L’estiu també és masclista

Estava jo, l’altre dia, a la piscina distraient la meva neta tot mirant les nenes i els nens que hi fan estada durant quasi tot el matí perquè mares i pares puguin seguir treballant, quan em vaig adonar que li deia: «veus com les mares i les àvies van a buscar les nenes i els nens?» Vaig voler fixa-m’hi millor per si em traïen per golejada els meus ulls feministes. Tot i que vaig aconseguir veure un parell de pares joves entre la munió de mares, àvies i dones que potser tenien altres lligams, la meva visió era real. Em va quedar la imatge al cap. Una imatge que no necessita gràfiques de cap tipus ni enquestes ni recerques. Si hagués estat sola, jugant amb el mòbil, amb un gelat i el llibre a punt d’obrir, esperant fer la meva nedada, hauria fet una foto per a l’agència EFE de notícies. Potser abans que acabi l’estiu la faré i la titularé: «Pares i avis recollint la canalla»

És justa aquesta realitat? Gens! I jo diria que respecte a la meva mare, la dels meus fills ha empitjorat. Nosaltres jugàvem a casa i ajudàvem una mica, o molt ... La meva mare no havia de treure’s la bata d’estar per casa fent feines de la llar i tots els àpats i... per canviar-se, agafar el cotxe o a peu (que amb la calorada, pitjor)..., venir a buscar-nos potser a mig fer alguna cosa... i no havia de calcular com organitzar el dinar per tenir-lo, a l’hora, acabat de fer, sense estar covat o la carn com espardenya.

És valorada aquesta realitat? Gens! A finals d’estiu, ¿el govern reparteix caixes de bombons a les mares que han deixat de banda totes les seves necessitats per socórrer les dels altres?

Sabeu d’alguna mare amb dues criatures que en tornar de vacances, us parli de les lectures que ha fet? De les caminades precioses per la costa? Dels gelats o mojitos que s’ha pres pensant en els seus projectes?

Com aguanten les dones aquests estius? Com les meves petúnies. La pedregada de fa dies (l’estiu) les va arrossinar (rebentar). Passats uns dies, amb una mica de sol (quatre rialles) I una mica d’aigua (alguns petons o abraçades), sembla que tornen a estar igual. Però no. Els han caigut moltes fulles i se’ls han partit força brots. I les dones perden la salut, les il·lusions, els projectes... estiu rere estiu.

Jo us commino a organitzar-nos per exigir als governs que tota mare o dona que ha de passar l’estiu quasi pitjor que l’hivern i les àvies i les dones que hi col·laboren, tingui una setmana pagada, en acabar l’estiu, gratuïta per poder fer allò que més els hi plagui.

I tot això passa sense que, normalment, ningú (marits, fills, filles...) ho agraeixin i ho reconeguin com caldria. I no sols això ―com que els sembla un dret adquirit―, poden estar queixosos i fer recriminacions.

I és que, tot i que tenir cura de les criatures petites sigui d’allò més tendre, emotiu, meravellós... no ens podem oblidar que fins i tot Déu, al setè dia va descansar. Ai, però era home! Doncs això, que totes les feines tenen vacances menys la de ser dones.

Banyadors tanga masculins

Homes, ja podeu estar ben contents! Per fi teniu a punt, a Solsona, arreu i via on-line, els banyadors tanga que tant esperàveu. Era un injustícia flagrant que no poguéssiu ensenyar, a l’estiu, les vostres natges, esculpides dia sí dia també, al gimnàs, durant l’hivern.

Sé que estàveu realment envejosos de les noies que sí poden fer-ho, des de fa anys i panys i que enguany sembla que han proliferat més que els camagrocs en qualsevol racó de bosc adequat.

Per sort, una coneguda meva, que regenta una fantàstica botiga de roba interior femenina en general i, una mica masculina, s’ha dedicat aquest hivern, després de sortir del gimnàs i adonar-se de la discriminació masculina, a dissenyar ―perquè és dissenyadora―, banyadors tanga masculins. I ha tingut un èxit aclaparador. Té tantes comandes, que es passa el dia i la nit dissenyant i ha hagut d’agafar ajudants. Que també va bé perquè amb la crisi, tota feina és bona.

Si busqueu tanga a la Viquipèdia, trobareu quatre fotos de noies amb tanga (natges enlaire), i una d’un home que no ensenya natja i que al peu de pàgina hi posa tapall primitiu.

Si parlem de roba amunt o avall, encara teniu un altre problema, els homes: resulta que a les botigues no podeu comprar-vos camisetes a ran de mugrons perquè no us en fan. I, pobrics, hau d’anar sempre amb la samarreta sota el llombrígol i passar molta més calor que les dones. Perquè elles, tan si són caloroses com si són de tenir fred, per estar més maques, fins i tot llueixen aquestes camisetes al pic de la Candelera o per a la sortida mudades de Cap d’Any. Es veu que si ensenyen des de la canalera fins al bosquet d’entre cuixes, els surten més pretendents. I quins pretendents trobaran si les escolleixen per la roba que els falta! Si portessin una part del cervell al descobert, ho entendria, però un tros de tronc...

I això no és tot: ells tampoc troben ―per poder anar frescos, no fer-se tantes taques, no haver de planxar tant camal, fer unes maletes més lleugeres...―, pantalons calces a les botigues. Els seus curts, ja ho sabem ara, són sis centímetres més llargs que els d’elles. Con si no tinguessin les cames prou eixerides. Ells, pobrics, no poden ensenyar els calçotets per la part de baix. Per la part de dalt ja ho varen fer per ensenyar les marques cares ―o gomes rebregades sense tan pedigrí―, que portaven.

¿Com s’entén que les noies puguin ensenyar les calces per la part de sota, de tant curts que són els seus pantalons i ells no? No hi ha dret! I això també és discriminació. Segur que n’estarien ben contents i se’n sentirien ben orgullosos. Com elles, és clar.

A més, si passem al calçat, ells tampoc poden lluir aquells talons tan embellidors i torturadors.

Em fa patir que els homes no acabin fent un disbarat per culpa de tantes discriminacions!

I és que no es pot badar: ho tots o ningú. Dissenyadors, penseu en els homes discriminats i aconseguiu que portin tanga, talons d’agulla, pantalons calçotets i camisetes parrac.

La piscina i algunes dones àrabs

Enguany, la piscina m’ha resultat una mica trista i complicada. M’ha obligat a experimentar sentiments que no desitjo i a sentir-me malament per no ser capaç d’acceptar-los sense que em produeixin tristesa, incomprensió, ganes d’ajudar dones que van contra elles mateixes...

I no sé què puc fer per a que la seva situació no em deprimeixi. Com puc acceptar la seva moral discriminatòria?

Al jacuzzi de la piscina coberta, començada la calor, van comparèixer un parell de dones àrabs vestides de cap a peus. I tal com anaven, sense ni passar per la dutxa ni canviar-se la roba, es posaven dins l’aigua. I la seva roba no era especial per a piscines.

Un dia, una senyora va sortir de l’aigua per queixar-se. Jo també ho hauria fet perquè un dia no em van deixar entrar un xurro per a la meva neta, (que la hi posava al migdia quan hi ha poca gent i perquè a la gran passa fred tot i el neoprè), però me’n vaig estar. Tanmateix, vaig parar l’orella: la senyora es queixava perquè un dia s’havia tirat de cap a la piscina que no tocava i immediatament, l’havien renyada. Els monitors ―exceptuant una rara excepció―, en aquestes situacions, es giren d’esquena per no veure-les i no els fan complir el reglament que, amb lletres grans, està quasi a ran d’aigua.

El monitor, una vegada obligat a girar-se, va dir-li a la senyora que des de l’Ajuntament els deien que havien de deixar-les entrar. Jo suposo que més aviat era una ordre i no tanta cortesia. El cas és que tot i no portar la roba adequada, seguien entrant i a elles, ningú no els deia res.

Molt poc higiènic i gens just: jo no podia entrar un xurro dels seus i elles podien entrar amb roba de fora. Per acabar d’adobar-ho, una d’elles tenia el costum de posar el cap, no les espatlles, sota el xorro ample del jacuzzi, poc gran de mides. I llavors, del seu cap, sortia una mena d’aspersió que anava de punta a punta de les mides del jacuzzi i resultava impracticable per a ningú més. I els monitors, d’esquena. Vaig demanar-li si podia canviar el cap per les espatlles per poder cabre-hi tots i em va respondre: «tu no manda aquí»

En començar la piscina exterior, encara m’he quedat més abatuda: un antic alumne àrab, jove, amb la seva carrera d’avocat i treballant de valent, hi va cada tarda amb la seva esposa i els seus quatre fills: tres nenes i el petit hereu. Tots cinc jugant amb l’aigua i passant-s’ho d’allò més bé, tot refrescant-se en plena onada de calor. Però l’esposa estava relegada a la cadira de plàstic i vestida de cap a peus. La seva tasca: ajudar-los en tot allò que poguessin necessitar: aigua, berenar, tovalloles per eixugar-se...

I veure-la a prop meu, passant aquella calorada sense tenir dret a banyar-se, m’entristia l’estona. Per què, pobra noia, no es podia posar a l’aigua i gaudir-ne amb els seus?

I és que a mi, que em perdoni Alà, però estimava molt poc les dones. Les religions, en general, han considerat les dones com a essers inferiors, però Alà segueix entestant-s’hi.

Paula Cañellas Alba

La coneixem poc perquè amb les seves idees va morir en plena dictadura franquista? Per què el franquisme era masclista?

Dos condicions totalment negatives: dictadura i masclisme. Ambdues fan i van a fer mal.

Nascuda a Palma el 1874, va estudiar magisteri a la congregació de monges de la Puresa de Maria, l’única que existia a les Illes. El 1890, amb setze anys, ja era mestra superior de l’Escola Normal de Mestres, havent aprovat les oposicions.

Es considerada una mestra krausista i feminista.

Krause era un filòsof alemany, deixeble de Kant, que propugnava, quan a Europa ja era residual, un intent de renovació intel·lectual (per si el país podia apropar-se a Europa), especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia.

Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista obligaven a posar en contacte directe l’alumne amb la naturalesa i amb qualsevol objecte de coneixement. Per això, les classes experimentals i les excursions van passar a tenir un paper preponderant.

Per al krausisme, també va ser fonamental una educació laica i unes creences en un deu aliè a qualsevol reglamentació.

A Espanya va tenir una acollida duradora i fecunda quant a la vida artística i intel·lectual fins el 1936, quan la Guerra Civil, iniciada pel General Franco, va dispersar els seus membres més destacats. Ella no va ser represaliada pel franquisme perquè feia setze anys que havia desaparegut de l’escena pública.

La seva gran aportació a l’educació femenina de les noies, va ser el fet d’impulsar les colònies escolars femenines. Va ser ella qui va dirigir la primera experiència de colònies femenines el 1904. I va continuar amb la mateixa tasca, cada estiu, fins el 1920, quan es va retirar.

Es considerada la primera mestra feminista. Públicament sempre defensava un ensenyament idèntic per a nois i noies. Parlem d’Espanya i del 1904!

Va aconseguir, tot i algun rifi-rafe, que l’ajuntament s’hi impliqués deixant alguns locals.

També va ser la primera dona que parlà en un acte oficial a Mallorca. Impartí una de les tres conferències inaugurals de l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona del que en va ser fundadora. El projecte: proporcionar coneixements a les mares per a les tasques de la llar; preparar les alumnes per a l’ensenyament secundari, per al magisteri de primeres lletres i per a l’ingrés a l'Escola Superior de Mestres o a l'Escola Superior de Comerç o per a les oposicions al cos auxiliar de telegrafia. L’Església, temorosa del laïcisme de l'Institut, aconseguí ben aviat que l’Institut tanqués les portes.

Ella intentava inculcar a les dones que havien de tenir la seva independència econòmica per poder escollir el seu destí. I denunciava la situació de la dona espanyola, totalment sotmesa al baró, per la dependència jurídica a què la sotmetien lleis injustes i irracionals.

I és que si el feminisme, més de cent anys després, encara s’ha de fer camí, què no deuria costar-li a ella? O pitjor: pot tenir a veure amb la seva misteriosa retirada?