severitat i contundència amb els violadors. I si és dins de la parella, considerar-ho fins i tot, més greu. Mai minimitzar-ho.