dimarts, 29 de maig del 2018

Sextorsió i el gigoló de Barcelona



Estem mancades de senderi, les dones? Es veu que quan hi ha sentiments pel mig, perdem l’oremus. Viure intensament l’amor és genial, però mai serà bo si, a canvi, ens hem de convertir en víctimes.
Les anomenades «sextorsions» són diferents tipus de xantatge que afecten especialment les noies.
Es contacta per les xarxes i ell normalment un home que ja ha deixat «l’edat del gall d’indi» enterrada, proposa compartir fotos de caire sexual. Les noietes amb l’edat de cap de pardal, envien fotos reals mentre ells que tampoc cap estadística ens assegura que el seu coeficient intel·lectual sigui clarament superior, les envien falses. Llavors, quan es troben, ells amenacen la noieta de difondre les imatges, si no accedeixen a tenir relacions sexuals. I tot plegat, pot derivar en casos de «ciberassetjament» sexual. Tant és així que, fins i tot, els Mossos han demanat que no s’envien per les xarxes aquests tipus de fotos.
Un cas prou clar de víctimes femenines per les xarxes és el del gigoló de Barcelona que va ser detingut el mes passat. Però va ser posat en llibertat amb càrrecs perquè en aquest país l’empresonament no s’até a raons ètiques ni morals.
El tal gigoló, de 36 anys, amb una excel·lent presència física i amb grans capacitats per entabanar, seduïa les seves víctimes fent-se passar per advocat, inversor de borsa i, fins i tot, com a fill del prestigiós cirurgià plàstic, el doctor Planas. Es dedicava a dones de mitjana edat que, per les xarxes, deduïa eren persones vulnerables. Quan els feia creure que eren la dona de la seva vida, els demanava diners, joies, objectes de valor i fins i tot targetes de crèdit.
Algunes d’aquestes víctimes eren dones preparades amb professions lliberals: advocades i psicòlogues. En el segon cas, em va sorprendre més perquè sí haurien de saber descobrir els entabanadors. Però és així, les dones estimem fins a les últimes conseqüències i els abusadors se n’aprofiten sense pietat.
Aquest malànima els feia firmar contractes de devolució com si fossin legals, dels objectes que aconseguia sostreure’ls i se’ls revenia a Wallapop. Un cotxe per seixanta mil euros, una bicicleta per vuit-cents... A la majoria aconseguia treure’ls entre mil i dos mil euros.
Per què les dones caiem de quatre potes en aquestes trampes? Se’m fa difícil de trobar una raó acceptable. Estimem tan intensament que la generositat forma part del sentiment. I una qualitat tan bona, se’ns gira en contra com moltes altres situacions, només pel fet de ser donesi ens fa més mal que dubtar d’un individu perillós.
I és que els paranys de l’amor són molt dolorosos i a les dones ens calen GPS molt potents per no passar de ser les més boniques i adorades, a estafades amb traïdoria i sense ni un gram d’afecte.














dissabte, 19 de maig del 2018

Les dones de 60 anys no som sordes



Ni imbècils. Estic més que molt i molt i molt tipa i cuita de que a les dones se’ns tracti sense respecte. No paro d’escriure sobre maltractaments, assetjaments, violacions, morts... Ho denuncio sempre que puc. Però també hi ha altres tipus d’informacions, salvant òbviament les diferències, que són molt molestes. Sempre m’han fastiguejat els anuncis despietats que a la televisió es fan sobre la tercera edat, (denominació que ha desplaçat la vellesa fins als noranta anys, perquè als vuitanta llargs ben portats, un encara només és gran). Són cruels i mentiders, aquests anuncis. Veig poca televisió per poder fer-ne un llistat exhaustiu dels desaprensius, però el meu cervell ha emmagatzemat alguna conclusió: per exemple, unes dents postisses poden ser com els tàmpax. Recordeu aquell acudit que proposava demanar un tàmpax als Reis d’Orient? I mira que té anys i ja enganyava a totes les nenes, noies, dones, velletes... A alguns homes, els feia riure molt. Sembla una requeria, que ho és, però incloïa una bona crítica: amb un sol tàmpax podies nedar com la Mengual, jugar a tenis com si fossis un Nadal catalanista, muntar a cavall com la infanta aquella que quasi fa llàstima de tant com se n’han burlat, o pujar muntanyes com el Kílian Jornet.
Ara, amb unes bones dents postisses es veu que pots menjar pomes a queixalades i esqueixar entrepans com si tinguessis destrals a les genives.
Però avui, mentre feia un repàs de notícies al 324, he estat víctima d’un aberrant anunci d'audiòfons. Que no vull dir que no s’acarnissin amb els homes, que també; però jo parlo de dones. Doncs resulta que una dona de seixanta anys repicats porta uns audiòfons que li regalen la clau de la felicitat. Té molta mala bava: casualment té un marit de quaranta i pocs i a ella, com que no hi sent sense els aparells salvavides, el que ell li diu, textualment, li entra per una orella i li surt per l’altra sense passar-li pel cervell. Quina falta de respecte tan gran! Me’n recordaré quan me n’hagi de comprar i no aniré a cap botiga Amplifon. Aniré a la del costat de casa i li demanaré a la Rosa que me’n faci uns que em permetin escoltar el meu marit i, fins i tot, a qui em critiqui.
I compte, que em sembla molt i molt bé que hi hagi dones que tinguin marits molt joves. Com sempre han fet els homes (fins i tot sense fer papers). I ara, quan elles també són molt riques i es podrien posar els iris de brillants swarovski i les pupil·les d’atzabeja, posen els seus ulls en noiets joves. Com Shakira i Madonna, i els fan papers i tenen separació de béns.
I és que tothom, homes i dones, tenen dret a tenir parelles joves i a sentir-hi bé. Però és pecat flagrant intentar colar bou per banya grossa amb traïdoria; sigui amb audiòfons o amb qualsevol altra trampa.







dissabte, 12 de maig del 2018

Violar en «manada» té poc càstig



No fa ni una setmana que va sortir la sentència sobre les violacions «en manada» que van perpetrar cinc joves immorals i delinqüents a les festes de San Fermín de fa dos anys. Tot allò que van fer-li escriure-ho em faria un tràgic dolor, només és abús sexual. Només costa nou anys de presó.
No fa gaires setmanes, va sortir una altra sentència en la que extorsionar amb danys físics i morals una dona al mig del carrer, amb traïdoria i perversitat, només valia 48.000 euros.
Un govern que permet o promou sentències com aquestes és pervers perquè dona ales als delinqüents potser perquè el mateix govern en pes ( i molts dels seus al·legats), també és una manada de delinqüents que s’autoprotegeixen), i deixa indefenses a les dones.
La locució llatina In dubio pro reo expressa el principi jurídic que, en cas de dubte quant a la culpabilitat, el veredicte anirà a favor del reu. Doncs els jutges espanyols tenen una clara tendència a fer-ho a l'inrevés: ells protegeixen l’acusat. I a la víctima, la fan culpable. Es veu que la noia va consentir les violacions, una darrere l’altra.
A la tarda mateix, la majoria de places de la península, es van emplenar de dones i també d’homes, exigint decència i moralitat.
Com diuen algunes feministes a les seves pàgines, als violadors, castració. Estic segura que en un parell d’anys, les violacions, baixarien a zero. ¿Per què un govern com l’espanyol, mogut per l’odi i la venjança, no dubta en empresonar persones pacífiques de les quals no s’ha pogut provar, de cap de les maneres, que siguin delinqüents, amb tants mesos de presó i li tremola el pols per castrar uns quants violadors? Els ferotges, no apliquen la mateixa ferotgia per a tot? No! Perquè la seva moral és esbiaixada... No! El que passa és que no en tenen, ni la coneixen, ni l’esperen, ni els interessa saber per a què serveix. Sense moral porten molts anys al govern robant i prevaricant dia sí dia també. I com que ningú els castra, doncs anar delinquint.
I tot això, tenint en compte que algun era reincident, que algun pertanyia al Cuerpo... I a sobre, els de Tabàrnia (oi que l’Arrimadas és una dona?), escriuen: «...tuvieron un mal momento fruto del ambiente festivo al que todos nos hemos entregado alguna vez... (com sempre, insultant a la gent honesta), ....España es jolgorio, vino y fiesta... gracias a la Guardia Civil, que protege nuestro orden, y que por ello somos la envidia del mundo» Obvi: no hi toquen!
I és que, si la castració no és tolerable, calen solucions dràstiques. Com posar jutges que tinguin filles a qui els pugui passar una barbaritat com aquesta i fer una simulació virtual perquè tothom pugui veure en directe què se’ls fa a les víctimes.
Ah! I al jutge que va sentenciar que no era ni abús sexual li prendria el títol i li faria passar alguna test psicològic per detectar on té la malaltia mental.



dissabte, 5 de maig del 2018

Les princeses de Catalunya a Alcalá-Meco



La mesquinesa del dia de Sant Jordi a Madrid, ha rebel·lat de nou, uns cors podrits i corcats. Les nostres princeses, una mica oblidades en una horrible presó de dones, van rebre unes dues-centes roses com a mostra de les emocions que, en un dia tan assenyalat per a Catalunya, els van enviar companys, amics i coneguts. Van ser enviades per l'Ateneu Popular Garriguenc i pagades amb un fons solidari. Els responsables de la presó que no estan adoctrinats perquè no veuen TV3, no sols van prohibir l’entrada de les flors perquè elles poguessin gaudir mal empresonades, de l’afecte dels seus, sinó que ni tan sols van voler informar-les. Aquests no són dracs imaginaris. Aquests són molt més ferotges del que qualsevol criatura pot imaginar com el més ferotge de tots els dolents de qualsevol conte que mai hagi llegit.
La venda de llibres a l’Estat espanyol no està ben repartida: mentre el raconet de Catalunya s’emporta el 22% de tot el territori, la Comunitat de Madrid es queda amb un justet 16%. I penso que aquesta diferència deu ser la que deu marcar la ratlla vermella de l’odi i la revenja entre d’altres «assumptets». Si llegissin un 6% més potser serien capaços d’entrellucar la toxicitat de tanta perversitat. No poden o no volen, perquè per això no fan Dia del Llibre, perquè la gent no els llegeixi i puguin entendre un 6% més del que aconsegueixen tal com estan.
Més cosetes. A Candela, cooperativa d’acció comunitària i feminista, han penjat al seu Facebook un dibuix de Joan Turu amb una explicació: «per què tothom coneix el nom del príncep i ningú el de la princesa? Prou d’invisibilitzar-nos»
Però també hi han deixat el seu comentari: «Si no sabem el nom de la princesa, si no sabem qui és, si no sabem què li agrada, si la princesa no és ningú en aquest conte, aleshores estem ensenyant a les nenes que no tenen nom, que no importa qui són ni què els agrada, que només són un complement en el conte, que les nenes no són les protagonistes de la seva història, de la seva vida»
Potser trobareu el comentari una mica exagerat. Ni que ho fos molt, d’exagerat! Cal reflexionar per rescabalar les dones de tants endarreriments. Quan aconseguim estar al mateix nivell, llavors ens podran exigir més contenció.
I no era també Santa Jordina, el dia vint-i-tres? Qui hi pensa? Em direu, n’hi ha poques. Cert. Però segur que es mereixen el mateix que els Jordis. De fet, jo en conec una de Jordina. Li van posar aquest nom perquè esperaven un Jordi per dir-li com el pare i potser l’avi... i, com que no els va arribar, li va tocar la variant femenina.
I és que, a part de princeses bones però indefenses i dracs malvats i prínceps bons, cal tenir present que la lectura és un plaer per a tots els dies i cal preservar-lo perquè ens ajuda a no ser incultes i a gaudir del beneficis del coneixement.