dissabte, 21 de gener del 2017

Tinc raons per odiar els nens


Que fort! I tanmateix, si llegim l’entrevista que l’escriptora francesa Corinne Maier, autora d’aquestes paraules, va concedir a la BBC, fins i tot trobarem ben raonat el seu discurs. I més, tenint en compte que ho diu una dona d’un país promotor de polítiques a favor de la natalitat.
Ella ha tingut dos fills i espera, molt ansiosa, que el petit acabi els seus estudis universitaris i s’independitzi. Els fills, als que segur s’ha dedicat quasi a temps complet —com hem fet moltes ruques de la meva generació—, diu que l’han deixada exhausta i en bancarrota. Vaja, que li van xuclar quasi completa, tota l’energia que tenia per repartir entre els encantadors nens i ella. I esclar, quasi no n’hi va quedar per a ella! I els diners, li van fugir com xuclats per un tsunami. Ens diu que al seu país no hi ha estadístiques sobre quant pot costar una encantadora criatura (perquè encanten i ja no hi veus mai més clar fins que no deixen el niu, tan protector, que fa por d’abandonar). Però Espanya sí que en té i el càlcul aproximat per obstinar-se en perpetuar la nissaga és de 98 000 fins a 300 000€ per plançó. I llavors és quan s’entén que algunes dones —d’aquelles a les que la maternitat pràcticament no els canvia la vida—, hagin d’anar amb cotxe oficial a comprar al Primark. Jo he fet els meus càlculs i m’he adonat que sense els meus pardalets ara potser tindria una magnífica torre amb merlets i servei arran d’aigua en una platja paradisíaca. En fi, també ens hem banyat a la piscina municipal!
Certament, és estrany que una experiència que comença amb el martiri del part, pugui millorar gaire amb les renuncies que exigeix a diari. A ella, no li sembla obligatori trobar plaer en la maternitat. I creu que criar un fill és un 99% de preocupació i un 1% de felicitat.
Perquè la nostra generació, entre moltes d’altres exigències, s’ha rebentat portant canalla a activitats extraescolars caríssimes per completar currículum. Però quan nosaltres érem petites, a les nostres mares no els calia agafar el cotxe, pagar matrícula i mensualitats... les extraescolars formatives ja es feien a casa. Jo recordo, als vespres, veure al lavabo la renglera de les divuit sabates que hi havia per enllustrar cada dia. La mare hi posava el llustre i ja t’ensenyava economia, perquè només ella sabia fer la dita: d’una en sé fer deu i no sóc Déu. I després, passant la camussa per fer-les lluentes, ja feies braços! I flexions! Perquè t’havies d’acotar trenta-sis vegades, entre agafar-les i deixar-les!
I és que estem en una època en què toca replantejar l’educació de les fills i els papers de les mares i pares que s’hi impliquen. Cal pensar també en el món que els volem deixar i ensenyar-los a fer flexions a casa, col·laborant també en tot allò que aconsegueix que unes quantes persones que viuen juntes siguin una família i formin una llar. No és de justícia divina que una dona hagi de quedar exhausta per a que puguin proliferar famílies i llars.





dissabte, 14 de gener del 2017

Un violador normal i un tàmpax d’ocasió


Sabeu qui és Yolanda Domínguez? Ella es defineix com una artista visual i activista. A part del títols universitaris que l’adornen, és una dona divertida i lluitadora. La podeu trobar setmanalment al Huffington Post on escriu sobre temes socials relacionats amb el gènere i el consum. Us n’explico dos exemples.
Un és la història d’un nen normal a qui els Reis li van portar una metralleta i una espasa laser per disparar i tallar caps com a les pelis (on hi havia polis corruptes que insultaven les noies); al televisor, veia noies en calces que anunciaven de tot; i llegia —en una tanca publicitària on es veia un noia en roba interior—: estic disponible. En arribar a l’institut, amb els amics, va aprendre a fer el botellón i a tirar-se noies (i com més se’n tirava, més el felicitaven). Després va començar a buscar porno per internet i va descobrir que maltractar dones estava molt relacionat amb plaer. En un relació sexual va estirar pels cabells la noia i li va semblar que li agradava. Llavors, van venir els vídeos sexuals amb violència. I va obrir un grup de whatsApp amb els amics per parlar d’armes, drogues, robar i violar. Entre tots, van drogar una noia i van obligar-la a fer-los una fel·lació. Amb aquesta experiència es van sentir preparats per anar a unes festes populars i arraconar una noia en un portal, violar-la tots i filmar-ho tot divertint-s’hi. Els va semblar que la noia s’ho passava bé perquè gemegava —al menys així ho van explicar. Detingut i acusat va dir que no era un violador, que només era un home normal. I plorava.
Em pregunto: si plorava volia dir que s’ho estava passant bé? I on és el diccionari que li han deixat a l’institut i que explica paraules com violació?
L’altre exemple no és tràgic, sinó enginyós. Iolanda es queixa que el PP i C’s  no han volgut recolzar la proposta de baixar l’IVA als productes d’higiene femenina. Els bolquers, ara com ara, tenen un IVA del 21%, quasi el mateix que els objectes d’art.
 Però tenir la regla no és un luxe, és una molèstia que pot arribar a fer força mal i a desorganitzar la vida ordinària.
 Els tampons també tenen aquest IVA i comprar-los, per a algunes economies, és un luxe. Per això, burlant-se’n, proposa el següent eslògan: Es ven tampó. Semi nou. Ocasió.
I és que els delictes de gènere i el mal consum són dos problemes greus de la nostra societat. I no hauríem de necessitar Iolandes Domínguez  per a fer-nos-hi reflexionar i actuar amb consciència. Sobretot, les autoritats pertinents.


dissabte, 7 de gener del 2017

Error de consonants: Maluma o basura?


Aquest Maluma, un colombià de vint-i-dos anys, és una mala persona, fora de catàleg, dins d’una llista d’objectes més tontos que les pedres. I perdoneu-me per la meva duresa, però s’ho mereix. Fixeu-vos, tot i la repugnància que em fa, en la lletra de la seva última cançó: Estoy enamorado de 4 babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero La primera se desespera, se encojona si se lo echo afuera. La segunda tiene la funda y me paga pa que se lo hunda. La tercera me quita el estrés, polvo corridos siempre echamos tres… Tú tienes toas mis cuentas de banco y el número de la Master Card. Tú eres mi mujer oficial. Todas quieren chingarme encima de billetes de cien. Me tienen en un patín. Comprando en San Valentín. Ya me salieron más caras que un reloj de Ulysse Nardin. De chingar ninguna se enzorra. La pelirroja chichando es la más que se moja. Le encojona que me llame y no lo coja. Peleamos y me bota la ropa y tengo que llamar a cotorra pa que la recoja. Ya no se ni con cual quedarme y es que todas maman bien, todas me lo hacen bien.
Tot i estar dejuna, he acabat vomitant. Com li han pogut permetre gravar i penjar tal salvatjada? I no cal mirar el vídeo perquè provoca úlcera fulminant.
No sap fer ni la concordança de plural i singular, unes rimes de Premi Nobel, falten accents... I el contingut aberrant: dones objecte menyspreades i subjugades al seu desfici sexual (que sembla tenir al cap com a màxima prioritat...), una que li treu la roba i l’altra li ha de recollir, fascinades pels diners perquè no tenen altres valors... no cal continuar. Però, quina pena més fonda!
A més, aquest element ha estat invitat a un programa del que en diuen una cadena de televisor, amb el número 5, però que en realitat, més que una caixa tonta, és una caixa d’escombraries. I l’han seleccionat com a assessor i exemple per als nous talents musicals! Si us plau, que no sigui veritat!!! Però ho és! I el programa es diu La Voz i jo clamaria al cel un xic de seny, bondat, moral...
On hem arribat per a que un masclista, misogin i analfabet moral pugui tenir més de vint milions de seguidors a Facebook? Segur que la meitat són dones!!!! Quanta, quanta tristesa!
Ja sé que hi ha adolescents magnífics, però per aquests no sento llàstima sinó orgull.
A qui li interessa que el jovent no pensi? Perquè els veritables responsables són aquestes autoritats que després els manipulen com volen sense que ni se n’adonin.

I és que ens urgeix replantejar-nos què ensenyem al jovent a les classes per començar a treballar en conceptes prioritaris com el respecte, la magnanimitat, la bonhomia, la tolerància... i fins i tot, un concepte dolç i tendre de l’amor.