dissabte, 23 de juliol del 2016

Els marits causen estrés


  Això no pot ser cert, del tot, amb tanta rotunditat. Tanmateix, el títol de l’article periodístic que acabo de llegir encara és més furibund: un marit crea (no hi posa: pot crear), deu vegades més d’estrés que els nens ( i tampoc diu si això passa amb dos criatures o amb cinc o sis). A mi, em sembla exagerat i mal enfocat.
El Canal 44 —on he llegit la notícia—, està impulsat per empresaris aragonesos i capitanejat pel periodista Fernando Sancho. Però la notícia no és seva, l’han mal traduïda de l’informatiu americà Today.com.
I a mi, com que sovint clico notícies feministes, em deu passar com amb la informació: que si per casualitat busques sabatilles apelfades de quadrets —d’aquelles que feia la casa Pirelli quan era petita—, llavors, et surten mil ofertes de botes per caminar sobre el gel d’Alaska. Per aquest motiu, més sovint del que seria just i necessari, em surten notícies de caire feminista i masclista.
Jo voldria pensar que les meves veïnes aragoneses no són capaces d’expressar aquesta virulència respecte els seus marits.
Us explico l’articlet (en el sentit que no arriba ni a mil caràcters amb espais). De 7000 mares enquestades, el 46% afirma que els seus marits els causen alts nivells d’estrés. No arriben ni a la meitat i en dedueixen el titular. Quina en fóra que el govern de Madrid, amb un 46% d’independentistes, cregués que tots els catalans ho som!
Es veu també que els nens americans no donen tants maldecaps com els catalans... També m’estranya, perquè pel que surt a les pel·lícules, si fa no fa... Qui no té al cap el personatge de l’entremaliat i incorregible Bart Simpson, el fill d’Homer Simpson, posant una bomba al lavabo de l’escola o gravant el seu pare pet...
Es veu que a aquestes mares els incomoda moltíssim que els seus marits actuïn com nens, tot i ser adults. Qui no ha fet aquesta broma? Però portar-la a matèria periodística...
Sí que tenen tota la raó quan diuen que la irritació els sobrevé de no tenir prou temps per assolir totes les tasques imprescindibles per sobreviure la família a diari. Aquest problema el tenim les mares catalanes, les aragoneses i totes. I les xifres que elles donen poden ser semblants a les nostres: tres quartes parts de les mares enquestades afirmen que han de fer la major part de la feina casolana i la de tenir cura dels fills. I una cinquena part diu que tenen estrés perquè els marits no les ajuden prou.
Això sí que és una realitat! Molts marits ajuden poc, però d’aquí a fer-los responsables de l’estrés de les mares...
I es que, a part d’una educació —des de la infantesa—, per a que els rols familiars siguin intercanviables, (cosa que les noves generacions estan aconseguint molt més que la meva), també es necessiten polítiques que facin prevaldre el valor de la família per sobre, per posar un exemple, de l’ànsia de fer diners. I dins de la família cal atorgar a la dona, el mèrit i el reconeixement que es mereix. I qui diu a la família, diu a la societat en general. En aquest sentit cal lloar el vídeo del Papa Francesc a favor de les dones.



dissabte, 16 de juliol del 2016

La nova pobresa femenina


Qui hi pensa, en llevar-se, que les dones són cada vegada més pobres, tot i tenir a aquestes alçades, el 56% dels títols universitaris?
Amb aquesta xifra, no haurien de poder tenir una economia igual a la dels homes? Tot i comptant que aquests col·laboren en les tasques familiars i en la criança dels fills — un miratge en moltes llars—, elles, a més a més, passen nou mesos embarassades per cada fill, tenen parts força llargs i alleten, la majoria, molts mesos.
Per què? Per què? Per què? Què hem fet malament les dones per a que ens passi això? Deixar que ens passi! No serà també que hi ha hagut moltes lleis masculines injustes?
L’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona ha fet un estudi on s’ha pogut detectar una nova pobresa femenina: la de les dones amb títols universitaris però amb sous i condicions laborals pitjors que les dels homes, sobretot si són mares.
Si les dones porten sobre les espatlles la responsabilitat de la procreació —perquè estar embarassada, parir i alletar no és tan fàcil com pujar a l’Everest—, per què no han de ser tractades amb una consideració digna d’aquestes alçades?
Quina mà negra —o quines—, han jugat tant en contra? I per què?
Fixeu-vos en més dades: la diferència salarial entre homes i dones, encara és del !9%; en el camp de l’empresa, el 2015, hi havia un 45% menys de dones en càrrecs directius (la mateixa diferència que el 2005); quant a càtedres universitàries, el 2015, hi havia 329 catedràtiques i 1239 catedràtics (és a dir, un 73% menys, el mateix % del 2005).
No cal afegir-ne més, de dades. El que cal observar és que les xifres no varien gaire o gens amb el pas dels anys.
I si el 19% ja és un problema greu, encara ho és més el fet que s’hagi aturat el procés de reducció de les desigualtats de gènere. De fet, el pitjor és que el 22% dels contractes femenins són a temps parcial (enfront al 17% dels homes). I d’aquest 22% se’n deriva un 31% més baix en pensions i un 12% més baix en prestacions d’atur de les dones respecte dels homes. Aquestes males condicions fan que moltes dones, per poder tenir cura dels fills i de la llar, facin mitja jornada o abandonin la seva carrera professional. I aquesta és la principal causa de la nova pobresa femenina.
És just que la dona, tot i tenir un paper tan rellevant en la societat, s’hagi d’enfrontar a aquest greu problema?
De fet, un horari laboral europeu ajudaria molt a que les dones poguessin conciliar millor la seva realització personal professional i la seva maternitat. Doncs, per què no es vol fer?

I és que ja és una necessitat apressant que es reconegui i es vulgui aprofitar el talent femení. I no ens podem acontentar pel fet que, tan a poc a poc, es millori en alguns aspectes. No n’hi prou amb polítiques pal·liatives, hem  d’exigir-ne de preventives destinades a evitar aquesta nova pobresa femenina.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Peus ensangonats per culpa del masclisme


Nicola Gavin té una amiga que treballa al restaurant Joey d’Alberta, al Canadà. Quan va veure els seus peus ensangonats, per fer-li costat, va decidir publicar al seu facebook, la història. La notícia va ser compartida dotze mil vegades en unes poques hores.
La pobra amiga, obligada a treballar amb sabates de taló alt al restaurant, durant tota la jornada laboral (que ja us podeu imaginar més llarga que els talons), es va treure les sabates —perquè no podia aguantar més mal—, i tenia els peus ensangonats! Es veu que havia perdut una ungla per portar, dotze hores cada dia, les sabates de taló. S’havia hagut de fer una petita cirurgia i l’havien obligada a anar, l’endemà, a la feina amb les sabates altes. Quan va ensenyar els peus ensangonats al seu cap, li va dir que l’endemà hi havia de tornar amb els mateixos talons.
Nicola va afegir un comentari a la foto: Vull mostrar això a tothom que visiti aquests restaurants. La política d’administració d’aquesta empresa  és que, mentre els homes poden portar sabates planes, les dones han d’anar amb taló alt tot el dia.
L’empresa, tot i saber que és mèdicament contraindicat portar talons més d’unes quantes hores seguides, va persistir en la cruel  exigència.
A la foto, podeu veure que l’amiga s’havia pagat unes bones sabates per poder evitar, una mica, el sofriment dels seus peus.
 Les dones amb diners a cabassos —quatre i el gat–, com Madonna, Sarah Jessica Parker, Naomí Campbell... ( i només en queda una i el gat), tenen el costum de portar “manolos”. Nom de les sabates del dissenyador Manolo Blahnik (que no suporta que les bategin com “manolos”). Però aquestes sabates oscil·len entre 1100€ (unes de baratetes), i uns 6000€ ( si porten pedreria). I és clar, una cambrera d’un Fish and Chips, no se les pot permetre! Malauradament, Déu dóna mocadors a qui no té nas! Perquè aquestes artistasses, només s’han de posar els manolos per anar de compres, amb taxi, a la Quinta Avinguda. La única excepció podria ser la de Julia Roberts que, tot sovint, es presenta descalça a les catifes vermelles.
I és que poder treballar amb un mínim de comoditat hauria de ser una condició sine qua non. Especialment si el gust i qualitat del peix i les patates no es pot veure afectat perquè els serveixin amb talons torturadors o sabata plana. Perquè suposo que el peix i les patates que serveixen els homes, amb sabata plana, gaudeix de la mateixa exquisidesa!

 

dissabte, 2 de juliol del 2016

Per què les dones intel·ligents es casen menys?


Ara pla! Fa més de trenta anys que sóc ruca i, ara, quan ja he passat quasi onze mil dies en estat  matrimonial, m’ho han de dir per escrit!!! No hi ha dret! I jo que em pensava que ho havia fet bé col·laborant amb el benaurat creixement zero!
Resulta que la Universitat de Nottingham, a Anglaterra, ha publicat un estudi, al Sunday Times, explicant que les dones independents, que gaudeixen d’una bona feina i d’un bon sou, són més propícies a quedar-se voluntàriament solteres.
  M’ho crec ben bé que les que no es casen són molt llestes! Fins i tot, diria llestíssimes!
Però el que no m’agrada és l’explicació de l’estudi publicat al Sunday. Resulta que, després d’analitzar nou-centes dones i nou-cents homes d’una mitjana d’edat de quaranta anys, s’ha arribat a la conclusió que les dones tenen un 40% menys de possibilitats de casar-se si gaudeixen d’èxit laboral, han cursat una llicenciatura o tenen un màster o postgrau.
En canvi, els homes amb més estudis, i un major coeficient intel·lectual tenen un 35% més de possibilitats de casar-se i conviure amb parella.
Alguna o algú (masclistes segurament), dirà: ja hi torna a ser! Sempre agafant notícies per la punta! I quina punta? Perquè l’explicació de les dues afirmacions anteriors —la del tant per cent dels homes i les dones—, no és meva, la diu l’estudi. I la generació d’homes de quaranta anys encara és molt masclista perquè reconeixen, en molts casos dels nou-cents enquestats, que prefereixen casar-se amb una dona amb menys estudis o sense èxit laboral. I ho verbalitzen a 2016! En canvi, a les dones no els passa pel cap buscar un home amb menys estudis o sense èxit laboral; en tot cas al revés (tanmateix, en alguns casos —i molt mal fet—, segons els zeros de la targeta de crèdit!!!
 Quant a les dones que no es volen casar, diuen que és perquè no estan disposades a tenir un paper secundari en la parella o a reduir-se a un paper senzillament domèstic. I tenen raó: en una parella és tan important l’home com la dona; i com que al llit hi dormen tots dos, o el fan a mitges o mentre l’un fa el llit, l’altre recull l’esmorzar.
Però la reflexió de l’estudi ens fa pensar que ells no decideixen per amor, sinó per les ombres que puguin ocasionar eclipsis... I elles, si hi hagués paritat tant en el protagonisme dins de la parella com en les feines casolanes, potser tindrien més ganes d’enamorar-se i criar. Encara que tampoc és ben bé així perquè, a dia d’avui, el que volen aquestes dones és aconseguir la seva realització personal.
 I fins que  les dones no puguin aconseguir aquesta fita,  crec que el tant per cent de dones solteres seguirà augmentant. I disminuirà el nombre de fills i el creixement demogràfic.

I és que, el fet que els homes llestos puguin casar-se fàcilment i les dones llestes tendeixen a no casar-se, no és una qüestió de coeficient intel·lectual, sinó de dignificació de la dona; no tan sols valorant-la sinó també ajudant-la per a que també pugui assolir les seves aspiracions.