dissabte, 21 d’octubre del 2017

S'han acabat les dones mig nues penjades...


Doncs sí, al Regne Unit, aquestes dones ja tenen els dies comptats. A partir de l’u de gener de 2018, les despenjaran.
Qui no està tip i cuit de veure dones amb la meitat d’un tanga entre les cames i mig parrac a cada pit, penjades en panells publicitaris? I, per què no es veuen tants homes amb les pelusses a l’aire i dos minúsculs tapalls arrodonits?
Que no és pas que em vingui de gust veure matolls i protuberàncies masculines arreu... ni pensar-hi! Només era per remarcar, una vegada més, les terribles diferències! Per cert, l’altre dia, veient una sèrie sobre el rei Sol... ell mai no apareixia nu en pantalla i, en canvi, Athénaïs de Montespan, l’amant, sortia més nua (total), que vestida! Per què? Ell sempre trobava un moble o una cadira que li tapava les vergonyes, però ella deuria ser miop i no els ensopegava.
Bé, la qüestió és que aquesta mena d’anuncis han fet més mal que bé. No sols per masclistes —que és un greuge gravíssim proper al delicte—, sinó perquè, si per mala sort, tot mirant-ne un amb una bellesa femenina o masculina, a algú se li presenta un esternut i no pot evitar que els ulls se li obrin tot mirant la seva parella, quina impressió d’infart! No hi ha cap semblança! I llavors ve la decepció i una terrible temptació de baixar del cotxe i emparrar-se al cartell.
Segons l’Autoritat d’Estàndards de la Publicitat (ASA, en les seves sigles angleses), aquests tipus de cartells o els anuncis publicitaris que mostren dones netejant les tapes de vàter pixades i homes sintonitzant els canals de la televisió per trobar les cadenes que emeten pilotes o cotxes o motos o... tot el dia, repercuteixen negativament sobre les persones, l’economia i la societat.
Això, però, no vol significar que anuncis amb dones fregant els plats i homes desembossant l’aigüera s’acabin ad infinitum...
Per a Guy Parker, el director d’ASA, la publicitat és un factor que contribueix a mostrar la desigualtat de gènere però, alhora, pot jugar un paper molt important combatent els prejudicis.
I els homes poden continuar desembossant i les dones fregant... però el Regne Unit, el 2018, prohibirà publicitat que pugui mig insinuar prejudicis de gènere.
I al meu país, espero que, d’aquí a poquíssim, hi hagi una comissió treballant per eradicar aquestes diferències de gènere, no sols a la publicitat, sinó també en tots aquells àmbits que fa tants d’anys que clamen al cel i, el seu director, Déu Totpoderós, encara no ha trobat un moment per solucionar. Vés a saber si la paraula paritat encara no ha entrat en el diccionari celestial...
I és que qualsevol idea, suggeriment, projecte, proposició, intenció, objectiu... que a l’índex encara es recordi de la costella d’Adam, ha de ser foragitat i polvoritzat abans de causar danys irreparables a persones, economies i societats.



dissabte, 14 d’octubre del 2017

Voleu viure anys? Fora homes!


Escrit així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser una veritat tan gran com Júpiter.
No fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.
Dos mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.
I em va venir al cap Les cendres d’Àngela, potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.
Fins i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—, quan deia que cada bugada es perd un llençol. I cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels noranta-quatre anys i està com un pèsol!
Tanmateix, ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i evitar els tiberis dels casaments.
Crec que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels setanta-cinc, vuitanta anys.
Tampoc voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals calentets, quin remei!, menjaré donuts!
Això d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar. Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la ràdio, a l’Ofici de viure, explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!
Però punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!
Així doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!

I és que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot resultar una opció molt més atractiva.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

1-O: bèsties contra gent pacífica


Vaig començar a escriure aquest article abans dels 844 ferits. Quan Rajoy i els seus sequaços la pitjor banda de corruptes d’Europa empoderats en un govern, com hienes cercant aliment a les tombes, volien esclafar tot un poble. I com van prometre, van complir.
Fins ara, podíem sentir-nos com abelles a qui podien, impunement, robar-nos la mel per malbaratar-la i deixant-nos tan sols les escorrialles tot burlant-se del nostre feiner tarannà. Ara, a més a més, ens han trencat dits i ens han ferit arreu. I volen que encara els deixem seguir extorsionant-nos? A Catalunya, els ruscs se senten terriblement humiliats i el país s’ha emplenat a vessar d’eixams cercant llibertat.
Ja no em serveixen les paraules vergonya i indignitat. Necessito expressar fàstic i repugnància. Aquestes feres del PP que han donat les ordres de la violència (amb connivència de molts socialistes, C’s, Comuns...), solen anar a missa a escoltar com Jesús aconsellava posar l’altra galta. És que no escolten i es distreuen pensant en les seves divertides corrides de toros? Perquè també hi ha sang, hi ha sofriment, hi ha abús de poder... Dis-me com et diverteixes i et diré com ets.
Jo volia parlar de la coincidència per allò de la lluita sense la llei a la mà—, de l’1-O de l’any 1931 quan Clara Campoamor va aconseguir que les dones poguessin votar a Espanya. Nova Zelanda, quasi quaranta anys abans, va ser el primer país en atorgar a les dones, el dret que els homes ja tenien (creient-se que només ells sabien pensar). Espanya s’hi va avenir amb països com Uruguai, Cuba, Turquia... I una dona ho va aconseguir tot i la mamarratxada d’una altra dona, Victòria Kent, que tot i ser la primera dona advocada d’Espanya, aquell dia tenia el cervell enverinat amb malèvoles i cíniques justificacions (semblants al les de l’Iceta, l’Albiol, la Colau...). Que trist dir-se Victòria i passar a la història com una derrota!
També volia parlar sobre feminisme i catalanisme –ara independentisme-, com a lluites força semblances. Ambdues defensen drets bàsics i fonamentals dels individus arrabassats injustament. Individus dels que quedarien exclosos Rajoy i els seus sequaços per no assemblar-s’hi ni amb la voluntat d’aprendre llengües. Qualsevol feminista no desitja sinó deixar de ser-ho perquè tots els seus drets siguin iguals als dels homes. Molts catalans, n’haguessin tingut prou en ser reconeguts amb els mateixos drets que qualsevol espanyol.
El «a por ellos» de molta gent ignorant (i els regalo aquest qualificatiu per no dir-los malvats), se’ls ha quedat curt, al Gobierno. I si fos el cas, el de tenir més coneixement, vull dir, son culpables amb traïdoria i malignitat.
I és que prou! Ja no vull saber res de ningú que arrabassi drets fonamentals, siguin independentistes, siguin feministes.