Precipici de vidre

Després de l’expressió sostre de vidre, també s’ha popularitzat la del precipici de vidre. Va ser encunyada pels professors Michelle K Ryan i Alexander Haslam de la Universitat d’Exeter. El precipici també es refereix a les dones. I encara té més mala bava que el sostre perquè té un càlcul molt més maquiavèl·lic.

Quan a empreses, a la política, en l’àmbit cultural... es presenta una situació de crisi irresoluble (com expedients de reducció d’ocupació), els caps masculins, amb l’aparença de voler semblar moderns, amb condescendència, cedeixen a les dones els seus alts càrrecs. I elles han de gestionar la crisi que ells han generat, mentre ells, irresponsablement, se’n desentenen. Així, aconsegueixen cremar i calcinar les dones que els fan por. Per si això no fos prou malvat, superada la crisi, tant si l’han resolta (que a vegades passa), com si no, les tornen a relegar al seu lloc inferior habitual. Pot haver-hi més perversitat?

Estem parlant d’un mal fer molt maligne que s'alinea amb el masclisme més horrorós. Perquè el masclisme, encara que sembli que estem guanyant-li terreny, és tan immens i enganxós que allà on girem la vista, en descobrim a cabassos.

A Catalunya només el 37% d’alts càrrecs estan ocupats per dones. Elles cobren uns 5.900 € bruts anuals menys que ells. El 80% de contractes amb reducció de jornada són de les dones i, d’aquests, un 95% és per tenir cura dels fills, pares, sogres, persones malaltes, llar... Quin òrgan físic els falta als homes que no puguin ocupar-se, amb el mateix tant per cent que elles, de totes aquestes feines?

I qui les recompensa per aquests ingents sacrificis i per haver de deixar de costat les seves carreres professionals? On són les medalles?

I tot això tenint present que als anomenats càrrecs intel·lectuals i científics hi ha més dones que homes perquè està comprovat que elles són més actives i eficients. Però les decisions que marquen l’empresa, tot i ser menys actius i eficients, majoritàriament, segueixen prenent-les ells.

Falta encara molta educació per empoderar les dones ens els àmbits on es preveu més futur. El tecnològic n’és un. Però si des de petites encara se’ls fa veure que és un món molt dur dominat per homes i, sobretot, que no hi tenen referents per emmirallar-se... no s’hi llencen. S’ha treballat molt per aconseguir-ho, però encara hi tenen poc percentatge. Perquè si hi arriben ocupen llocs com finances, recursos humans o secretaries.

Als concursos europeus de tecnologia exigeixen paritat. I Espanya no pot optar-hi perquè no la té. Hi ha empreses que ho intenten però no troben aquestes dones perquè no se les ha preparat. A Catalunya, només un 12% d’empreses han presentat el Pla d’Igualtat. I el 50% no tenen protocol d’assetjament. Perquè l’assetjament també deixa fora moltes dones.

I és que a més de pedagogia, de lleis que emparin les dones i del reconeixement de la seva dignitat, ens calen uns ferotges protocols contra aquells homes sibil·linament ferotges contra les dones.

Elena Zendrera i Conxa Pérez Collado

Aquest passat Nadal una bona amiga, coneixent-me els gustos, m’ha regalat un calendari fantàstic creat per l’artista visual i llibretera, amant de la literatura i feminista Elena Zendrera. La foto de la portada és una màquina d’escriure de les antigues amb unes flames blanques damunt les tecles. Com a títol, a part de Calendari 2024, hi diu: Lletraferides-dis-ts (adj.) pl. 1. Es diu d’aquelles persones que senten una passió extrema per la literatura.

Si en hi ha de persones amb aquesta passió! I especialment dones; perquè de tothom és sabut que les dones són les que més consumeixen literatura. I si no, passeu pels clubs de lectura a veure quants homes hi podeu trobar. O aneu als teatres, als cinemes, a les llibreries...

El calendari és preciós i per a cada més hi ha una dona a la que Zendrera vol retre homenatge per haver utilitzat les paraules per crear discursos transformadors i alliberadors. De les dotze, poques són àmpliament conegudes.

Avui, us vull parlar d’una d’elles: de la Conxa Pérez Collado. Nascuda a Barcelona el 1915. A ella, li fa l’honor de protagonitzar el mes de març, el dia 8, tan important per a les dones: el dia Internacional de la Dona. Ens diu Zendrera que l’ha volgut destacar per les seves conviccions i i per la seva capacitat per dedicar-se amb cos i ànima a transformar la realitat que l’envoltava.

La Conxa va néixer al barri de Les Corts de Barcelona, en el si d’una família obrera de tendència anarquista. De ben jove s'incorporà a la lluita obrera i, seguint els ideals anarquistes, es va sindicar i militar a la CNT, en el sector de les arts gràfiques, on treballava. I des de la militància va passar a implicar-se activament en diferents Ateneus Llibertaris de l'època, com el Faros. També formà part de les Joventuts Llibertàries i de diferents grups de la FAI.

El 1935, després d’haver participat en diferents vagues revolucionàries i haver patit presó fou una de les membres fundadores de l'Ateneu racionalista Humanitat de Les Corts i de l'Escola autogestionària Eliseu Reclús amb els coneguts germans Carrasquer, on participà en xerrades sobre educació sexual femenina.

Lluità per aturar la sublevació feixista del 36 a Barcelona i va marxar al front d’Aragó com a miliciana. Va participar en els atacs de Belchite i Álmudévar. Més tard, a la rereguarda, va dirigir una fàbrica de cosmètica que havia estat col·lectivitzada i transformada en fabrica de munició anomenada «Del pintallavis a la bala». Va marxar a l’exili i va suportar diferents camps de concentració. Va tornar el 1942 amb un fill de pocs mesos. Va obrir una parada al mercat de Sant Antoni i amb el seu company, continuà l’activisme antifeixista. El 1999 entrà a formar part del Grup de Dones del 36, on va conèixer la seva fundadora Llum Ventura.

I és que gràcies a ella i a dones lluitadores antifeixistes com ella, que han recorregut escoles i instituts de Catalunya, s’ha pogut recuperar força part de la nostra memòria històrica.

El son i la mala sort femenina

Que hàgim de tenir mala sort en tantes situacions de la vida és una injustícia biològica i moral. Per què, pel fet d’haver d’escarrassar-se més, les dones, a sobre, han de patir penalitzacions? Perquè portar criatures al món, que ja de per si és un esforç ingent, dolorós, fatigós, a vegades fins i tot cruel... a sobre, ha de deixar-les dormint menys i malament?

Està mal pensat el cos femení. Els homes, a sobre de no haver de parir, poden dormir, estadísticament, molt millor.

Però, ves a passar-li comptes a l’evolució!

Una enquesta recent de la Fundació Nacional del Son va fer palès que les dones tenen més dificultats per quedar-se adormides. Aquest problema ja pot presentar-se’ls des de la pubertat. Segons els especialistes, aquesta maledicció pot tenir causes biològiques, psicològiques i socials.

Fiona Baker, directora del Programa de Recerca del Son a Califòrnia, afirma que els canvis hormonals femenins, a partir de la menstruació, solen provocar ansietat i depressió.

La depressió tendeix a disminuir la quantitat de son i l’ansietat tendeix a interrompre'l. Les dones tenen el doble de possibilitat que els homes de patir tant ansietat com depressió.

I de la regla a l’embaràs. Aquest sol provocar nàusees, micció excessiva, còlics, excés de sensibilitat als pits, incomoditat generalitzada... I tot plegat, segueix alterant negativament el son.

Segons Shelby Harris, neuròloga de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, tenir criatures també altera el son perquè fa que el cervell transiti per un estat d’hipervigilància i capacitat de resposta al nadó que dificulta enormement poder dormir bé i de forma regular. A vegades, costa molt recuperar el son o no s’arriba a recuperar mai més. Només a partir que la criatura aprèn a dormir la nit sencera, algunes dones poden tornar a agafar el ritme anterior del son (que ja havia quedat malmès abans per l’embaràs).

Si passem a la menopausa, un 80% de les dones comencen a tenir fogots durant els anys anteriors (uns quatre) i els posteriors (que a vegades ni se saben...). Aquests fogots, doncs, poden alterar el son durant força anys. A més, les dones postmenopàusiques tenen més risc de desenvolupar apnees degut a l’augment de pes, a l’envelliment i a la pèrdua del to muscular. I l’apnea interromp el son.

Una altra desavantatge femenina és la síndrome de les cames inquietes. El neguit i el dolor que generen poden despertar la dona constantment. I amb mal.

I si tot això no fos prou, segons el doctor Estivill, així com al home tenir relacions sexuals abans de dormir li accelera el procés del descans, a la dona li produeix l’efecte contrari perquè roman més estona estimulada i li costa més relaxar-se.

I és que no s’entén la injustícia biològica: si les dones ja han de parir, per què als homes no els ha tocat, per exemple, la hipervigilància nocturna dels nadons, al menys durant alguns anys? I, ja posats a demanar, per què no rebaixar una mica tantes desavantatges femenines?

Tràfic de dones i nenes

El tràfic de dones és una modalitat del tràfic de persones; és il·legal però és el més lucratiu dels negocis i el més practicat al món. Mou uns 32 mil milions de dòlars per any. Té diferents versions: reclutament, transport, transferència o allotjament de dones utilitzant amenaces, ús de força, formes de coacció i abús d'autoritat sobre dones vulnerables per a fins d'explotació. En total, hi ha unes 500.000 persones traficades des de països pobres per any. I s'estima que el 98% d’aquestes víctimes a tot el món són dones.

Aquest tipus d’explotació té grans guanys econòmics però baixos riscos penals. Perquè aquestes dones entren als països de destí amb visats turístics i l’explotació queda camuflada per activitats legals com agències de models, mainaderes, cambreres... Quan el seu veritable destí és l’explotació sexual. Solen treballar entre deu i tretze hores per dia. No poden rebutjar clients i, per aguantar-ho, les sotmeten a l’ús abusiu de drogues i alcohol. Així també perden la consciencia de l’abús i només solen admetre que han estat enganyades. Aquesta explotació les exposa a tot tipus de malalties de transmissió sexual i solen patir atacs físics per part dels seus proxenetes als qui han de donar tots els diners guanyats per saldar un imaginari deute contret.

Moltes d’aquestes dones, ara, estan patint una nova forma d'explotació: la revenda. Les tenen durant un petit període, menys de vint-i-vuit dies, en un establiment de prostitució i, de seguida, són revenudes a altres establiments per captar nous clients.

L'Associació per a la Prevenció i Reinserció de la Dona Prostituïda alerta que el Brasil és actualment el país amb major nombre de dones traficades per a fins sexuals de Sud-amèrica. En total, s’han comptabilitzat 110 rutes nacionals i 131 rutes internacionals. D’aquestes, 32 són espanyoles.

Si això no fos un delicte prou execrable, sempre hi ha un pitjor encara més esgarrifós. Aquest estiu vam poder saber d’uns pares romanesos que havien venut la seva filla de dotze anys a una altra família per casar-la i mantenir relacions sexuals amb el seu fill també menor d’edat. La xifra pagada no s’ha pogut saber. El cas és que la nena va ser separada de la seva família biològica i portada, des d’Alemanya a Sevilla. No hi havia estat mai, no coneixia ningú ni tampoc l’idioma. Després de fer-li la prova del mocador per determinar si era verge, van obligar-la a mantenir relacions sexuals completes amb el fill. La seva família venedora va donar plens poders a la compradora. I la nena va romandre a la nova casa sense escolaritzar i amb funcions de servitud. No tenia telèfon mòbil i només sortia de casa acompanyada pel marit o amb la seva família.

I és que el món on vivim, de tan esgarrifós, malalt, degenerat, malvat ... que és, causa vòmit psicològic només de pensar-hi. Fa venir ganes de desaparèixer-ne i de no engendrar mai més cap dona. D’on surten un pare i una mare que vulguin tan de mal a una filla seva? Inimaginable!

Vicerector de la UB i presumpte assetjador sexual

Ser medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, haver tingut l’oportunitat d’una bona formació acadèmica i haver-hi dedicat vida i esforços, no ofereix cap garantia per no convertir-se en un mal ànima. I tot allò que havia de ser favorable per poder portar una vida amb valors ―ja que no quasi exemplar per dedicar-se a la docència―, se’n va en orris per culpa del descontrol sexual. Què hi tenen aquesta mena d’homes ―que n’hi ha tants i arreu―, al cap i al... que els fa perdre l’oremus, la dignitat, la credibilitat, la professionalitat... i els deixa arran de les bèsties? Doncs un desig sexual descontrolat, una prepotència immensa i un masclisme desorbitat.

Jordi Matas i Dalmases és professor universitari i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Ha tingut molts i importants càrrecs que sembla, no li han servit per a res. Bé, per treballar i cobrar... no per ser una persona respectable.

Ara, la seva foto ha voltat per tots els mitjans i molta gent el poden reconèixer pel carrer i identificar-lo com a assetjador sexual. I el que engendra no és llàstima ni compassió ni pena sinó ràbia, menyspreu i repugnància. Perquè tenint-ho tot a favor, pel desig sexual d’una dona, ha llençat tots els mèrits i reconeixements, aigües avall.

El 2017, Matas ja havia estat acusat per una alumna a la que havia enviat uns missatges sexuals molt pujats de to en els que li explicava dos somnis eròtics que havia tingut amb ella. També la perseguia per la facultat. Fins i tot, uns companys van declarar que havien hagut d’ajudar-la a a sortir per una finestra perquè ell no pogués trobar-la. El cas, després de les manifestacions dels alumnes, va ser reportat a la Unitat d’Igualtat de la UB. Però una comissió de tres homes va arxivar la denúncia. A finals de 2020, el rector, Joan Guàrdia el va incorporar a la seva candidatura. Hi van haver protestes i el va retirar; però poc temps després va tornar a incorporar-lo.

La Universitat segueix rentant-se’n les mans. Fins i tot quan més de cent professors han sol·licitat la seva suspensió cautelar. I s’excusa dient que no poden canviar d’idea perquè seria no acceptar la decisió anterior que, estranyament, el va fer innocent. Per què no se l’ha apartat ―com a mínim―, de la seva tasca docent? Per què importa més l’honorabilitat deshonrada d’un professor ( o de qualsevol altre tipus de professó) que el patiment físic i psicològic de dones adolescents o adultes?

La resposta és aquesta: a ningú no li importa ni poc ni gens el mal que sofreixen les dones. Perquè tot i els protocols o les aparents lleis, elles segueixen sofrint. Per tant, la UB encobreix, maliciosament, l’assetjador.

Ara ha estat ell qui ha dimitit «per poder emprendre, sense limitacions institucionals, les accions legals oportunes per defensar la seva honorabilitat» Quina?

I és que si algú no vol que es parli d’ell com a assetjador sexual, el millor és que no en sigui. I si l’instint l’arrossega, que es controli.