dijous, 26 de març del 2015

Cors com torradores



Zygmunt Bauman és un prestigiós sociòleg polonès que ens porta a reflexionar sobre la fragilitat actual dels vincles humans. I l’Òscar més important, enmig del remolí dels vincles emocionals, se l’emporta el cor. I el Globus d’or és per a l’amor. Bauman ens diu que l’amor del segle XXI és líquid. I jo dic que els cors són com torradores.
  M’explicaré. Per al senyor Bauman la fragilitat actual de l’amor fa que se’ns escoli diluït, com entre les mans. Per a mi, tenen el costum de vessar-se en forma de fluid. I és que segons ell, aquests cors líquids que vessen, només busquen una satisfacció momentània, per a una necessitat momentània. Vaja, allò que la gent del carrer traduïm d’una manera més grossera (i no tant precisa), per l’aquí te pillo, aquí te mato.
  Però seguim amb les imatges del senyor Bauman perquè tenen més nivell. Amb tot, ell prefereix establir unes comparacions amb elements bàsics del nostre quefer quotidià. I de casa, on passem més hores? Jo diria que si ho comptem tot: esmorzar/netejar, sopar/netejar, endreçar comprar, congelar, descongelar, reciclar... la cuina, indiscutiblement guanya per golejada al sofà/televisor.
  És ben fàcil d’entendre: ell relaciona els cors segle XXi amb un concepte també molt XXI: l’obsolescència. Que és la planificació de la fi de la vida útil d’un producte —se’n parla molt relacionant-la amb els electrodomèstics—, per tal que esdevinguin inservibles dins d’un període de temps calculat. Per als electrodomèstics és d’uns cinc anys. I per als cors? Espereu!
  Avui en dia, més cors dels imprescindibles tenen obsolescència programada. I dins de tota la gamma d’electrodomèstics, he escollit la torradora per la seva sinonímia referida al cas. Qui no s’ha socarrat el cor més d’una vegada? Encara diria més: a quantes dones no se’ls ha quedat calcinat per temporades més llargues que les de l’obsolescència?
  I d’una comparació a l’altra. Qui té el cor més ben dotat de valors sòlids —com la llibertat i la seguretat—, no li passa tan fàcilment a estat líquid. Ara bé, jo suposo, però l’eminència no ens ho especifica, que hi ha cors líquids com l’aigua que brolla precipitada des de les altes muntanyes; i cors líquids com la mel. Més densos, molt dolços; però també més enganxosos, molt apegalosos.
  Els cors que estan ben programats, com la thermomix, per seguir la mateixa línia de comparacions, poden funcionar de manera autònoma. I obtenen uns resultats tan òptims com les cassoles de les padrines negres amb monyet gris i baix. Ja pràcticament en extinció! Per això van sortir les thermomix.
  I és que la seguretat del cor, sense llibertat, esdevé esclavitud. I un cor lliure, sense seguretat (l’ aquí te pillo, aquí te mato), s’encarrila al caos total. Qui vulgui un cor lliure, que tingui present que se li pot fondre, tirant a més que menys, socarrimat. Però té unasolució: envasar-lo al buit!

dimecres, 18 de març del 2015

Models, malalties o diners?


La model extremadament prima de la revista danesa Cover, ha tornat a aixecar la polèmica de les mides a les passarel·les. Si us la mireu, quedareu garratibats. El rostre pàl·lid —desmaiat de carns penjants i desnodrit d’emocions més enllà del marbre—, té la boca com entreoberta. Amb la mala intenció d’arrodonir l’aspecte cadavèric, com si volgués insinuar un amagat xilofon espatllat, típic de tercera edat; típic de desnutrició endèmica.
  Quant a la part del pitram inexistent —més aviat concavitat projectada cap a l’estèrnum—, cal remarcar l’evidència que el canalé del punt del vestit no es desdibuixa gens en el traçat de les seves línies.
  La llargada de la faldilla, desigual per davant i per darrera, pretén evocar una idea de vestit tipus parrac. Per no parlar de la cama torta que insinua una malaltia estràbica de peus. Peus que porten mitjons amb sandàlies. Manca d’elegància que només és acceptable si fas turisme per països més amunt de mitja Europa, perquè al matí i abans de tornar a l’hotel, fa rasca. I al migdia, cal plegar-los fets una boleta, amb un embolcall de disseny moníssim, dins la bossa.
  Tornant a la fúnebre model —això sí, amb un mocador acolorit tipus l’assassí d’Isadora Duncan—, ras i curt: sembla el típic penjament masculí de pal d’escombra. I jo, sempre m’he preguntat per què els homes no poden tenir un penjament femení equiparable? Ells, com a més moderns i més treballadors, podrien adjudicar-se —i estar-ne ufanosos—, el de pal de fregadora (altrament dit mocho). Més modern que la típica granera de les padrines i amb una feina molt més polida: sempre resulta més gratificant enllustrar que treure brutícia.
  Això no és tot. L’article de la desafortunada foto, té tres comentaris. De qui són? Doncs de tres homes! Natural, ells tenen temps de mirar models i d’opinar.
  Queda el més greu. He volgut mirar a Sant Google la següent entrada: models masculins extremadament prims. I tot i que no crec que el sant tingui cap problema amb les rimes fàcils (altrament dites ripios), si resulta ser masclista. Perquè em respon: volíeu dir models masculins primes? Tot i ser sant, la carn és feble i suposo que només s’entreté a mirar models femenines.
  Perquè, ja em direu: heu vist fotos de models masculins cadavèrics? No, sempre són musculats i fan ostentació de la seva escultura cisellada al gimnàs.
  I és que la directora de la revista, que deu tenir la seva crisi de vendes, ha preferit quedar malament i vendre més. I com que s’ha posat de moda demanar perdó —en pla rei Borbó—, i no passa res, doncs també ho ha fet. Però amb els calés a la butxaca. I no és això! L’anorèxia és una aterridora i lamentable malaltia; innecessària; però que requereix uns valors de pensament molt sòlids. I ara, de tan líquids, s’han transformat en gasosos i vaguen per la galàxia.

dimecres, 11 de març del 2015

50 merderades d’ell



50 merderades d’ell

Tinc el plaer de no estar inclosa dins dels cent milions de persones que han llegit els tòpics del príncep blau d’en Grey  i la desvalguda Anastàsia. Que per convertir-los en rècord de vendes els han amanit amb BDSM. És a dir: en pràctiques de sexualitat no convencional: Bondage (lligaments eròtics executats sobre un persona vestida o nua), Disciplina, Dominació i Sadomasoquisme.
  Diuen algunes dones que, després d’haver llegit el llibre, han descobert noves formes de sexualitat que els han salvat la vida (que suposo, només enfonsada sexualment). I jo no m’ho crec. Estic segura que les han convertit en víctimes d’un pervertit màrqueting. Puc imaginar-me fàcilment com l’agència literària de les ombres, va signar un contracte amb alguna franquícia, a nivell mundial, de sexshop. Així en pla xinès, potser podria ser la cadena Fuetada feliç o bé Manilles alegres.
  També em nego a creure que, posem, 50 milions de dones, només la meitat, amb les seves corresponents parelles (homes /dones), hagin passat penúria sexual fins a la maduresa, esperant que la revelació divina els enviaria aquest diguem-ne, quadern d’apunts sexuals. Què l’estaven esperant com Moisès les Taules de la Llei? Impossible! Si no eren prou vidents com per anar, de més jovenetes, a un sexòleg/oga  o a un divertit sexshop, com podien endevinar que se’ls revelarien tan redemptores llissons?
  Estic seguríssima que el target d’aquesta obra (amb estudis de mercat pagats per l’ombrívola agencia literària i la cadena xinesa de sexshop, amb aportacions de capital privat d’alguns sexòlegs/ogues rics/ques), eren aquestes dones enfonsades sexualment. I que ara, afortunadament, tot i emmanillades i fuetejades, ja suren cap a la felicitat sexual. De l’altra, no n’estic parlant.
  Perquè el problema no era pas de falta de llibres. Si ens remuntem al sànscrit, i cap a l’any 250 dC. ja trobem els famosos trenta-sis capítols sobre sexualitat humana. Per no dir-ne més...
  Si l’embolic és aquest, quina mala llet, Sra. E.L. James! Que són les seves fantasies sexuals? Doncs jugui-les amb el seu marit, al seu llit!
  Però com a fèmina, no li puc perdonar que ens plantegi una dona cordereta, més ase que un peix, sense cap gen de guineu i que vulgui ser engolida per un llop. I que l’endemà al matí, estigui disposada a sortir de la panxa del llop, com els cabridets, per tornar a donar-li plaer, tot engolint-se-la. I a més, que ens ho plantegi com que la pobra cordereta, ase i peix, frueixi deixant-se engolir. Que potser no és conscient que les noietes joves són molt influenciables? Vol això per a elles? Ni ho ha pensat perquè no té filles.
  I és que ni com a diversió és acceptable passar l’estona veient que una dona necessita d’un home que la sotmeti per alliberar-la. Això no és llibertat. És un missatge erroni.

Isabel de Farnese

Isabel de Farnese

Isabel Cristina de Brunswick


Isabel Cristina de Brunswick

Maria Lluisa Gabriela de Savoia


Maria Lluisa Gabriela de Savoia

Mariana de Neoburgo

Mariana de Neoburgo

Anna d'Anglaterra

Anna d'Anglaterra

Maria Lluisa de Borbó-Orléans i Estuardo


Maria Lluisa de Borbó-Orléans i Estuardo

Lluïsa Ignàsia Roldán

Lluïsa Ignàsia Roldán

Elena Lucrècia Cornaro

Elena Lucrècia Cornaro

Lluisa de la Vallierè


Lluisa de la Vallierè

La princesa dels Ursinos


La princesa dels Ursinos

Athénais de Montespan

Athénais de Montespan

Maria Mancini

Maria Mancini

Maria Teresa d'Àustria


Maria Teresa d'Àustria

Maria Anna D’Àustria


Maria Anna D’Àustria

Madame de Maintenon


Madame de Maintenon

Isabel de Borbó i Medicis


Isabel de Borbó i Medicis

Isabel de Borbó i Medicis

Isabel de Borbó i Medicis

ANNA MAURÍCIA D 'ÀUSTRIA

Anna Maurícia D'Àustria

diumenge, 8 de març del 2015

Nova York, floretes i la Venus de Willendorf



Hollaback, una organització contra l’assetjament verbal a les dones al carrer, (no del carrer —que es podria prestar a males interpretacions, ja que hi ha llengües molt verinoses—, i ja prou tenen altres tipus d’assetjaments), va encarregar al senyor Rob Bliss (molt feliç amb l’encàrrec), i especialista en màrqueting viral, la següent feina: gravar una dona, no de carrer, sinó passejant pels carrers de Manhattan, durant deu hores.
  L’actriu Shoshana B. Roberts s’hi va prestar voluntàriament, caminant en silenci i només mirant-se el seu propi nas perquè cap llengua verinosa pogués dir que era una provocadora ( i al final, encara hagués estat culpable ella mateixa d’incitar els homes que la violessin per plaer).
  El resultat: en deu hores més de cent assetjaments!!! Quin temple i professionalitat per part de l’actriu! A les deu floretes, que segons com t’ho miris més aviat resulten insults... ja en deuria estar més que cansada ( a part del mal de peus i tocadures als talons).
  El debat: les interpel·lacions no sol·licitades, són assetjament o floretes? En un dia ennuvolat, mal humor i regla, no hi ha dubte: assetjament a la jugular. Una floreta simpàtica, en un dia primaveral i de sol engrescador —sense les noranta-nou restants—, per no tòrcer el dia simpàtic, una es pot fer la sorda. Però no és això! Per què les dones han de suportar aquest tracte vexatori? Ai, si els hagués passat als homes! Quantes llengües femenines no haurien rodat!
  Jo ho tinc clar: ni floretes, ni capollets. Insults de capolls!
  Els més repetits eren: bonica, sexi, què fas?,  maleïda siguis! Fins i tot, amb un acompanyant al costat durant més de cinc minuts.
  I dic jo: què potser anava vestida amb un bustier de blonda, amb lligacames de plometes i sabates enturonades tipus la reina Letizia? Perquè llavors, no les males llengües, sinó moltes llengües tingudes (elles), per normals, l’haurien acusada.
  No, no. La noia anava vestida de negre, molt discreta. Però tant pel color  (dels meus llibres de text en blanc i negre), com per les mides, val a dir que potser tenia alguna retirada a la famosa Venus de Willendorf. Que s’hauria de veure, si enlloc d’estar en una vitrina del Museu d’Història de Viena, la traguessin a voltar com un passo de Setmana Santa sevillana, pel Passeig de Manresa, què passaria?
  I és que el problema no és sols de mides, és d’estructures d’estat. Ai! M’he equivocat! Com que estem construint tantes estructures d’estat, m’he fet un embolic. Volia dir estructures mentals. Perquè els tiradors de floretes/insults que surten al vídeo, com que els transparenta una mica la pell i els ossos del crani, sembla que el tinguin deshabitat.