El masclisme indueix suïcidis

Oi que sembla un títol cridaner? Doncs no! És real. I els homes i dones masclistes, a sobre, em criticaran de feminista mala entranya. Per això s’ha de dir i s’ha d’invitar a la reflexió, no sols a les persones masclistes, sinó a la societat en general.

Una dona d’Alcalá de Henares, de trenta-dos anys i amb dos fills, es va suïcidar després de la difusió massiva d'un vídeo de contingut sexual on ella era la protagonista. Els companys de la feina el van anar reenviant fins que pràcticament tots els treballadors van arribar a veure’l. L’empresa, Iveco, una fàbrica de camions on ella treballava, té uns dos mil cinc-cents empleats.

El vídeo estava gravat feia cinc anys, abans de casar-se, però la dona estava terriblement preocupada perquè el veiés el seu marit. Quan va saber que ell ja ho havia fet, atordida, nerviosa, angoixada... el que fos, es va llevar, presumptament, la vida al seu domicili. Què li faria tanta, tanta por del seu marit per abocar-se a la mort deixant dos criatures petites? No podrem saber-ho.

El que sí que sabem és que els seus companys eren, en general, més frívols i irresponsables que bones persones.

I també sabem que l’empresa no va actuar correctament. El sindicat CCOO la denunciarà davant de la Inspecció de Treball perquè considera que va incomplir les seves obligacions quant a salut laboral dels seus treballadors. Es veu que el sindicat va acompanyar la treballadora a parlar del tema amb la direcció de l’empresa; però aquesta va tractar el tema com un assumpte personal i no laboral. Serien homes, els directius? Segur que l’havien vist!

L’empresa hauria d’haver activat el protocol d'assetjament sexual després de tenir notícia de la difusió del vídeo de contingut sexual. Però no va voler fer-ho.

Ara, la policia ha obert una investigació per esbrinar qui va filtrar el vídeo i qui va difondre’l. Massa tard! Podran tornar-los la mare, als fills? A més, la policia també vol esbrinar si la dona, per culpa del vídeo, va patir assetjament per part d’altres treballadors. Una imatge que em costa ben poc d’imaginar. Per què serà? Ha passat massa vegades.

Després del suïcidi, els treballadors, com si no fossin culpables, i per expiar el pecat, fan uns minuts de silenci davant de l’empresa, durant uns quants matins. Quina hipocresia! El que haurien de fer seria llegir manuals per poder entendre com pot ser la vida si un aconsegueix tenir bon cor.

A totes aquestes, cal afegir-hi la brillant declaració d’un torero, Fran Rivera, destacat per tenir una ment tan brillant com un enginyer de la NASA: «los hombres no somos capaces de tener un video así y no enseñarlo». Embolica que fa fort! Però sí, és masclista, xenòfob i simpatitzant de Vox. El toros que mata valen més que ell.

I és que, per evitar la maldat, cal aprendre a utilitzar les xarxes amb bondat i a entrenar els cors per a la bonhomia.

La vescomtessa dissortada (19)

I va arribar el teu dia, fill meu. Quan els dolors de part van ser prou forts, la meva donzella, degudament pagada, en secret, per la vostra àvia, i recelosa de la tornada de Tròtula, la va fer avisar. I sense ni venir a veure’m, em va fer portar immediatament la cadira curul d’anar de part que la seva família feia moltes generacions que utilitzava. Jo, a casa meva no l’havia vista mai. Després, va fer venir les seves donzelles i van començar a desmantellar la meva cambra tot arraconant els mobles que hi tenia, al costat de la porta. Vora del foc va fer instal·lar la tètrica cadira i, en uns cavallets de fusta, va fer-hi colgar unes cortines de roba blanca lleugera. Quan van estar fixades a les cordes que unien els cavallets, darrere seu quedava molt poc espai, un cubiculum. Per una part, era una bona idea perquè es podria aprofitar molt millor l’escalfor del foc però, per l’altra, l’espai resultant era minúscul.
   A mi, m’havien arrastrat amb llit i tot i sense dir-me res m’havien deixat al costat de la porta. Quan tot va estar a punt, em van indicar amb un gest, sense cap paraula, que anés a seure a la cadira, sota la qual ja havien col·locat una palangana.
   Vaig quedar terroritzada i vaig mirar Tròtula amb ulls suplicants. Totes les donzelles que hi havia eren de la meva sogra, doncs havia fet desallotjar les meves. Tròtula, en veu baixa, em va explicar que aquelles cadires s’utilitzaven en molts altres llocs i que no eren perilloses; en tot cas, antiquades. I que el dolor seria el mateix al llit que a la cadira. Que la criatura no corria cap perill. El que ella veia innecessari eren les cortines que constrenyien tant l’espai, però algun motiu tindria la meva sogra per fer-ho així. I aviat el vàrem descobrir!
En aquell poc espai i sense amagatalls ni obertures, per força havia de néixer una criatura del seu llinatge, un hereu legítim del seu fill. I com que s’explicaven tantes històries d’argúcies i tretes femenines per aconseguir hereus legítims sense ser-ho, ella volia estar segura que el seu, era autèntic. El vostre pare encara li permetia algunes prerrogatives, per deferència. Al vostre pare no li agradava enfrontar-s’hi i ho evitava tant com podia.
   Amb arrogància, ajudada per Tròtula, em vaig llevar del llit i me’n vaig anar a la cadira. Era de fusta de faig, i el seient de cuir encoixinat i retallat en semicercle per la part davantera. La idea de l’obertura per deixar baixar l’infant em va semblar bé, però tot plegat era molt rònec. Vaig seure i vaig sentir com, darrere meu, immediatament, es corrien les cortines. Llavors vaig entendre que tenien una altra utilitat: unes passes ràpides i segures, i el soroll d’una cadira arrossegant-se a frec, em van donar a entendre que la vostra àvia s’hi havia instal·lat darrere per sentir-ho tot i, sense ser vista.
   Després va ordenar les donzelles que entressin amb la roba blanca i l’aigua calenta. Aquelles dones, em van agafar dels braços i van intentar lligar-me’ls a la cadira. Jo no me n’havia adonat, però als braços de la cadira, hi havia unes corretges amb sengles sivelles. Les parteres hi eren lligades perquè no es poguessin moure. I parlant tan fort com vaig poder (perquè la vostra àvia ho sentís ben clarament), els vaig dir que no em lliguessin, que jo era prou forta i valenta com per comportar-me com la senyora que era. Una de les dones, amb un somriure irònic i burleta, va treure el cap per la cortina i la vostra àvia li va donar el consentiment. Després, sempre l’he imaginada rient-se’n per sota el nas perquè ella coneixia els dolors d’un part i sabia quan difícil era suportar-los.
   Tròtula no estava disposada que ningú em toqués. Va demanar dos escambells una mica més alts que la cadira per recolzar-hi les meves cuixes. Amb veu reprovadora, em va explicar, perquè ho sentís la vostra àvia, que a aquella cadira li faltaven justament les dues peces de fusta que solien anar (una a cada banda), fortament subjectades a la part inferior del seient i que servien per recolzar les cames de la dona paridora.
Els escambells no arribaven i les contraccions eren, cada vegada més fortes. Tròtula va haver d’obrir el seu maletí a terra perquè no hi havia cap tauleta per posar-lo. Vaig començar a suar i suar, però no em vaig lamentar. Si bé tenia ganes de queixar-me, no ho feia per no donar-li cap alegria a aquella mala sogra.
   Perdoneu-me, ja sé que és la vostra àvia, però amb el seu mal fer segur que no us ha estimat gaire.
   Els escambells van arribar en el darrer moment quan Tròtula ja veia el caparró de la criatura. Llavors per ajudar-me a passar els dolors més forts del final del part em va començar a explicar anècdotes de la seva estada a Lleida. Que si havia conegut un jove metge, que si li feia molt de cas, que a ella també li agradava... Mentre el dolor m’esquinçava, les perspectives d’un futur matrimoni de Tròtula, em feien feliç.
   Que si li havia proposat matrimoni... I just en aquell moment, Felip vas néixer tu. I jo, sense adonar-me’n, m’havia posat el puny de la mà tancat dins de la boca i l’havia ben mossegat. Però no havia fet crits!
   Tròtula em va lliurar el teu cosset brut però embolcallat. Fins que no vas parar de plorar no et va agafar per netejar-te.
   Llavors, la vostra àvia es va aixecar de la cadira fent molt de soroll, tot arrossegant-la, i va marxar sense ni entrar a veure’t. No va voler conèixer-te. Des de la porta va cridar que el teu nom seria Felip. I així va ser! Ja em complaïa.
   I com puc jo, sense plorar mil llàgrimes, deixar-vos a l’empara o mala empara, d’aquesta dona?
   L’escriptura d’aquest diari m’apaivaga les afliccions i m’atorga una serenitat que, a cada pena que passo, la sento molt més meva que aliena. 

                                                                  Estadilla , 22 de maig de 1304



Quan finalment va poder arribar Felip, Tròtula em va ensenyar ràpidament tot el que havia de saber per tenir perfecta cura del meu fill i se’n va tornar cap a Lleida. Abans, però, em va donar una pomada per a les estries que m’havien quedat de l’embaràs. Havia barrejat sèu de moltó amb clara d’ou, batuda amb aigua freda, i una mica de mantega. Després hi havia afegit encens en pols, resina i goma de ginebró. Cada nit me l’aplicava abans d’anar a dormir. També em va aconsellar que la comencés a usar per a les arrugues de la cara.
   Tots tres junts vam viure uns mesos molt feliços fins que el rei va tornar a cridar el vostre pare. Ja havíem fet indagacions per esbrinar quines famílies nobles de les nostres contrades també s’havien vist agraciades amb el naixement d’alguna filla. Fins i tot et vam imaginar casat amb una neboda del rei i ens veiem assistint a festes reials, balls, convits... Va ser fantàstic! Encara que no vam tenir temps d’organitzar justes literàries, ens ho passàvem d’allò més bé cuidant-te, a tu.           L’única festa que vam organitzar va ser en honor teu, per celebrar el teu naixement i per batejar-te. I vam tornar a convidar els nostres joglars preferits i una trobairitz. Ens van portar noves notícies d’arreu i ens van cantar les composicions amoroses que s’havien posat de moda.
   La notícia més important feia referència al vostre avi matern. Com sempre, mogut pels seus interessos i les seves perverses i ocultes intencions, en pujar al tron Ferran IV de Castella, per la seva majoria d’edat, va abandonar, en menys d’una setmana, el rei Jaume d’Aragó, un home reconegut com el Just.
   Vaig témer que el rei prengués alguna represàlia contra mi, però no va ser així.
   Havent tingut ja l’hereu, el vostre pare no va deixar signar cap més document a la vostra àvia. Però li va prometre que, en la seva absència, si jo hi estava d’acord, li tornaria els poders.
   Jo, per acontentar-lo i per evitar baralles, vaig acceptar la petició del meu marit. A partir d’aquell moment, aquella dona, ja no em va enredar més. Vaig perdre una gran oportunitat per posar en pràctica tot allò pel que m’havien preparat, i em va doldre molt, però vaig ser capaç de fer-ho per l’estimació que tenia al meu marit i per esperar alguna mostra d’afecte de la meva sogra. No me’n podia donar perquè no en sentia.
   Un mes més tard, inexorablement, el vostre pare va haver de tornar a marxar.     Quan em vaig despertar, ell ja no hi era, però vaig notar una sensació freda a la mà. Felip m’havia deixat el regal d’una nova joia d’amor: unes maragdes i un gran brillant al mig, envolant el meu dit.
   Encara no m’havia decidit a dir-li, però tornava a estar embarassada.
   A Tròtula li vaig anunciar de seguida el meu nou estat, però no li vaig voler dir que el vostre pare havia marxat, per no destorbar-li els estudis. A més, em sentia molt acompanyada amb el meu preciòs infant. Les seves cartes ja no eren tan freqüents ni les meves tampoc. Per por d’importunar-nos.
   Com que el meu marit m’havia fet algunes concessions, per l’esforç de deixar-li a la seva mare les regnes de la baronia, em vaig dedicar a fer les reformes de l’església de Sant Roman. La teulada estava malmesa, alguns capitells necessitaven reparacions i hi feia falta algun tapís. També vaig fer netejar el crismó amb les seves lletres alfa i omega i vaig voler deixar-hi la meva empremta incloent l’escut d’armes de la vostra família en alguns capitells historiats. De tot em vaig ocupar i, a poc a poc, aquella reconstrucció, em va fer sentir important i orgullosa de mi mateixa. Fins i tot, hi vaig invertir part de la meva riquesa personal.  
   Tot i que ja tenia molta roba cosida, vaig voler brodar noves robes de bressol perquè tots els convidats s’adonessin que el segon fill, tot i no ser el primogènit, per a mi, seria tan ben rebut com el primer,.
   Tot i l’absència de Felip i Tròtula, estava meravellada de la felicitat que sentia. Sabia que ambdós m’estimaven de veritat, tenia el meu fill petit, al bressol i en tenia cura amb l’ajuda de la dida que jo mateixa havia pogut escollir. L’esperança d’una nova vida al meu ventre, em feia sentir important i valenta. Estava convençuda que les meves pors s’havien anat esvaint mica a mica.
   Abans de néixer tu, Aldonça, Tròtula ja havia tornat. Ella havia marxat sense voler explicar-me el final de la història que m’havia narrat durant el part del teu germà. Ara, estava inquieta per saber-ne el final.
   El teu part va ser molt diferent. Tu vas néixer al meu llit, com jo volia, però el part va ser molt més complicat. Tu no sorties i jo sagnava molt. Tròtula no podia parlar, necessitava concentrar-se, amb totes les seves habilitats i coneixements, per poder salvar-me la vida. A ella també la veia suar.
   Quan em vaig despertar, ja estaves, neta, als meus braços. I Tròtula havia marxat perquè el vostre pare havia tornat. Havia estat uns quants dies inconscient, entre la vida i la mort. Les febres del part, havien estar a punt de deixar-vos sense mare, encara molt més aviat.
   El vostre pare em va explicar que per deixar de sagnar, Tròtula m’havia fet beure, molt ràpid, poliol bullit tres vegades seguides. Després, com que la placenta no sortia, es veu que vaig haver d’empassar-me un altre beuratge de llavors de cànem barrejades amb vi.
   Vaig quedar molt dèbil i plorava molt. Em pensava que Tròtula ja no m’estimava com abans i que la nostra amistat s’havia acabat. Estava tan trista que no em refeia. I quan el vostre pare va haver de tornar a marxar, em vaig acabar d’ensorrar. 

                                                                             Estadilla, 23 maig de 1304



Fills meus, avui sóc conscient que escriuré les últimes pàgines d’aquest diari perquè el meu destí m’obliga a marxar de les vostres vides i no tinc més temps. Des del teu naixement, Aldonça, fins a la malaltia del vostre pare, va passar molt poc temps i d’aquest, poc, vam poder estar junts.
   La vostra companyia m’omplia molt. Tròtula m’havia escrit per disculpar-se per la seva precipitada marxa, perquè s’havia sentit incapaç de suportar el dolor d’un altre comiat. I tot i que us tenia a vosaltres, a mi, la seva absència, em pesava tant, que ja se’m començava a fer molt difícil de viure.
   Amb tot, Jaume II (que ja havia conquerit tot el regne de Múrcia) i Ferran IV de Castella feia un any que havien signat la Sentència Arbitral de Torrelles i havien establert noves fronteres entre Castella i Aragó. Aquest acord va significar la pau entre ambdós regnes i, aquesta pau em va retornar el marit. Però el vostre pare, tot just tornar, va emmalaltir ben aviat. Els metges el varen diagnosticar molt ràpid. Tenia una malaltia molt freqüent que estava estesa per tot Europa i feia grans estralls: el foc de Sant Antoni.
   Vaig escriure Tròtula i es va posar en camí immediatament. Abans d’ella, fins i tot, va arribar una carta en la qual em feia unes precises recomanacions. Els millors sanadors d’aquesta malaltia eren els germans Hospitalaris de Sant Antoni i per tant, m’aconsellava que escrivís immediatament al prior de l’Hospital de Lleida, on hi havia alguns d’aquests germans hospitalaris que estaven especialitzats en la seva curació. També m’explicava, per si em semblava adient, que a molts malalts els ajudava el fet de tenir relíquies del sant. Pel que ella sabia les més properes havien d’estar a l’Hospital de Sant Antoni, a Castrojeriz. Vaig enviar immediatament les joies que el vostre pare m’havia regalat pels vostres infantaments cap a Castrojeriz, però de res em va servir. Em van ser retornades amb un sermó del prior que m’amonestava per la meva falta de generositat vers els altres malalts, per la meva feble esperança en Déu i per creure que les joies podien comprar el favor celestial. Jo no havia pretès comprar res; jo havia actuat impulsivament desesperada.
   Quan va arribar el frare de Lleida amb la seva capa negra i la lletra tau blava al mig del pit, va ratificar el diagnòstic i em va explicar moltes més coses de la malaltia.
   Els seus efectes ja es podien constatar en el mal estat de la seva pell. Després, el vostre pare va començar a sentir molt de fred en cames i braços; de cop, el fred es va convertir en una insuportable coïssor que li cremava per tot. Se li van fer unes ferides, a les extremitats, que semblaven cremades; per això se li donava el nom de foc sagrat, o foc de Sant Antoni perquè es considerava que era l’únic sant capaç de curar la malaltia.
   Més avançada la malaltia, li van sobrevenir unes fortes convulsions i al·lucinacions; a més de molta febre; la contracció arterial facilitava la necrosi dels teixits i les extremitats se li anaven gangrenant.
   No hi havia possibilitats de curació. Molt pocs se’n sortien. Fins i tot, els que tenien dolors abdominals es morien de repent. L’únic tractament que havien après que funcionava era el d’una alimentació sana amb pa de farina no contaminada, ja que es creia que la malaltia provenia d’haver ingerit pa de sègol banyut portador d’un fong parasitari.
   El frare va recomanar que begués vi de bona qualitat i que mengés pa i porc en abundància ja que aquest animal sempre s’havia relacionat amb Sant Antoni.
El frare, després de cobrar els seus honoraris, es va acomiadar perquè no sabia fer res més.
   Tròtula va aconseguir que li baixés la febre i li marxessin les al·lucinacions. Jo plorava d’alegria cada vegada que el meu marit tenia una revifalla. També em va aconsellar canviar-li el vi per aigua i substituir la carn de porc per la d’au. Per uns dies, va semblar que el vostre pare es recuperava i ens va donar temps suficient com per acomiadar-nos-en. Jo no em vaig moure del seu costat, ni per un moment, durant tota la seva malaltia.
   Tròtula va resar amb mi totes les oracions que sabia. Això em reconfortava.
   El desenllaç ja el sabeu. En pocs dies va ser mort i la vostra àvia no va tenir cap pietat de mi i em va arraconar del tot. Després, em va prendre els vostres bressols i em va privar de la vostra companyia, ordenant el vostre trasllat a les seves cambres. Us hi vaig deixar estar uns dies perquè només feia que plorar, però quan em vaig sentir prou valenta, encara que sense forces, acompanyada de Tròtula, ens vam presentar a la seva cambra, sense permís, i va ser com si us raptéssim. Tròtula et va agafar a tu, Felip, i jo a tu, Aldonça. No vam escoltar cap dels seus improperis ni insults.
   I fins que no ha arribat aquesta maleïda carta d’aquell mal home, no he parat d’acariciar-vos, fer-vos petons i bressolar-vos.
   La vostra àvia, tan enrabiada com estava amb mi, estic segura, també va instigar per aconseguir el meu segon casament. Ella era una Urrea i la primera esposa del meu segon marit també era de la família Urrea. Tan bona pensada, havia de ser més d’ella que d’ell.
   A ella, li interessava molt perquè si em tornava a casar perdia tots els drets sobre vosaltres i el meu dot.
   Hi ho va aconseguir. Se’m va treure de casa i em va prendre els fills.
   Sé que per la vostra curta edat ni em recordareu, però aquest document és un intent desesperat per preservar aquest vincle tan fort que sempre ens unirà a tots. Encara que ens obliguin a aquesta tan cruel separació.
Que el Déu tot poderós us doni tota la salut que li ha arravatat al vostre pare, i la felicitat que, junts, ens ha negat. 

                                                                                  Estadilla, 24 maig de 1304

Masclisme i religions

La immensa majoria de pràctiques i fenòmens aberrants que pateixen les dones al món, no es podrien explicar sense el seu rerefons religiós.

Segons Rodolfo Leiva, moltes religions segueixen defensant la discriminació de la dona, retallant-li els drets, imposant-li una forta dependència dels marits i perseverant en pràctiques ancestrals com arranjament de matrimonis, l’oblació o lapidació per a dones adúlteres.

Si el món hagués lapidat tots els homes adúlters, les llevadores s’haurien quedat pràcticament sense feina. I amb les parets per enterrar-los vius, s’hauria pogut construir una altra muralla xinesa.

Entre la població africana, en nom de la religió, més de 100. 000 000 de dones i nenes són víctimes de la mutilació genital per culpa d’un terrible concepte masclista: la dona no ha de gaudir del sexe. Però l’home, barra lliure!

El «sagrat» Alcorà dels musulmans porta incorporat de sèrie el patriarcat: «els homes són superiors a les dones...les dones virtuoses són obedients i sumisses» I si no són fidels, l’home té l’obligació de castigar-les: «... les relegareu a llits a part, les assotareu...» I potser ho faran, tornant ells de nits de disbauxa putanera! Potser Al·là, quan va dictar-li aquests preceptes a Mahoma, ja tenia cataractes o algun dàtil corromput li enterbolia el cervell.

A les Sagrades Escriptures, les de l’estimar el pròxim com a tu mateix, sembla que exclogui les dones. Eva és la pecadora que carrega tota la culpa del pecat d’Adam. Perquè ell no hi va intervenir en la seva decisió... També ens il·luminen sobre altres idees: «el naixement d’una filla és una pèrdua...l’home que agrada a Déu ha d’escapar de la dona... vaig trobar un home just entre mil però no vaig trobar una sola dona justa entre totes...» Mala fe!

Sant Agustí creia que «les dones són la porta del Dimoni». I això que ell, durant la seva joventut ―i per a disgust de la seva devota mare, Santa Mònica―, quan va viure a Cartago, va portar una vida hedonista i va establir una relació amb una dona jove que seria la seva concubina durant més de quinze anys i amb la que va tenir un fill.

La «Santa» Inquisició va cremar milers de dones ―quan els feien nosa―, acusant-les de bruixes.

Tants segles d’abjectes pensaments són difícils de remuntar. Cal revisar totes les ideologies ―religioses o no―, que s’encaparrin en perpetuar i perpetrar tals aberracions.

I és que, si es vol erradicar el masclisme ―obvia i urgent necessitat―, cal enterrar tots els amorals valors patriarcals i misògins que les religions han promulgat brandant, cínicament, la bandera d’una bondat inqüestionable.

La vescomtessa dissortada (18)

Tròtula ni es volia casar ni es volia separar de mi. Feia ja dues llunes que no em venia la sang lunar i, era de suposar, estava embarassada. Havia aconseguit que els seus pares li enviessin una còpia en llatí del llibre d’Aldobrandino de Siena. Era un tractat de medicina femenina amb consells pràctics i instruccions per a dones embarassades i nadons. Ella, el volia estudiar i no es volia separar de mi per poder ajudar-me.
 Felip, el vostre pare, després de rebre la feliç notícia, em va regalar una preciosa diadema de brillants. Havia estat de la seva àvia paterna, Blanca d’Antillon i jo vaig ser feliç de ser l’hereva d’una peça que segurament li havia regalat el gran Jaume I. Em va fer molta il·lusió, però no la vaig poder lluir amb ganes. Al cap de pocs dies, el vostre pare va ser convocat a Saragossa per Alfons III, el rei Benigne, amb l’encàrrec de portar-li deu cavalls. Els altres nobles d’Aragó també havien estat cridats i cadascun tenia assignat el nombre de cavalls que li corresponia.
Veient que m’anava a quedar sola tan aviat (i com que jo no podia fer com moltes de les dones nobles de la meva època, que era encarregar-me dels assumptes de la nostra hisenda, ja que ho volia fer tot la meva sogra), vaig insistir en demanar al vostre pare el permís per organitzar vetllades literàries per a la seva tornada. En el meu estat no va ser capaç de dir-me que no i quan ell va marxar em vaig dedicar amb cos i ànima a preparar-li una magnífica rebuda.
 Amb els meus nous ànims, em sentia prou capaç per escriure algunes cartes i contractar els joglars i trobadors que en aquells moments estaven més de moda. Em feia molta il·lusió poder-los escoltar en directe i conèixer-los. Vaig confegir una llista amb els noms més famosos, però després vaig preferir indagar molt més sobre les dones trobadores —les trobairitz—, que per Occitània encara feien composicions poètiques i musicals especialment de tema amorós. Em vaig fer portar algunes còpies manuscrites per llegir-les abans de contractar-les. Em va cridar molt l’atenció el realisme que algunes d’elles empraven en les seves descripcions i, en especial, les seves referències a l’amor carnal.
Tròtula, que no compartia amb mi aquesta afició, així que va marxar Felip, va tornar a ser l’amiga de sempre. Sense recels. I vam passar uns dies magnífics. Ella estudiant i jo llegint. Em vaig oblidar completament del seu problema i de la urgència que li calia per solucionar-lo.
 Aquelles lectures també em mantenien distreta del pes de l’absència del vostre pare i, especialment, de la por del meu embaràs i part. Aconseguia espantar el terror pensant que el vostre pare podria estar al meu costat en el moment de l’infantament i que Tròtula m’ajudaria en tot el que estigués al seu abast.
Finalment, em vaig decidir (per la seva història amorosa), per les composicions de la comtessa Beatriu de Dia, esposa de Guillem de Poitiers, però bojament enamorada del trobador Riambau d’Aurenga.
Vaig assabentar-me de qui era el seu millor recitador i també el vaig contractar. En escoltar-lo, vaig adonar-me que no servia per la festa de benvinguda. Tot i que volia ser audaç, tampoc no em volia arriscar a que el vostre pare s’ho prengués malament. Passats uns dies, segurament la trobaria molt divertida, però tan sols arribar podia resultar-li provocativa; el fragment més divertit era una mica picant:
Bé voldria mon cavaller
tenir un vespre en els meus braços nu,
que ell estigués feliç
Sols que li fes de coixí...
Bell amic, amable i bo,
quan us tindré en el meu poder?
i que jagués amb vós un vespre
que us donés un bes amorós.
Sapigueu que tindria un gran desig
que us tingués en lloc del marit.
Tan sols que em concedíssiu
de fer tot el que jo voldria.
A tot el meu seguici femení, els va fer molta gràcia. La majoria de cançons que solíem escoltar tenien un punt de vista masculí i trobar-ne algunes de caire femení (de dones que havien treballat a terres occitanes però, malauradament, s’havien oblidat), ens va alegrar moltíssim. Volíem col·laborar a conservar-les i a difondre-les.
 Després, vaig escriure a Formit de Perpinyà. Era un bon joglar però una mica desconegut. Gustosament, va acceptar la meva invitació.
Vaig voler convidar també algunes dames nobles de la contrada per imitar les corts d’amor de la reina Elionor d’Aquitània. Un dels seus jocs preferits, durant les seves vetllades, era el de jutjar un cas abstracte, on l’amor era el protagonista causant de conflictes de difícil solució. Per això, els vaig enviar còpies manuscrites dels Lais de Maria de França.
 Així ens vam entretenir molts dies i la por del meu embaràs s’amagava sota les cartes, les cançons i la música. Estava decidida a representar una mena de Cort d’Amor, a l’estil occità, amb altres dames, davant del meu marit. Volia guanyar, amb els meus coneixements sobre l’amor cortès, les disputes que jutjaríem i volia que ell se sentís molt orgullós de mi.
 Aviat vàrem saber de la seva tornada. Tot estava a punt.
 En acabar el gran àpat de benvinguda, Formit de Perpinyà, luxosament vestit, va començar a cantar:
Un dolç desig amorós
ha pres possessió de mon cor lleial,
senyora, que em ve de vós,
a qui estic del tot obligat,
que en pensament veig nit i dia
el vostre cos estimat i gentil
i el bell dolç esguard plaent
i vostra amable condició.
D’ençà que vaig veure les vostres faccions
no vaig tenir poder que allunyés
mon cor i mos pensaments de vós
per cap altra que jo veiés.
Així, senyora, feu la mercè
que us plagui, perquè el meu enteniment
tinc amb vós tan firmament
que allunyar-me’n no podria...
Ans us vull sense compensació
estimar que a una altra de la qual gaudís
perquè Amor em diu que us
conquerirà, ja que m’ha conquerit
i em diu que té el domini
que em pot donar goig
però callant i sofrint
us estimaré tota la vida.
 Tothom va aplaudir entusiasmat i Felip, el vostre pare, em va mirar molt satisfet. Tròtula, però, va desviar la mirada en veure el nostre joiós intercanvi amorós.

                                                                        Estadilla, 20 de maig de 1304



Les vetllades literàries foren molt del gust del vostre pare. Després, abraçats en el nostre llit, em confessava que aquelles històries amoroses l’enardien apassionadament i el neguit de posseir-me se li feia més urgent.
Amb tot, vam ser severament controlats per la vostra àvia que sempre enviava algú de la seva confiança a espiar tot el que es deia o feia. A la seva filla mai no li va permetre assistir a cap de les nostres culturals vetllades. Per tenir-la una mica menys enfadada, el vostre pare, respectuós com li pertocava, l’endemà al matí, anava a escoltar-li pacientment, els sermons i els retrets. El que mai no li va permetre, però, va ser criticar-me; això li tenia prohibit i jo li agraïa de tot cor.
Felip es va acostumar aviat a aquestes festes i, cada vegada, m’encarregava que les organitzés amb més freqüència. Ell s’adonava que eren beneficioses per al meu estat d’ànim.
Aquells petits èxits em donaven molta seguretat i, a mesura que els dies passaven em sentia més i més agosarada i emprenedora. Els meus coneixements literaris, la meva sensibilitat artística i les meves actuacions en els famosos judicis d’amor, eren aplaudides amb entusiasme. Per bé que, jo era prou conscient que els afalacs dels nostres convidats es devien a que jo era l’amfitriona i el meu espòs qui pagava el convit.
 Em sentia molt feliç. Ja quasi ni em recordava de les pors ni angoixes de la meva vida anterior a Castre. Els meus germans em venien a veure sovint perquè els agradava assistir a les nostres vetllades i anar de caça amb el vostre pare, que es coneixia les seves terres com el palmell de la seva mà i sabia on cobrar les millors peces.
 Varen ser unes setmanes meravelloses tan sols enterbolides per la tristesa que havia tornat a aparèixer al rostre i ànim de Tròtula. En tornar Felip, ella va perdre novament la seva mirada franca i lluent. A poc a poc, va començar a perdre la gana i a declinar la seva assistència a les nostres vetllades. Aquestes actituds m’ocasionaven molta pena tot i que, de nit, amb el meu marit, aconseguia oblidar-les i gaudir plenament de la meva fortuna.
Un matí, veient-la tan esmaperduda, vaig decidir proposar-li la decisió que havia anat ajornant. Jo volia ser capaç d’oferir-li, ni que fos per una vegada, l’ajuda que ella es mereixia i jo li devia. Sabia que havia d’allunyar-la del neguit que li ocasionava la presència del meu marit. Quina fatalitat! No podia gaudir del meu espòs i la meva amiga, alhora, sense ferir-la d’alguna manera que no sabia entendre.
 Ella s’alterava molt quan Felip i jo estàvem junts. Des de la trobada amb el meu germà, ja no es dedicava a la provocació; senzillament, es retirava dels actes i celebracions. D’alguna manera havia d’intentar alleugerir el seu neguit. Mai no vaig témer que ella s’hagués enamorat del meu marit; no, mai! Suposo que de ser així, se n’hauria anat. Ella tenia una altra mena de neguit que deuria ser tan esgarrifós que no es veia capaç de compartir-lo ni amb la seva millor amiga. L’amiga de tota la vida, la persona que més estimava sense comptar els seus pares, que estaven lluny i a qui, encara menys, podia explicar el seu abaltiment.
Feia tot just un mes que les notícies que ens arribaven de fora, ens havien informat que el rei havia creat a Lleida una Universitat de Medicina. Castre i Lleida no estaven pas tan lluny i la meva decisió va ser proposar-li que hi anés a estudiar. Ni que m’hagués de vendre les joies que m’havien donat a casa! Ella podria dedicar-se amb cos i ànima a estudiar per ser una bona metgessa i, concentrada en la feina, al mateix temps, podria oblidar els neguits. La idea la va temptar. Va ser capaç d’intuir que aquella oportunitat era una possibilitat per apartar-se de les seves preocupacions. I la va acceptar gustosament. Però no va voler de cap de les maneres que em vengués cap joia. Ella també tenia estalvis perquè molta gent sol·licitava els seus coneixements. Fins i tot, la vostra àvia, en una ocasió en què unes diarrees se li emportaven la vida, la va fer avisar per si era capaç d’alleugerir-li el que els seus físics no podien o no sabien. I tant que en va saber! I la vostra àvia, per no quedar malament i en vista de futures necessitats, es va veure obligada a mostrar-se molt generosa amb ella. Suposo que també ho va fer una mica per fer-me sentir malament a mi. Però jo mai no he tingut enveja de la meva amiga, sinó alegria de ser la persona més estimada per ella.
Vaig sentir-me molt feliç de poder ser jo, per una vegada qui ajudés Tròtula. Sempre havia estat al revés! Ambdues hi hauríem de posar de la nostra part per poder viure separades, però cada una tenia el seu motiu i volíem regalar-nos felicitat l’una a l’altra. Ella sabia que no podia viure amb mi, amb aquell neguit que no confessava. A més, anar a la Universitat, era tot un privilegi per a una dona, i més sent jueva! En els moments més amargs, m’havia confessat que, sense saber ben bé per què, havia tornat a resar les oracions que havia après dels seus pares.
 Abans d’emprendre la marxa, Tròtula em va abraçar tan efusivament que quasi vaig témer per la vida que portava al meu ventre. No volia separar-la de mi, per no ferir-la i per la por que em feia pensar que hauria de viure sense ella. Em vaig adonar que estava plorant. A ella també li estava costant el comiat, per tant, aquesta vegada, em tocava a mi ser la valenta i no plorar. A poc a poc, vaig anar desfent-me dels seus braços i la vaig agafar de la mà per acompanyar-la al carruatge que havia de dur-la fins a Lleida. El seu cor bategava molt accelerat, en els seus ulls es reflectia tot el seu amor per mi i em va fer feliç saber-me tan estimada.
 Tròtula va marxar trista, però tranquil·la. Jo, en secret, m’havia venut alguna joia per aconseguir que trobés totes les portes obertes i fos ben rebuda. Tròtula, des que havíem arribat a Castre, sense que els seus paren en tinguessin coneixement, utilitzava uns cognoms castellans que li donaven més seguretat i li permetien passar més desapercebuda. Jo estava convençuda que el que no pogués aconseguir amb els seus cognoms i els diners enviats a l’avançada, segur que ho aconseguiria amb la seva extraordinària bellesa. La resta ho acabarien de posar la seva intel·ligència i els profunds coneixements que posseïa, ja, com a metgessa. 
 Amb tot, m’havia informat d’alguns dels professors i, personalment, els havia escrit algunes cartes demanant-los que en tinguessin cura de manera especial, ja que era com una germana per a mi.
I així va ser. A la primera carta que vaig rebre de Tròtula (ja que l’única condició que li havia imposat era que m’escrivís al menys un cop per setmana), ja m’explicava com d’atents eren els professors amb ella i que tothom la tractava amb molta deferència. No vaig saber si m’ho deia per tranquil·litzar-me o era realment cert.
 Així que se succeïren les cartes, jo notava que el seu esperit s’anava assossegant i que fruïa amb passió de tot allò que estava aprenent.
 La satisfacció d’haver pogut ajudar-la, m’encoratjava per no esllanguir-me, sola com estava, tot esperant l’hora de donar a llum. Tròtula m’havia promès que, arribada l’hora, tornaria per estar al meu costat i assistir-me personalment. La seva promesa em donava forces per suportar amb serenitat els patiments de l’embaràs.
 Felip també se n’havia hagut d’anar ja que el rei l’havia tornat a cridar. Ara estaven a l’aguait de la ciutat de Lorca.
 Em sentia molt sola. Ni la meva donzella, que m’havia portat de casa, em feia gaire costat perquè mai no s’havia sentit prou valorada i li semblava que Tròtula li havia pres tota aquella consideració i confiança que ella s’hagués pogut anar guanyant, amb el pas del temps, al meu costat.
 La vostra àvia i la vostra tieta mai no van ser cap consol per a mi, sinó tot el contrari. Em vigilaven, m’espiaven. Esperaven que m’equivoqués o que em desesperés. Que reclamés amb molta humilitat la seva ajuda. I jo no volia suplicar-los-hi. La meva dignitat m’ho impedia. Bé prou que me l’haguessin pogut oferir si m’haguessin volgut un xic!
 I vaig esforçar-me molt perquè elles em veiessin com una dona valenta, segura, decidida, enèrgica. Cap d’aquestes característiques eren qualitats pròpies en mi, però m’obligava a representar-les per a què no em poguessin criticar ni inventar històries que haurien pogut entristir el meu marit. Volia, fins i tot, que es quedessin bocabadades amb la meva enteresa i dignitat. Em vaig acostumar a fingir davant d’elles que sempre estava alegre, que tenia rialles per a tot i per a tothom. I no parava de brodar per fer-vos, a vosaltres fills meus, un bon aixovar. Vaig brodar per a vosaltres, camisoles, llençols, vànoves... Fins i tot, vaig desfer el cosset d’un vestit meu per engalanar les robes del vostre bressol; perquè, quan la gent vingués a conèixer el primogènit de la família, veiés com d’esplendorós lluïa dins d’aquelles teles.
 Però tot i els meus esforços i la meva exigència, les nits sense el vostre pare, se’m feien tristes i doloroses. Plorava, dormia poc i el temps se m’allargassava veient llunes i llunes. M’embogia el desig de tenir el vostre pare al costat i no poder notar ni les seves carícies, ni la seva escalfor, ni les seves besades.
Finalment, quan l’última lluna plena abans de néixer tu, fill meu i primogènit, ja s’havia esmunyit, triomfadora, vaig escriure primer a Tròtula per informar-la que el dia ja s’atansava. Després, vaig enviar un missatge al vostre pare. Ell prou que havia comptat les llunes, però la seva resposta va ser que el rei els tindria retinguts fins a la presa definitiva de la ciutat.
 Tròtula, ja no va rebre la meva carta perquè, així que la lluna s’havia mostrat en tot el seu esplendor, havia preparat el seu equipatge i s’havia posat en camí. Quan em van avisar de l’arribada del seu carruatge, em vaig tornar a sentir tan feliç i tranquil·la que no vaig poder evitar plorar amb llàgrimes de gratitud. Unes llàgrimes de tristesa que havia anat retenint als meus ulls i que se’m van escapar, esmunyint-se en un altre sentiment més noble. Ens vam abraçar tendrament i amb tota dolçor.
 Després, tot esperant el moment del teu naixement, Felip, vaig ser conscient que la sort estava de part meva. Perquè d’haver tingut el vostre pare al costat, tot i la gratificació de l’amor que ell em feia sentir, hauria estat un suplici per a Tròtula i per a mi; una angunia que no em convenia. En realitat, per assistir el part, qui realment necessitava era ella. Tròtula en va ser prou conscient i aquells dies van tornar a ser tan feliços com els de la nostra infantesa.
 Ella se sentia corresposta en tot el meu afecte i jo estava molt tranquil·la de pensar que m’assistiria una llevadora tan bona com ella. Tot semblava fluir com anys enrere, sense recances, amb amorosa plenitud.


                                                             Estadilla, 21 de maig de 1304

Futbol amb cotilla i taló

A les persones que no adorem Messi, ens agradaria veure aquest bon jugador xutant pilotes amb un cotilla a les costelles i amb un taló de dit i mig sota l’esportiva! Quin paper faria?

Per cert, la Creu de Sant Jordi ―tot i haver estafat hisenda―, no li escau a un xutador de pilotes. Per què, als meus escriptors favorits ―pous de saviesa i mags de les paraules, que no de pilotes―, no els regalen llibres d’or?

El futbol femení també existeix. I si la bretxa salarial és d’un 24% en les feines ordinàries, amb el futbol ja no podem ni calcular la xifra.

EL futbol femení va començar com una reivindicació feminista el 1881, amb una sèrie de matxs, disputats a Edimburg i Glasgow, entre una selecció escocesa i una altra d’anglesa. Però abans d’aquesta data, algunes dones havien protagonitzat alguns partits ―entre solteres i casades―, no per competir sinó com un aparador gratuït per a mascles en busca d’esposa.

La premsa masclista de l’època victoriana, es va acarnissar amb aquestes dones ―que no podien inscriure’s amb els seus noms reals per por de represàlies―, i els va dir obertament que el futbol només era cosa d’homes i que no era recomanable per a elles practicar-lo. Fins i tot, alguns mals metges ―creient-se superiors a les dones per tenir algun membre (i no em refereixo al cervell) diferent―, van inventar-se raons mèdiques per exigir que es prohibís a les noies britàniques.

Tanmateix, l’1 de gener de 1895, va néixer el British Ladies Football Club, sota l’empara de dues figures clau del feminisme de l’època: l’aristòcrata Florence Dixie, marquesa de Queensberry però alhora inquieta esportista, viatgera, escriptora, corresponsal de guerra i feminista; i Nettie Honeyball, el pseudònim amb el qual era coneguda una jove futbolista de classe mitjana. La marquesa, com no? va ser la presidenta i la Nettie va fer de secretària.

Per a elles era tant important el partit com la lluita feminista. La resta de jugadores, de classe humil en general, també ho eren. Com la coneguda sufragista escocesa Helen Matthews.

El British Ladies va debutar públicament el 23 de març de 1895, a Londres. El partit va suposar un notable progrés ja que, per primera vegada, les futbolistes van poder jugar sense cotilla ni sabates de taló alt. Aquests partits també qüestionaven els models femenins existents com el vestuari o la sexualitat de les dones.

Malauradament, l’equip només va durar un any.

A 2019, les jugadores del Barça, que han estat a punt de guanyar la primera Champions de la seva història, segueixen esforçant-se per reivindicar els mateixos drets per a les dones. Per què elles han de cobrar molt, molt, molt menys que els homes?

I és que el feminisme, tot i haver conquerit moltes copes encara estar lluny de guanyar mundials. I cal seguir reivindicant la vàlua de les dones i la seva igualtat en molts camps que no són de futbol.

Mares protagonistes de novel·les

Fa poques setmanes, ja vaig escriure sobre la proliferació de mares dolentes protagonistes dins la narrativa actual catalana escrita per dones. És un tema que em pertorba. Però avui, després de llegir l’article de Valèria Gaillard, «la mare, l’os que roseguen les noves veus narratives» constato, una vegada més, la quantitat de mares reals, com a protagonistes de novel·les (quasi) autobiogràfiques, que ens parlen de les relacions maternofilials.

Milena Busquets, a També això passarà,ens diu que era un destorb per a la seva mare i que Esther mai no va deixar de fer res per tenir cura d’ella.

Ada Castells, a Mare, ens diu que la seva no era gens idíl·lica.

Bel Olid, a Una terra solitària, ens confessa que té una mare maltractadora.

Najat El Hachmi, a Mare de llet i mel, tot i que reconeix que les mares immigrants són pràcticament unes heroïnes, la Fàtima (que en alguns trets és la seva mare), no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.

Anna Punsoda, a Els llits dels altres, ens parla del desig femení de la maternitat que exigeix molta responsabilitat. Si falla el pare, es pot tirar endavant, si falla la mare, falla tot.

Jenn Díaz, a Mare i filla, revisa el concepte de madrastra. Si es fa massa, recriminació; si poc, bruixa.

Murial Villanueva, a Motril 86, es lamenta de la dificultat de ser filla de dues mares lesbianes.

Tot i aquest panorama, una de les novel·les més impactants que darrerament he llegit, ha estat Por qué ser feliz cuando puedes ser normal, de Jeanette Winterson. La seva mare adoptiva mai no va estimar-la. El pare va desentendre-se’n. Molt religiosa, la mare és capaç de dir-li insistentment: «El Demonio nos llevó a la cuna equivocada». És una dona terriblement cruel. De petita, per castigar-la, la deixa nits senceres fora de casa. Només li deixa llegir la Bíblia i, quan li troba llibres amagats sota el matalàs, sense dir-li ni una paraula, els tira tots per la finestra i baixa al pati a cremar-los. Quan unes vacances demana per quedar-se a casa, no li diu que no, però no li deixa la clau de casa. Hi entra esbotzant una porta del darrere però, una veïna conxorxada amb la mare, l’avisa i hi fa anar el tiet, amb uns gossos dòberman, per treure-la. Als setze anys la fa fora de casa... Una vida duríssima que, Jeanette té necessitat d’explicar. Per sort, l’amor que pot viure amb dones com ella i els llibres li salven la vida. És una escriptora molt reconeguda al Regne Unit. Però estic segura que hauria preferit ser estimada pels pares biològics i els adoptius.

I és que hi ha tants tipus de mares com mares. Jo em nego a admetre que les relacions maternofilials hagin de ser dolentes inevitablement. Però la literatura s’entesta a fer-me entendre que, sovint, és així.