Ser maçona és pecat?

Afortunadament, en molts àmbits de la nostra societat, ja no es parla de pecat ( i menys capitals). Ara, en diuen passions de l’ànima. Els eufemismes segueixen facilitant-nos la vida; ens la fan més amable: ara no som velletes, estem a l’edat de l’Imserso, del colesterol, d’anar més sovint al metge, del voler aprofitar la vida amb gust...

L’Església catòlica ha convertit en pecat moltes passions de l’ànima. Alhora, però, d’ensenyar-nos-les en alguns dels seus més sonats successors de Déu a la terra. Penso en la controvertida figura del papa Borgia... que dels set pecats capitals que ell no havia de cometre, no en va deixar quasi cap al tinter. I això que havia fet els vots!

Amb tot, fa poc mesos, en un article sobre la maçoneria femenina em va impactar que el papa Benet XVI digués que ser maçó era pecat! Ser maçó no és cap passió de l’ànima ni cap acte immoral. Per què doncs, fa anar a l’infern els pobres maçons i maçones que, per no molestar, viuen aquesta mena de seva espiritualitat en quasi secret?

Que potser no és per no molestar. Segurament és per no ser molestats. Perquè Franco també ho va convertir en pecat. Ell hi estava obsessionat amb la maçoneria i, en els afusellaments de l’estiu del 36, ja va fer matar molts maçons sense tenir cap llei a la mà que el pogués lliurar de culpa davant la seva veneradíssima Santa Teresa. Després, perquè ella no el castigués tant va dictar una llei convertint la maçoneria en crim de rebel·lió. I és clar, hi ha molta gent que encara té por. Per què hi estava obsessionat? Als feixistes, el lliurepensament no els fa mai el pes. Però a Benet XVI, què li passava? Hi ha una coincidència molt sospitosa: el papa va formular aquesta barbaritat just el mateix any, el 2005, en què es va crear la Gran Lògia Femenina d'Espanya. Es va constituir a Barcelona i provenia de la Gran Lògia francesa. Que potser li va fer por que proliferessin les lògies maçones femenines?

A Barcelona hi ha la dona maçona més jove d’Europa però no vol dir el seu nom ni vol deixar veure el seu rostre. Per què? Quan estem segurs del que fem i ara que Franco i Benet XVI ja passen comptes de les seves atrocitats el primer i dels seus errors el segon, no podrien presumir d’allò que tant bé els fa?

Que cadascú adopti lliurement les creences que vulgui, que les posi en pràctica com vulgui... però, ara, encara és necessari amagar-se’n? La Gran Lògia Femenina d'Espanya té 250 «germanes» inscrites. Evidentment, no són influencers. I la majoria tenen por que els perjudiqui a la feina perquè creuen que a Catalunya encara està mal vista.

La gran mestra de la Gran Lògia Femenina d'Espanya, Mar Sánchez Bergua, diu que «no som secretes, som discretes». Anhelen la millora personal i el desenvolupament moral i espiritual amb la pràctica de la virtut i de valors universals com la justícia, la igualtat i la llibertat.

I és que tothom ha de ser lliure de creure i practicar allò que li fa bé... però fer-ho a les fosques, no ho deixa gaire clar.

Enriqueta Fávez, metgessa vestida d’home

L’historiador cubà Julio César González Pagés, a Por andar vestida de hombre i Antonio Benítez Rojo, amb la novel·la biogràfica Mujer en traje de batalla, ens expliquen l’apassionant i inusual vida d’aquesta dona.

Nascuda a Lausana el 1791, va estar casada amb un soldat de l’exèrcit de Napoleó, al que seguia. Varen tenir un fill però se’ls va morir al cap de pocs dies. Poc temps després es va morir el marit i ella va decidir vestir-se d’home i assumir la identitat masculina del seu marit i rellevar-lo en la seva posició a la línia de combat. Va deixar l’exèrcit i va estudiar medicina a París quan era una professió exclusivament masculina. I com a metgessa, vestida d’home va servir durant la campanya russa de la guerra napoleònica. Va ser presonera de guerra però, en ser alliberada, va posar rumb cap a Cuba i va recalar a Baracoa. El 1823 ja era una reconeguda cirurgiana. Convertint-se així en la primera dona en exercir la medicina en tota l’Amèrica Llatina.

Perquè Elisabeth Blackwell, la britànica reconeguda internacionalment com la primera dona en practicar la medicina al continent americà havia nascut el 1821 quan Enriqueta ja passava consulta i operava. A La Havana havia hagut de revalidar el seu títol i s’havia convertit en uns dels tres únics metges cirurgians en tota l’àrea del Carib.

Més tard, va casar-se per l’església amb Juana de León. Van ser les primeres dones casades per l’església en tota Hisponoamèrica. Un fet únic per l’època perquè tot i que anava vestida d’home i feia el rol d’home ella era conscient que no ho era, encara que se’n sentís. Va ser molt transgressora i va arriscar també la seva vida. A partir d’unes cartes entre elles, hem pogut saber que van viure una autèntica relació lèsbica de comú acord.

Però a Enriqueta li agradava beure i, sovint tornava borratxa a casa. Un dia, totalment descontrolada pels efectes de l’alcohol, una criada de la casa va veure-la mig despullada i va adonar-se que tenia pits.

Juana va agafar una por terrible i, aconsellada pels familiars, va decidir denunciar-la per poder salvar-se ella.

Al judici va declarar que s’hi havia casat perquè, en aquells moments, es trobava del tot desemparada. I va afegir-hi que Enriqueta havia consumat «artificialmente» el matrimoni de manera que «la decencia no permite referir» i que s’havia aprofitat d’ella abusant de la seva bondat i inexperiència.

Va ser deportada a Nova Orleans i obligada a la vida religiosa com a Sor Magdalena a la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül on va tenir cura dels malalts i de les parteres.

Va intentar, tot i que inútilment, tornar a Cuba i retrobar la seva esposa. Es conserva una carta que va enviar a Juana quan segurament aquesta ja era morta.

I és que per més lleis que hi hagués a l’època, ella va viure com se sentia: com un home en un cos de dona. I obligada a separar-se, va seguir estimant la seva esposa. El 1836 van enterrar-la amb hàbit i pel ritus catòlic.

5è lliurament

 LA HISTÒRIA DE L’HORTÈNSIA 

Quan va néixer la Meritxell, als seus pares ja els havien fugit les carícies de la passió primerenca. Vivien sota el mateix sostre, però com uns mitjons desparionats. Ell no n’havia estat mai, d’enamorat, però sabia vendre cotxes i engalipar clients. De la mateixa manera, va saber ensibornar una noia delerosa d’amor i de sexe que reclamava amb urgència un pretendent. Ella vivia dolguda perquè, tot i ser rica, no trobava xicot. Quan el Serni va començar a rondar-la —a contracor, perquè ella hauria preferit alguna cosa més que un venedor de cotxes— va voler aprofitar l’oportunitat. Ell es feia passar per empresari i ella no coneixia els negocis fraudulents. En aquells moments, el garatge de mecànic ja només era una tapadora de bitllets provinents del delicte. L’aspecte de l’Hortènsia, tot i tenir unes faccions passadores, no era acollidor. Els cabells bonics d’un to vermellós poc habitual i una pell fina, massa bronzejada per la vida de muntanya, s’espatllaven amb uns ulls grans un pèl desorbitats; i els llavis eren tan prims que semblaven engolir-li la boca. Havia estat malcriada per uns pares grans que, més que com una filla, l’havien tractada com una neta. I se’ls havia tornat consentida i capritxosa. Els resultava més còmode donar-li allò que volia que veure-la plorar i provar de fer-li entendre el que era just, correcte o raonable. L’Hortènsia estava acostumada a sortir-se amb la seva i tant li feia com ho obtenia. De petita ho havia aconseguit marranejant; de gran, havia fet servir, més o menys descaradament, tècniques xantatgistes. Era poc espavilada i per això, sabent-se rica, havia esperat que el casament li truqués a la porta mentre ella es brodava el millor aixovar que mai no haguessin pogut veure les noies casadores que ella freqüentava. Brodava com els àngels però, algunes peces, per fer-les més ostentoses del compte, li havien quedat excessivament enfarfegades. Hi tenia paciència i li sobrava temps: les gires dels llençols no les deixava fins que ja no li cabien ni més fulles ni flors ni rames entortolligades, i a les tovalles semblava brodar-hi jardins, amb les seves lletres als quatre costats. Com que li sortia molt bé, ho volia demostrar. Si hagués fet cas del pare, hauria intentat treure’s el títol de tenidoria que tan bé li hagués anat per poder portar els comptes familiars. Però estudiar li costava i la mare va preferir resultar-li agradosa tot deslliurant-la de la càrrega de l’esforç. Els diners l’havien fet orgullosa —no es va esforçar gens a dissimular-ho— i confiava, amb una seguretat exagerada, que trobaria un bon partit. Però ni els pares van poder trobar-l’hi perquè l’enveja havia fet córrer, sense arribar al portal de casa seva, que havia patit una cremada que li havia deixat el cos gravat. I les cremades feien angúnia als xicots. Menys al Serni de cal Bou, perquè ell tenia uns altres interessos. Els cossos esplèndids ja sabia on trobar-los. Amb el pas del temps, els brodats s’empolsinaven i l’Hortènsia va tenir la pensada, excessivament agosarada, d’aprofitar-se del seu cabell. Era el més bonic que tenia. S’hi posava pintes lluents per fer-se mirar i es deixava alguna metxa com si el vent l’hi hagués robat del niu que recollia l’agulla. Sovint, feia veure que li queien les pintes i deixava lliscar aquell matoll mig vermellós, esquena avall, com un sallent. Un dia que l’Hortènsia jugava amb els seus cabells, el Serni, quan ja no li quedaven restes de ronya a les ungles i portava sabates fetes a mida, va decidir emprendre la  conquesta. Se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar, alenant-li plaentment al coll amb força desvergonyiment: 

—Vols que te les posi jo, les pintes? 

I l’Hortènsia, abaixant els ulls com hauria fet una noia decent, se les va deixar posar. 

—Vols fer un passeig? 

Dones contra el feminisme: les Tradwife

M’és impossible entendre-les i són un llast repugnant per a aconseguir els mateixos drets que els homes.

Abans d’elles, cal esmentar l’advocada estatunidenca i escriptora conservadora Phyllis Schlafly. Ella, a part d’oposar-se al feminisme i a l’avortament, va liderar als anys 70 una exitosa campanya contra la ratificació de l’Esmena sobre la Igualtat de Drets de la Constitució dels Estats Units. El seu principal punt deia el següent: La igualtat de drets davant la llei no pot ser negada ni restringida pels Estats Units o per cap altre Estat per raó de sexe» S’hi va oposar frontalment. Era un dona brillant però fosca i tèrbola. Ella volia les dones a casa, a tenir cura dels seus fills i que l’home fos l’autoritat familiar. Però ella era molt rica i no complia cap dels tres requisits. I els exigia a les dones de classe mitjana i obrera.

Ara, malauradament, s’ha posat de moda un moviment que sembla arrencar d’aquella horrible lluita d’Schlafly. Són les Tradwife (mestresses). Amb un discurs ultratradicional, reclamen el paper de les dones com a mestresses de casa, la submissió al marit i la recuperació dels papers de gènere tradicionals.

Una de les principals promotores del moviment és la tiktoker Estee C. Williams. Té 82.000 seguidors/res. Homes? Dones? Totes dues possibilitats són prou nefastes. Però la de les dones, nefasta al quadrat.

Als seus vídeos, apareix cuinant, netejant i parlant de temes com la religió. I escriu: «el deure d’una dona és sotmetre’s al marit; el rol d’ell, és liderar». I: «complaure les necessitats del teu marit abans que les teves és el deure d’una bona esposa».

Aquesta estúpida no sap què és estimar. Mai pot significar submissió ni anul·lació personal. Estimar, sí és pensar en el pròxim sigui home, dona, marit, esposa, amant... i posats: fills, pares, mares...

En aquest mal lideratge, típic de les xarxes socials que confonen els ous amb els caragols, no és l’única. Hi ha una altra dona. Voleu ignomínia més gran? Es fa dir Ashley, s’identifica com a tradwife i té 76.000 seguidors. És clar que no són els 1.5 milions de seguidors de Shakira... però també són com «la gota xinesa». Que en lloc de fer el degoteig al crani, el fan al cervell. I en lloc de fer tornar boges les víctimes, aconsegueixen tornar-les estúpides. O imbècils o cretines...

Ashley cada dia penja vídeos sobre receptes de cuina, trucs per rentar els plats de manera eficient o consells per saber què fer quan el marit torna a casa de la feina. Els dos primers podrien estar prou bé si anessin dirigits tant a homes com dones. I el tercer podria ser lògic si també expliqués què fer quan la dona torna a casa de la feina.

I és que les xarxes socials tenen el mal hàbit de viralitzar aquells continguts que tenen més interaccions, siguin de crítica o d’admiració. I no és pot posar like a la «submissió» de les dones perquè llavors perden la seva llibertat. La que una dona necessita per decidir si vol ser mestressa o no.

4rt Lliurament Una assassina massa jove

 En canvi, el bisbe de la Seu d’Urgell, poc traçut amb els ordinadors, té un secretari personal de poca empenta —com li convé per als seus plans— però bon informàtic. I ha estat ell qui ha contractat el millor detectiu privat sense escrúpols d’Andorra, el Fènix. El bisbe, frisós com la gana després d’hores de dejuni, no vol esperar que el notari li enviï la citació per llegir-li el testament de la Maria i saber exactament quin bocí del botí es podrà quedar. Necessita un cove dels grans, ple de diners, per aconseguir els somnis que el podrien retornar a Barcelona. Qui s’embruta, però, amb els draps bruts de l’operació és en Bartomeu. Tanmateix, el bisbe no sap que el Fènix —que li enviarà, en un sobre tancat, una foto de les ratlles on consta el bisbat de la Seu d’Urgell com a beneficiari d’un dels testaments més importants de la comarca— és el mateix professional que li ha remenat els papers, per encàrrec de la senyora Albós. Ella també vol una part de l’herència, la necessita per als seus projectes, i vol saber quins són els del bisbe per aprofitar-se’n quan li proposi el seu tracte. Perquè ella, amb els seus diners i la seva perversitat, desvalisa, espolia i extorsiona com qui aixafa una puça amb el polze, andorrans i no andorrans, que, sense saber-ho ni voler-ho, li ombregen de lluny els seus capricis. Ara té ganes d’engegar un macronegoci amb el qual vol aconseguir ser l’empresària més poderosa de les valls que l’aixopluguen, a manca de calideses més agradables; ha de ser un negoci lúdic amb aigües perquè vol ensorrar els propietaris de Caldea. Aquests van aixafar-li un negoci que estava a punt de tancar i ella no perdona. Per encabir-lo necessita els terrenys immensos de la senyora Maria Maestre i Pal, coneguts com els de la Borda Nova, que estan molt ben situats, valen tres fortunes i estan a punt de caure a les urpes del bisbe de la Seu. Quan la senyora Albós s’assabenta de l’herència del bisbat, mana a la Passi que li prepari una entrevista amb el bisbe, al seu Cortal de Les Engleves, a Fontaneda, on només puja per a entrevistes d’incògnit que són perilloses o amorals. Des que ha arribat la foto de la confirmació dels terrenys de la Borda Nova, en Bartomeu, a les ordres del bisbe, comença els contactes amb la màfia russa. «No estic fet jo per sentir els batecs del meu cor com si fossin udols de llops afamats. Si no m’escapo, em devorarà i quedaré reduït a carnassa per a voltors. Però com puc escapar sense que em perjudiqui? Quina por!»

3r lliurament Una assassina massa jove

 Els pares del Serni Albós, el padrí i la padrina de cal Bou, s’havien conegut a la Festa Major de Sant Julià, a finals de juliol, quan el padrí de cal Bou, jove, ben plantat, fort i alegre, va ballar la dansa de la Moratxa amb el barret alt i les cintes multicolors. Amb les galtes llustroses, un somriure innocent i uns cabells fent teulada de pissarra a aquest conjunt, va demanar per ballar a una noia bonica que li va semblar neta, polida, endreçada, feinera i soferta. Al cap de dos diumenges, ja va ser la seva xicota. A la primavera es van casar. El padrí de cal Bou no va ballar mai més la Moratxa, només ho havia fet una vegada perquè ja li havia arribat l’hora de casar-se i necessitava un hereu, el que va néixer al cap d’un any. El part va anar tan malament que el Serni no va poder tenir més germans. La llevadora va arribar tard a aquell racó de món i va trobar-se que el marit estava agenollat als peus del llit de la muller, resant molt enfervorit. I encara sort que va poder salvar la mare. Però va quedar tan delicada que no va poder viure prou com per conèixer l’esdevenidor del seu fill. Sota Fontaneda, marxen avall les aigües del riu de la Llosa; igual que l’aigua que raja de la font que hi ha entrant al poble i que, probablement, li va donar el nom. Com aquestes aigües, en l’època de la misèria també van marxar els fills de Fontaneda, els de la generació del padrí de cal Bou. I de la mateixa manera que les aigües busquen millor pas per escolar-se, el Serni i alguns xicots de la seva edat se’n van anar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns, com ell, però, no van marxar aigües avall sinó frontera enllà, cap amunt, cap a França. Tenien ganes de poder menjar millor i de descansar algun dia de l’any. A les cases de Fontaneda, en temps del padrí, no es podia descansar mai, sempre hi havia feina. Els homes, normalment, no anaven ni a missa perquè les bèsties cada dia han de menjar —ben mirat, potser era una excusa que els anava prou bé. El padrí de la Meritxell era el més ric del poble perquè tenia més vaques. Amb tot, no passaven de la dotzena. Mai no els va faltar el menjar: el que donava la terra i el bestiar. A més, tenien un carro per anar a Sant Julià i el padrí hi deixava pujar i baixar els veïns quan els convenia. Però els hiverns, amb el torb i la neu, també per als més rics del poble eren extremadament llargs i durs. I tristos. Les muntanyes i totes les seves inclemències manipulen amb ràbia tempestuosa el caràcter dels vailets que hi creixen. Pesants com lloses, sobre els seus caps les bromes poden escanyar-los l’espontaneïtat i la iniciativa. Ben cert que de petits hi juguen, segons el vent, a veure si són capaços de córrer més que elles. Però les bromes sempre guanyen. Mai no topen amb cap marge ni precipici i s’esmunyen cel enllà. De grans, quan aquests fills ja es van poder valdre, van haver de ser molt més forts que bromes, muntanyes, neu i torb, per deixar la terra on havien viscut arrelats i fugir a buscar un destí incert, amb l’esperança de trobar unes inclemències més benignes. 

El silenci que esborra les dones

Entre el silenci i el sostre de vidre, on hem quedat les dones? Tot i que esparracades, estropellades... pràcticament torturades... tot i així, estem assolint la majoria dels podis possibles. Que no hauríem fet sense ser tan silenciades ni tan oprimides? Mai no ho sabrem però tinc la certesa que la humanitat hauria arribat molt més lluny. Menystenir els companys de viatge no ajuda a arribar bé al destí.

Ara hi ha moltes dones que ja hi han arribat, al seu destí. I n’ajuden d’altres a seguir arribant-hi.

Un bon exemple el tenim en Jess Wade, la física britànica que ha escrit mil vuit-centes biografies de científiques a la Viquipèdia. Amb tan sols trenta-cinc anys és investigadora en el Laboratori Blackett, a l'Imperial College de Londres i treballa, a mig camí entre la química, la física i la ciència dels materials. A més, ha guanyat ja prestigiosos premis de gran reconeixement.

Però ella també és famosa perquè s'ha donat a conèixer en tasques de compromís públic en l'equilibri de gènere en ciències, tecnologies, enginyeria i matemàtiques. I especialment, pel que fa a la promoció de la física entre les noies. Treballa per donar visibilitat a les dones científiques ignorades i atorgar-los el reconeixement que es mereixen. Algunes no han estat prou reconegudes i d’altres, directament ignorades.

Aprofitant que és una física investigadora molt influent al Regne Unit, ja fa cinc anys (en tenia vint-i-nou), que cada nit introdueix referències de científiques a la Viquipèdia. Tot va començar quan va descobrir que una de les seves científiques de referència, Kim Cobb, no era a la Viquipèdia. Una dona que és un fenomen en l'estudi de l'impacte de la humanitat en el canvi climàtic.

Llavors, va adonar-se que prop del 90% de les persones que editen a l'enciclopèdia en línia són homes i majoritàriament blancs. A més, per cada cent biografies, només disset són de dones. Ara, el percentatge ha crescut fins al 28%. Però a l'edició catalana, les biografies femenines només suposen un 20% del total.

Després, va veure que també hi faltaven noms tan destacats com Gladys West, determinant per inventar del sistema GP; June Lindasay, amb avenços sobre l'ADN, o Ijeoma Uchegbu, especialista en nanotecnologia farmacèutica.

Entre les seves entrades, també hi ha afegit una catalana: Maria Escudero Escribano, que forma part de l'Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia.

En una entrevista que varen fer-li a TV3 va explicar que no pot parar d’introduir dones perquè mentre ella escriu sobre dones, la gent escriu pàgines sobre homes. Només pararà quan busqui una dona increïble i la trobi.

Ara, la conviden a molts actes però no està segura que la convidin com a científica sinó com a dona. Li fa malícia però, malgrat que hi hagi aquest biaix i aquesta injustícia, creu que no pot perdre cap oportunitat per revertir la situació.

I és que mentre hi hagi ―i n’hi hauran més―, dones com la Jess Wade, la totalitat dels podis, estan quasi a tocar.

2n lliurament

 El bisbe de la Seu, més avariciós del que el seu càrrec li permet, no ha assistit a la cerimònia perquè els fills adoptius de la Maria no l’hi han volgut: estan convençuts que se’ls emporta bona part de l’herència. I ell està ben emmurriat perquè cobeja alguna cosa més que una fortuna. Ja fa uns mesos que la Maria, sota secret de confessió, li va passar una fotocòpia d’una clàusula del seu testament: el bisbat de la Seu, a part dels llegats que deixava als seus dos fills adoptius, es convertia en l’hereu principal de tots els seus béns. Aquelles quatre línies van permetre-li somiar que potser encara seria a temps d’aconseguir els seus deliris. I van desfermar-li l’ambició secreta que tenia des que havia entrat al seminari —per estudiar per a bisbe de Barcelona— i que mantenia aquietada perquè ningú no li endevinés el pecat. Ara, quan ja quasi hi havia renunciat, el seu déu li ha enviat una oportunitat celestial que interpreta com un deure terrenal. No és capaç d’adonar-se que l’enemic del seu déu, el rei del seu infern particular, li ha inoculat una metzina que se li pot escampar com una metàstasi condemnatòria.

Una assassina massa jove

                                                                        I

                                        UNA HERÈNCIA PER DELINQUIR 

A Santa Maria de la Seu fa estona que hi entra molta gent vestida de dol, però no tothom està trist. El cel —on avui haurien d’estar contents per la nova arribada— du posat un vestit de tardor; a més, sembla desconsolat, a punt de plorar. Els familiars més propers senten la pena inevitable per la pèrdua. Tanmateix, Maria Maestre i Pal, devota cristiana i gran benefactora tant del bisbat de la Seu d’Urgell com d’Andorra, ha mort en la pau del Senyor i ha estat ben acollida pel déu al qual ha servit tota la vida. Sempre ha estat generosa i ha fet nombroses donacions tant a la seva església com als que, sense pertànyer-hi, ho han necessitat. Per aquest motiu, els primers bancs estan plens d’autoritats, sense dol, a deixar-s’hi veure —les formes són molt importants—, perquè els enterraments també serveixen per parlar amb qui, normalment, escasseja de temps per poder escoltar a qui ho ha sol·licitat. En circumstàncies lacrimògenes, fins i tot les autoritats se senten impel·lides a simular que s’interessen per qualsevol pelacanyes. La mà dreta de la senyora Albós —vestida de dol perquè ella la hi obliga tant si l’ha de representar com si no, i més si s’ha d’aparentar tristesa— també hi és present, però a la bancada del darrere. —Mecagoncony! No m’agraden els enterraments! La seva missió, avui, és intentar esbrinar què se sap del testament de la riquíssima difunta. La senyora Albós no assisteix mai a actes públics; si en té necessitat, ho fa dissimulant les seves faccions, no vol que ningú la reconegui. D’altra banda, de problemes de cor —no pas pels batecs— i de consciència en té a grapats. 

Alba de Vic, escrivana professional del segle XI

A l’Edat Mitjana, especialment si parlem d’abans de l’any 1000, l’alfabetització era molt escassa i, per a les dones, quasi nul·la. A les més afortunades, si eren de família bona i que valorava la cultura se’ls podia deixar aprendre a llegir per poder resar. Però ensenyar-les a escriure, ja es considerava perillós. Ho veien així: les lletres eren més perilloses per a les dones que les espases i llances per als homes.

Amb tot, sempre hi ha excepcions que són les que confirmen la regla: un inventari de l’any 971, de la Catedral de Vic, fet per Tània Alaix i Jesús Alturo, ens fa sabedors de l’existència d’una monja, de nom Riquell que havia demanat en préstec un llibre a la Catedral de Vic. Poca cosa sabem més d’ella però segur que deuria tenir una formació força superior a la mitjana.

Perquè les dones sempre han llegit. I si a l’Edat Mitjana ho feien més els homes perquè ells tenien més possibilitats, ara, hem de dir que tots els clubs de lectura els aguanten i tiren endavant les dones.

Si ens avancem ja al segle XI, podem trobar la cèlebre Alba de Vic, filla de Guibert i Guilla. Ell era un gramàtic procedent de la belga Lieja que s’havia establert a Vic, on va exercí un magisteri eficaç a l’escola diocesana. El matrimoni va tenir tres filles i tres fills. I el pare, de mentalitat molt oberta, va donar formació i cultura tant a fills com a filles. Alba, que havia aprés a llegir i escriure de molt jove, tenia una excel·lent cal·ligrafia i dominava el llatí. Per això treballava d’escrivana professional.

I d’ella es conserva el primer document de validesa legal, del 16 d’abril de 1044, escrit per una dona del que avui anomenem Catalunya. Escrit en una bella cal·ligrafia, és un document sobre una compra que ella i el seu marit van fer.

Alba estava casada amb Jobert i vivien a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. També varen tenir tres filles i tres fills.

Quan Alba escriu aquest text, es calcula que deuria tenir uns trenta anys. I va voler que hi constés que ella l’havia escrit del seu puny i lletra. I com diu Alaix: «en una perfecta escriptura carolina i signat amb unes majúscules del tipus librari esplèndides».

El text, en llatí, introdueix algunes paraules en català: «era», «casals», «puió» (puig)... Això no és en absolut senyal d’ignorància; és que als documents de l’època, s’escrivien en llatí les parts formulàries i, les parts substancials, quan les havien de menester per fer-se entendre millor i per a que quedés ben clar a què feien referència, ja es feien en català.

Però el 1063,quan es va morir el seu marit, no va poder signar el testament perquè estava malalta.

I és que quan les dones tenen les mateixes oportunitats que els homes, oi que ens quedem curtes si diem que podem fer tant com ells? Perquè malgrat tantes i tan adverses circumstàncies, Alba va ser una gran professional documentada ja al segle XI. I Riquell al segle X. Què hauríem pogut fer si se’ns hagués tractat com a iguals?