dissabte, 26 de desembre del 2015

Albert Rivera, ciutadà masclista




No em queden ni cinc dies (comptant la jornada de reflexió), per aconseguir que cap dona voti un partit tan declaradament masclista com C’s.
  Una societat té el mateix problema si li moren assassinades 93 dones o si ni moren 7? Tothom estarà d’acord en respondre no. Perquè és prou obvi. I si la diferència fos de 93 dones per 7 homes?
Marta Rivera, tercera de la llista per Madrid de C’s, va se capaç de dir al debat de La 1 que el seu programa electoral preveu retirar el greuge de gènere per als casos de violència domèstica. Per què els ciutadans de C’s —que deurien escollir aquest nom per diferenciar-se de la resta dels seus antònims que devem ser els pobletans—, només volen parlar de violència domèstica i no de masclista? Perquè si no se’n parla o no existeix o no es reconeix el problema. I aquests ciutadans de C’s proposen eliminar la pena agreujada per delictes de violència de gènere que va introduir la llei el 2004 i que va ser validada pel Tribunal Constitucional el 2008. La pena per lesions que requereixen tractament és de tres mesos per a qualsevol persona, i de sis mesos si es tracta d’un home que agredeixi la seva parella, ex parella o persona relacionada. 
Albert Rivera, diu, vol acabar amb l’asimetria penal per qüestió de sexe. Però, no és una asimetria més que desproporcionada que, de cada 7 homes que moren, morin 93 dones? No ha de morir ningú!!! Ni homes ni dones! Però moren moltes més dones i per aquest motiu tots els partits, en el seu moment, van votar que els homes que maltractessin les seves dones tindrien una pena específica. Solució? No! Remei? Tampoc! A finals d’aquest octubre, a la península, 37 dones ja han mort assassinades per les seves parelles.
L’estirabot de C’s deu anar a buscar el vot dels homes masclistes i, com que sempre compta els seus rèdits, n’hi deu haver prou com per córrer el risc de perdre el de les dones feministes de veritat... i encara sortir-hi guanyant!
Quan Marta Rivera va explicar la malintencionada proposta del seu programa, tots els altres  partits, amb raó, l’hi van criticar. Després, el gran Albert Rivera va haver de sortir a rectificar i a buscar matisos per evitar més crítiques.
  Jo vull creure’m que per a ser president de segons quins estats s’hagi de ser una mica llest... Encara que tinc els més dubtes, perquè el president espanyol té un rànquing de pífies sonades molt espectacular... Però em nego a acceptar que hi hagi dones que puguin votar un individu masclista com Albert Rivera. Per què? Perquè de jovenet va guanyar un concurs de natació i se li van desenvolupar uns pectorals que, per iniciar la seva carrera política, va anar lluint pel davant i pel darrera, per amunt i per avall, només protegit per un tapall?
  I és que s’ha d’anar molt en compte abans de votar un individu per a futur president, tot i que tingui bons pectorals. I les dones que no vulguin ser capsigranys, mai, han d’anar en contra d’elles mateixes, votant polítiques que no accepten l’existència de la discriminació de gènere.

Homes rics, fora del llit!




Creieu-me, dones que encara esteu buscant parella o marit! No us fixeu més en els rics, no són bon gènero. No surten bé. Oi que si aneu a comprar préssecs i els trobeu macats, els deixeu al caixó? Doncs per escollir parella, heu de descartar els rics perquè són defectuosos de sèrie. Creieu-me, entre un préssec macat i un home ric, no ho dubteu, a pel préssec!
  Un estudi elaborat per Gleeden.com  —una web líder de trobades extramatrimonials—, ha analitzat més de 6000 homes per comprovar si hi ha relació entre els ingressos i la infidelitat.
Amb uns ingressos superiors a 5.000 € al mes, el 88% estan convençuts que hi ha una relació directa entre el seu sou i les seves aventures (que poden ser desventures per a les seves parelles, o no!). Un 32% justifica les seves infidelitats. (Piiiip! Això ja no és correcte: no es pot justificar el que és incorrecte; tot i que sigui susceptible de ser comprès). Aquests creuen que hi tenen dret per l’estrès que sofreix en l’àmbit laboral. No dubto que el seu estrès sigui més gran que les piràmides d’Egipte però, ¿i l’estrès de les dones pop que necessiten més braços dels que tenen per atrapar totes les feines que han de fer en divuit hores (comptant que tinguin temps de dormir-ne sis)? A més, diuen que també els va bé per sortir de la rutina. Doncs que s’instal·lin un Dragon Khan o se’n vagin al menjador  de Sor Lucía...
Un 22% assegura que aprofita els viatges de feina per tenir relacions esporàdiques. Viatges que, aviat, ningú es creurà perquè ja tenen més mala fama que les beques Erasmus  (altrament dites orgasmus).
I ni la feina serà creïble perquè un 67% dels usuaris afirma que es connecta a la pàgina en horari laboral. I quin estrès!!!
La majoria dels entrevistats, amb la prepotència que els donen els diners, creuen que a les dones els atreu el seu poder adquisitiu. Serà que no tenen cap altre poder que llueixi més? I el 16% assegura que els cabassos d’euros que tenen els donen més confiança a l’hora de seduir. Imagineu-vos que heu quedat en un restaurant bonic, amb espelmes, tovalles de fil, música corprenedora dels sentits... i se us presenta un individu molt ben vestit, ensenyant marques cares a cada peça —per completar la confiança que no té en si mateix—, i que porta sota cada braç, com si fos un manelic, una cabassa d’euros. Oi que us faria vergonya? Doncs és el mateix, però dissimulant-ho amb uns Armani i unes Ray-Ban.
La pàgina web té l’encert d’oferir trobades adúlteres també per a les dones. Bona! Però, goig sense alegria! Us recordeu de quan a les discoteques només pagaven els nois i les noies entraven gratuïtament? Doncs no s’ha avançat ni mitja ungla. Va la pàgina i ens diu: gratuïta per a les dones! Com s’entén això? Que les dones tenim forma d’ham? Valem menys que un filferro?  Denigrant! Tanmateix,  hi ha quasi tres milions de persones inscrites a la pàgina. Quanta alegria!!!
I és que si la fidelitat no es un valor, ja no cotitza a la borsa.

 

La Santa Espina, no tan santa




La Santa Espina, amb música d’Enric Morera i text d’Àngel Guimerà es considerada la sardana més emblemàtica del meu petit i extraordinari  país (tot i que en aquests moments la cupiditat de la cúpula dels mandataris està instal·lada en un soterrani fosc sense sortida).
  Estrenada el 1907, va ser prohibida per les seves connotacions catalanistes durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Segons el general Lossada, la sardana s’havia convertit en un himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions... Però si parla d’ocellets, de la lluna i del sol!!! I encara que Primo de Rivera i Franco no volguessin, els nascuts a Catalunya eren catalans. I els que encara hi vivim, més tots els que hi ha volgut venir a viure-hi, també ho som. I volem tirar endavant el nostre país, a la nostra manera, perquè ens han humiliat de manera tan ignominiosa que se’ns fa impossible sentir desitjos de compartir res amb qui ens infligeix penes tan deshonroses. Ells ens han torçat l’ànim cap una justa llibertat i imprescindible independència.
  Però tornant al text de Guimerà, la tercera estrofa canta així:
              Canta l’ocell, lo riu, la planta
              Canten la lluna i el sol.
              I tot treballant la dona canta
              I canta al peu del bressol.
  Ja hi som! Per més catalans i fantàstics que siguem, aquí la única que treballa és la dona. Només ella és capaç de treballar i cantar alhora;  de bressolar l’infant i cantar. Guimerà, mig romàntic, mig realista —segons va evolucionant la seva obra—, s’avança al seu temps predient aquell acudit tan gastat de l’home que és incapaç de caminar i menjar xiclet alhora. I no sols això, Guimerà va més enllà i s’oblida de l’home quan descriu l’esplendor de la natura amb lo riu, l’ocell, la lluna... Li semblaria irrellevant per a la cadena tròfica?
  Des d’aquest punt de vista podríem dir que Guimerà podria ser feminista. I certament, alguns dels seus personatges femenins cobren una força clarament reivindicativa: com la Tomasa de la Maria Rosa, quan diu als homes que són unes gallines mullades quan la redueixen a feinejar a la cuina, ventar el foc i fer mitja. Ella, si fos home , estaria disposada a matar un capatàs per tal de cobrar.
 Guimerà, amb els seus personatges femenins intenta entrar en contacte amb l’incipient consciència feminista que es comença a despertar a Europa per aquells anys;  i els dóna algunes reminiscències dels personatges d’Ibsen, autor noruec abanderat del moviment feminista.  
  I és que les dones, tant a la vida com a la literatura hem hagut d’aguantar, exceptuant miracles esporàdics i fortuïts, el que no està escrit. I lo següent!  

Si us plau, prou!




Violència és usar la força per fer mal a algú (una dona, per exemple). Violència és també una força intensa que causa danys o destrosses, (com pot ser a dones). I és quelcom que pot tenir efectes brutals (també, sobre una dona). Aquest tipus de violència pot ser de gènere.
  Les xifres recollides per l’Instiitut Català de les Dones, entre el gener del 2015 i l’octubre del mateix any, són doloroses. Només escriure-les, fan mal. I no em puc imaginar el patiment de totes i cadascuna de les víctimes. Vegeu!
  El total de trucades denunciant un acte de violència masclista, per demarcacions, va des de les 6.615 de Barcelona, a les 23 de l’Alt Pirineu i Aran. Passant per la segona demarcació en quantitat, al camp de Tarragona, amb 756. Són un total de 8.658 trucades en onze mesos!!! Vuit encara serien excessives, és a dir: en sobren 8.658. Normalment, acaba trucant la víctima (un 72%), la resta entre familiars i persones properes. Distingint per sexes, les dones telefonen un 93’6% i els homes un 6’4%. Quant a l’edat, entre els 31 i 40 anys, hi ha 3.102 trucades; entre els 41 i 50 n’hi ha 2.534. Aquest marge d’edat ja s’emporta el 65’1 % de les víctimes; sense oblidar que entre els 19 i 30 anys hi ha 1.446 casos.
  Quant a les formes de la violència masclista, aquestes poden ser per causes psíquiques, (8.320 trucades); per causes físiques (2.920); per abusos sexuals (203) i per qüestions econòmiques (705). Solen acumular-se més d’un per víctima.
  Cal afegir-hi que la mitjana mensual de trucades és de 860!!!
  No s’hi pot fer res? N’esteu segurs? Els nostres sentiments, coneixements i capacitats ens haurien de permetre, si no eradicar el problema, atenuar-lo en gran mesura.
  Difícil? Moltíssim! Però la dificultat no ens ha de permetre justificar-nos que segueixin morint dones. Necessitem lleis més contundents que dissuadeixin definitivament i amb urgència els agressors. Si més no, quan des del raonament i la benvolença no sigui possible. Perquè tot i el que ja s’està fent encara sobre 8.658 víctimes.
  Estic convençuda que si les persones que legislen aquestes qüestions, tinguessin una mare, filla, neboda, companya... víctima, les lleis serien més comminatòries, intentarien dissuadir de manera més efectiva.
  També seria important i urgent evitar, de totes, totes, les reincidències; donat que els perfils d’aquests individus són normalment de fàcil pronòstic. Amb aquests casos s’hauria de fer una prevenció molt i molt acurada, sense marges d’error.
  I donat que són més importants les persones que els coneixements, a les escoles s’hauria d’intentar aconseguir individus èticament correctes, més que llumeneres.
  Però l’escola no ho és tot. Tota la societat s’ha d’involucrar en eliminar xacres tòxiques.
I és que la violència, en totes les seves vessants, que inclou molt particularment  la que va dirigida contra les dones, per les elevades xifres de víctimes, resulta inadmissible i deplorable; per tant s’ha de combatre —de manera justa i eficaç—, sense armes; però amb l’enteniment i  la persuasió.

Masclisme a les venes




L’altre dia estava vagarosa, vagarosa... molt vagarosa, perquè ja tenia els armaris endreçats —fins i tot les tovalloles i llençols ordenats per colors i amb les vores rodones cap enfora—, i els tapers classificats cada un amb la seva tapa, la cullereta de la sal impol·luta... que em vaig dir: Calla! Agafa un AVE d’aquests que van tan plens i arribat fins a Almeria. I sí, sí! Pujo al tren i tinc la sort que, casualment, no hi trobo ningú que m’enredi amb les seves vides radiades per telèfon. El conductor deuria ser-hi, però ni va dir-me bon dia, ni va brindar-me l’oportunitat d’asseure’m al seu costat i poder gaudir d’una amplia panoràmica del paisatge a la velocitat, retardada, de la llum espanyola.
  En arribar a Cantoneras, estava tan cansada de parlar només amb mi que vaig decidir baixar. Vaig caminar fins a la plaça major i em vaig fer passar per periodista, tot impostant un castellà de Valladolid, per entrar al ple de l’Ajuntament per veure si en andalús era més divertit. Avorridíssim, com els d’arreu. Però vet aquí que l’alcalde, Salvador Hernández, (independent reelegit al juny gràcies al recolzament del dos regidors del PP —detallet sense importància que quasi hauria hagut de passar per alt perquè tot encaixa—, ja m’enteneu...), es va adonar que una regidora del PSOE no se l’escoltava amb prou atenció a ELL, perquè potser intentava concentrar-se per no sentir el que ELL deia, i li va engaltar: guarde respeto cuando habla un hombre!
  Em van caure les boles... dels ULLS a les sabates, que se’m van arrossar de les puntes, com recargolant-se, i les boles, els ulls, se m’hi van enganxar, talment com si hagués anat a la feina amb unes babutxes morunes. Quin rebombori! Vaig intentar flexionar amb força les cames, per si em retornaven les boles al seu lloc d’origen i ca, res a fer. Vaig haver d’agafar cada una de les boles i retornar-les a les seves conques, vigilant de no equivocar-me per no quedar-me estràbica de mirada, perquè de pensament, amb l’improperi masclista, ja m’hi havia quedat per a una b ona estona.
  Si quan l’aire dels pulmons està brut, escup brutícia; quan un individu és masclista, escup masclinades. Així de senzill! I no cal donar-hi voltes ni intentar arreglar-ho perquè el subconscient sempre es  manifesta amb la més gran sinceritat. Sí que es pot, corregir amb ganes, un pensament erroni. Però s’ha d’entendre el concepte i assimilar-lo. I no tothom n’és capaç.
  I és que quan la gent, pel seu saber i tarannà, es mereix un respecte, no té necessitat de cridar exigint-lo. Però hi ha polítics, en alguns partits més que en d’altres, totalment intolerants. Aquests els podríem acomiadar ben ràpid, amb una llei d’aquelles que saben fer a Madrid i podríem estalviar molts diners per a gent gran, menjadors, algunes farmàcies, escoles...
  Per sort, el regidor socialista de Cantoneras, José Luis Amérigo, ha exigit de manera rotunda la dimissió d’aquest impresentable alcalde. Esperem que, a hores d’ara ja dormi com un simple masclista.