dissabte, 30 de setembre del 2017

Les dones els triem ben plantats


La Revista Española de Investigaciones Sociològicas  (REIS) —perquè als descendents de La Católica els agrada molt tot això de la reialesa—,  ha publicat els resultats de dues grans —ells també ho fan tot gran—, enquestes realitzades pel Centre d’Investigacions Científiques (CIS) entre 2013 i 2014. Es demanava als entrevistadors que posessin una puntuació respecte de l’atractiu físic dels entrevistats. La primera es va fer sobre unes 1965 persones d’entre 30 i 50 anys; la segona, sobre unes 2303.
La idea —qui no té feina, el gat pentina—, era saber si ser lleig dificultava per igual a homes i dones la conquesta de parella.
Per sort, en aquesta minúcia —però potser hi haurà qui ho trobarà d’una rellevància extraordinària—, les dones tenim més sort. Quina alegria! Em fa tanta il·lusió tenir més sort que els homes, ni que sigui en una rucaldat!
Es veu que als homes lletgets se’ls complica molt més aconseguir conquistar una dona per a conservar-la com a parella. Però no sé si les enquestes es refereixen a homes de nas piramidal i ulls boteruts com croquetes rodones o a homes d’ànima empestada de vicis.
Però anem a pams i fixem-nos en el punt de vista masculí: les dones són molt més banals que els homes i busquen la bellesa física. Els ho podríem acceptar si no sabéssim, per altres enquestes, que les dones tenen altres prioritats com la bona companyia o una estabilitat econòmica o —també ho solen manifestar, una bona simpatia.
Sospitaríeu dels homes que hagin pogut encarregar aquestes enquestes?
Ara fixem-nos en el punt de vista femení: com és que les dones, tot i ser lletgetes, podem tenir més èxit? No pot pas ser perquè tinguem més qualitats que els homes... Perquè la paritat que reclamem les dones en tants terrenys, també la volen els homes quant a qualitats humanes. Perquè home i dona tenen les mateixes possibilitats de ser magnífiques persones. Però, què passa? Que els homes no saben lluir-les tant com les dones... Que les dones tenen més afany de superació... Quan una dona té les pestanyes curtes i esclarissades, tot i la feina i la despesa, sol ajudar-se del rímel. En canvi, els homes, no solen gastar-ne. No pas perquè els falti temps o diners, és una altra manera de ser...
Les enquestes, a més, afegeixen que els homes lletgets tenen més dificultats per aconseguir una dona amb estudis universitaris o amb nivell d’estudis superiors.
Tampoc és necessari tenir estudis per poder gaudir d’una magnífica vida de parella. Però potser vol fer-nos entendre que les dones més qualificades poden escollir més que els homes. Vet aquí quin cas! Com un cabàs!

I és que homes i dones sabem que ser atractiu no és important, però la química emocional va per on vol i les dones, perquè s’ho poden permetre, li donen via lliure. 

dissabte, 23 de setembre del 2017

Vídues amb marit viu


Em direu, és una paradoxa, una insuperable contradicció. Però com a tal, té un significat ben rodó i claríssim.
Com la famosa paradoxa de Joan Maragall al Cant Espiritual: Sia'm la mort ma major naixença. El poeta té por de la mort però, si Déu li envia, ell s’hi resigna perquè està convençut que el Creador li regalarà, encara, una altra vida més bella, l’eterna.
Doncs el mateix, salvant les diferències. Hi ha una generació de dones, d’aquelles que van haver de lluitar molt per competir en el món laboral i no deixar de banda el familiar —perquè si no se les miraven malament —mira, té un bon lloc de treball, però no entris a casa seva, un desgavell, i dels nens ja no et dic res, i el marit sempre ha d’ajudar-la amb els nens i la casa—... Doncs aquestes dones grans, que ara emplenen els carrers de qualsevol ciutat gran o petita, surten amb les amigues perquè el marits —menys engrassats a fer doble jornada—, estan una mica esquena-romputs. I la cultura —o el ball, per dir una frivolitat més passatgera—, ja no els motiva tant. I asseguts al sofà de casa seva veient els gols del seu equip —encara que no siguin del Barça—, repetits per enèsima vegada —perquè això no els força a pensar gaire. Veure com una pilota va a ensopegar dins d’una xarxa després de rebre una santa xutada no és gaire fatigós i no exigeix gaire compromís (a part de fer-te soci de l’equip preferit). I s’entén!
Però les dones necessiten més que pilotes. Volen aprendre i volen ballar, Volen dutxar-se, empolainar-se i sortir a passejar amb les amigues i criticar les que s’han quedat a casa (potser perquè s’han empeltat una mica dels seus marits o perquè la mandra les ha vençudes o perquè ja volen preparar-se pel més enllà maragallià... no ho sé. I se’m fa estrany.
Doncs aquestes dones, que les veureu a ramades, per exemple, els diumenges a la tarda entrant al Teatre Nacional de Barcelona, la meitat són vídues sense paradoxa i l’altra meitat són vídues amb el marit viu, a casa, mirant gols, o fent la cervesa, o llegint el diari —on hi surten els mateixos gols—, o llegint a Plató o...
I aquestes dones amb marit viu, que al principi de la desafecció pròpia de l’edat provecta, no gosaven sortir de casa soles perquè sense marit les miraven malament —mira, s’ha deixat l’home sol a casa i surt sola a gastar-se els diners de tots dos, i va mudada com si en busqués un altre i després, per sopar, el més calent és a l’aigüera i...—. Doncs, ara, ja han aconseguit superar totes aquestes maledicències i surten, tan contentes, a viure una segona vida com quan eren solteres i no havien de portar el promès o el marit a desgana, enganxat a les faldilles. Només, esclar, si no els motivava prou la cultura, el ball o el que fos.

I és que, amb marit viu o mort, la punyetera vida (el poc o molt que pot quedar), s’ha d’assaborir plenament per poder empassar les punyetes que ens regala sense que hàgim anat a la tómbola. 

diumenge, 17 de setembre del 2017

Dones tractades com cavalls


Em sona d’algunes pel·lícules, haver vist com venedor i comprador enfocaven un tracte per intercanviar un cavall; sobretot, mirar dentadura i potes. Potser ho vaig veure en alguna pel·lícula de l’oest d’aquelles que agradaven tant a les meves germanes i que a mi em resultaven insuportables (sort que més endavant van començar a fer l’Embruixada i —digueu-me poc feminista—, em divertia molt tota aquella màgia... en fi, una altra edat). També recordo pel·lícules de romans, d’història sagrada i, més endavant i fins ara, d’esclavitud on els esclaus (protagonistes o no), eren maltractats com si fossin cavalls.
Doncs a 2017, encara es pot tractar una dona com si fos un cavall i se’n pot fer publicitat grotesca imaginant —si més no el publicista i la casa contractant—, que pot fer gràcia o pot tenir ganxo.
Resulta increïble que a dos mil anys llargs passats de les pel·lícules d’esclaus que jo veia, encara hi hagi caps tan malgirbats com per imaginar historietes com les de l’anunci d’una web de cotxes d’ocasió de la casa Audi.
Això sí, si mai m’hagués pogut passar pel cap de comprar un Audi, ara m’ha quedat clar que, ni regalat, el voldria. Portar un Audi, a partir d’aquest anunci, és fer propaganda d’un fastigós masclisme.
Fixeu-vos en la historieta que planteja: un espai obert, amb verd bucòlic a les vores; al fons, un petit altar i un capellà per oficiar un casament; davant d’ell, una parella a punt  de dir-se el sí coronats per un arc de flors i fulles verdes; darrera d’ells, un passadís central per on se suposa que ells han arribat per a complimentar la seva relació; a banda i banda, cadires guarnides per als convidats; ells estan a punt de dir-se el sí però falta el conegut: algú té algun inconvenient? De les cadires guarnides en surt la sogra i s’encara a la jove, li estira el nas per saber si no hi té mocs, li mira el darrera les orelles per si estan brutes, i li obre la boca i li mira i toca les dents per saber si té la qualitat exigida, com a mínim, a un cavall o a un esclau!
Oi que us ha semblat una bestiesa? I de les grosses! A mi, no m’entra al cap com persones adultes són capaces de perdre temps, diners i dignitat, fent mesquineses com aquestes. Si un nen de guarderia que hagi estat educat en la igualtat no seria capaç ni d’imaginar-ho! I dic nen perquè no em vull imaginar que tal bajanada pugui estar signada per una dona.
El cas és que l’anunci ha estat retirat a tots els països (per sort encara queda una mica de seny) menys a la Xina. La firma alemanya ha hagut de demanar disculpes i retirar l’anunci, però encara està penjat a Youtube.

I és que no tot és lícit per a vendre cotxes o per a intentar cridar l’atenció. O potser, el mal ja arranca en tot aquest munt de canalla —i no tan canalla—, escampada arreu, que només intenten reclamar atenció, al preu que sigui, i els seus progenitors els fan cas i ho tiren a broma. Malfet!