Qüestionant Joseph Roth

El meu tió literari, enguany m’ha regalat El triunfo de la belleza de Joseph Rot. Considerat un dels grans escriptors centreeuropeus del segle XX, com a periodista d’esquerres ―ocasionalment amb el pseudònim Roig Roth― va tenir un gran èxit. I va ser el més ben pagat de l’època: un marc per línia. Però amb l’arribada de Hitler al poder, el 1933, deixà Alemanya i formà part dels escriptors exiliats per culpa del nazisme.

Nascut a Brody, ciutat de l’Imperi Austrohongarès, parlà molt de la caiguda dels Habsburg a les seves obres. Amb tot, al final de la seva carrera tornà a ser monàrquic.

De vida breu ―1894-1939―, morí d’una pulmonia als quaranta-cinc anys. Arruïnat i alcoholitzat. La seva muller havia tornat esquizofrènica i aquest fet l’ensorrà emocionalment i econòmica.

Tot i ser un gran nom de la literatura, Joseph Roth és un escriptor més misogin que masclista. Però amb matrícula en les dues especialitats.

A El triunfo de la belleza ―publicada el 1934, any de la mort de Madame Curie―, en podem veure una bona mostra. D’entrada, ens explica el cas d’un amic que «va morir jove i lentament. De la més gran i més comú de totes les malalties. Va morir per una dona. Precisament, la seva...» D’entrada, ja ens adonem que, tot i la ironia, això de l’amor desmesurat, li sembla una ridiculesa inútil i innecessària. Quelcom que podria ser positiu, com estimar la muller... El que intenta Roth és fer una descripció de la dona benestant de principis del segle XX.

Intentant resumir el seu concepte de dona ―totalment parcial i superflu―, l’adjectiu seria banal. També hi podríem afegir inútil i dolenta. Segons Roth, una dona només es preocupa per la seva bellesa. Aquesta, que en principi sembla triomfar per aconseguir el que ella vol, s’esfuma molt aviat perquè és passatgera. En canvi, la bellesa d’un home ―si aconsegueix sobreviure als enganys femenins―, «és recompensada per la natura perquè la seva bellesa perdura.»

Com pot escriure aquestes barbaritats tan ridícules quan Madame Curie acaba de rebre el Premi Noble de Física el 1903 i el de Química el 1911?

N’hi ha més, de barbaritats: la dona emmalalteix al seu gust per aconseguir el que vol del seu marit: «...hi ha poques dones al món amb les que es pugui creure en la seva paraula. No és que faltin a la seva paraula o que vulguin enganyar expressament. No! La seva constitució no suporta arribar a un acord definitiu. I quan estan decidides a complir el que han acordat, el seu cos, sense que elles mateixes ho vulguin, es defensa. I senzillament es posen malaltes.» I quan aconsegueixen el que volen, senzillament es curen. Com podia tenir tant èxit? O l’època ho passava per bo?

Per referir-se a ella, la dona, utilitza l’adjectiu «serpent». La fa infidel, mentidera, és el sexe dèbil amb les forces del qual cap home mai podrà competir...

I és que a Joseph Roth, tot i ser un gran periodista, no se li pot perdonar aquest odi a les dones. Què deuria passar-li?

Maltractadores

Fa pocs dies, un amic va penjar al seu mur un article amb aquest títol: «La mujer maltratadora». I vaig pensar, som-hi! Ja feia temps que en tenia ganes. Però la meva primera sorpresa va ser en clicar la paraula en català. Cap entrada. Vaig passar-me al castellà. Moltes!

José Luís Cano Gil ―que es defineix com a psicoterapeuta d’orientació psicodinàmica (emocional) i humanista― és el primer autor que em surt. Però a les poques línies: «Pero hay también otra plaga, no menos extendida, que es la violencia emocional o física de muchas mujeres contra sus parejas masculinas» Per què parlant de les dones utilitza la paraula «plaga»? I per què diu «no menos extendida». No escolta els telenotícies? Torno a intentar-ho: «es un hecho que muchas de ellas (dones) no se emparejaron... a partir de un genuino amor a su pareja ―y ni siquiera al varón en general o con unas mínimas aptitudes para la empatía y la convivencia―, sino desde apremiantes necesidades prácticas o neuróticas (p.ej., huir de la familia, vacíos emocionales, embarazo no deseado, deseo de tener hijos, interés económico, imitación social, etc.). I plego. Aquest professional no hauria d’estar exercint.

Després, arriba la segona entrada: Siempre hablamos del “maltratador”, pero ¿qué pasa con “la maltratadora”? D’Actualidad Valdepeñas. Que tampoc és la BBC! I llegeixo: «Si trabajan (elles) dejarán de hacerlo y buscarán una dependencia en su pareja. Le dirá que estar en su cuenta de banco es una muestra de amor y también comprar un bien a nombre de los dos...» I no tinc ganes de llegir més. Malauradament, qui ha escrit això és una dona, Mónica Tercero i és economista.

La tercera entrada-sorpresa porta per titular «Maltratadoras psicológicas» Escrit per un home, Andrés Castro, a «El Sol sale para todos. Un periódico de verdad» Estupor em causa quan llegeixo que la seva base de dades ha estat Actualidad Valdepeñas»!!!!! La foto que il·lustra l’article és de jutjat de guàrdia: una dona fent pessigolletes a la barbeta d’un home que té davant i va vestit. Ella té una cabellera rossa espeterrant, una cintura no més gran que el meu dit polze i va en sostenidors. No tinc ganes de llegir més. Em rendeixo tot esperant que surtin bons articles al respecte.

Amb tot, tinc algunes idees prou clares: dins del gènere humà, hi ha marits, esposes, fills, filles, amics, amigues, pares, mares... maltractadors i maltractadores. El maltracte no és exclusiu dels homes. Però en molts casos, l’home que maltracta dones ho fa, precisament, per ser dones. I elles, en canvi, la majoria de les vegades, ho fan per la personalitat que té l’home, no per ser-ho. I a més, el maltractador moltes vegades té un mal final: mata. Les dones no ho fan gaire. Quan l’home arriba a l’assassinat, ha abusat físicament de la dona. I aquesta sol tenir menys possibilitats físiques d’agressió.

I és que, amb aquest panorama, urgeix un estudi seriós sobre les dones maltractadores.

Una catalana pionera en el món tecnològic

M’encanta que una dona catalana, nascuda a Olot, a tocar de casa, sigui tan influent a Silicon Valley ―la meca de la tecnologia― a San Francisco.

I acaba de ser premiada per la revista Analytics Insight com la dona més influent en el món de la tecnologia. Actualment és la Vicepresidenta de NetApp, una de les grans empreses de Silicon Valley.

Es diu Anna Navarro i va estudiar filologia germànica. Treballant per a la British Airways li va sorgir l’oportunitat de passar un any a San Francisco. Al cap de poc temps, va obrir-hi una empresa per entrar productes tecnològics a altres països, adaptant-los lingüísticament a cada país i continent. Perquè per poder presentar-los en altres idiomes cal canviar-los el codi i fer una reenginyeria del producte. Si no, hi ha molts problemes d’encriptació i seguretat.

Ella ens ho explica de manera molt fàcil: treballem perquè un iPhone pugui funcionar a Catalunya. El preparem tecnològicament perquè les paraules estiguin en català, perquè el sistema operatiu treballi amb les xarxes catalanes i que no tingui problemes de seguretat. Fem que el sistema i el codi del producte puguin funcionar arreu del món.

L’editora de la prestigiosa revista Analytics Insight és també una dona perquè, ara, moltes (amb la paritat) també poden escalar sense que els foradin la muntanya sota els peus; tot i que encara hagin d’arrossegar força grillons. L’editora ha destacat de Navarro el seu incansable treball per millorar la visibilitat de les dones a tota l’empresa «donant suport constant a programes de formació, oportunitats de desenvolupament i conferències professionals».

Navarro ha vist esfondrar-se la muntanya al pas dels seus peus i coneix molts dels grillons que arrosseguen les dones. El president de la companyia NetApp és un home. Casualitat? No! El món de la tecnologia està dominat per homes. I ens explica que les dones que han arribat a altes posicions han requerit «una paciència brutal, especialment si venen de fora» perquè això significa passar per davant dels homes i dels americans.

Ara té un equip de dos-cents treballadors i reconeix que homes i dones són diferents però que les dues opcions van bé. Tanmateix hi té homes molt agressius que, sovint, li diuen que no al que ella proposa. Llavors, torna a rumiar-s’ho i l’endemà al matí ―perquè ho té molt clar―, els diu que es farà com ella ha dit.

Aquesta pionera també ha hagut d’esforçar-se molt amb els problemes de la conciliació familiar: «si ets dona has de competir i passar-hi més hores». Quan els seus fills eren petits, no tenia aquestes hores. A les cinc de la tarda havia de fer el sopar i ajudar-los en els deures. I es preguntava: per què prefereixen les mares per a aquestes tasques?

Ara, els fills són grans i té molt més temps. Per això des de 2014, cada any rep un o dos premis.

I és que ser dona, cada vegada és menys escull però segueix requerint molts més esforços que als homes per arribar a conquerir la victòria.

Li farà un «tipet»...!

Què vol dir «tipet»? No es refereix pas a una criatura petita que ja està tipeta, no. Qui no ha sentit parlar dels «tipets» de les noies i d’alguns nois (que la meva generació, al masculí, més aviat li ha dit «tipasso»). Al home, l’augmentatiu i a la dona, el diminutiu. Per no variar, sempre segant i aigualint. I nosaltres, segades i aigualides.

Us explico el context. Una amiga meva va anar a un restaurant; no pas d’aquells que afarten però sí atipen. I com que no és de gaire vida, al segon plat ―com que tampoc és de gaires proteïnes animals― va demanar-li al cambrer si podia posar-li al tàper la meitat d’una orada al forn amb la seva ceba, les seves patatetes...

En veure aquella flaquesa, el cambrer no va tenir altra pensada que dir-li al marit de la meva amiga: li farà un tipet!

La meva amiga per cortesia ― i perquè també té una edat― i perquè volia seguir anant al restaurant i per poder acabar el dinar tranquil·lament, va fer un mig riure ―que el puc imaginar una mica torçat i forçat en mig d’una cara de mal de panxa... i es va menjar les postres perquè és el plat que més li agrada de tots els àpats.

Però si aquella relliscada del cambrer l’hagués sentit la meva filla, aquell pobre desventurat hauria quedat, com a mínim, colgat de capellans, de les exigències i reflexions que la meva filla li hauria dit tot cridant.

I la meva filla tindria més raó que la meva amiga. I em fa por pensar que jo, potser i segurament, hauria reaccionat com l’amiga.

Tants els «tipets» com els «tipassos» se’ls esculpeix cadascú segons les seves possibilitats, prioritats o fam d’aquella de menjar llops per dinar. I ni els «tipets» ni els «tipassos» són dels marits ni de les esposes.

Cadascú carrega amb els seus ― més o menys― quilos i músculs, feina amunt, feina avall, cap al gimnàs o a la pastisseria.

L’agilitat o la feixuguesa de les esposes no és pas dels seus marits. Oi que molts d’ells arrosseguen la seva panxa cervesera sense demanar permís a les seves esposes?

Estic més que convençuda que el xicot no ho va dir amb cap mala intenció. Però l’edat ―avançada― i el pes de la mala sang del patriarcat encara fan estralls.

Per això, quan hi ha homes ―i fins i tot dones― que es queixen de les exageracions ―segons punts de vista i edats― d’algunes feministes, sempre els responc el mateix: per més que exagerin, exigeixin, supliquin, demanin... encara estem a anys llum d’empatar. I abans no haurem arribat a una igualtat quasi igual, encara falten moltes exageracions.

Sobren acudits masclistes d’aquells que encara s’escapen sense ser conscients de tot allò que signifiquen. Perquè són moltes generacions d’acudits masclistes amb dones que ha hagut de riure de la seva pròpia dissort.

I és que cal, es tingui l’edat que es tingui, i el «tipet» o el «tipasso», anar erradicant comentaris de bona fe però molt masclistes.

Vull denunciar algunes feministes

Petra De Sutter ―ginecòloga de professió― és la primera persona transgènere que ocupa un càrrec ministerial a Europa: Viceprimera Ministra belga pel Partit Verd flamenc. Sara McBride s’ha convertit ―a les presidencials d’aquest 2020― en la primera senadora transgenère dels Estats Units.

Les persones transgèneres experimenten una identitat de gènere inconsistent o no associada culturalment al gènere assignat. Aquestes persones desitgen una transició permanent al gènere amb el qual s’identifiquen. S’anomenen transsexuals quan requereixen l’assistència mèdica que inclou la teràpia de reemplaçament hormonal i la de reassignament de sexe.

A Espanya, la ministra Irene Montero ―Unidas Podemos― està impulsant la futura Llei Trans. Que ha d’incloure l’autodeterminació de gènere. És a dir, que es pugui realitzar el canvi al registre sense l’aval mèdic i sense els dos anys d’hormonació que fins ara exigia la llei. Ambdós conceptes han estat rebutjats per les persones trans per considerar-los com una patologització de la situació. Tanmateix, la seva sòcia Carmen Calvo ―vicepresidenta del PSOE― considera que els sentiments o els desitjos de les persones trans no han de tenir efectes jurídics plens.

I què, els hi donem a mitges? Els n’hi posem una lliura? Els festius tres quarts de quilo? Apa, senyora, s’ha ben lluit!

Però no és l’única. Hi ha un bon grapat de feministes ortodoxes, anomenades dones TERF ― acrònim de Trans-Exclusionary Radical Feminist― que havent hagut de lluitar tant i tant pels drets de les dones, ara estan mancades de generositat vers les dones trans ―que també estan lluitant pels seus drets i caldria ser empàtic no sols amb elles sinó amb tots els col·lectius en lluita. A les TERF els sembla que aquestes dones «les esborren a elles». Així s’expressen, se senten esborrades. I no volen que la llei inclogui la paraula sexe. Creuen que la llei pot perjudicar les polítiques d’igualtat basades en la paritat i que els maltractadors es puguin fer passar per dones per eludir les responsabilitats de la violència masclista.

TERF, et semblaria bé que deixés d’anomenar-te feminista perquè potser algun dia vas oblidar-te de vestir de color lila? I què? Si al bosc, per alguna casualitat, hi hagués un arbre sec ―si alguna dona trans se saltés alguna llei― hauríem de no veure el bosc i no gaudir-lo? Per una possible i imaginària situació desfavorable, hem de castigar totes les dones trans? TERF, realment no sou feministes

Jo em miro al mirall i em veig ben sencera. I contenta de saber que ser estar al costat dels patiments i les lluites, siguin de qui siguin. I si a més a més són dones, més feliç. Cap dona trans m’esborra d’enlloc.

I és que les feministes de veritat empatitzem amb el col·lectiu trans ―i amb tots els que han hagut de sofrir el pes injust d’injustes lleis― i desitgem que la futura llei arribi ben aviat.