dilluns, 27 de juny del 2016

El Barça, el Madrid i dones pop


Eva Piquer, escriptora, periodista, professora i directora de la revista cultural Catorze, ens parlava no fa gaires dies de la devaluació de la dona. Ella creu que el feminisme està cotitzant a la baixa.
Quin greu, no? Amb el munt de dones que estem escampades arreu i amb aquesta personalitat tan activa que tenim, que semblem pops fent vuit activitats diferents alhora, una per cada braç! Con pot ser?
Però malauradament, també tinc una explicació per aquest fet. I qui diu explicació, diu comentari sarcàstic! Veureu; més vegades de les imprescindibles, llegeixo desafortunats comentaris, fins i tot mal educats, als sarcasmes de la Simoneta. Si només els hi fessin a ella, encara tira que et va! Però, els articles feministes de l’Eva Piquer també se n’emporten un munt. I el pitjor: alguns són de dones!!!! Sembla impossible, oi? Doncs és una realitat! Per què les dones han de ser ene/amigues de les mateixes dones? Jo no puc entendre-ho!
I com que les comparacions poden ser una bona arma pedagògica, potser amb una de senzilla, me’n podria sortir per intentar rebaixar aquesta falta de consideració femenina vers la devaluació del seu propi gènere. Imagineu-vos que el masclisme és el Madrid i el feminisme, el Barça. Ben fàcil, oi? Seguim: el Madrid d’en Franco va guanyar un munt de lligues ( sense que sempre el mèrit fos dels jugadors). El Barça ja fa anys que guanya copes pel seu bon joc i per la seva butxaca, (tal i com les dones hem anat fent progressos). Doncs encara que el Barça o les dones, vagin fent més gols, encara falta força per empatar amb el Madrid i amb els homes.
Segons Eva Piquer, si afegim un femení, darrera de qualsevol substantiu, immediatament queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat i abaratit. No hi estic totalment d’acord perquè la sensibilitat femenina és fantàstica, la intuïció femenina ha tingut grans èxits, l’amor femení vers els fills no té parangó...
Amb tot, si tornem al futbol, té tota la raó. Quan al final del telenotícies fan els esports, si tinc les gemmes dels dits lliures, jo pitjo immediatament un altre canal català. Però si no m’és possible canviar, sense voler-ho, he de sentir com parlen de futbol i, com qui no vol la cosa, al final de tot, parlen de futbol femení. I qui diu futbol, diu motos: m’agradaria saber quantes hores se li ha fet cas a la televisió a Toni Bou i quantes a Laia Sanz. Perquè la diferència de títols mundials només és d’un: ell en té divuit i ella disset. I segur que la diferència en hores, passa de llarg de seixanta minuts.
I amb esports, em molesta poquet, però quan parlen de literatura de dones, m’empipo de valent. Que no hi ha escriptores i escriptors de gran nivell? És evident que hi ha gustos diferents però, no voldran pas insinuar que hi ha temes de dones i temes d’homes?
I és que per arribar a la paritat, tot tenint en compte la diversitat, encara faltes moltes feministes, molts sarcasmes, moltes queixes, moltes denúncies i molts, molts esforços. I mai les dones ens hem de tirar pedres a la closca!.


diumenge, 19 de juny del 2016

Per què es pot posar de moda insultar les polítiques?


El primer trenca coll que se’ns planteja quan volem anomenar les dones que es dediquen a la política és el nom. Són les polítiques? Perquè normalment usem aquest mot per referir-nos a un determinat tipus de política: polítiques d’igualtat (allà on n’hi hagin), polítiques d’austeritat (per a qui les mana i no les compleix)... I això no passa amb els polítics, que tenen el mot, com a substantiu, per a ells solets.
Però ja se’ns esbocina l’aparell cognitiu a trossos si volem treure l’entrellat a la proliferació d’insults que reben les dones que es dediquen a la política. Són humiliants, menyspreadors, indignes... i ningú no és capaç d’aturar-los.
Repassem-ne alguns dels més sonats. Eduardo García Serrano (tertulià a Intereconomia), va dir, referint-se a Marina Geli: esta señora es una guarra, una puerca y está fabricando degenerados... les anima a meneársela. No va quedar prou content, que va haver de reincidir i va titllar Anna Gabriel, de puta mal follada. Javier León de la Riva, (PP), va dir: cada vez que le veo la cara (Leire Pajín) y esos morritos, pienso lo mismo. Miguel Arias Cañete (PP) va excusar-se, en un cara a cara amb la candidata Elena Valenciano: era complicado debatir con una mujer porque mostrar superioridad intelectual… da una impresión machista ante una mujer indefensa. Jesús Ferrera (PSOE) va dir que Fátima Báñez estaría mejor en San Juan del Puerto haciendo punto de cruz. Xaquín Chalín (BNG) va dir-li a Soraya Sáez de Santamaría, chochito de oro. José Luís Valladolid (PP) va dir: puta barata podemita,a Cristina Maestre. Alfonso Rojo va dir-li gordita a Ada Colau. I Antoni Burgos (col·laborador de l’ABC) va dir que les dones de la CUP eren unes tiorras feas.
Quants peperos! Sempre he sospitat que als seus col·legis, alguns alumnes, deuen quedar exemptes d’algunes assignatures... perquè, com s’entenen sinó tantes coincidències? A l’article de referència, per sort, no he trobat cap nom català! Potser estudiem més a fons!
A què pot portar insultar de manera tan indignant les dones? De què els pot servir?
Qui és capaç de pronunciar tals aberracions —no en tinc ni el més mínim dubte—, només pot tenir un cervell aberrant (per més títols i càrrecs que tingui). Qui pot atrevir-se a perdre la dignitat, per insultar de manera tan vexatòria i irracional, les  dones? Només tinc dues respostes: qui de tan poca dignitat, ja no li ve de res acabar de perdre-la, o qui odia les dones, quan les veu tan superiors i no té ni l’educació bàsica per no passar un estratosfèrica vergonya en insultar-les, tot i el descrèdit que li pervindrà.

I és que, per no semblar masclista, només cal no ser-ho. Per ser educat, només cal tenir educació. Per no ser indigne, només cal tenir dignitat. I per ser home de llums, només cal encendre la bombeta del cervell.

dilluns, 13 de juny del 2016

La Presley i les rucaldats


Als diaris i revistes hi ha notícies importants: que si s’enfonsa la borsa, que si els papers de Panamà, que si els refugiats... I hi ha banalitats burres i beneites que són bestieses. Us recordeu de quan l’HOLA —que vol tenir el seu prestigi—, va publicar aquell titular de la primera dama de la literatura referint-se a Isabel Preysler? Que algú li ha llegit mai alguna redacció? Que se saben els llibres que llegeix cada cinc anys? Tanmateix estic convençuda que sap parlar d’economia, de vins i de literatura a un nivell superior a la mitja.
Però hi ha un tipus de notícia, que també publiquen diaris i revistes, que no se sap ben bé quina funció fan. Més que notícies són rucaldats, que deia la meva padrina. I no s’inventava pas el terme! Pere Labernia, lexicògraf, gramàtic i humanista valencià establert a Catalunya, el registrava en el seu diccionari català el 1840.
Però les rucaldats no només les fan els rucs; les poden fer els ajuntaments i els diaris. El diari Levante de València, la vigília del Dia Internacional de la Dona, en publicava una de l’ajuntament de la seva ciutat. Es veu que al carrer de Xàtiva, davant de la plaça de toros (que m’agafarien calfreds només de veure-la),) han instal·lat un semàfor PARITARI AMB FALDILLETES! És o no és una rucaldat? I en volen instal·lar vint més! I no són els primers! Es veu que a La Coruña ja en tenen de fa temps.
La paritat, ens ha de venir amb els semàfors amb faldilletes? Perquè si s’ha de ser paritari, per què porta faldilles? Amb el que va costar que les dones poguessin portar pantalons! La meva àvia no en va portar mai i a la meva mare, ben just li ha anat.
Ja ho diu la dita: qui no té feina, el gat pentina. No creieu que aquesta setmana, la CUP també ha pentinat el gat amb les copes i les esponges menstruals? Que cadascú faci el que vulgui i a qui li agradi netejar sang bruta, que s’hi empastifi! Perquè amb la que està caient, no seria millor deixar els gats despentinats?
I és que les rucaldats són pròpies dels rucs; siguin bèsties, ajuntaments, diaris o partits. I la paritat és un problema seriós que no necessita faldilletes, sinó cervells ben vestits. 


dissabte, 4 de juny del 2016

Per cada home despullat, es despullen tres dones


I no és per anar a la dutxa, sinó al cinema! De joveneta —després de la mort del dictador—, quan la censura, poc a poc, es va anar fent menys implacable, va aparèixer l’anomenat cinema de destape. Una pel·lícula clau va ser, el 1975, La trastienda, en la que La Cantudo, va protagonitzar el primer nu integral del cinema en castellà, reflectida en un mirall. La noieta només tenia divuit anys i, en aquell moment, el seu marit va haver de signar per ella el contracte amb José Frade. Amb tot, al galant de la història, Frederick Stafford, ningú no li va demanar que es desvestís ni per davant ni per darrera, ni davant ni darrera de cap mirall. La censura, va anar sent pròdiga amb les dones, amb el pretext que, si el guió ho requeria, endavant pits i culs! (com deia una tieta meva). Però es veu que, ja llavors, els guions no tenien gaire el costum d’exigir nus als homes.
 A dia d’avui, encara que hagin passat més de quaranta anys, les exigències dels guions no han millorat quasi gens.
Un informe sobre l’Estat de les Dones i Nenes a Califòrnia, realitzat per la Universitat Mount Saint Mary de Los Angeles, analitza, entre d’altres àmbits, la situació de les dones a Hollywood. Que Hollywood és masclista, és una evidència que les dones de la indústria del cinema porten denunciant des de fa molts anys. Ara, però, després d’analitzar les cent pel·lícules més taquilleres dels Estats Units el 2014, els investigadors han arribat a unes conclusions molt indignes per a les dones. El 26% de les actrius apareixen nues o parcialment nues en alguna seqüència de la cinta. I com que als homes, el guió no els ho exigeix, només hi apareixen un 9%. El que deia: per cada tres dones despullades davant de la pantalla, només es despulla un home. Pot ser que una pel·lícula, amb el mateix guionista, tingui un funcionament cerebral diferent per a escenes femenines o masculines? Em sembla que el cervell no funciona pas sol... qui li ha d’enviar l’ordre ha de ser una ment masclista o feminista.
Pel que fa referència als papers protagonistes, només el 12% compten amb una dona liderant el repartiment. Tot i que les dones suposen un 46% dels treballadors actius als EUA, aquesta proporció no es trasllada a Hollywood on, només el 23% dels personatges són dones.
I és que és impossible d’entendre com un mateix guió, pot exigir un nu integral a les dones i als homes només els faci treure la samarreta. Per quina raó? Només se m’acut, si això pogués ser real, que ells tinguin més predisposició als refredats i, la indústria dels milions a cabassos, els tingui en compte aquest defectet, no exposant-los als aires dels platós.

Senzillament, caldria que els guionistes no fossin masclistes. Però, com és que n’hi ha tants i arreu? Que no s’han adonat que les dones van més al cinema que els homes? Però, ni així! Quin serà el veritable problema de fons? Només masclisme, molt de masclisme? O se m’escapa algun detallet masculí que s’ha de mantenir en secret?