divendres, 29 d’abril del 2016

Escons i tamborets de l’Ikea


Les dones i la política —des que Clara Zetkin va proposar el 1908 el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona per reclamar el sufragi universal—, han anat fent-se amigues, any rere any. Però n’han passat més de cent! I encara no hem aconseguit la paritat!
  Als països occidentals, cap parlament arriba al 50%. Amb tot, Catalunya ocupa un dels primers llocs. Però, què vol dir exactament tenir un primer lloc? Doncs que tres de les ciutats més importants tenen alcaldessa: Barcelona (Colau), Hospitalet (Marín) i Badalona (Sabater). Però de 947 municipis, només 172 tenen alcaldessa. Quant a les regidories, ja hi ha més sort (potser perquè no és feina de tanta volada? però no vull malpensar...) : les dones representen entre un 35% i un 42%. Encara falta una mica!
  I tots els parlaments del Principat són igualitaris. Però, busca la trampa! Les dones no estan gairebé mai situades a la graella de sortida de les llistes, sinó més aviat prop de la porta de sortida, a punt de perdre’s... sense por a que enxampin pastís perquè no sortiran, però hi fan bonic perquè netegen la imatge.  I el resultat va des del 50% de la CUP fins al 36% del PP i C’s. I s’ha arribat a la paritat després de les dimissions dels diputats de la CUP i de les renúncies de CSQP.
  Tanmateix, les dones de la CUP, que haurien de poder lluir unes habilitats femenines ( i no em vaig a referir ni a saber pentinar-se ni portar una camisa amb coll...), com la empatia i la capacitat de resolució de conflictes, que els estudis ens diuen que són tan nostres... no han sabut demostrar-les prou. I això que se’ls ha de reconèixer els esforços que fan com a feministes! Aquestes dues habilitats fan que les dones aconsegueixin, segons els estudisrealitzats, liderar més per la voluntat de convèncer que per l’autoritat masculina del manar.
A l’Estat del costat, (al que tenen una llengua que nosaltres també podem emprar com a bilingues que som), els partits d’esquerres van proposar les “llistes cremallera” que garantien la simetria a les llistes, però no als escons. De 350 escons, les dones només n’ocupen 138. Doncs això, si fem una imatge visual ve a ser que els homes poden seure confortablement en escons de fusta treballada i les dones queden relegades, com si només tinguessin accés als tamborets plegables de l’Ikea.
Quant a la situació internacional, Ruanda és el primer país, amb un 64% de representació femenina, degut a que després dels genocidis del 1994, el país va quedar amb un 70% de població femenina. I són elles les encarregades de redreçar el país. Però cap país europeu ni desenvolupat està entre els deu primers.
I és que tot i els avenços, cal maldar per a que la presència femenina no s’hagi d’imposar per llei. I cal exigir que els càrrecs s’assignin per capacitats i no per raons de sexe. I per poder esborrar les diferències entre homes i dones s’hi ha d’involucrar tota la societat.



divendres, 22 d’abril del 2016

Baixes per menstruació


Llegeixo el títol de l’article: L’empresa que deixa agafar la baixa a les dones per la menstruació, i quedo garratibada, esmaperduda i corpresa. Com pot ser? I la sorpresa m’impedeix recordar el tòpic de la falsedat periodística i la paciència em permet anar pitjant tots els missatges necessaris per arribar al contingut de la notícia.
Us recordeu d’aquella frase: tot s’hi val per aconseguir audiència, que va tenir tanta fortuna —desafortunada—, fa uns anys, i encara no ha passat de moda? Fins i tot, s’ha anat esmunyint entre algunes publicacions força  prestigioses, i ens manipula el cervell tot inoculant-li miratges.
  El títol de l’article promet informació sobre una empresa que “deixa agafar” —un present ben real—, la baixa per menstruació; no diu pas  que “voldria deixar  agafar”.
  La realitat, segons explica The Guardian, és que la companyia britànica Coexist  està intentant aprofitar els cicles menstruals de les seves treballadores per millorar l’ambient laboral i incrementar la productivitat de la companyia.
Bex Baxter, la seva directora —com no podria ser d’altra manera, perquè ella també ha patit de la gota vermella femenina—, es basa en el fet d’haver treballat, un munt d’anys, amb dones que s’han recargolat de dolor per culpa de la menstruació; i que no han volgut marxar cap a casa, perquè consideren que no estan malaltes. Malaltes,no! Però, quin mal fa! I és que les dones som tan valentes! I per a moltes, no és sinó un ensinistrament de cara a possibles parts. Que bé m’hauria anat, alguns dies, aquesta baixa! I a les meves germanes i amigues i companyes i dones desconegudes en general! Perquè jo tampoc no he vist marxar cap dona cap a casa per un “doloret” de panxa, ovaris, cuixes...
Baxter considera que si algú de la seva empresa es troba malament, “té ple dret d’anar-se’n a casa”. Ella reclama una política empresarial que reconegui aquest dret sense qualificar-lo de malaltia.
Però té més informació, ella. Amb la menstruació les dones solen ser menys productives; en canvi, quan comença el cicle menstrual, poden ser “tres vegades més productives” del normal.
Així, el titular quedaria amb la idea que una empresa, fent els seus càlculs de productivitat, s’ha adonat que les dones són més productives després de la menstruació i que cal aprofitar aquesta dada. S’hauria de canviar el “deixa agafar” per un “diu que voldria implementar un canvi d’horari laboral per a les dones”. Però aquest present encara és un futur.
Amb tot, és d’elogiar, si es basa més en el fet de voler ajudar les dones quan es troben malament, que en el fet, potser, de treballar més hores, quan poden rendir més.
Tot és anar fent passets!
I és que les bones iniciatives estan molt bé quan es converteixen en realitats; mentre són iniciatives, no passen de ser boniques intencions. I les intencions poden servir per fer llegir articles per redreçar empreses o posar-les de moda; perquè els nostres cervells encara no estan prou ensinistrats a saber destriar el gra de la palla.


dissabte, 16 d’abril del 2016

La monogàmia no està a l'abast de tothom


Vivim en un món tan saberut que és difícil encaixar-hi si es tenen poques llums. A mi, em manca saber per poder veure les sèries de metges i metgesses presenten estereotips d’aquests tan saberuts: la metgessa —per descomptat guapíssima, llestíssima, joveníssima...—, acabada de sortir de la facultat, sap molt més que el metge experimentat. No dic pas que no pugui donar-se el cas, però amb una sèrie que plantegés aquesta situació n’hi hauria prou, potser?
I aquesta metgessa que ho fa tot tan bé, no respon a una propaganda feminista, només té el clar objectiu de desorientar les metgesses ( i potser també els metges), joves. Perquè veient aquestes sèries, arriben a pensar que això és el normal. I com que a la vida real, aquesta possibilitat és més aviat anormal, acaba generant frustració.
Amb tot, jo anava a parlar sobre la infidelitat. Una altra estranya anormalitat: perquè algunes pel·lícules ens la presenten com un mèrit de la persona infidel que passa a ser la víctima. Quan en realitat, l’autèntica víctima és la persona ofesa. Tanmateix, les persones infidels es converteix en víctimes inspiradores de compassió perquè sofreixen molt d’enganyar la seva parella, perquè també se l’estimen molt ( i m’ho crec, però d’una manera diferent al respecte que pugui sentir qui ha fet jurament de fidelitat i resta monogàmic/a a la seva parella). Que dius: si algú se sent tan desgraciat, per què no prova de no sentir-se’n tant sense enganyar i primer explicar el seu nou enamorament a la seva parella? I quan hagin deixat de ser parella, llavors ja es poden llançar als arravataments passionals propis de la nova situació. Però aquest cas no l’he vist a les pel·lícules. Perquè la por a confessar la veritat és forta i la passió no entén d’endarreriments per clarificar situacions.
  Amb tot, en segons quines parelles, admetre un canvi d’amor, pot arribar a ser un deslliurament per a la persona deslliurada; perquè potser a la llarga, perdre de vista una persona amb una responsabilitat moral una mica justeta, li pot resultar una loteria.
Segons Pere Estupinyà, bioquímic i escriptor, ser infidel no és res dolent. Però jo he pensat, així ràpidament, que si vengués cotxes i algú incomplís el pagament de les lletres, segurament, no li semblaria un incompliment gaire bondadós. I això que només li afectaria a la intranscendent butxaca; perquè quan els incompliments afecten l’ànima són devastadors.
Per a Estupinya, si els animals tenen, pràcticament tots, una clara inclinació a posar les banyes, els humans presenten una promiscuïtat innata i inherent. I depenent del nivell de promiscuïtat, hi ha diversos tipus d’infidelitat. D’aquí la proliferació de les parelles swingers, aquelles que tenen relacions obertes amb el consentiment mutu.

I és que la infidelitat, tot i que sembla que homes i dones som més animals que racionals, fa mal. I més especialment, a les ànimes capaces de tenir com a mèrit diferenciador, el saber gaudir del bé i del mal.

dissabte, 9 d’abril del 2016

Els estereotips masclistes de Bankia


Quines ganes de quedar malament amb ganes! Quan qualsevol persona s’atreveix a reincidir “amb ganes” en delictes i faltes, o bé té el cor com el sutge o sap que té impunitat —més enllà de tribunals inferiors o superiors—, per jugar a l’Oca saltant de malvestat en malvestat. Amb tot, moltes vegades —però no sempre—, es cau a la calavera i, a l’Oca (no a la vida real), toca anar a la presó. Hi ha partits i comunitats que han esborrat la casella de la presó del seu joc i així no els hi cal anar. Com que els seus tribunals tenen tanta superioritat, poden fer el que vulguin. Fins i tot, m’atreviria a dir que si volguessin fer passar l’Oca pel Parxís, també ho aconseguirien. Concretament, a Madrid, i a superiors personalitats del PP, el seu tribunal els ha esborrat la casella d’empresonar i, si cauen a la calavera, no arriben al cel però no cauen a l’infern. Vaguen per subtils  llimbs amb ferraris, rolex, louis vuitton... que sempre fan més passadora l’estada dels estafadors.
  Aquesta mena d’Oca sense casella de presó la tenen altres partits i comunitats però, ara, estic parlant de Blesa, Rato, preferents, targetes negres, rescats milionaris i Bankia.
  La campanya publicitària que acaba de llançar Bankia és ignominiosament masclista.
  Ser lladre i ser masclista, pot anar en el mateix lot? Pot ser que sí i pot ser que no. En tot cas, Rodrigo Rato seria el lladre per excel·lència ( tot i que Aznar tenia previst fer-lo president de tots els espanyols que se’n consideren i, a la força, del que no ens en considerem); i el publicista de Bankia seria el masclista garneu. Aquest individu podria no ser del PP, però com que en aquest partit n’hi ha tants i podria ser que pagués comissió (com els anteriors) per ser-ho, jo diria que a alguns peperos, ser masclistes els ve de sèrie perquè estan fabricats a la mateixa empresa (d’aquelles que no tenen casella de presó).
  La conselleria d’Igualtat i Polítiques de la Generalitat valenciana ha demanat a Bankia que retiri la seva campanya publicitària perquè perpetua els estereotips que limiten la projecció de les dones i vicien les relacions de parella. L’anunci ens commina a no pagar comissions bancàries perquè ja se’n paguem més del compte  a la vida real. Però els exemples que posa són terriblement nefastos: una dona frueix d’un espectacle de ball mentre el seu marit posa cara d’avorrit (amb el missatge: paga comissió per haver-se oblidat del dia del seu aniversari); després es veu un senyor gran passejant el gos (el seu missatge és que col·labora perquè va viatjar al mundial de futbol); i finalment, una parella està mirant un combat de boxa (i ella paga la comissió perquè li va ratllar el cotxe).
  Quin fàstic de comissions! Més que les bancàries, perquè aquestes afecten l’ànima. I, les parelles paguen comissions pels seus errors?  O intenten fer-se agradoses a qui han ofès? No serà que el publicista confon comissió amb propòsit d’esmena?

  I és que els sentiments no tenen comissions i, si no són negres, solen rendir rèdits. 

diumenge, 3 d’abril del 2016

Els homes tarden menys en arreglar-s


L’actriu catalana Michelle Jenner, en un extens post que va publicar a Instagram, ens diu que, pel cap baix, una dona pot tardar una hora i mitja per estar llesta per a una sessió de fotos. I mostra la seva disconformitat amb el poc temps que, en comparació, tarden els seus companys de feina. Ells, en un parell de minuts, llestos!!!
  L’actriu té un bon currículum i entenc que estigui més que fastiguejada d’haver de posar-se guapa sempre. Es veu que als dos anys, la seva mare  —una actriu francesa—, ja la portava a càstings de publicitat i moda. I ja va posar-se a treballar. Per sort, això no és explotació infantil... encara que als sis ja va començar a fer doblatges i ho havia de compaginar amb els seus estudis a La Salle de Bonanova i a l’escola de dansa i teatre Company.
La noia, tan jove que només té vint-i-nou anyets, va  aprofitar prou bé la seva formació com per ser molt crítica amb les exigències de la seva feina. I el seu post criticant els estereotips de la bellesa femenina s’ha fet viral. En part, perquè és ella qui ho diu, però principalment perquè té tota la raó. Parteix del concepte que relaciona la necessitat d’arreglar-se tant, amb la concepció al moll de l’os, de la imperfecció femenina. Resumeix les principals feines imprescindibles per a les noies de la seva professió amb el següent llistat: tapar ulleres, unificar la pell, amagar qualsevol gra (en diu vergonyós i per tant la seva ironia és ben clara), tensar arrugues, pintar celles, posar més pestanyes a les pestanyes (amb una altra ironia: no n’hi prou amb les que es porten de sèrie per més boniques que siguin), arrissar-les amb un instrument de tortura ( si recordeu com és l’aparell fins i tot el podeu assemblar a algunes eines amb les que els càtars eren castigats), marcar els dos ulls amb l’eye-liner, coloret, llavis ben definits, il·luminador en zones estratègiques, rímel, volum als cabells, rissos, extensions...
I jo quasi no sé fer la majoria de les tècniques que descriu. Si mai em veu un fotògraf, deurà pensar: ja passa l’esgarradeta de pell, pestanyes, llavis...
Michelle també critica, molt acertadament, el titular d’alguna revista: “Ens agraden les dones reals” (però que no tinguin grassa, ni amb cel·lulitis, ni amb el cul mig caigut... O bé: ”Estima’t com ets” (sense  fer ulleres, ni tenir arrugues, ni pèls on no toqui, ni grassa, ni pits petits, ni massa anys, ni les ungles mossegades...);  i de pas, afegeix, tampoc tinguis gaires idees. I això, ja és el súmmum dels súmmums: de la dona només importa que sigui molt bonica, però no fa falta que sàpiga pensar. El vell problema de sempre! Sort que de tant en tant hi ha dones que posen els punts sobre les is.

I és que la bellesa, tant de dones, homes, nens i nenes, àvies i avis, és interior i té la grata tendència de manifestar-se exteriorment. I si es competís per la bellesa de l’ànima, no hi hauria tantes revistes de fotos. Com es disfressa una ànima lletja?