dimarts, 30 de juny del 2015

El cap verd d'en Wert



No sé si haurem estat de sort o haurem sortit del foc per caure a les calderes d’en Pere Botero! Amb traïdoria i nocturnitat en Rajoi de Polònia, va destituir, dijous passat el cap verd d’en Wert. I l’ha canviat pel IX baró de Claret: Ïñigo Méndez de Vigo i de Montojo (que si tens pressa no cal que el cridis perquè et fuig el poc que et queda). De mare noble, comtessa; d’àvia baronessa, de la que ha heretat el títol; de pare fins i tot emparentat amb la família reial... I també és pepero! És un còctel típic! I per no deslluir la seva filiació, el 2012, fent de Secretari d’Estat per la UE, va enviar un comunicat fals que els països implicats (França i Itàlia), van desmentir immediatament. Per a més inri, com no? també és anticatalanista. Aiaiaiiiii! Ja ens podem calçar!
  Quan vaig sentir la destitució d’en Wert, a cop calent vaig pensar que el Rajoi de Polònia hauria begut més del compte... Però no! Com podia ser, si els peperos tenen a honra que hagi aconseguit la primera vaga general, des de la democràcia, de tota la comunitat educativa?
  Ell, content i envalentit amb aquest trumfo, llavors va voler —entre d’altres perles—, espanyolitzar els estudiants catalans a càrrec de més diners de la Generalitat. Que dius: no hi toca!!! Ell, quan no hi havia diners per pagar menjadors escolars, els volia malgastar fent-los aprendre més castellà del que ja sabien. Se li deuria oblidar que els nens amb gana no tenen les habilitats preparades per fer-se políglotes.
  Doncs bé, ha resultat que la destitució d’en Wert no ha estat un just càstig als seus pecats. No! Ha estat una qüestió de faldilles! L’Ignasiet —baixet i home de mala llet—, té com a parella —després de divorciar-se de la seva primera dona—, a Montserrat Gomendio, que acaba de ser enviada a París com a Directora General de l’Organització... (ho sento, tinc poques paraules). D’entrada em vaig pensar que seria la típica qüestió d’home madur, apropant-se a la jubilació, que vol sentir-se jove amb una joveneta. Perquè als seixanta-cinc anys... qui no pot passar uns dies a la setmana sense la seva parella a tocar? La majoria de joves, sense recursos per agafar avions setmanals, ho han de fer per la força. I aquests encara solen estar molt enamorats! Però en veure que ella no era joveneta, vaig pensar que ell feia un: La sigo porque es mía!
  Però després, em vaig adonar que la qüestió era diferent. La tal Gomendio — que té les arrugues pròpies dels cinquanta-cinc anys (amb un coll com manxa de llar de foc)—, també té una cartilla bancària de catorze i mig milions d’euros!!!! I suposo, bonament, que l’ha d’empaitar perquè si no estar al seu costat, la dona no deu esquitxar...
  I és que la política de fons, recordem Cleòpatra, no la fan del tot els homes. Al darrera, en molts casos, hi ha dones molt llestes. I això no pot ser! Aquestes dones haurien d’estar directament a primera fila. Seria molt més pràctic. No us sembla que una Oriola i una Massa ja haurien trobat una solució per aconseguir, tots plegats, la independència?

Quin avorriment ser ameba o parameci!



Un grup d’investigadors de diferents universitats ha realitzat un estudi sobre la reproducció de les espècies. La revista Nature n’ha publicat els resultats: la selecció sexual, amb els mascles competint entre ells per les femelles, té com a objectiu evitar malalties i assegurar la continuïtat de l’espècie.
  Jo no tinc cap amiga que m’hagi explicat que els diferents pretendents que tenia (cas que fos el cas perquè la majoria passem amb un o dos a tot estirar), es barallessin a bufetades per clarificar qui era el més fort físicament per quedar-se-la. Sí que recordo, de quan estaven de moda els programes de Fèlix Rodríguez de la Fuente, que alguns animals tenien aquests costums. Però en Fèlix, tots ho recordem, tenia predilecció pels llops... i aquests i l’espècie humana no tenen res a veure... a part d’algunes metàfores molt usades en literatura. Perquè els humans estem molt més evolucionats en la majoria d’aspectes... i els melodrames, a 2015, quasi no agraden ni als espectadors de Telecinco.
  Posem que una dona llesta tingui com a molt dos pretendents, o bé que una que estigui bona ( a part de com li funcioni el cap), en pugui tenir entre deu i una dotzena. Tant si en té dos com dotze, és ella, la que escull! Així ho diuen i jo que m’ho crec!!! Perquè sembla que l’única contribució dels mascles al procés reproductiu és una mica d’esperma. Segons l’estudi, el sexe és la millor garantia per a que hi hagi un càsting en el què els homes competeixin i les dones triïn.
  Suposo que l’estudi es mou en l’esfera de la teoria pura perquè, quantes dones no s’han enamorat d’homes que ni les han vist passar? I quantes, menys, tot s’ha d’acceptar, que s’han enamorat d’homes de salut delicada, però tendres com el pa del dia o afectuosos com els ossets de peluix?
  Des del punt de vista de l’èxit reproductiu, les espècies més eficients són aquelles en què les femelles —amebes o paramecis—, es reprodueixen sense necessitat de relacionar-se sexualment amb els mascles. Què avorrit! Però de femelles tan pràctiques com aquestes ja n’hi ha entre les meves amigues i són més evolucionades perquè no es perden cap plaer.
  Un dels grans problemes de la reproducció sexual és que cal trobar parella (segons per a quin tipus de dones, molt preparades professionalment, ara per ara els resulta força difícil), i cal tenir-hi relacions (força fàcil amb algunes de les actuals relacions d’usar i llençar a les escombraries).
  Segons els científics, les amebes o paramecis, (que es reprodueixen sense mascles), tenen garantida la reproducció immediata, però no el futur de l’espècie perquè tenen tendència a patir més malalties i, a la llarga, s’arrisquen a desaparèixer. 
  I és que la presència de mascles (sense que cap hagi de pujar a cap ring amb guants de boxa per noquejar), millora la salut genètica i, per tant, garanteix molt millor la supervivència de l’espècie. Així doncs: visca els mascles! I si a les amebes o paramecis els estar bé de desaparèixer per avorriment, que ho facin!!! 

A 2015, encara es pot prestar l'esposa?



La ploma per escriure ja no s’utilitza i de cotxes, tothom en té. I a 2015, hem d’acceptar que encara queden homes més disposats a vetllar més pels seus cotxes que per les seves mullers. No en sabem el percentatge perquè cap home ni dona ha mostrat cap interès en fer una enquesta ben feta, amb detector de mentides. A aquests homes, una ratlladeta al cotxe, els empipa molt més que, si sense voler, és clar, li fumen una plantofada emocional (en cap moment vull insinuar física), a la companya escollida per empentar la vida.
  Noel Gallangher, guitarrista i compositor de la banda anglesa de rock Oasis (que va tenir molta popularitat a mitjans dels anys 90), està molt enamorat del futbolista canari David Silva, que juga al Manchester City, el seu equip favorit. (Mea culpa: tant el nom del jugador, desconegut per mi, com l’equip l’he hagut de buscar per internet).
  I tant i tant li agrada, que ens unes declaracions a un programa de la NBC Sports, se’n va anar de la llengua. I tant li va marxar plató enllà que, malauradament (?), se li va escapar (vull suposar que sense pensar gaire, però tampoc sé l’hàbit que en té), que fins i  tot li deixaria tenir sexe amb la seva muller. Hem d’entendre que només li deixaria a ell, el seu favorit, i que no és tracta d’una tómbola on anar a fer cua; perquè si no el metge que el cura, o no, o bé l’advocat que li portaria el divorci hi tindrien a dir alguna cosa.
  Noel, segurament, abans de l’entrevista, no havia passat pel museu del Manchester, per acaronar copes, sinó que més aviat s’hauria empassat gola avall el contingut —líquid d’enterbolir cervells—, d’unes quantes copes. I no vull pas insultar-lo, sinó més aviat disculpar-lo per la seva pèrdua momentània de coneixement. Tot i que em sembla més perenne que momentània.
  Ho entendreu fàcilment: ell i el seu germà Liam, el vocalista, tenien per costum emborratxar-se força sovint i barallar-se públicament tant o més; molt més que el que la decència pot admetre. Els seus escàndols eren famosos
  Si fos esquimal, encara tira que et va! Anthony Quinn, a Los dientes del diablo, seguint els costums de la seva ètnia, li vol deixar al seu amic, la seva muller, per riure (és a dir per tenir-hi relacions). Però Noel no és esquimal!
  Què pot fer ara la seva muller? Fer la maleta? Telefonar a les seves amigues i prestar-los el marit sense passar cap llindar indecent per espantar-lo una mica? Potser així mig empatarien i podrien continuar plegats empentant els mals gols de la vida.
  I és que tots ho sabem: les relacions de parella són molt complicades. I qui no arribi a nivells mínims de decència, com Noel, al menys que dissimuli públicament! Perquè hi ha ments poc treballades que es poden confondre i, fins i tot, els pot fer gràcia.  Us podeu imaginar que l’esposa del Messi el prestés a tant l’hora de quaranta-cinc minuts? La cua s’assemblaria a la Via catalana! Fins i tot, hi hauria dones que ho haurien de fer per imposició dels seus marits!

dimarts, 2 de juny del 2015

Els professors, els/les professores i el professorat





El 2009 el dibuixant Flomuyen ens proposava aquest acudit: Todos los seres humanos y la seras humanas, todos y todas juntos, juntas, hemos de erradicar el sexismo y la sexisma del lenguaje y la lenguaja. Doncs, encara es va equivocar! No va posar al davant: todas, juntas, sexisma i lenguaja!
  A veure, algú pot imaginar que si el mestrat diu: els nens que hagin acabat els deures, poden sortir al pati, les nenes que hagin acabat els deures es quedaran assegudes a la cadira? Inimaginable, oi?
Com a professora de secundària, vaig començar sent invisible. Quan es deia que els professors havien de preparar les classes i corregir els exàmens fora d’horari lectiu, no volia dir que les professores ens poguéssim presentar a l’institut amb les mans a les butxaques. Si una professora/or no se sap la lliçó i no ha corregit els exàmens per l’endemà, (especialment aquest segon cas perquè és l’únic que els importa ja que, en alguns casos, els pot afectar en forma de càstigs), els alumnes salten a la jugular sense mirar sexe.
  Després em vaig fer visible. Es va aprovar per llei que tots els documents, disposicions legals i discursos havien de portar el desdoblament del masculí i del femení. I jo, per passar més discreta, em vaig acostumar a vestir de color negre. I amb tot, vaig començar a emetre uns rajos enlluernadors que, se’m veia de tres hores lluny! Delirant!
Van estar a punt d’aprovar una llei parlant de persones adolescents i persones infantils. Perquè el món de l’ensenyament és el que més ha patit aquets deliris enlluernadors. Cert que hi ha desdoblaments que menystenen les dones i pena negra fa. Fixeu-vos en alguns exemples: minyó/minyona, infant/infanta, home públic i dona pública. El segon també és desdenyós perquè a dia d’avui, per la península, si et mous dient que ets infanta, ja has begut oli!
  I ara no sé si sóc visibla o invisibla. Ara em moc dins d’una indefinició que, en cas d’alumnes avantatjats (poquíssims), em cal explicar-los què és un hermafrodita.
  Com ho podem fer per donar visibilitat a les dones en el llenguatge? Sense desdoblaments (que entrebanquen la comprensió del missatge) ni hermafroditismes (que esgoten el cervell fins a trobar la paraula professorat, que també és masculina)
  I és que no es pot confondre sexe i gènere. L’anglès no té gènere i l’han de marcar per saber si es refereixen a home o dona. El castellà, el català i ara el gallec, van  agafar aquesta teoria i la van aplicar, sense tenir en compte que aquestes llengües romàniques tenen gènere. Ni el portuguès, ni l’italià, ni el francès, ni el romanès, ni cap altra llengua romànica ha fet aquesta confusió: gènere per sexe.
Per fer visibles les dones necessitem accions, més que paraules. I no per aquest article em consideraré menys feminista. Si algú em vol acusar d’haver incomplert algun deure de la meva feina, quan només era els professors, que busqui empremtes. Em sentia igualment al·ludida i no estava desdoblada ni era bisexuada.