diumenge, 26 de novembre del 2017

Les dones som la base de l’economia


Dit així, pot semblar un disbarat. El vicepresident de Catalunya i titular de la cartera d’Economia és diu Oriol Junqueras. El president és un home. Romeva, Turull... D’un total de catorze, només quatre són dones. Moltes dones tenen feines menys reconegudes i poc remunerades (recordem que elles solen cobrar un vint-i-cinc per cent menys).
Però hem d’estar molt alerta per a que no ens enredin tant. Si les dones fessin vaga de les feines de tenir cura dels infants, de la gent gran i de la llar, l’economia s’ensorraria. Mireu, per a que el govern català, o molts homes amb feines imprescindibles, arribin a les seves feines nets, planxats, amb la roba adequada, ben esmorzats, havent-se dutxat en un sanitari net, trobant la nevera plena... i tot el que faci falta, només hi ha dues solucions: que la muller en passi via o, si ella no pot, tenir contractat algú (en la seva majoria dones) que ho faci per ella o per ell.
Per a que aquests homes tan imprescindibles i creieu-me que ara no ho dic amb cap ironia perquè en aquests moments, tal i com estan les coses han de fer més hores de les que ens regala el sol, puguin treballar necessiten tenir cobertes totes les necessitats bàsiques diàries. Creieu que Junqueras té gaire temps per llustrar-se les sabates? O que Puigdemont arriba a les tantes a Girona i enlloc de fer un petó a la seva dona i a les seves filles, posa la rentadora? Què ha de fer Romeva, anar a comprar al súper o pensar com solucionar el problema català?
Però també us dic que, per a que les conselleres Ponsatí, Borràs, Bassa i Serret no hagin d’enllustrar sabates, posar rentadores o anar al súper també necessiten algú quasi bé sempre dones, que facin aquestes feines. Quan les dones deixen de fer les feines que per cultura se’ls han assignat, deixen vacant un lloc de treball (que ningú no remunera). I per a que elles puguin tirar endavant, hi haurà normalment, una altra dona que farà aquelles feines a preus moltes vegades indecents.
Per això, l’economista feminista Mercedes d’Alessadro, doctora en economia i professora de diferents universitats de Nova York, ens diu que el capitalisme té un soci ocult: la dona que realitza els treballs domèstics sense remuneració.
Per a que funcioni el sistema productiu en el que vivim, resulta imprescindible la feina de les dones. I casualment aquesta feina, que hauria d’estar ben dignificada i pagada, està menystinguda i poc remunerada.
I és que tot i que la lluita feminista estigui en efervescència encara li falta molta bullida. Cal dignificar la feina especialment, de qui té cura d’infants i ancians. I no em refereixo només a diners, (que també), sinó a millors prestacions que donarien més llocs de treball i millorarien l’economia.











dissabte, 18 de novembre del 2017

La «huchita» de Leticia Dolera


Leticia Dolera és una actriu i directora de cine feminista i catalana. Dos fantàstiques qualitats.
I com a feminista ha penjat un vídeo explicant què li va passar amb un productor de cine que volia contractar-la per fer una pel·lícula de terror a França. Es va llegir el guió i va trobar que, en una escena, el seu personatge sortia de la dutxa i parlava amb la seva amiga que s’estava depilant. Coses de dones? No! Els homes també es dutxen i molts ja es depilen, però sense parlar amb els amics... A Leticia li va semblar bé mostrar aquesta quotidianitat però, pel text, va semblar-li que no li calia sortir despullada. I com que no li ho havien aclarit, va voler preguntar-ho.
Resposta del productor: ...entén que per a que la gent vagi a veure la pel·lícula, hem d’ensenyar-los alguna cosa que sigui sexy. La jove actriu, amb més senderi que el productor li va respondre que la gent aniria a veure la pel·lícula si era bona; no per ensenyar mitja teta. Va intentar recordar-li que internet és ple de mitges tetes i de tetes senceres.
Però l’home no en va tenir prou i va agafar un bolígraf i, com per acontentar-la, li va dir que si no volia fer un nu frontal... En aquell moment de l’entrevista Leticia va dir que sentia pena d’ella mateixa només d’explicar-ho... i els ulls se li van posar plorosos.
Doncs el masclista, va començar a dibuixar el perfil d’un pit nu de Leticia, i després un maluc... i que entenia que no volgués ensenyar el cul però va proposar-li un primer pla ensenyant, com diu ella, «la huchita». Perquè era necessari ensenyar la seva «huchita».
Leticia estava al·lucinada i va sentir molta vergonya perquè ni el director de la pel·lícula ni la directora de càsting que estaven presents a la reunió no van badar boca. Sobretot per la dona. Un altre cas de dona masclista. Mai seré capaç d’entendre aquestes dones. Millor dit: no vull entendre-les! I què podem fer les dones per a que les mateixes dones no ens ensorrin?
La noia no podia creure’s el que li estava passant: una reunió de feina i un home dibuixant-li el seu pit i la seva «huchita». Quin home més fastigós! I cal pensar que potser ha trobat una altra dona que ensenyi pit i «huchita» per aconseguir una feina.
Leticia, empipada, no va tenir cap altre acudit que dir-li, airada, que el seu cul no era d’aquella manera. Però, sense dubtar, i amb fermesa, els va dir que no i va marxar cap al metro, plorant.
Després, per aconseguir fer entendre què és el feminisme i quanta vexació comporta, va concedir una entrevista i va explicar els fets. Quantes leticies d’aquestes (no de les altres) encara ens fan falta!
I és que no pot pas ser que tantes dones s’hagin empassat la necessitat de sortir nues al costat d’homes ben tapadets... segurament per aconseguir feina i cobrar diners extres. Que els homes, es veu que no han necessitat.




diumenge, 12 de novembre del 2017

Un home i tres gossos


Estava jo tan tranquil·la passejant pel pont de Pedret, transportada a les èpoques de la pedra per creuar rius i amb el sol d’agost rostint-me la pell... quan, de cop, tres gossos esgarrifosos, des de l’altre punta del pont, van començar a córrer cap a mi, com si estiguessin afamats i es volguessin menjar els meus menuts.
Jo, que no sóc dona de gaires valenties (només sé entomar amb una certa dignitat les plantofades emocionals... i només gràcies a la pràctica), i perquè la llei m’acompanya, vaig buscar amb els ulls —més ràpid que ho haurien fet les cames de Usain Bolt—, el possible propietari d’aquella gossada esfereïdora. I vaig afigurar un nucli humà integrat per una dona, dues criatures i un home amb bicicleta.
Amb cortesia, vaig impostar la veu per sol·licitar que lliguessin els gossos. Però tothom ho sap: fins i tot a tocar dels senyals que prohibeixen portar els gossos deslligats, molts ciutadans incívics no les respecten. I normalment tenen la mala bava d’explicar-te la mateixa cantarella: (me la sé de memòria per les infinites vegades que l’he sentida) “no pateixis, que no fa res... només vol jugar...” —Doncs porta’l a un xiquiparc o juga-hi tu! Penso jo, però m’empasso les paraules. Perquè irremeiablement, els amos incívics de gossos mal educats sempre fan tard i les bèsties ja estan llepant-te els pantalons o empastifant-te les mans de baves. I encara que els gossos siguin de mida mitjana, a una persona poruga com jo —perquè de petita un gos... i n’hi ha tants de solts que no ho he pogut superar—, li semblen ciclops!
Altra qüestió és que els gossos necessitin córrer lliures... Aquesta seria una lliçó de veterinari. Jo només faig una demanda de ciutadana passejadora. Potser aquests sàdics gossaires (ho dic tant pel gos com per mi), haurien de sol·licitar als seus ajuntaments la creació d’un gimnàs públic per a les seves mascotes... Perquè, si jo tinc uns drets, les bèsties també els tenen. I si elles els tenen, jo també, no?
El propietari desinhibit encara va tenir els ullals de dir-me que la culpa era meva per tenir por. I no crec que fos del PP... I la dona mirant el forat de la capa d’ozó...
Vaig intentar dir-li que aquella conducta davant de la canalla no era gens apropiada. Per poc em clava els ullalls! I encara va tenir les puces d’insistir en la culpabilitat de la meva por. Llavors, tota la bonhomia que m’havia encomanat aquell magnífic entorn es va encapotar i se’m va escapar que em feia més por ell que els gossos. La canalleta, que alguna cosa va entendre, es va posar a riure...
Hauria pogut ser la dona, la insolent, però va ser ell!

I és que la mala educació és imperdonable i, altament reprovable. I més davant de criatures que encara confien en aquells que els l’han d’ensenyar. 

divendres, 10 de novembre del 2017

Relacions sexuals al PSOE


No m’ho invento, creieu-me! I no cal ser gaire llest per saber que a tots els partits polítics neixen nens amb fluïdesa parlamentària... Home! O dona! Potser la Gabriel i la Reguant encara no s’hi ha posat perquè, estampant samarretes, tenen molta feina i només els queden minuts per un pim-pam. En canvi, la Colau ha aprofitat molt bé el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona per engendrar (segurament a casa seva, però com que té el marit a tocar, aneu a saber...) el seu segon xiquet. Són punts de vista! O posicions!
Bé, el cas és que, al títol, no m’he atrevit, per decòrum, a utilitzar la paraulota malsonant que un regidor del PSOE Canario, un tal Zebenzuí Rodríguez (que els de casa seva deurien tenir morenes el dia que el van batejar...) va publicar al seu WhatsApp. I el cas és que el mot esfereïdor no és el problema; la barrabassada és el missatge. En poc més de cinquanta paraules Zebenzuí és capaç de confessar-se autor de dos gravíssims pecatots d’abús de poder. Tan mal vistos a la llum del dia (perquè de nit i d’amagatotis, qui més qui menys s’hi esmerça tant com pot), que els seus companys del PSOE Canario, si poguessin, l’haurien plantat d’espantaocells al cim del Teide. Perquè el mal polític és regidor de l’Ajuntament de San Cristóbal de La Laguna.
Aquí va el missatge: “yo a follar...jejeje...con empleadas que pongo yo y enchufo en el ayuntamiento...”
A l’estil Basté, horripilantissíssim! I a sobre, pretén disculpar-se argüint que era una broma! Amb el mateix estil, súpermegamoltrepulsiu!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha molts homes com aquest? No! Ni molt menys!
Voleu dir que el PSOE Canario és un partit follador? No! Ni molt menys!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha més militants que poden endollar dones per abusar sexualment d’elles? No! Ni molt menys!
Però el Zebenzuí és una empastifada oliosa. A més, l’individu és reincident: una estudiant de Ciències Polítiques de la Complutense també l’ha denunciat per assetjament sexual. I això és només el que hem pogut saber, perquè el que deu haver fet...
Per tant, aquest electricista d’endolls canaris, com a reincident, fent d’espantaocells al Teide, es mereixeria que els voltors, per espantar-lo, l’inhabilitessin d’allò necessari per seguir delinquint, al menys, quant a abusos sexuals.
D’homes bons i dolents, n’hi ha a tots els partits. I de dones, també, però menys (vull dir als partits). Disculpeu-me un atreviment: hi ha partits que sembla que en facin col·lecció ( i potser no em refereixo al PSOE Canario).

I és que en la vida privada, sense delinquir, tothom pot fer el que vulgui, però en la vida pública ningú no pot assemblar-se, ni de lluny, a cap heroi de les novel·les del Marquès de Sade. Qui està al capdavant s’ha d’exigir un expedient immaculat!