Vídua
del Senyor Antoni Guitart i Guitart, nascut a Solsona, a cal Guàrdia,
(davant de l’Ajuntament). El seu pare feia de cafeter a l’Ateneu
però, els assumptes no li anaren prou bé i marxaren de Solsona. El
seu fill era un home molt «manetes» i va entrar d’empleat en una
fàbrica de teixits. Amb el temps, va esdevenir un gran empresari
barceloní.
Sofia
Beecher era filla d’una família d’origen alemany que havia
invertit en bons alemanys i, en perdre la guerra, tot i que no van
quedar malament, van perdre molts diners. El seu germà Josep era
amic del senyor Antoni Guitart. Quan aquest quedà vidu proposà al
seu amic unes segones núpcies amb la seva germana Sofia. Ella també
acceptà i, vestida de negra i amb una gran pamela, es casaren. El
ram, però, era blanc, gran i preciós.
Els
nous senyors Guitart pertanyien al Montepío barceloní de la mare de
Déu del Claustre. Cada any solien pujar a Solsona per la festa del
Corpus. El senyor Guitart, desitjós de mostrar la seva generositat
vers el seu poble, un any, quan durant la missa van passar a fer la
plega, va deixar a la safata un bitllet de mil pessetes ―que
en aquells temps eren molts diners. El Dr. Llorens, que havia oficiat
la missa, de seguida preguntà a l’escolanet qui li havia donat
aquell bitllet i llavors es posaren en contacte.
El
senyor Guitart va comentar-li el seu interès per comprar la casa on
ell havia nascut, cal Guàrdia, on hi volia fer un espai cultural per
a la ciutat. El cas fou que no varen vendre-li la casa i el senyor
morí amb la intenció de fer alguna cosa per Solsona però sense
haver pogut aconseguir-ho.
La
senyora Sofia, en quedar-se vídua, volgué que la memòria del seu
marit quedés per sempre palesa a la seva ciutat natal. I així
començaren un seguit de converses amb el llavors alcalde de l’època,
el senyor Serra Forn. Aquest, donada la precària situació de la
sanitat pública a Solsona, li suggerí la construcció d’una
clínica d’atenció als malalts de la ciutat i comarca. Després,
ambdós parlaren amb Mossèn Figueres que era l’administrador de
l’Hospital.
L’Hospital
de Solsona ―inaugurat el 8 de
febrer de 1558― s’havia
creat amb la finalitat d’atendre principalment a persones pobres i
necessitades. El mercader Pere Màrtir Colomés, fill de Solsona ―
i mort el 2 de març de 1588―
havia deixat tots els seus béns per a la fundació de
l’Hospital que havia de portar el seu nom. El mestre de cases en
fou Claudi Casals de Barcelona i el seu preu s’estipulà en quatre
mil cent lliures barceloneses. L’església no fou acabada fins
l’any 1690.
Al
segle XVIII, Pere Joan Lleonart, fill de Solsona i captiu al Nord
D’Àfrica, arribà a ser el director d’una fàbrica d’armes al
Marroc on va enriquir-se considerablement. Tornà a Solsona i feu una
donació de 3000 lliures a l’Hospital.
Un
grup de dones tenia cura de l’Hospital fins que l’any 1829, Santa
Joaquima de Vedruna, amb tres germanes més arribaven a Solsona per
fer-se’n càrrec. Les germanes carmelites, en una llarga història
d’amor i caritat mai deixaren l’Hospital. Ni per la Guerra
Carlina, ni en l’epidèmia del còlera del 1854, ni durant la
Guerra Civil de 1936.
Finalment,
la senyora Sofia Beecher, el 10 d’octubre de 1965, durant la
celebració del Dia de la Providència, assistí a l’acte de
benedicció i col·locació de la primera pedra de la Clínica que
havia de portar el nom del seu marit, Antoni Guitart. Del
finançament, se’n feia ella la responsable. La seva única
condició: que l’edifici portés el nom del seu marit a fi de
preservar-ne la memòria entre els seus conciutadans.
El
gest de la donant va ser rebut amb grans mostres d’entusiasme. I
ella posava en evidència el seu tarannà generós i l’estimació
profunda que sentia pel seu marit.
El
Full Parroquial va
escriure la
següent crònica: «... siente
necesidad de destacar el acto de bendición y colocación de la
primera piedra del pabellón del Sto. Hospital donado con
magnanimidad, y munificencia por la Sra. Doña Sofia Beecher y García
vda. De Guitart, en memoria de su inolvidable esposo Don Antonio
Guitart y Guitart hijo ilustre de esta ciudad.
Pocas
veces ha sido recibido en Solsona con tanto júbilo y gozo, como lo
ha sido el gesto de la donante, que le acredita de tener el alto
sentido de mentalidad social que precisan nuestros tiempos.
Las
viejas piedras del antiguo Hospital, totalmente remozado, se
estremecerán de gozo al contemplar el nuevo vástago que engendró
el amor de un alma para con los dolientes»
Tres
anys més tard, el dia 9 de juny de 1968, en un acte celebrat al
Cinema Paris, al punt del migdia, la Senyora Sofia feu el lliurament
oficial del Pavelló Guitart-Beecher a la ciutat de Solsona.
En
un altre article es
va poder
llegir: «Solsona
rebosa de gozo! Saluda y felicita a la «madre» y con ella a todos
los que han estado a su vera para hacer posible esta magnífica
realidad»
El
Pavelló s’havia construït al costat de l’Hospital en uns
terrenys que li pertanyien. L’Hospital feia temps que reclamava a
la ciutat la creació d’un centre mèdic ja que els seus precaris
recursos no eren suficients per abastar tota la demanda que se li
exigia.
Aquest
pavelló ocupava una superfície de 300 metres quadrats. Constava
d’uns amplis baixos ―destinats
als serveis de calefacció, rentadors i estenedors―
i de tres plantes. La Primera planta, la de Sant Antoni ―el
nom del seu marit― estava
destinada a medicina i cirurgia. A la cara nord hi estaven situades
les sales de visita, cures, enguixats, Raigs X i quiròfan amb
departament de desinfecció. A la cara est hi havia la sala dels
metges, la de parts ―amb la
seva incubadora i els llitets―
tres habitacions i la farmaciola.
A
la segona planta, la de Santa Sofia, hi havia tretze habitacions.
Cdascuna amb el seu sanitari individual. Una amplia sala d’estar i
un bany complert.
La
tercera planta, la de Sant Josep, tenia les mateixes característiques
que la segona.
Tot
l’edifici estava dotat de calefacció central i
els pisos es comunicaven mitjançant un ascensor. El
servei de cuina s’atenia
amb un
muntaplats.
No
cal dir que, en aquells moments, aquella clínica oferia els millors
avenços tecnològics i que va ser d’una gran importància per a la
comarca.
El
Senyor Guitart no havia aconseguit emprendre una obra de tanta
emvergadura per a la seva ciutat. En canvi, la seva senyora hi
esmerçà tots els esforços i els diners necessaris per oferir un
important servei a la ciutat del seu marit i per deixar-hi l’empremta
d’ambdós.
Sempre
s’ha parlat de la Clínica Guitart quan, en realitat, qui va
aconseguir-ho va ser la seva vídua. Per aquest motiu, i probablement
com a agraïment, els papers oficials portaven el nom de Clínica
Guitart Beecher.
I
com a mostra d’agraïment, el poeta Ramon Valls li dedicà uns
versos titulats:
G R A T I T U D
Davant l’estrena d’una tal
millora
com ve ara a confortar nostre
hospital,
davant un tan propici i bon
regal.
Rebeu de tots nosaltres, gran
senyora,
mil gràcies que bé són de
cor com cal.
Mil gràcies per aquest més
digne estatge
i per tot quan de vós hem
percebut.
Encara, doncs, que humil, ben
merescut,
digneu-vos rebre aquest nostre
homenatge,
que bé és tot un esclat de
gratitud.
En
un altre article sobre la inauguració del Pavelló també podem
trobar una nova lloança — tot i ser d’un altre estil ben
diferent— de la senyora
Sofia: «La
sabiduría de Dios...ha querido servirse de un alma generosa sin
límites, para presentarnos este milagro moral de caridad social, que
exigen nuestros tiempos, cuyas vertientes son la caridad y la unidad:
amor y unidad entre hermanos... Dios, Familia y Patria, los tres
amores más sagrados que pueden caber en el corazón humano,
maravillosamente conjugados, son los blasones del escudo de armas de
esta aristocrática del espíritu, DOÑA SOFIA BEECHER, vda. de
GUITART, a la cual vamos a honrar y manifestar nuestra gratitud, no
tanto por la obra de alcance social que de una manera tan magnífica
nos lega esta patricia solsonense, como por el elocuente testimonio
de valores humanos y cristianos con que nos ejemplariza y edifica»
Però
la senyora Sofia no sols feu construir la Clínica, també
s’encarregà dels metges. En aquells moments ja era alcalde el
senyor Serra Jounou. Ell es preocupà, amb tot el seu afany,
d’ajudar-la.
A
Solsona no hi havia Seguretat Social i el senyor Serra Jounou va
aconseguí que arribés depenent de Manresa. A Manresa tampoc tenien
massa recursos i els metges que pujaven eren insuficients. Llavors la
senyora Beecher pagava personalment els metges que havien de pujar
per operar i per les intervencions d’urgències que fossin
necessàries.
A
més a més, la senyora Sofia ―vídua
i sense fills― mentre va
estar instal·lada a la seva habitació de la Clínica ―on
se sentia menys sola perquè rebia moltes visites―
cada vegada que pujava a Andorra per distreure’s també ho
aprofitava per comprar material per a la Clínica. Els va comprar una
vaixella, una coberteria, una màquina de pelar patates ―perquè
li dolia que haguessin de passar tantes hores per pelar aquella gran
quantitat que se’n necessitava. I també els baixava tot el menjar
que podia. Mentre hi va poder viure, els va ajudar tant com va poder.
Després,
uns anys més tard, les relacions es complicaren i la senyora Sofia,
hagué de marxar de la Clínica que ella mateixa havia regalat
generosament a la ciutat. El senyor Serra Jounou va intentar
l’impossible perquè això no passés, però no ho aconseguí. La
senyora Sofia va plorar molt i molt. No podia entendre el
desagraïment d’algunes persones.
Morí
a Barcelona el 9 de març de 1985. Al seu enterrament no hi anà
ningú de Solsona. Uns dies més tard es feren uns funerals a Solsona
i hi assistiren una desena de persones ―cap
monja.
Informació
recollida de documents de l’Arxiu Comarcal i de la família Serra
