Dolors Monserdà, novel·lista nostrada

Nascuda el 1845 és, probablement, la primera novel·lista en llengua catalana i la primera feminista coneguda del nostre país.

Va ser una barcelonina de soca-rel. I filla de pare amb inquietuds culturals, fet que va afavorir-la notablement: a la rebotiga, el pare organitzava tertúlies amb personatges tan insignes com Anselm Clavé, Milà i Fontanals, Narcís Monturiol...

La mare era una dona culta, per l’època. Per això la seva filla va ser de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora de Barcelona diplomada en francès.

Es va casar amb l’argenter Eusebi Macià i va infantar quatre fills. Però es va quedar vídua força jove. Com encara més jove s’havia quedat òrfena de pare. A més, van morir-se-li de petits un fill, l’hereu, i una filla.

Va conrear diferents gèneres literaris però, avui dia, la recordem especialment per la seva vessant novel·lística. Amb un títol molt emblemàtic: La fabricanta. Amb un subtítol: Novel·la de costums barcelonines, prou significatiu. L’obra va representar una novetat pel seu plantejament feminista. La protagonista, l'Antonieta, és una dona d'origen menestral però amb ganes d’obrir-se pas en el món industrial de la Catalunya de finals del segle XIX. Salvant tota mena de dificultats, arriba a convertir-se en una respectada empresària de la indústria tèxtil barcelonina.

Però no va tenir l’anomenada que és mereixia per coincidir temporalment amb Solitud de Caterina Albert.

També va publicar Maria Glòria. No sempre la culpa és d’ella. És la novel·la de les cosidores. La protagonista posa de relleu les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri en començar el segle XX.

Monserdà reclamava el dret de les dones al treball remunerat. Va ser de les primeres autores a presentar el gènere femení de manera realista, rebutjant-ne la frivolitat i el sentimentalisme. Els seus personatges femenins eren de principis ferms. I, si fracassaven era pels impediments que els imposava el gènere masculí.

Tenia, ella, la preocupació de transmetre més missatge que deler estètic. I en un dels seus articles, Estudi feminista, així ho va manifestar: «Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris»

Segons Marta Pessarrodona, a la seva obra Donasses, Monserdà es pot considerar una «escriptora total» ja que a més de novel·lista va ser articulista i abordava temes de tanta envergadura com els que podien tocar reconegudes escriptores d’altres contrades. I sense deixar-se encotillar en temes exclusivament femenins. A més, també va conrear el teatre, la poesia i la biografia.

I és que si bé ha merescut entrar a la llista de les Donasses, per mèrits propis i l’autora l’anomena «il·lustre avantpassada», hem de ser conscients que és poc coneguda i encara menys, potser, reconeguda per part de certs «il·lustres».

Per què hi ha tanta violència masculina?

M’espanta tanta violència masculina! N’hi ha un gran excés i sembla que no sols no tingui aturador sinó que estigui intensificant-se per segons.

On és l’arrel d’aquest problema? No podem pas dir que sigui una qüestió únicament d’hormones. Tampoc de nivell moral. Les escoles són mixtes i nenes i nens reben els mateixos valors. Quant a l’herència familiar, ¿podem deixar en meitat i meitat les famílies que treballen valors positius versus les que no saben o no poden inculcar-los? Podríem anar buscant raons... però al final, crec que tots acabaríem coincidint en que, en gran mesura, el masclisme i el patriarcat hi tenen molt a veure. I que també es giren contra els propis homes.

Per què alguns d’ells són tan agressius, violents, maltractadors...?

En pocs dies tres notícies m’han fet feredat.

La primera em va deixar quasi en xoc per haver d’acceptar que visc en un món tan i tan desestabilitzat. Un xicot va tallar el cap al seu pare i, com si fos Judit amb el cap d’Holofernes mostrant-lo als seus conciutadans per animar-los a vèncer l’enemic, ell el comparteix a les xarxes. Si el personatge bíblic té una intenció pedagògica, ell no mostra si no, crec, un greu problema emocional. I, què l’impulsa a la decapitació?

Dies després va circular per tots els mitjans la notícia de dos nois menors (un d’ells en té menys de catorze i per tant és inimputable), que han estat acusats (i només el gran detingut), per haver mort la seva mare. El cadàver de la dona va ser trobat dins del maleter d’un vehicle en un garatge de Castro Urdiales, a Cantàbria. La Guàrdia Civil creu que van fer-ho després d'una típica discussió familiar amb adolescents vinculada a temes escolars. I que podia tenir-hi a veure que la mare era molt estricta. La dona va ser apunyalada per un d’ells i presentava diversos cops. Els culpables van voler fingir un segrest. N’hi ha moltes de mares estrictes i també de fills que no creuen. I no les maten. Però, què els va impulsar, realment, a matar-la?

L’última notícia, també de fa pocs dies, succeeix al metro de Barcelona on un home, en una agressió brutal colpeja deu dones ―no persones d’ambdós gèneres indistintament. A les primeres els clava cops al cap però a l’ultima la tira a terra am un cop brutal. I d’aquesta agressió se li han derivat lesions greus. Què l’impulsa?

Però, coses que passen en aquest país i que són inexplicables i injustificables: els Mossos, tot i saber que ja tenia cinc casos d’antecedents, en un primer moment, ni el van detenir. No varen fer-ho fins quasi dotze hores després. Per què? No tenia la dona lesions greus?

Així que em pregunto: els homes/nois poden degollar pares, matar mares i agredir impunement deu dones ferint-ne una greument?

Segur que podríem trobar una solució per evitar tanta proliferació de violència masculina.

I és que segueixo pensant que és millor penalitzar culpables que fer patir, injustament i immerescuda, les víctimes (dones o homes) ja de per si prou castigades.

Masculinitat fràgil

Hi ha un xampú per a homes que és energètic i que se’l coneix com La furia del tigre. Ja podria acabar l’article.

Per cert, és de la casa Natura Siberica i el tigre és d’un blau electritzant sobre fons negre. Si voleu mirar-vos els productes per a dones hi trobareu blaus clars, liles...

Tornant als homes que han de ser mascles, resulta que a ells, el patriarcat, tampoc els surt tan gratuït. També paguen peatge. Per a que un home pugui complir amb els cànons de masculinitat hegemònica (que es defineix com la pràctica que legitima la posició dominant dels homes poderosos en la societat i justifica la subordinació de les dones), ha d’evitar per tots els mitjans que se’l pugui identificar amb qualsevol actitud relacionada culturalment amb les dones. Això fa temps que està canviant, però la masculinitat fràgil segueix quedant-se. El patriarcat ha exigit i exigeix als homes (per sort, no a la majoria), poder amb tot, sense experimentar o mostrar por de res... ni de la guerra. Però els homes també en tenen de por. De pors. I una d’aquestes pors és la de fer qualsevol cosa que s’assembli a ser una dona; és a dir: a mostrar-se com essers emocionals, no tan forts, vulnerables... I d’aquí el terme masculinitat fràgil. Una persona jove em diria, defineix fràgil. El diccionari diu que ser fràgil significa que es trenca amb facilitat o que és dèbil. Adjectiu que va servir per definir les dones durant unes quantes generacions. Algú encara pot creure que les dones han estat i són dèbils i es trenquen amb facilitat? N’hi ha per riure per no plorar.

Però la masculinitat mal entesa sí que és fràgil. Necessita xampús de tigre per seguir creient que és prou mascle. No els farien, aquests xampús, si no es venguessin.

Segons el psicòleg Alejandro Vera, el patró d’home forçut, coratjós... que ha d’amagar emocions com l’angoixa, la inseguretat... els fa créixer amb por cap a la feminitat. Vestir amb alguna peça de color rosa o fer un petó a un amic no encaixa dins dels comportaments associats al gènere masculí.

Fer aquests esforços ingents per encaixar en el paradigma masclista i patriarcal pot arribar a tenir conseqüències terribles. Un home que sent amenaçada la seva masculinitat, pot arribar a desenvolupar conductes molt agressives com la violència de gènere. Perquè l’amenaça a la seva potència o superioritat el desestabilitza.

I d’aquests homes n’hi ha més del compte. Heu vist la pel·lícula del 2023 Joc net? Ella ascendeix millor i més ràpid dins de l’empresa on treballen els dos. Ell no pot suportar-ho i va escalant des de les primeres molèsties a l’enfadament i a la violència. No és una pel·lícula eròtica, com s’ha pretès, és una denuncia de la masculinitat fràgil.

Amb tot, un amic que passejava amb la seva criatura a la motxilla i un senyor gran va preguntar-li si feia de cangur, va respondre-li, molt molest, que estava fent de pare.

I és que als homes encara els cal estar molt segurs de la nova masculinitat perquè no els quedi fràgil.

Per què poques noies estudien matemàtiques?

Aquest és un problema que cal resoldre al més aviat possible. Per això, la FME, la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la UPC, aquest 2024, ha impulsat la Jornada Llança-t’hi. Per dir a les noies que s’atreveixin amb les matemàtiques perquè falten dones treballant-t’hi i, a la societat, li cal aquest actiu femení.

Ha estat la Primera Olimpíada Matemàtica Catalana Femenina. A Europa, se celebra l’EGMO (European Girls Mathematical Olympiad). I ara, la FME també si ha llençat després d’estudiar la situació de les noies a la seva facultat. Fa uns anys, la distribució dels seus alumnes era força paritària però, quan se’n van adonar, quedaven poques noies. Només un 30%. I això que després de la davallada, aquests dos últims anys ha augmentat una mica.

El grau de matemàtiques té un nivell molt alt. I després, les sortides professionals són molt exigents i competitives: moltes hores, moltes d’extra, horaris desorbitats i molt estrès. S’hi guanyen molts diners però no queda temps per gastar-los. Les dones, que a més a més han d’aguantar-hi molt mainsplaining, no s’hi senten prou còmodes. Elles tenen una manera de treballar que es basa més en la col·laboració que en la competitivitat. No són ni millors ni pitjors però és segur que perdre-les a elles, al món de les matemàtiques, li és del tot desfavorable.

Sabem que les dones busquen feines més relacionades amb serveis social: metgesses, infermeres, professores, investigadores... Però no és un fet relacionat amb la criança, sinó amb l’entorn.

Per això, la FME va convidar-les a passar un dia matemàtic amb diferents activitats: resolució de problemes, presentació de joves matemàtiques catalanes, dinar conversa amb matemàtiques catalanes...

Els organitzadors aspiraven a tenir unes dues-centes noies passant per sota del rètol de la porta de la facultat. Aquesta, però, havia fet unes previsions més modestes.

Es volia la imatge de dues-centes noies entrant a la facultat de matemàtiques. Perquè volien canviar esquemes i trencar tabús.

S’hi van inscriure cent-quaranta noies i van acabar participant-hi un total de cent-dotze. I amb tot, va ser un gran èxit. Volien aconseguir ressò mediàtic i el van tenir. I no sols TV3, que va connectar-s’hi en directe a les notícies del migdia, sinó també d’altres cadenes locals.

D’aquestes noies, algunes van arribar-hi des d’algun barri impensable. El professor les havia animades a anar-hi però, en algun cas, van necessitar el permís dels pares per poder sortir del barri. Ara, noies que mai s’havien plantejat anar a la universitat, potser, s’ho rumiaran.

Malauradament, quan es va anunciar l’Olimpiada moltes dones van protestar per trobar-la segregador. No deurien ser conscients que a les darreres Olimpíades mixtes, de setanta persones, només set eren dones.

I és que aquesta mena d’iniciatives, que suposen la valentia d’aguantar les crítiques femenines poc informades són necessàries, malauradament, encara en molts més àmbits.

Precipici de vidre

Després de l’expressió sostre de vidre, també s’ha popularitzat la del precipici de vidre. Va ser encunyada pels professors Michelle K Ryan i Alexander Haslam de la Universitat d’Exeter. El precipici també es refereix a les dones. I encara té més mala bava que el sostre perquè té un càlcul molt més maquiavèl·lic.

Quan a empreses, a la política, en l’àmbit cultural... es presenta una situació de crisi irresoluble (com expedients de reducció d’ocupació), els caps masculins, amb l’aparença de voler semblar moderns, amb condescendència, cedeixen a les dones els seus alts càrrecs. I elles han de gestionar la crisi que ells han generat, mentre ells, irresponsablement, se’n desentenen. Així, aconsegueixen cremar i calcinar les dones que els fan por. Per si això no fos prou malvat, superada la crisi, tant si l’han resolta (que a vegades passa), com si no, les tornen a relegar al seu lloc inferior habitual. Pot haver-hi més perversitat?

Estem parlant d’un mal fer molt maligne que s'alinea amb el masclisme més horrorós. Perquè el masclisme, encara que sembli que estem guanyant-li terreny, és tan immens i enganxós que allà on girem la vista, en descobrim a cabassos.

A Catalunya només el 37% d’alts càrrecs estan ocupats per dones. Elles cobren uns 5.900 € bruts anuals menys que ells. El 80% de contractes amb reducció de jornada són de les dones i, d’aquests, un 95% és per tenir cura dels fills, pares, sogres, persones malaltes, llar... Quin òrgan físic els falta als homes que no puguin ocupar-se, amb el mateix tant per cent que elles, de totes aquestes feines?

I qui les recompensa per aquests ingents sacrificis i per haver de deixar de costat les seves carreres professionals? On són les medalles?

I tot això tenint present que als anomenats càrrecs intel·lectuals i científics hi ha més dones que homes perquè està comprovat que elles són més actives i eficients. Però les decisions que marquen l’empresa, tot i ser menys actius i eficients, majoritàriament, segueixen prenent-les ells.

Falta encara molta educació per empoderar les dones ens els àmbits on es preveu més futur. El tecnològic n’és un. Però si des de petites encara se’ls fa veure que és un món molt dur dominat per homes i, sobretot, que no hi tenen referents per emmirallar-se... no s’hi llencen. S’ha treballat molt per aconseguir-ho, però encara hi tenen poc percentatge. Perquè si hi arriben ocupen llocs com finances, recursos humans o secretaries.

Als concursos europeus de tecnologia exigeixen paritat. I Espanya no pot optar-hi perquè no la té. Hi ha empreses que ho intenten però no troben aquestes dones perquè no se les ha preparat. A Catalunya, només un 12% d’empreses han presentat el Pla d’Igualtat. I el 50% no tenen protocol d’assetjament. Perquè l’assetjament també deixa fora moltes dones.

I és que a més de pedagogia, de lleis que emparin les dones i del reconeixement de la seva dignitat, ens calen uns ferotges protocols contra aquells homes sibil·linament ferotges contra les dones.

Elena Zendrera i Conxa Pérez Collado

Aquest passat Nadal una bona amiga, coneixent-me els gustos, m’ha regalat un calendari fantàstic creat per l’artista visual i llibretera, amant de la literatura i feminista Elena Zendrera. La foto de la portada és una màquina d’escriure de les antigues amb unes flames blanques damunt les tecles. Com a títol, a part de Calendari 2024, hi diu: Lletraferides-dis-ts (adj.) pl. 1. Es diu d’aquelles persones que senten una passió extrema per la literatura.

Si en hi ha de persones amb aquesta passió! I especialment dones; perquè de tothom és sabut que les dones són les que més consumeixen literatura. I si no, passeu pels clubs de lectura a veure quants homes hi podeu trobar. O aneu als teatres, als cinemes, a les llibreries...

El calendari és preciós i per a cada més hi ha una dona a la que Zendrera vol retre homenatge per haver utilitzat les paraules per crear discursos transformadors i alliberadors. De les dotze, poques són àmpliament conegudes.

Avui, us vull parlar d’una d’elles: de la Conxa Pérez Collado. Nascuda a Barcelona el 1915. A ella, li fa l’honor de protagonitzar el mes de març, el dia 8, tan important per a les dones: el dia Internacional de la Dona. Ens diu Zendrera que l’ha volgut destacar per les seves conviccions i i per la seva capacitat per dedicar-se amb cos i ànima a transformar la realitat que l’envoltava.

La Conxa va néixer al barri de Les Corts de Barcelona, en el si d’una família obrera de tendència anarquista. De ben jove s'incorporà a la lluita obrera i, seguint els ideals anarquistes, es va sindicar i militar a la CNT, en el sector de les arts gràfiques, on treballava. I des de la militància va passar a implicar-se activament en diferents Ateneus Llibertaris de l'època, com el Faros. També formà part de les Joventuts Llibertàries i de diferents grups de la FAI.

El 1935, després d’haver participat en diferents vagues revolucionàries i haver patit presó fou una de les membres fundadores de l'Ateneu racionalista Humanitat de Les Corts i de l'Escola autogestionària Eliseu Reclús amb els coneguts germans Carrasquer, on participà en xerrades sobre educació sexual femenina.

Lluità per aturar la sublevació feixista del 36 a Barcelona i va marxar al front d’Aragó com a miliciana. Va participar en els atacs de Belchite i Álmudévar. Més tard, a la rereguarda, va dirigir una fàbrica de cosmètica que havia estat col·lectivitzada i transformada en fabrica de munició anomenada «Del pintallavis a la bala». Va marxar a l’exili i va suportar diferents camps de concentració. Va tornar el 1942 amb un fill de pocs mesos. Va obrir una parada al mercat de Sant Antoni i amb el seu company, continuà l’activisme antifeixista. El 1999 entrà a formar part del Grup de Dones del 36, on va conèixer la seva fundadora Llum Ventura.

I és que gràcies a ella i a dones lluitadores antifeixistes com ella, que han recorregut escoles i instituts de Catalunya, s’ha pogut recuperar força part de la nostra memòria històrica.

El son i la mala sort femenina

Que hàgim de tenir mala sort en tantes situacions de la vida és una injustícia biològica i moral. Per què, pel fet d’haver d’escarrassar-se més, les dones, a sobre, han de patir penalitzacions? Perquè portar criatures al món, que ja de per si és un esforç ingent, dolorós, fatigós, a vegades fins i tot cruel... a sobre, ha de deixar-les dormint menys i malament?

Està mal pensat el cos femení. Els homes, a sobre de no haver de parir, poden dormir, estadísticament, molt millor.

Però, ves a passar-li comptes a l’evolució!

Una enquesta recent de la Fundació Nacional del Son va fer palès que les dones tenen més dificultats per quedar-se adormides. Aquest problema ja pot presentar-se’ls des de la pubertat. Segons els especialistes, aquesta maledicció pot tenir causes biològiques, psicològiques i socials.

Fiona Baker, directora del Programa de Recerca del Son a Califòrnia, afirma que els canvis hormonals femenins, a partir de la menstruació, solen provocar ansietat i depressió.

La depressió tendeix a disminuir la quantitat de son i l’ansietat tendeix a interrompre'l. Les dones tenen el doble de possibilitat que els homes de patir tant ansietat com depressió.

I de la regla a l’embaràs. Aquest sol provocar nàusees, micció excessiva, còlics, excés de sensibilitat als pits, incomoditat generalitzada... I tot plegat, segueix alterant negativament el son.

Segons Shelby Harris, neuròloga de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, tenir criatures també altera el son perquè fa que el cervell transiti per un estat d’hipervigilància i capacitat de resposta al nadó que dificulta enormement poder dormir bé i de forma regular. A vegades, costa molt recuperar el son o no s’arriba a recuperar mai més. Només a partir que la criatura aprèn a dormir la nit sencera, algunes dones poden tornar a agafar el ritme anterior del son (que ja havia quedat malmès abans per l’embaràs).

Si passem a la menopausa, un 80% de les dones comencen a tenir fogots durant els anys anteriors (uns quatre) i els posteriors (que a vegades ni se saben...). Aquests fogots, doncs, poden alterar el son durant força anys. A més, les dones postmenopàusiques tenen més risc de desenvolupar apnees degut a l’augment de pes, a l’envelliment i a la pèrdua del to muscular. I l’apnea interromp el son.

Una altra desavantatge femenina és la síndrome de les cames inquietes. El neguit i el dolor que generen poden despertar la dona constantment. I amb mal.

I si tot això no fos prou, segons el doctor Estivill, així com al home tenir relacions sexuals abans de dormir li accelera el procés del descans, a la dona li produeix l’efecte contrari perquè roman més estona estimulada i li costa més relaxar-se.

I és que no s’entén la injustícia biològica: si les dones ja han de parir, per què als homes no els ha tocat, per exemple, la hipervigilància nocturna dels nadons, al menys durant alguns anys? I, ja posats a demanar, per què no rebaixar una mica tantes desavantatges femenines?

Tràfic de dones i nenes

El tràfic de dones és una modalitat del tràfic de persones; és il·legal però és el més lucratiu dels negocis i el més practicat al món. Mou uns 32 mil milions de dòlars per any. Té diferents versions: reclutament, transport, transferència o allotjament de dones utilitzant amenaces, ús de força, formes de coacció i abús d'autoritat sobre dones vulnerables per a fins d'explotació. En total, hi ha unes 500.000 persones traficades des de països pobres per any. I s'estima que el 98% d’aquestes víctimes a tot el món són dones.

Aquest tipus d’explotació té grans guanys econòmics però baixos riscos penals. Perquè aquestes dones entren als països de destí amb visats turístics i l’explotació queda camuflada per activitats legals com agències de models, mainaderes, cambreres... Quan el seu veritable destí és l’explotació sexual. Solen treballar entre deu i tretze hores per dia. No poden rebutjar clients i, per aguantar-ho, les sotmeten a l’ús abusiu de drogues i alcohol. Així també perden la consciencia de l’abús i només solen admetre que han estat enganyades. Aquesta explotació les exposa a tot tipus de malalties de transmissió sexual i solen patir atacs físics per part dels seus proxenetes als qui han de donar tots els diners guanyats per saldar un imaginari deute contret.

Moltes d’aquestes dones, ara, estan patint una nova forma d'explotació: la revenda. Les tenen durant un petit període, menys de vint-i-vuit dies, en un establiment de prostitució i, de seguida, són revenudes a altres establiments per captar nous clients.

L'Associació per a la Prevenció i Reinserció de la Dona Prostituïda alerta que el Brasil és actualment el país amb major nombre de dones traficades per a fins sexuals de Sud-amèrica. En total, s’han comptabilitzat 110 rutes nacionals i 131 rutes internacionals. D’aquestes, 32 són espanyoles.

Si això no fos un delicte prou execrable, sempre hi ha un pitjor encara més esgarrifós. Aquest estiu vam poder saber d’uns pares romanesos que havien venut la seva filla de dotze anys a una altra família per casar-la i mantenir relacions sexuals amb el seu fill també menor d’edat. La xifra pagada no s’ha pogut saber. El cas és que la nena va ser separada de la seva família biològica i portada, des d’Alemanya a Sevilla. No hi havia estat mai, no coneixia ningú ni tampoc l’idioma. Després de fer-li la prova del mocador per determinar si era verge, van obligar-la a mantenir relacions sexuals completes amb el fill. La seva família venedora va donar plens poders a la compradora. I la nena va romandre a la nova casa sense escolaritzar i amb funcions de servitud. No tenia telèfon mòbil i només sortia de casa acompanyada pel marit o amb la seva família.

I és que el món on vivim, de tan esgarrifós, malalt, degenerat, malvat ... que és, causa vòmit psicològic només de pensar-hi. Fa venir ganes de desaparèixer-ne i de no engendrar mai més cap dona. D’on surten un pare i una mare que vulguin tan de mal a una filla seva? Inimaginable!

Vicerector de la UB i presumpte assetjador sexual

Ser medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, haver tingut l’oportunitat d’una bona formació acadèmica i haver-hi dedicat vida i esforços, no ofereix cap garantia per no convertir-se en un mal ànima. I tot allò que havia de ser favorable per poder portar una vida amb valors ―ja que no quasi exemplar per dedicar-se a la docència―, se’n va en orris per culpa del descontrol sexual. Què hi tenen aquesta mena d’homes ―que n’hi ha tants i arreu―, al cap i al... que els fa perdre l’oremus, la dignitat, la credibilitat, la professionalitat... i els deixa arran de les bèsties? Doncs un desig sexual descontrolat, una prepotència immensa i un masclisme desorbitat.

Jordi Matas i Dalmases és professor universitari i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Ha tingut molts i importants càrrecs que sembla, no li han servit per a res. Bé, per treballar i cobrar... no per ser una persona respectable.

Ara, la seva foto ha voltat per tots els mitjans i molta gent el poden reconèixer pel carrer i identificar-lo com a assetjador sexual. I el que engendra no és llàstima ni compassió ni pena sinó ràbia, menyspreu i repugnància. Perquè tenint-ho tot a favor, pel desig sexual d’una dona, ha llençat tots els mèrits i reconeixements, aigües avall.

El 2017, Matas ja havia estat acusat per una alumna a la que havia enviat uns missatges sexuals molt pujats de to en els que li explicava dos somnis eròtics que havia tingut amb ella. També la perseguia per la facultat. Fins i tot, uns companys van declarar que havien hagut d’ajudar-la a a sortir per una finestra perquè ell no pogués trobar-la. El cas, després de les manifestacions dels alumnes, va ser reportat a la Unitat d’Igualtat de la UB. Però una comissió de tres homes va arxivar la denúncia. A finals de 2020, el rector, Joan Guàrdia el va incorporar a la seva candidatura. Hi van haver protestes i el va retirar; però poc temps després va tornar a incorporar-lo.

La Universitat segueix rentant-se’n les mans. Fins i tot quan més de cent professors han sol·licitat la seva suspensió cautelar. I s’excusa dient que no poden canviar d’idea perquè seria no acceptar la decisió anterior que, estranyament, el va fer innocent. Per què no se l’ha apartat ―com a mínim―, de la seva tasca docent? Per què importa més l’honorabilitat deshonrada d’un professor ( o de qualsevol altre tipus de professó) que el patiment físic i psicològic de dones adolescents o adultes?

La resposta és aquesta: a ningú no li importa ni poc ni gens el mal que sofreixen les dones. Perquè tot i els protocols o les aparents lleis, elles segueixen sofrint. Per tant, la UB encobreix, maliciosament, l’assetjador.

Ara ha estat ell qui ha dimitit «per poder emprendre, sense limitacions institucionals, les accions legals oportunes per defensar la seva honorabilitat» Quina?

I és que si algú no vol que es parli d’ell com a assetjador sexual, el millor és que no en sigui. I si l’instint l’arrossega, que es controli.

Camille Claudel, si l’haguessin estimada...

De tortes o de mortes, a les dones sempre els toca mala sort. I quan una dona pot escapar-se del patriarcat, llavors és la mare qui no la vol. I això va passar-li a la pobre Camille. Nascuda el 1864 en una família benestant, va tenir la desgràcia de néixer primer que el seu germà. Tota la família esperava un hereu i no els va agradar gens la seva arribada; la mare va quedar tan desil·lusionada que mai més no va voler saber d’ella excepte per tractar-la malament. Va tenir una infantesa molt solitària rebutjada pels seus dos germans, Louise i Paul i per la seva mare. Des de ben petita es distreia fent figuretes amb fang. Solia fer al seu germà i a la seva serventa Helene.

Com expliquen en Peyu i en Jair al seu programa el Búnquer, la mare ni tan sols volia escolaritzar-la. Afortunadament, el pare es va encarregar de la seva educació i, anys més tard, en veure-li les habilitats per a l’escultura, va decidir ajudar-la. Quan la família va traslladara-se a París, el 1882, va matricular-la a l’Acadèmia Colarossi. Hi va destacar molt ràpid i el 1883 va ser acceptada per Paul Dubois, a l'Escola Nacional de Belles Arts, quan ell n’era el director.

I si la pobra Camille encara no havia passat prou penúries amb la seva família, aquí tindrà la sort i la desgràcia de conèixer August Rodin. Un any més tard, va començar a treballar al seu taller. Era una artista però també va posar per a Rodin, inspirant-li obres com la Danaïde o Fugit amor. A més, va col·laborar en la realització d’algunes de les figures ―que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort―, de la seva monumental obra Les portes de l'infern. Amb tot, la Viquipèdia omet aquesta informació. A obra de Rodin, ella no hi consta per a res. L’obra de Camille, tot i seguir el seu mestre, té el seu toc personal. I per això, Octave Mirbeau, escriptor francès reputat i temut, va proclamar el seu geni.

Entre Rodin i ella es va crear una relació de col·laboració i enfrontament que va enriquir-los mútuament. També van ser amants i companys, sovintejant plegats els ambients artístics del París de l'època. Però la relació ―amb contínues crisis―, era molt conflictiva. Rodin estava unit sentimentalment a una altra dona a la que no volia deixar per Camille. Aquesta situació li va inspirar una de les seves obres més famoses: L'âge mûr. Ella està representada agenollada i suplicant a Rodin qui li dona l’esquena mentre una dona ― mig àngel mig bruixa―, se l'enduu.

El 1905 va fer la seva última gran exposició. Després se li van agreujar les crisis nervioses i va destruir la seva obra. El 1913, set dies després de la mort del seu pare, la família va ingressar-la en un manicomi. Malgrat la recuperació i els precs al germà, mai no van permetre-li sortir. S’hi va morir al cap de trenta anys.

I és que si Camille, tot i ser ser dona, s’hagués pogut sentir estimada, la seva obra i el reconeixement que es mereixia, l’haurien salvat de ser tan anònima.

És pitjor ser soltera que solter

 Sempre ha estat pitjor ser dona que home. Amb tot, moltes dones tornarien a escollir ser dona. Perquè tot i les clares desavantatges, té un punt de fortalesa personal ―engendrada per a la supervivència―, que empodera a nivell personal.

Per a Núria Viladomat, autora del llibre Solteres i encantades, la solteria hauria de ser un estat més del cicle vital, com viure en parella. I que moltes relacions de parella ―perpetuades en molts casos per por a la soledat, o per qüestions econòmiques―, acaben sent molt tòxiques.

Però, ser soltera té molts més paranys que ser solter. Com ens diu Sílvia Catalan, psicòloga especialitzada en sexualitats i relacions, «ningú no vol ser la boja dels gats o la Patty i la Selma» (les bessones solteres germanes d’Homer Simpson). La solteria està estigmatitzada, però molt més en el cas de les dones. Sembla que encara n’hi ha moltes que fan servir la parella per validar-se socialment. Es refereix a aquelles que no se senten prou empoderades i necessiten definir-se com a dones d’algú altre. I això, afecta l’autoestima i les deixa en una inferioritat molt gran de condicions. A les comunitats on encara quasi tothom es coneix, sol passar que hi ha dones que encara són presentades com l’esposa del marit. Doncs jo, si parlo de Paul Auster, sempre dic que és el marit de Siri Hustvedt. Potser ella no sigui tan reconeguda com ell, però és tant o més bona escriptora que ell. I molt feminista. Llegiu-la!

En el cas de les dones, el fet de tenir parella s’interpreta com un valor important basat en la capacitat de crear vincles afectius i sostenir-los en el temps. En canvi, en el cas dels homes, els valida la conquesta sexual; com més, millor. El solter d’or es percep com intel·ligent perquè pot estar amb moltes dones sense comprometre’s amb cap. Per sort, moltes dones ja defugen aquesta percepció!

Les solteres o dones soles perquè volen, a més, tenen una gran pressió social. Cap als trenta, ja se les considera com a ineptes per a la maternitat. Les estadístiques, però, ens diuen que el nombre de mares solteres està creixent molt adequadament. En canvi, els homes sols no pateixen aquesta pressió perquè poden ser pares fins cap als cinquanta.

Afortunadament, cada vegada hi ha més dones que tenen molt clar que no necessiten ningú per sentir-se persones completes. I no creuen en l’anomenada amatonorma (que identifica felicitat amb una relació única). Segons Catalan, els heterobàsics (els homes que segueixen els rols de gènere i sexe establerts per la seva condició d’homes heterosexuals), es queixen que les dones són cada vegada més exigents. Amb tot, ells prefereixen estar amb dones d’un estatus social lleugerament inferior per no sentir-se amenaçats. En canvi, les dones consideren que cada vegada hi ha menys homes de qualitat.

I és que, el living apart together (junts, però separats) on cadascú té casa seva, té més temps sol i evita dependències estranyes, s’està convertint en una nova fórmula exitosa.