dissabte, 21 de novembre del 2015

Quin tipus de parella preferiu?





Ara, tard per a la meva generació, s’han adonat que els matrimonis “perfectament” paritaris (que jo no sé on són... i només ho dic pel perfectament), aquells que es reparteixen les tasques de la llar i tenen cura dels fills per igual (que sempre n’hi ha un que s’enllarda més, sigui home, sigui dona), tenen un problemet secundari. Es veu que les seves relacions sexuals són més minses. L’American Sociological Review ha publicat al New York Times, un estudi que analitza com influeix l’assoliment d’una relació paritària, en la vida sexual de les parelles. Les dades obliguen a interpretar que igualtat i sexe no van de la mà.
  L’estudi té la mala gaita (perquè per aconseguir veure les estrelles hi pot haver parelles en què ella es passi la tarda netejant vidres i ell es miri l’oli del cotxe), d’analitzar les parelles en què l’home assumeix certes tasques domèstiques i es veu que, en aquestes parelles, la quota sexual es redueix un 1,5% en relació a les parelles en què l’home no les fa. No m’ho crec! A més, per què furgar on les dinàmiques estaven millorant? Ja ho veureu!
  Segurament, els investigadors que han descobert aquestes inoportunes xifres, són abans que res, masclistes. Que no va renyit amb ser investigador, si la ciència els permet arribar a casa quan tot ja està fet. Doncs han de ser masclistes quasi per força perquè tenen la mala gaita (aquí ja ho canviaria per llet), de dividir les tasques en femenines: com cuinar, plegar roba, passar l’aspiradora... i masculines com llençar escombraries, arreglar el cotxe... Si bé ( i amb això ja parlaríem de mal mató), les paraules cuina, roba i aspiradora són femenines, qui ho diu que les dones les hagin de portar penjades al coll com si fossin gossos Sant Bernat?
  Només ens faltava aquesta per a que, alguns homes, per baixar les escombraries tres cops per setmana i arreglar el cotxe dos cops a l’any, estiguessin contents per la seva col·laboració familiar i per prodigar, amb gran passió, magnífiques vistes sensitives del firmament.
  Per a que el mató se’ns faci agre, ja només cal saber el final: aquest factor no sols influeix en la freqüència sinó també en la qualitat del sexe! Es pot empiocar, aquesta qualitat, mentre es planxa?
  Investigadors, però masclistes: diuen que l’home que només assumeix tasques masculines, deixen més satisfetes les seves dones. I què més? Potser volen justificar-se amb les seves parelles per no fer feines de la llar o, potser, perquè no arriben als llindars mínims de... ja m’enteneu, oi?
  I és que a l’hora d’establir una relació de parella, mai no es bo considerar un valor de primera magnitud, l’impuls de desig sexual. Potser les dones ens faríem expertes en constel·lacions que encara estan per descobrir, però alhora purgaríem escarrassant-nos amb totes les feines. Per sort, assabentades del coneixement que se’ns escapava, ara som lliures per escollir segons les nostres preferències!

diumenge, 8 de novembre del 2015

Que mentideres que som!




 A Austràlia, un estudi de l’agència de publicitat Sydney The Works s’ha dedicat, durant cinc anys, a analitzar com homes i dones menteixen a Facebook, Twitter i Instagram. Un 64% de les dones i un 36% dels homes diuen mentides a les xarxes (que no et poden insultar dient mentidera o mentider). Dit així, podria semblar un “defectet” més femení que masculí. L’és! Però resulta no ser tan culpable com podria semblar. L’estudi, després d’analitzar les mentides més habituals d’elles i d’ells, conclou que els uns i les altres menteixen per raons ben diferents.
  Les dones mentim noblement per prodigar bondat, augmentar el benestar aliè, solucionar conflictes... És a dir: per fer sentir millor els altres. Però, ai las! Els homes ho fan per sentir-se millor ells! Només és una petita diferència de gènere. Insignificant! Resulta que mentre ells es disculpen —majoritàriament per justificar-se—; elles s’excusen —ordinàriament per disculpar el pròxim. Vist així, l’acció dels homes sembla una mica... mesquina? Mentre que les dones s’enlairen noblement pensant, amb generositat, en el proïsme.
  L’estudi, a més a més, s’ha dedicat a analitzar quines són les mentides més freqüents d’homes i dones i n’ha elaborat una llista amb els respectius top ten. Hi ha alguna coincidència: no és gaire car és una mentida d’elles i d’ells. Les dones la diuen en tercer lloc; els homes, en novè.  Crec que no m’equivoco si dic que elles poden mentir a una amiga —excusant-se que el vestit que porten no és gaire car—, per no fer-la sentir malament. En canvi, em ve al cap que ells poden dir-ho per justificar-se davant de les seves mullers per la compra d’algun caprici (com una moto, el mòbil intel·ligent Galaxy S3 de Sammsung...) Però, potser m’equivoco...
  El típic tinc mal de cap de les dones (excepte quan en tenen de veritat), és la seva vuitena mentida. Mentre que els homes no menteixen quan ho diuen.
  Estic bé, no em passa res! Aquesta és la primera mentida tant per a homes com per a dones. Però potser ho diuen en diferents contexts... Elles per no amoïnar la família; ells per a que no els tornin a empipar preguntant-los (si fan mala cara), si els passa alguna cosa.
  Hi ha una altra coincidència: no vaig beure gaire. Els dos la tenen en la mateixa posició: la setena. En aquest cas no hi veig cap diferència.
  En general, elles es disculpen per qüestions relacionades amb la seva vestimenta i ells per arribar tard o no haver respost les trucades.
  I si en l’àmbit familiar es menteix, ja us podeu imaginar com elles i ells es maquillen i disfressen virtualment.
  I és que a les xarxes, no són fiables ni els uns ni les altres. I les papereres virtuals són imprescindibles per llençar informació desinformada. Però, per als lligams emocionals, val més ni obrir les pàgines màgiques. De prínceps i princeses, les xarxes virtuals n’estan infestades.
 

Escàndol de xifres




 Solem queixar-nos del món en què vivim i sovint parlem de com canviar-lo. Evidentment, fer-se expert en tauromàquia —allà on els vingui de gust—, només pot empitjorar el nivell cultural tant dels qui ho patrocinen com dels que s’ho hauran d’empassar .
Però, i si tractéssim de canviar totes les discriminacions? Que ens anés pitjor, molt difícil; i millorar no hauria de ser una utopia, sinó una possibilitat.
  Aquestes xifres us alertaran de la urgent necessitat d’alguns canvis. Només el 18% dels guardons en ciències, a Espanya, recau en dones. Només el 3% dels premis Nobel de ciències s’han concedit a dones. Només el 20% de les posicions estratègiques als laboratoris, universitats i centres d’investigació, a Espanya, estan ocupats per dones. Cap dona ha estat presidenta del CSIC. I només 6 dones han estat rectores d’Universitat, (d’homes, 70). De 173 societats científiques espanyoles, en l’àmbit de la salut, només el 41% tenen presidentes, (sent com és un àmbit força femení).
  A aquest panorama tan discriminatori, encara hi hem d’afegir el fet que individus reconeguts del món de la ciència, com el catedràtic de Bioquímica de la Universitat Autònoma de Madrid, Federico Mayor Zaragoza, a 2015, pugui dir que les dones, (per optar a càrrecs de responsabilitat), moltes vegades, es fan enrere per motius personals i familiars. Què??? Un senyor amb tantes titulacions i càrrecs importants pot creure, de veritat, que les famílies només són responsabilitat de les dones? O està insinuant que els homes no tenen problemes personals? Intolerable!
  Per sort, dins del món científic, també hi ha persones conscients. L’investigador Carlos López-Otín ens diu que per escollir els càrrecs destacats dins del seu àmbit, només es fixa en el talent. I aquest és el bé més ben repartit del planeta. Al seu laboratori, hi treballen més dones fent tesis doctorals perquè, diu, senzillament són millors.
  Això no és tot, segons una enquesta encarregada per la Fundació L’Oréal, el 63% dels espanyols creu que les dones no serveixen per a científiques d’alt nivell. ¿És possible que més de la meitat dels homes d’aquest territori tan proper al meu petit país (que potser també l’inclou...), puguin pensar tal barbaritat? Què s’ha de fer a les escoles? Segur que ensinistrar adolescents per martiritzar toros, no! Sort que a Catalunya, la nostra formació humana i cultural ja ens ha permès superar aquest atavisme!
  El programa La dona i la ciència, impulsat per la UNESCO i la Fundació L’Oréal ha recolzat un manifest amb el lema Canvia les xifres. Demanen reivindicacions com donar més visibilitat a la feina de les dones científiques o reconèixer-les als premis científics.
  I és que la discriminació positiva per a les dones, no seria necessària sense la discriminació negativa inicial. Pel fet de ser dones, no se’ns ha de prendre res. Com diu la biòloga molecular, Margarita Salas: si tota la societat està muntada per posar les coses més difícils a les dones, evidentment, tot li serà més difícil.

De toros i missatges anònims





Els pobles que permeten matar toros com a gaudi del seu mal esperit, donen fe de les seves mancances cognitives, tot tirant més a bèsties que a homínids. Haurien d’estar prohibits i perseguits! Ells, no pas els toros!
  De la mateixa manera, haurien d’estar penalitzats els comentaris anònims als diaris digitals i els nicks, com ignorant, rancorós o venjatiu a Twuiter i Facebook. Perquè amb les seves lletres, igual que amb les paraules, són capaços d’obrir ferides tan sagnants que poden acabar ensorrant les persones més coratjoses.
  La prestigiosa investigadora de l’Antiga Roma, Mary Beard, es va convertir, involuntàriament, en un espectacle televisiu arran d’un programa anomenat Meet the Romans. On no feia sinó difondre els seus coneixements del món clàssic tot comparant-los amb actituds, que ara creiem més benèvoles, però que en realitat són també molt cruels. I ho va fer des d’un punt de vista femení. Posant en evidència que el relegament de les dones encara persisteix.
  Aquests estudis i les seves evidències, li van costar qualificatius molt greus: lletja, gorda, vella, mal follada...i el pitjor: meuca pudorosa, segur que la teva vagina fa fàstic...  Esgarrifosament i ferotgement insultants! Imperdonables!
  El que més va molestar a la culta erudita va ser que els comentaris no feien referència al que havia explicat, sinó a la seva persona física. Ella no té com a prioritat màxima el seu aspecte, i la seva cabellera no sembla la de cap Barby; tampoc s’ha operat les dents i no té un somriure profident ... perquè el seu temps lliure l’ha dedicat a assumptes més interessants i profitosos. Els que la podem escoltar o llegir, hem d’estar orgullosos de tot el que ens ajuda a aprendre. I agraïts.
  Mary Beard és, endemés, una brillant feminista, de paraules i de fets. I pel valor docent que poden tenir els fets, va saltar-se la norma dels famosos de no llegir els comentaris anònims. I quan els va poder mig pair, va buscar ajuda per saber quin homo no sapiens els havia escopit. I del pitjor dels comentaris en va trobar l’autor (un estudiant —suposo que en vaga permanent de coneixement—, i amb vint anys). I va telefonar a l’indigne antecessor del sapiens, endarrerit més enllà de l’adolescència i la infantesa. Va demanar-li disculpes,  però quan fou mort, el combregaren!
  Llavors, la senyora Beard, d’aquests insults, en va treure noves dades i les va exposar en una conferència al British Museum. I va cantar noms i cognoms. I ara quan poses a Google el nom del xicot insolent i barroer, el primer que es pot llegir és la seva terrible ofensa. Una taca que li marcarà la resta de la vida.
  Mary Beard, amb tot, demana clemència per a l’infractor.
  I és que els comentaris nocius i danyosos no haurien d’estar prohibits —com els toros—, perquè tothom hauria d’haver aprés, a la família i a l’escola, que són terriblement perniciosos i no s’haurien de practicar. I tanmateix, han d’existir les lleis condemnatòries perquè hi ha cervells i cors adults malaptes per entendre-ho.

Vull estar soltera però amb tu




 Isabelle Teissier és una escriptora canadenca (per les potes de gall diria que passa poc de la trentena), que ha aconseguit escriure una carta amb aquest contradictori títol i fer-lo viral (que assíduament és més sinònim d’imbecil·litat que de saviesa).
  S’ha d’anar molt en compte en fer virals estúpids de cap a peus! A les noietes joves que quasi no han aprés ni a pensar, se’ls pot passar bou per bèstia grossa.
  Isabelle fa una llarga llista, inútil, de situacions de la seva ideal vida de parella posant-se alhora de peus a la galleda i en evidència. Però li patina la galleda: només pensa en ell, en una mena de príncep blau més masclista que el sutge. I com pot ser? Què ens passa a les dones? Si fins i tot em recorda la pobreta de l’Anastàsia Steele, la de les cinquanta penombres, o eren ombres penoses?
  Ell ho pot fer tot: anar a prendre cervesa amb els amics; tenir ressaca i que quan es desperti la telefoni perquè agafi el metro per anar a rebre les seves carícies; que surti per la nit amb els seus amics i sense ella, però que li envií missatges per saber que ella està pendent d’ell; que se’n vagi de viatge per caprici sense ella;  que flirtegi amb altres noies sense ella... Però en aquest punt fa una petita petició: que vagi amb ella a acabar la nit (¿com?). I també de manera solapada li promet que no l’enredarà mai quan estigui treballant. Ignominiós!!!!
  I voleu saber què es reserva per a ella, a part d’agafar el metro quan a ell li fugi el son? Doncs senzillament parlar amb ell, de dia o a la tarda; escoltar les seves sortides nocturnes (potser és realment masoquista); que li agafi la mà davant dels amics (entenc jo com si la marquès com el bestiar); que li faci l’amor allà on li vingui de gust ( tot i el neguit que passarà per por que els enxampin); que la faci parlar d’ella (perquè es veu que ella no deu tenir prou capacitat com per parlar-ne per si sola); poder imaginar l’apartament on li agradaria viure amb ell (encara que mai li proposi d’anar-hi a viure); quedar-se sola i avorrida esperant que torni dels viatges capriciosos (aquesta sí que no me la crec!).
A Isabelle, li sembla que d’aquesta manera es podria sentir segura amb ell. Suposo que el seu concepte de seguretat s’assembla més a la inseguretat total... però... cadascú té el diccionari que es compra!
  I l’escriptora defineix aquesta relació com senzilla i alhora complicada. Contràriament al que podria semblar, això és pràcticament l’únic que entenc: el seu cervell és molt simple, i la relació és tan complicada que no té ni nom; perquè amb aquests paràmetres no funciona ni una relació d’amistat! 
  I és que resulta obvi: a aquesta noia (que no sé si és la Isabelle o una marciana novaiorquesa) li falta molta autoestima i li sobra molta por. Naturalment, les noves generacions han de tenir noves formes d’aparellament, però en qualsevol relació és bàsica la consideració, la deferència, el respecte. I les noies mereixen la mateixa autoestima que els nois i han de poder viure sense por de perdre la persona, les persones, estimades.

Feministes a la peixateria




 A totes les dones, feministes o no; i als homes que sí i que no... que heu estat capaces i capaços d’anar a comprar el peix a la peixateria fresca, us vull felicitar. Perquè fer-ho significa entrar a fer cua, olorar diverses essències (des de la de musclos fins a la de llamàntol), donar conversa trivial a conegudes, desconegudes i amigues... —perquè a la peixateria, d’homes, n’hi ha un percentatge inferior, (que no m’atreveixo a quantificar per por que els compradors i venedors mascles se m’enfadin).
  Durant tota la meva vida adulta ha hagut de sofrir pensant que les dones que van a la peixateria fresca eren unes heroïnes i, jo, perquè no hi volia anar, em sentia una gandula indolent.  Ara ja m’he t ret l’espina!
  Jo no he estat capaç d’anar a la peixateria, de manera regular, fins fa tot just tres setmanes. Tampoc puc dir que sigui un mèrit meu. La meva filla em va proposar d’acompanyar-m’hi si li comprava el peix fresc. I jo vaig preferir la seva companyia.
  Però avui, terror dels terrors, ja hi he hagut d’anar sola. I després de la cua, les olors i les converses... ha arribat el pitjor. La dependenta, àgil amb les espines, aletes i cues, després de posar-se el guants, bufant-los amb el seu alè... que vés a saber si per esmorzar s’havia fregit algun minúscul allet... m’ha deixat el peix immaculat. Llavors me l’ha posat en una bossa de plàstic i, a canvi, jo li he donat un bitllet. Aaaah, peripècia! Quan m’ha tornat el canvi, alguna moneda anava adornada d’escates i he hagut d’introduir-ho tot a la meva cartereta: monedes i escates. Somrient, això sí, però pensant en la feinada de posar els diners en remull. L’aventura no s’ha acabat aquí.  Jo havia de fer encàrrecs i, carrers amunt, carrers avall, anava amb la bossa peixera en una costat, i a l’altre, una bossa de mà moníssima, a conjunt amb els pantalons i els repunts dels mitjons. El drama ha començat quan he entrat a la caixa amb les dues mans ocupades i un senyor m’ha preguntat què volia. En mil·lèsimes de segon, he hagut de pensar que no podia posar la bossa peixera a l’altura del seu nas per no ferir-li l’olfacte amb quatre talls de salmó i quatre de lluç. Total, que per signar el paperet dels diners escopits he hagut de prémer amb els genolls i contra el taulell, la bossa peixera. No la podia pas deixar a terra perquè el meu peix s’embrutés!
  I m’hi he volgut esforçar perquè una amiga meva hi va enviar el marit i va ser pitjor el remei que la malaltia. Ell, content per la confiança que li demostrava la seva esposa, se’n va anar a comprar la sardineta del vespre. Com que no sabien que era el marit d’ella, ni el tenien fitxat com a client, l’hi van posar mentre ell, segurament, s’estava mirant la gamba grossa vermella. Total, que en tornar cap a casa, quan la meva amiga es va posar el davantal per començar a enfarinar l’entretinguda sardineta, va notar, per sort, que de les deu peces, quatre feien mala olor. I sort de tenir la pituïtària fina, que si no, per culpa de la gamba grossa vermella, la família intoxicada!
  I és que a la peixateria s’han de tenir més ulls que els de tots els peixos morts que ens miren bocabadats. I, tant si s’és feminista com no, home o dona, es pot comprar el peix on es vulgui, segons les prioritats i sense sentir-se malament.