La vescomtessa dissortada (14)

Fills meus, abans de prosseguir amb la narració de la història de la meva vida com a baronessa de Castre i Pomar, crec que us he d’explicar una mica, la la crònica dels fets del vostre avi i del vostre pare. Només així podreu comprendre millor una part de la història, de la qual, segons la vostra vàlua, en podreu arribar a formar part ja que les vostres nissagues són molt il·lustres.
Del vostre besavi, Jaume I el Conqueridor, poc us en parlaré perquè quan vosaltres pugueu llegir aquests documents ja us en hauran explicat mil i una anècdotes. I, en els llibres d’història que us faran estudiar hi trobareu totes les seves conquestes i proeses, que van ser moltes i dignes d’admiració.
 Amb tot, alguns aclariments em són imprescindibles perquè pugueu comprendre millor la vostra situació. Al vostre besavi, per raons polítiques el van casar el 1221 amb Elionor de Castella. Ell tenia catorze anys i ella dinou. Era la tretzena filla d’Alfons VIII de Castella i d’Elionor Plantagenet, néta de la famosíssima Elionor d’Aquitània. De la seva àvia, Leonor, havia heretat el nom, però no pas la seva intel·ligència ni empenta. El mateix any, els va néixer un hereu, el seu únic fill: Alfons d’Aragó. Elionor era una dona molt apocada i pudorosa. Mantenir relacions sexuals amb el seu marit li feia fàstic i evadia tant com podia els seus deures conjugals. No va tornar a quedar embarassada. Passats vuit anys, Jaume I es desempallegà d’ella, tot repudiant-la, al·legant raons de parentesc que no havien estat pas cap obstacle per casar-s’hi. Fins que no va ser anomenat papa Gregori IX, no va arribar l’anul·lació matrimonial.
 Al vostre besavi el tornaren a casar el 1235 amb Violant d’Hongria. Aquest matrimoni va funcionar força bé, però l’any 1240 nasqueren, en pocs mesos de diferència, Pere fill de la reina Violant i Ferran Sanxís —el vostre avi patern—, fill de Blanca d’Antillon, noble dama aragonesa i primera amistançada coneguda del vostre avi. Aquesta, quan va saber que estava en estat de bona esperança del rei, el va fer cridar i el va amenaçar d’explicar-li tot a la reina si no li assegurava el futur del fill d’ambdós. Blanca li va vendre al rei el castell de Castre i la seva vila per la quantitat de quatre-centes monedes d’or. I Jaume I va crear la baronia de Castre per al vostre avi.
Aquest fet va marcar definitivament l’estratègia del rei perquè, una vegada assabentada Violant de la creació de la baronia per a un fill bastard, va exigir-li, la creació i conquesta d’un reialme per a cada un dels seus fills legítims.
A la majoria d’edat de Ferran Sanxís, el rei, que ja sentia predilecció pel vostre avi, i per poder assegurar-li les finances, tot i ser bastard, li va atorgar més possessions i li va concedir Pomar i Estadilla.
 Als dinou anys, el rei, confiant en ell, el va enviar a Nàpols per negociar el casament del seu germanastre Pere i la seva promesa Constança de Sicília. Ell va satisfer la confiança del seu pare i va tornar a casa amb la noia a punt pel casori.
Per acabar de situar el seu fill, Jaume I el va casar als vint-i-dos anys amb Aldonça d’Urrea filla de Jimeno d’Urrea. Pertanyia a una de les famílies més nobles i amb més poder de tot l’Aragó. Com a dot la noia va aportar una vintena de poblacions a tocar de la baronia de Castre.
Aquest augment de poder, va acréixer l’enveja del germanastre Pere i va atorgar uns aires de grandesa a Ferran Sanxís, el vostre avi. Aquesta nova preponderància el va portar, malauradament, a unir-se als nobles rebels que s’havien declarat contra Jaume I, el seu pare i rei.
Era el vostre avi, de caràcter fort i enèrgic. Així, el 1266 es va posar al costat de Fèrric de Lliçana en una revolta i alçament contra Jaume I. (pujar el número)
El seu germanastre Pere III, que sentia una ràbia quasi insuportable per la predilecció del rei pel seu fill bastard, va aprofitar l’ocasió per posar el pare en contra del fill. Però, Jaume I el va perdonar i, després que li hagués demanat disculpes, el va nomenar Almirall.
Amb tot, el vostre avi va seguir amb els rebels i quan el seu pare el va fer cridar, no el va obeir i li va respondre que, si volia, ja podia començar a calar foc a les seves terres des d’un extrem fins a l’altre.
Molts altres nobles van contestar al rei de la mateixa manera. I entre tots li van donar a entendre que eren iguals a ell i que, tots junts, podien més que ell.
Llavors, aquests nobles rebels, l’any 1274 es van reunir a Estadilla, possessió del vostre avi, amb el propòsit de pactar una aliança de guerra oberta contra la Corona. La noblesa aragonesa estava capitanejada per Ferran Sanxís i la catalana per Ramon Folch de Cardona. Conjurats, van enviar al rei una declaració de guerra. Jaume I va convocar Corts a Lleida amb un últim intent de reconciliar-se amb el seu fill. Tot i que els nobles rebels van acudir a la ciutat, van fer el menyspreu al rei de tornar-se’n a les seves terres sense haver-hi entrat.
 Davant l’evidència, el rei va donar ordre que es recuperessin per a la Corona totes les possessions de la baronia de Castre, inclosa Estadilla. I va encarregar a Pere que actués violentament contra tots els revoltats. Pere va acceptar encantat les ordres i es va desplaçar a terres de Castre. Va buscar el seu germanastre al castell d’Antillon, que havia heretat de la seva mare. Aquest, sabent que els seus aliats estaven en perill, va sortir corrents a socorre’ls. Però Pere tenia millor i més gran exèrcit i el vostre avi i els seus homes van haver de baixar cap al sud a refugiar-se en una altra possessió familiar, el castell de Pomar. Allí van ser setiats i se’ls van tallar totes les sortides possibles.
Ferran, d’indomable caràcter va preferir lluitar que rendir-se. I aprofitant la nit, va fer sortir un escuder de la seva guàrdia vestit amb les seves robes. Mentrestant, ell sortia per una altra porta secreta vestit de pastor. L’enginy va ser descobert i Ferran, el vostre avi, va ser capturat.
A les implacables ordres del seu germanastre, el vostre avi va morir ofegat en les aigües del riu Cinca, al peu del castell de Pomar.
 De la relació del vostre avi, Ferran Sanxís, amb Domna Aldonça Ximènez d’Urrea, havia nascut el 1267 el vostre pare, Felip Ferrandis, i vint mesos després la vostra tieta Aldonça. Quan es va llegir el testament, Domna Aldonça es va assabentar de l’existència de tres fills bastards, però ella no els va permetre rebre cap herència del seu pare. També eren mals moments per a ella. Se li van confiscar la major part del seus béns i es va veure obligada a conformar-se amb un senzill pacte amistós. Ella i alguns incondicionals del seu marit es van retirar i es van refugiar a Estadilla. Felip, el vostre pare, només tenia vuit anys i encara no havia començat la seva instrucció militar fora de casa.
Per poder tirar endavant amb l’educació del seu fill legítim, amb un auster i sever programa molt disciplinat, Domna Aldonça, va necessitar de l’ajuda dels seus germans. I no va ser fins l’any 1286, el dia set de maig, amb l’arribada al tron d’Alfons III d’Aragó, fill del rei Pere i cosí germà del vostre pare, que se li van retornar tots els béns que se li havien confiscat a la mort del seu pare Ferran Sanxís. Aquesta decisió d’Alfons es basava, a més a més dels lligams sentimentals, en la majoria d’edat del vostre pare que ja havia complert dinou anys.
A partir d’aquell moment el vostre pare va passar a les ordres d’Alfons III d’Aragó.

                                                                                               Estadilla, 16 de maig de 1304

Dones masclistes, què votareu?

Estimades dones masclistes,

encara que no us pugui entendre, m’agradaria compartir amb vosaltres una innocent reflexió per si fos el cas que us volguéssiu passar al bàndol del feminisme. Que mirat sense gaire passió, ja es veu que el feminisme és la virtut que intenta estimar les dones com els homes. I el masclisme és el defecte que s’entesta en rebaixar-les per sota dels homes. Qui vol col·leccionar defectes podent aconseguir virtuts?

Quina dona prefereix caminar darrera del seu home, podent donar-li la mà i caminant de costat? Només se m’acut que no hi pot haver cap dona que vulgui fer de ca i no tingui res a dir ni compartir amb la seva parella.

Vox, entre d’altres desgràcies, branda la ignomínia del masclisme com si fos un premi de la loteria. Vox vol treure els ajuts a la violència de gènere, entre d’altres masclismes com impedir l’avortament en cap cas justificat. Dones de Vox, no sabeu que la violència masclista no entén de classes socials? Hi ha maltractadors fins a les capes més altes de la societat. I hi ha situacions en què l’avortament és un acte de generositat.

Dones del partit popular, no recordeu la foto de Casado, pels voltants del Dia de la Dona treballadora, volent fer-se passar per no masclista i estava ell amb quatre dones darrera? Com quatre cans! I no recordeu que Casado va acceptar moltes propostes de Vox a Andalusia més per sed de poder que per estimació a les dones?

Jo diria que les votants de Vox han estat vilment enganyades i manipulades. Perquè no em puc creure que hi hagi dones incapaces de voler ajudar les seves pròpies congèneres. I diria que les votants de Casado volen fer veure que no ho són i, potser, tot i no ser tan ignorants, tenen més delicte perquè són més hipòcrites.

En canvi, les votants de C’s es veuen fantàstiques perquè poden dir que, a Catalunya tenen una dona per líder. Però, què voleu esperar d’una dona que és capaç de burlar-se de la desgràcia aliena? Res de bo, molt de dolent. Una mala ànima no distingeix entre homes i dones. I no ho oblideu, Casado, veient-se ja president, li ha ofert el ministeri d’assumptes exteriors a Rivera.

Tres partits masclistes son tres partits no desitjables per a cap dona. El tinguin exposat a la vitrina del menjador, o dissimulat a l’armari del rebost. No us en fieu, van contra vosaltres.

No sigueu sàdiques.

No vulgueu semblar masoquistes.

No vulgueu fer-vos passar per ignorants.

Intenteu emparar-vos a vosaltres mateixes, a les vostres filles, a les vostres amigues, a les vostres veïnes... i als homes de totes aquestes dones, en partits feministes que us defensin i us ajudin.

Que Déu us doni una hora més de coneixement que de vida, per estalviar-vos de votar en contra de vosaltres mateixes.

I és que no hi ha res pitjor que tenir fam i llençar la farina al femer.

Dones revolucionàries

Allà on no arriben els homes, si cal, les dones també són capaces de lluitar.

Enguany fa 230 anys dels rebomboris del pa, una revolta catalana protagonitzada per dones. A les darreries del segle XVIII, l’economia seguia basant-se en els principis de l’Antic Règim. Els governants imposaven la seva legitimitat garantint unes condicions de supervivència molt mínimes a la població. El producte bàsic era el pa. El blanc per als rics i el negre ( adulterat amb faves, sègol o ordi), per al poble.

El 1789, una combinació de males collites i una terrible especulació amb el gra van provocar un encariment del pa que va duplicar el seu preu. I el 28 de febrer, les dones van sortir a comprar-lo i no en van trobar. Decidides i enèrgiques van començar a caminar formant escamots i reclamant als homes que les recolzessin. Aviat es van començar a cremar forns. Als dos dies d’aldarulls, les autoritats van imposar penes de dos-cents assots i deu anys de presó per a la gent que, en grups de 3 persones, es mogués pel carrer.

No hi havia pa i es va poder saber que a Barcelona hi havia provisions de gra per a sis mesos.

De resultes, van ser condemnats a mort cinc homes i una dona, Josefa Vilaret, coneguda com La Negreta.

A l’octubre del mateix any, uns mesos més tard que les catalanes, les dones del mercat de París van iniciar una marxa cap a Versalles. Protestaven per l’augment del preus i per l’escassedat del pa. La seva marxa va ser un dels esdeveniments més significatius del començament de la Revolució Francesa i va posar fi a l’autoritat independent del rei.

Per cert, la frase: «si no tenen pa que mengin pastissos», encolomada a Maria Antonieta no era d’ella. Hi ha qui diu que va ser pronunciada per una filla seva i hi ha qui diu: no se sap qui al segle XV.

Les dones hem col·laborat quan ha estat necessari, a la millora de les condicions de vida de la societat opressora.

Podeu imaginar un món on els homes, llestos ells, sense imposar-se per la seva superioritat física, conscients de les qualitats femenines, haguessin permès a les dones treballar colze a colze amb ells? No creieu que, al menys seria un món diferent? No seria millor, com a mínim, en el sentit de més humà? Encara que també hi ha bones harpies...

En aquest món diferent, els homes haurien pogut desenvolupar, com dir-ne, perícies familiars? I per tant, serien, com ja són força ara, més competents. I les dones, amb el mateix potencial intel·lectual, haurien col·laborat a millorar, al menys, un cinquanta per cent més la societat.

Si tot son avantatges, per què no les hem assolides abans i encara ens en queden tantes per conquerir?

I és que no és possible entendre la dominació masculina per, en definitiva, sortir-ne tan altament perjudicats.

Autobús indecent

I no em refereixo a estar empastifat d’homes despullats. Això ja ho va fer Rivera, aquell personatge de C’s, que va començar carrera política exhibint-se públicament. I no puc dir com quan Déu el va enviar al món perquè, quan es deixava retratar desvestit, ja tenia totes les parts del cos ben desenvolupades i ja es tapava les vergonyes tot i ser un desvergonyit moral.

Em refereixo a un bus fora de tota decència humana mínima. Pitjor que veure Rivera si ens ensenyés allò que encara, va decidir tapar-se.

L’Associació ultracatòlica, extremista, masclista, LGTBI-fòbica, i d’ultradreta ―potser per això m’ha vingut al cap el nom de Rivera i he fet una associació no del tot afinada―, coneguda amb el lema Hazte Oír, ha llençat als carrers de Madrid, un nou atac a la dignitat de les dones, dels homes i potser, fins i tot de les bèsties. Perquè elles no són tan bèsties.

I els carrers madrilenys, tan contents! Ufanosos!

Aquesta associació és coneguda pel seu posicionament contra l’avortament i per les seves delictives campanyes de difamació contra el col·lectiu LGTBI. Encara que sembli poc, té 7000 socis. Dels quals, dedueixo que unes 3.500 poden ser dones. I el cos se m’enrampa i el cervell se’m fon.

Aquesta impúdica indecència, va ser declarada d’utilitat pública, el 2013, pel també indecent José Fernández Díaz.

El bus porta la imatge de Hitler (que amb això sol ja n’hi hauria per denunciar-los), amb els llavis pintats, coloret a les galtes i el símbol feminista a la gorra. El seu objectiu: lluitar contra el que consideren feminisme radical.

Doncs jo, sóc amiga de moltes feministes, radicals o de nivell bàsic. Però mai he escollit una persona dolenta com a amiga.

A més, també porta uns eslògans que demostren la seva gangrena espiritual. Tot i que la majoria son de missa! Diuen així: «No es violencia de género, es violencia doméstica». Això, matar una dona és com com trencar un got. «Las Leyes de Género discriminan al hombre» Això, perquè a tots aquells homes que no paguen les pensions corresponents i no compleixen les ordres d’allunyament, no els passa gaire res. I finalment: «Casado, Rivera, Abascal, derogad las leyes de género». Llavors, si s’hi atrevissin (que ja els costa prou no caure en la temptació), potser, al país de la ñ perdrien alguns vots i haurien de sortir del Congrés. Però, ca!!! Ja els està bé. Si hi ha dones capaces, fins i tot, d’anar contra elles mateixes. Segur que estan malaltes, perquè no em puc creure que tan sols hagin estat abduïdes per la tele escombraries que els vomiten.

Tanmateix, jo, si per un imaginar raríssim pogués ser un d’aquests tres macabres personatges, no m’agradaria gens compartir el meu nom amb la imatge del genocida més gran de la història. Però tampoc ho saben, això.

I és que la decència moral és un valor molt preuat, inabastable per a ments corcades.

Dones valentes, dones dolentes i nyaps

Al Parlament del meu país, el català, s’hi asseuen molts tipus de persones. Com arreu, més homes que dones. I d’aquestes, n’hi ha que excel·leixen per les seves capacitats professionals i morals, fins al punt, que ja porten més d’un any engarjolades com si fossin delinqüents comuns. Mentre qui els ha posat a la garjola no els arriben ni als fonaments del terra que trepitgen.

Però des de fa unes quantes setmanes, podem parlar d’un altre tipus de valentia femenina al nostre Parlament. Jenn Díez, filòloga, escriptora, política i diputada per ERC, va fer una corprenedora declaració davant del faristol: «fa deu anys (per tant només en tenia 20), vaig ser víctima de violència masclista tant física com psicològica». Se li escapaven les llàgrimes. Cal ser molt valent i tenir molta dignitat per quedar exposada al munt de crítiques que, probablement, va rebre i seguirà rebent.

Les persones del seu entorn, segur que ho van viure de manera dolorosa. Però pares, germans i amics, tot i la tristor, també se sentiran orgullosos de la seva filla, germana i amiga. En canvi, el menyspreable home que va infligir-li aquesta violència, esperem que a partir d’ara, un més ampli sector del seu entorn, l’assenyali com a delinqüent. Encara que aquest no anirà a la presó. Ni aquest ni cap de les «manades» que desgraciadament, estan proliferant.

Malauradament, al costat de dones que són l’orgull del país, també n’hi ha ―encara que no ens hagin nascut aquí i per això ens volen tant de mal―, que només es fan visibles per la seva falta d’humanitat, pel seu odi i per la seva sed de venjança (tot i no poder entendre per què se’ls hi genera). I ho dic per la indigent humana Inés Arrimadas que, veient com tothom aplaudia Jenn Díez, després de la seva dolorosa declaració, no va ser capaç ni de picar de mans un sol cop. Tot i saber que les televisions catalanes ho ensenyarien a tots els telenotícies matí, tarda i nit.

Què pot engendrar un dona tan dolenta? Se m’escapa. Impossible entendre-la. Poder i diners? Són suficients com per perdre la dignitat i que, si a la llarga hi ha fills, hagin de sentir vergonya pel seu progenitor? Em sembla que no. I qui no pot ser bona persona, pels motius que siguin, molt difícilment, podrà educar fills dignes i amb valors lloables. I serà una política menyspreable.

Tanmateix, per més indecent que sigui la senyora Arrimades, ningú que es prei de ser persona, pot permetre’s insultar-la grollerament.

El senyor Toni Albà, amb les seves insinuacions manifestes, titllant-la de prostituta, ha caigut molt baix. Però, per dignitat, el seu equip professional, ja l’ha acomiadat. Perquè que l’adversari tingui baixesa moral, no disculpa mai a ningú, de rebaixar-se a la mateixa profunditat ignominiosa.

I és que, encara que hi hagi dones dolentes, ningú no es pot permetre titllar-les de prostitutes amb intenció d’ofendre-les.

La vescomtessa dissortada (13)

Em vaig enfilar al meu cavall decidida a sentir-me segura. Vaig obligar-lo a córrer imaginant que aquella força que hi emprava m’ajudava a allunyar les meves eternes pors.
No havia volgut arribar amb el carruatge perquè volia que em coneguessin amb l’aparença de dona valenta i decidida que jo volia transmetre. Havia llegit unes quantes històries de dones famoses i valentes que muntaven a cavall per poder seguir els seus intrèpids marits guerrers. Jo volia ser com elles. A més, sentia tanta ànsia per arribar, que no hauria pogut suportar la lentitud d’unes rodes de carro. El meu germà va haver d’afanyar-se per encalçar-me.
Abans d’arribar al lloc acordat, ell va esperonar el seu cavall i es va posar davant meu amb els cavallers i escuders que l’acompanyaven com a seguici.
Havia arribat el moment crucial. El cor em bategava tremolosament. Em vaig posar a resar esperant veure l’arribada del meu promès. Què em passaria? Em sentia tan bé que ja m’importava molt menys que quan havia sortit de casa. Volia resar però, no podia. El meu cap intentava distreure’s pensant quin present li podria oferir a Tròtula, que li pogués fer tanta il·lusió com el que ella m’havia acabat de regalar. Res trobava de prou grandiós que pogués ser reflex del meu més immens agraïment.

                                                                                                        Estadilla, 14 de maig de 1304

El vostre pare va arribar, també, muntat damunt del seu cavall. De lluny, em vaig poder adonar de la seva corpulència i alçada de cos. Tothom comentava que era herència del seu avi, Jaume I, i jo ho recordava d’alguna il·lustració del famós rei. Més a prop també li vaig veure els ulls clars, el nas gros i els cabells rossos.
Es va atansar fins on ens esperàvem el meu germà, Tròtula i jo. Va baixar del seu cavall, just davant meu i, es va treure el barret que portava, per saludar el meu germà, agafant-lo pels braços, com pertocava. Després, em va fer una reverència a mi, que seguia damunt del meu cavall. Passaven moltes coses al mateix temps i jo no em sentia capaç de copsar-les totes alhora. Me’l mirava a ell però, de reüll, vaig veure com li acostaven un cavall molt engalanat amb un setial de núvia entapissat amb sedes i amb un flonjo coixí enganxat amb unes corretges de cuir.
Em va preguntar si estava bé, si havia tingut bon viatge o si necessitava alguna cosa. I abans que el traductor tingués temps de dir-me res jo ja li estava responent correctament amb la seva llengua. La seva cara va reflectir una sorpresa que no s’esperava. Els seus ulls es mantenien discrets sense que jo pogués notar que m’escrutava el rostre encobert. Em va mostrar el cavall amb el setial i em va explicar que l’havia fet folrar de nou, per a mi, amb els colors de l’escut de la meva família.
Un terbolí de mal record em va passar per la ment, però no li vaig permetre que m’espatllés aquell agradable moment. Vaig seguir, sense que ningú no s’adonés de la meva petita ganyota, amb el millor dels meus somriures.
Em va ajudar a baixar del meu cavall i, amb delicadesa, em va posar el peu a l’estrep del cavall engalanat que, com a núvia, em corresponia. Ell es va enfilar ràpidament al seu mentre el col·locava just al costat del meu. Sense tenir temps d’agafar consciència del què em passava, vaig notar que unes mans fortes m’enllaçaven per la cintura i m’apujaven, com volant, fins al setial que havia d’ocupar fins arribar al seu castell.
Quasi vaig riure d’emoció, però em vaig saber contenir. Amb tot, vaig sentir l’impuls d’agrair-li el seu gest sense atendre a la correcció que de mi s’esperava. Quan va enretirar les seves mans, vaig tenir temps suficient com per fregar-li suaument, atrevida, la seva mà dreta amb els meus dits. Llavors sí que em va mirar sorprès. Després va posar una cara divertida i em va dir que estava convençut que ens entendríem. Li vaig atorgar, senzillament, un sí amb una lleu inclinació del cap i un petit somrís. Tothom va adonar-se que ell no es referia, precisament, a la diferència de llengües que parlàvem.
Va posar-se a punt, damunt del seu cavall i em va oferir la seva mà dreta per cavalcar junts. Jo vaig posar la meva sobre la seva. L’escalfor de la seva pell em va traspassar el cos des de l’arrel dels cabells fins a la punta dels peus. Sense poder evitar-ho, el meu somriure es va convertir en una rialla de plena satisfacció. Havia de ser més discreta!
I vam començar a cavalcar agafats de la mà; a un trot lent, mirant-nos de reüll. Ell, dissimuladament, m’escrutava el rostre i jo confiava que la inquietud que aquell vel li causava, li fes créixer el desig. No podia dissimular la meva alegria. Tots aquells detalls m’estaven rendint els sentits.
Quantes hores de patir m’hagués pogut estalviar de saber que conèixer el meu promès podia arribar a ser tan plaent com ho estava vivint! No m’ho podia creure, però ho estava experimentant amb tots els meus sentits. I tota la comitiva familiar estava sent testimoni d’un dels moments més feliços de la meva vida.
De seguida, vaig adonar-me que el fet de cavalcar agafats de la mà, era un senyal inequívoc que el castell era a prop. Em va saber greu. Tant que fruïa del moment! I, com sempre, la meva mania de pensar en el futur em volia esgarrar aquell deliciós present. En aquell moment, amb aquella acollidora mà, jo hauria cavalcat fins a la fi del món.
Efectivament, el castell de Castre, va aparèixer de repent, com sortit del no res, sobre el congost d’Olvena, al riu Ésera. Construït sobre un espigó calcari, al cap damunt d’una cresta de la vessant dreta del riu, mostrava tres costats escarpats i, el quart, tenia bancals on s’hi havien construït l’església i les cases. La torre era de planta quadrada amb carreus regulars i quadrats. A sota, l’aljub i, dues terrasses més avall, la muralla. Talment, una fortalesa inexpugnable.
Al pati d’armes hi havia un munt de gent esperant-nos. No vaig poder evitar mirar cap amunt on hi havia d’haver la sala de parament. I llavors vaig distingir dos rostres de dama. Un, havia de ser de la seva mare i l’altre, el de la seva germana. No estaven pas obligades a baixar a rebre’m. Des de tan lluny, no vaig poder copsar el seu semblant tèrbol.
Ell, em va tenir molt ocupada saludant els senyors i esposes més principals de la seva baronia i ensenyant-me els seus noms. Vaig fer tot l’esforç que vaig poder per retenir el major nombre de cognoms possible, però, el meu pensament ja sofria esperant la presentació de la meva sogra i la meva cunyada.
Davant d’elles, vaig fer la millor de les meves reverències sense poder evitar que la rialla se’m glacés. Em miraven obstinadament el vel com manant-me que me l’havia de treure.
Jo no ho volia fer fins després de ser ja l’esposa del meu promès.
Es va produir un moment d’intensa tensió. Després d’uns llargs minuts, la seva mare es va posar a caminar en direcció al cap de taula però, el seu fill la va deturar i em va preguntar on volia seure. Si preferia seguir els formalismes i seure a l’altre cap de la taula, per ser el segon lloc en importància, o al seu costat. Amb les seves paraules, els muscles contrets del meu rostre es van distendre i li vaig respondre que per a mi, el seu costat, seria sempre més, el millor dels llocs.
I va fer canviar la distribució de la taula. I al cap damunt, on només havia de seure ell, hi va fer instal·lar dos serveis i dues cadires de les còmodes, amb braços. Una per a ell i l’altra per a mi. Encara no era la seva esposa que ja m’hi tractava. Després, va acompanyar la seva mare a l’altre extrem de la taula i li va indicar a la seva germana que s’assegués a la seva dreta. A continuació, li va donar el lloc, a la seva dreta, al meu germà i, a la meva esquerra, a Tròtula. Llavors va ser la primera vegada que es va fixar en ella i la meva por va fer que el meu cor estigués a punt d’explotar. Però Tròtula no va tenir temps de tornar-li la mirada perquè ell ja estava donant les ordres pertinents perquè portessin a taula el meu plat preferit: ànec amb peres. Em va explicar que la vigília havia enviat dos escuders a preguntar-ho.
Quan vaig veure la safata vaig ser conscient que tot i la gana, seria incapaç de menjar res. Portava el vel i encara no me’l volia treure. Ell em va servir. Jo me’l vaig mirar molt trista; es va adonar que passava alguna cosa i abans que digués res, Tròtula ja s’havia aixecat de la seva cadira per ajudar-me. Em va prendre el pols, em va posar la mà al front com fent veure que tenia febre i va demanar disculpes per mi dient que, potser tantes emocions, tan singulars, m’havien alterat i fatigat el cos. Tròtula, no vaig entendre per què, no estava fruint de la festa, ella preferia marxar-ne.
I em vaig resistir a acabar amb aquell moment tan màgic i li vaig fer creure que tot i que no podia empassar res, gaudiria veient-lo a ell i la seva família fruint a pleret d’aquell esplèndid banquet.
Em vaig mirar la meva futura sogra i cunyada, però no em van fer cap senyal amistosa.
El vaig acabar de convèncer dient-li que potser a les postres, per gormanda, podria tastar alguna de les especialitats de la seva terra.
Ell va menjar copiosament i, quan no tenia la mà ocupada, la reposava sobre la meva donant-me tot aquell ànim que jo havia pensat em faltaria. M’adonava que m’estava conquistant.
A les postres, veient que jo no prenia res, va agafar un figa farcida amb una nou, la va endolcir amb mel i, aixecant lleugerament el vel, me la va posar a la boca. Els comensals es van quedar en silenci i a l’expectativa. S’atreviria a aixecar més el vel? Ell també era atrevit. Me la vaig menjar lentament, assaborint-la, mirant-lo als ulls i engolint-m’ho tot, tant ell com la figa ensucrada.
Ens va agradar tant, aquella complicitat, que el vostre pare es va passar una bona estona, donant-me tot tipus de bocades sense quasi aixecar el vel, però mantenint l’expectació dels seus convidats, com provocant-los, cada vegada.
Abans de retirar-nos, uns músics van recitar, acompanyats dels seus llaüts, uns quants poemes en castellà. Va ser un altre detall que li vaig agrair inclinant delicadament el meu cap. Ja deuria haver esbrinat que la poesia m’encantava.
Ens varem acomiadar molt tard. No volia deixar-lo. De bona gana me n’hauria anat ja a la seva cambra i m’hi hauria perdut per sempre entre els seus llençols. Vaig sortir de la sala caminant enrere i dient-li adéu amb els ulls i la mà. A la meva sogra i cunyada els vaig fer una reverència i els vaig desitjar bona nit. No em van respondre; tan sols em van dirigir una imperceptible inclinació dels seus caps.
No caldria ni que ho escrivís però, evidentment, no vaig poder dormir en tota la nit. Quan Tròtula ja m’havia netejat tot el que portava a la cara i m’havia posat una crema per renovar la meva pell, em vaig estirar al llit amb la camisa blanca de fil. No tenia ganes de dormir. Volia recordar i gravar a la meva memòria tot el que havia viscut aquella vesprada.
Llavors va ser quan em vaig adonar que Tròtula no estava gens animada i que quasi no havia parlat durant la festa. Em va dir que només estava cansada.
De cop, un impuls em va fer aixecar del llit i li vaig demanar la clau de l’escriptori. Me la va tornar. No podia estar per ella, però probablement, es va disgustar en tornar a notar la meva independència. Havia passat uns dies a les seves mans i ara, potser ho enyoraria. Inconscient i esbojarrada vaig fer la meva i vaig agafar pergamí i ploma per escriure una petita nota al meu promès desitjant-li bona nit. La meva donzella va sortir corrent per portar-la. Va tardar una estona llarga, però va tornar amb una bonica resposta. Ell també esperava, ansiós, el moment de retrobar-nos amb intimitat.
Tròtula em va impedir de respondre-li i em vaig tornar a estirar amb les seves paraules escrites entre els meus dits.
En clarejar, quasi no havia dormit, però ja estava a punt perquè Tròtula em tornés a maquillar. Ara ja sabia per a qui volia ser la millor.

                                                                                                   Estadilla, 15 de maig de 1304