Homes que haurien de ser muts

No els hi vull cap mal, als homes en general. N’hi ha d’encantadors, treballadors, bons pares, resolutius... Però n’hi ha, com de dones, que són totalment tòxics. Posem per cas unes ciutadanes, el nom de les quals no vull ni recordar, que són molt verinoses i vomiten indignitat, vergonya...

Però el «senyor?» Ortega Smith, tot i els qualificatius que acabo d’emprar, augmentats amb ignomínia, infàmia... al quadrat, encara les supera.

Aquest personatge sí que hauria de ser mut. No en un sentit físic. Que si els que té a la vora, l’aguanten, doncs ja s’ho faran. Vull dir que hauria de ser mut als mitjans de comunicació. Qui té el valor de donar-li veu? Algú tan menyspreable com ell. O un senat que també és digne de menyspreu si no l’expulsa per dir les barbaritats que és capaç d’expressar sense que se li gangreni la pell o li caigui el cabell a flocs. Encara que potser, i vull concedir-li el benefici del dubte, el que diu, no ho sent... però vés a saber!

Sabeu qui eren Les tretze Roses? Aquest nom col·lectiu es va donar a un grups de tretze noies (de les Joventuts Socialistes Unificades), afusellades pel règim franquista, l’agost de 1939, poc després d’haver-se acabat la Guerra Civil espanyola. Tenien entre divuit i vint-i-nou anys! Nou d’elles eren menors d’edat perquè llavors, la majoria, era als vint-i-tres.

Qui va fer-les matar espero que dormís malament la resta de la seva vida. No havien comés cap delicte. Només pertanyien a les llistes que infiltrats van robar a les Joventuts Socialistes.

Ara, el factòtum del règim que els ho va permetre, encara té el seu enterrament faraònic intacte i amb pelegrins. Quin país més podrit!

I aquest país o govern que permet enterrament faraònics a dictadors amb moltes morts a les espatlles, és el que ara mateix està permetent al ignominiós Ortega Smith dir les barbaritats que el retraten així: un bàrbar.

Vol provocar i té un públic tan menut intel·lectualment que li permet dir que Les Tretze Roses: "eran mujeres que torturaban, mataban y violaban vilmente".

Potser és que no té les competències bàsiques en matèria de comprensió o es val saltar les classes d’història...

Amb tot, a TVE se li permet expressar-se tant com vol i dient les bestieses que li venen de gust, siguin mentides o falsedats. Com que TVE ho admet, ell escup.

A aquest individuo no sols se li va permetre personar-se (a canvi de vés a saber què, però tot se sabrà...) contra els presoners polítics del Procès Català, sinó que campa lliurement pel senat i és una vergonya col·lectiva.

I és que, individus així, siguin homes o dones, no haurien de tenir cap projecció pública. Haurien de ser com muts.

Per què no s’ha fet cas de les dones?

Ens agrada el món que tenim? Segurament, ben poc. Com hauria pogut ser si no s’hagués privat a les dones dels seus mèrits?

Qui va voler arraconar-les, per exemple, des de la matemàtica i astrònoma Hipàtia d’Alexandria? El qui, el sabem: els homes. Però i el per què? Qualsevol resposta serà horrible. Els feien ombra? Els tenien enveja? No volien que els passessin la mà per la cara? No volien que els prenguessin els seus protagonismes? Se sentien inferiors? Potser una mica de tot.

Qui pot, ara per ara, intentar fer una mica de justícia a tants segles d’injustícia? Les dones, encara que poc i de manera insuficient, ho hem anat intentant. No ho aconseguim del tot, tot i els esforços.

Cal que els successors dels homes que van executar tanta injustícia, s’esforcin per fer justícia.

Així que, ja s’hi poden anar posant de manera enèrgica, decidida i valenta. Ens ho mereixem. I ells, per sentir-se correctes, s’ho deuen.

Resulta que a hores d’ara, els llibres de l’ESO, encara tenen moltes mancances quant a feminisme. I no és en els llibres on els nostres estudiants es formen i aprenen? Per què els hem de donar una instrucció esbiaixada i masclista?

Resulta que només un 7% dels referents científics, polítics o culturals que surten en els llibres de text de Ciències Socials d'ESO són dones. A més, algunes de les que surten no ho fan per mèrits propis, sinó per la seva relació familiar o sentimental amb un home: com a dones, posem per cas Violant d’Hongria o Clementina Arderiu; com a mares, posem el cas de Maria de Montpeller o Elionor d’Aquitània; com a amants, posem a Aurembiaix d’Urgell... i així una llarga llista.

En canvi, el 93% dels referents són homes. Aquestes dades han sorgit de dos estudis de la Universitat de València (Anàlisi de l’absència de dones als manuals de la ESO: una genealogia del coneixement ocultada) i de l'Institut Català Internacional per la Pau.

En un llibre d’Història de 3^r hi surten 232 homes i 16 dones. Quin menyspreu! Delictiu.

Si tenim en compte les matèries, com ciències i tecnologies, aquest 7% baixa a un 5%.

Per acabar d’agreujar-ho, cal posar en evidència que hi falten veus contemporànies d'economia amb visió de gènere, com l'economista neozelandesa Marilyn Joy Waring, o veus crítiques com la física índia Vandana Shiva, o veus alternatives a la globalització com Susan George, Naomi Klein o Saskia Sassen.

Segons Ana López-Navajas, investigadora de la Universitat de València, hem de recuperar les dones expressament oblidades, «perquè sinó tenim sempre una història i una cultura amputada». I els alumnes assimilen que «els homes són els que ho han fet tot. I elles no han fet gairebé res».

I és que si el mal fer dels homes, ha deixat les dones sense els mèrits aconseguits i els ha impedit que n’aconseguissin més, ara cal que s’esforcin per restituir tot el mal que han fet.

La vescomtessa dissortada (28)

Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així potser, una petita nota, encara que molt breu, constaria en algun document, explicant que ells havien fet com la besàvia Agnès i el seu marit, arranjant el castell.
Aquestes paraules van esperonar, com Maria havia suposat, el vescomte. Va buscar ràpidament l’ajuda de mestres d’obres i artesans de la pedra per poder millorar les actuacions dels seus avantpassats. Però, el mèrit només el volia per a ell sol. Les indicacions de Maria no les volia deixar constar enlloc!
Arribada la primavera de 1309, el vescomte va establir unes noves ordinacions pel que feia a l’ús del vi i la verema. Ningú no podia entrar vi a la vila de Cardona i el seu termenat, des del dia de Sant Miquel, al setembre, fins a la Mare de Déu d’agost. Ni per vendre ni per comprar. Lògicament, quedava exempt d’aquesta prohibició el vi de la collita de les terres de Cardona i terme, amb el fi de protegir-les. Passada la festa del quinze d’agost, es permetria l’entrada de vi vell a tothom que ho volgués, però amb l’obligació de vendre’l dos diners més barat, per quartà, del preu superior que durant aquell any s’hagués venut a la vila.
A Maria li va agradar aquesta nova disposició i se’n va alegrar pels seus vilatans. Ella, mentre esperava, tenia cura dels seus fills i no volia que, com altres nobles, haguessin de marxar a fer la instrucció militar amb un altre noble senyor. També va haver de sol·licitar el permís del seu marit per contractar bons instructors. El vescomte l’hi va atorgar. Els seus fills havien de ser els seus successors i amb Maria s’havia adonat de com n’era d’important la instrucció.
Ella va voler ensenyar-los personalment a llegir i escriure, i a resar. Però necessitava ajuda per altres rames del saber. Ramonet ja sabia les oracions més bàsiques i Hug, tot just començava a parlar. Ella, tant els llegia poemes com oracions.
Quan li sobrava temps, Maria, sempre l’aprofitava per estudiar l’organització i lleis que regien a la ciutat de Solsona.
El Senyoriu de Solsona era força més complicat perquè estava compartit: d’una banda hi havia la família establerta al castell i de l’altra, hi havia el paborde del monestir de Santa Maria. Cada senyor era propietari en règim alodial de terres i cases, tant dels voltants de la vila com del nucli urbà. I exercien la seva jurisdicció d’acord amb contractes establerts sobre els seus vassalls. Cap dels dos, exclusivament, es podia anomenar Senyor de Solsona.
A partir de la conquesta de Lleida i Tortosa als sarraïns, l’any 1149, les relacions de dependència interpersonal del sistema feudal havien començat a canviar. Els senyors feudals es van veure obligats a dialogar amb els prohoms de les ciutats i les viles; per tant, encara que incipient, els vassalls i el poble ja podien tenir una rudimentària intervenció en els assumptes de la comunitat. A Solsona, cada jurisdicció tenia els seus propis batlles, cònsols, consellers, agutzils i presons.
Aquesta estructura política i social hagués pogut ser la causa de molts conflictes. Però mentre van ser senyors del castell els Miró, els Ecard i els Torroja no hi va haver mai cap problema. El domini que sobre Solsona havien exercit els comtes d’Urgell havia estat sempre molt beneficiós. Quan els daus de l’escut del comte d’Urgell van ser substituïts pels cards dels Cardona, pel casament d’Agnès de Torroja amb Ramon Folc IV, el 1217, Solsona va perdre la projecció que tenia arreu de Catalunya, en imposar-se l’hegemonia del casal de Cardona. Amb tot, durant els vint-i-sis anys que Ramon Folc IV va tenir el Senyoriu de Solsona no es va produir cap situació conflictiva. Agnès havia heretat dels seus avantpassats la profunda devoció que aquests sentien per Santa Maria de Solsona.
El primer en pertorbar la pau havia estat Ramon Folc V, fill d’Agnès, que va topar amb l’aferrissada oposició del poble i va obligar els seus vassalls a discutir les seves pretensions davant d’uns jutges arbitrals.
Mentre va ser paborde del Monestir, Ponç de Vilaró, el prestigi de la seva personalitat i la seva hàbil i eficaç diplomàcia va imposar-se sobre el vescomte. Però en ser substituït per Berenguer de Vilaró, van començar els conflictes.
Berenguer de Vilaró i Ramon Folc VI havien acordat la construcció d’unes noves muralles que havien de circuir tota la vila.
En començar l’obra, el vescomte va fer girar la muralla de dret cap al portal de la plaça de l’església, sense seguir la trajectòria de les primeres muralles, deixant un munt de cases fora de la defensa que aquestes suposaven. Monestir i habitants de les cases desprotegides van protestar enèrgicament. El vescomte va fer callar uns i altres valent-se de la força armada i amb terrible violència. Els canonges del Monestir es van veure obligats a escapar-se i a refugiar-se al castell de Gerb i al d’Olius. El vescomte es va mantenir ferm en la seva arbitrària decisió, tan perjudicial per al Monestir. Va fer derrocar la muralla antiga de la zona abandonada i algunes de les seves cases per aprofitar-ne la pedra per a la nova obra.
El paborde va demanar ajuda al bisbe d’Urgell que va intentar solucionar el conflicte. Però el vescomte no va voler ni escoltar-lo. L’assumpte va passar a mans del rei Jaume II que va obligar tant al vescomte com al paborde a acceptar, a l’avançada, la seva sentència. Aquesta no va arribar fins el desembre de 1310. El vescomte havia d’absoldre de l’homenatge que havia obligat a prestar als homes del Monestir; i el paborde havia de vendre al vescomte, pel preu de trenta mil sous barcelonesos de tern, tot el que el Monestir tenia als termes del castell de Lladurs i de Llobera, als masos de Viladot, Colomers i Torredeflot. Amb tot, el delme el seguiria cobrant el Monestir. El vescomte també va quedar obligat a reparar els danys que havia ocasionat en la notaria i el forn de l’església amb la seva violència. Tot havia de quedar igual com estava abans de la baralla.
Vescomte i paborde van jurar observar la sentència i la van signar davant dels jutges compromissaris. El Monestir va guanyar la causa i va rebre la raó; però el vescomte, terriblement enfurismat, no va fer cap reparació. Aleshores, el paborde i els canonges, desenganyats, van desistir de continuar barallant-s’hi, perquè ja tenien per evident que no admetria cap altra raó que la de les armes.
Maria va sentir molta vergonya per aquesta actitud del seu marit. Decebuda, va decidir no ajudar-lo en cap més dels assumptes que li sorgien a Cardona. I alhora, va apressar-se per separar-se’n i anar-se’n cap a Solsona. Però el vescomte encara no estava disposat a deixar-la marxar. I menys, després de l’enrenou! En aquesta situació tothom pensaria que ella l’abandonava, i ell volia que semblés que la deixava marxar perquè no el sabia aguantar.
En aquestes circumstàncies, la família va rebre una invitació reial per assistir al casament d’Isabel, filla de Jaume II d’Aragó, amb Frederic, duc d’Àustria.
A Maria, els casaments reials no li importaven el més mínim. I va fer un tracte amb el seu marit. Es va comprometre a fer de bona esposa, si a la tornada, podia marxar amb els seus fills cap a Solsona.
Sense que ningú no tingués massa fe en les paraules de Ramon Folc, van emprendre la marxa. Maria volia esperar la seva sort i ja no li venia d’una prova més a superar.
Les festes van ser fastuoses i van durar més d’una setmana. Ella va assistir a tots els actes que el protocol li exigia, —cosa que el seu marit no va fer—, i en cap moment va voler semblar una vescomtessa ostentosa. No es va fer confeccionar cap vestit nou, es va emportar els millors que tenia i les joies que el seu marit li havia regalat per por que, si no les lluïa, se li empipés de valent. El que més li va agradar de la celebració va ser conèixer les germanes del seu marit: Brunissenda de Cervelló i Sibil·la, vescomtessa d’Àger i de Castellbó. Els volia demostrar, ja que no havien volgut conèixer-la, que ella era una dama culta i refinada. I s’hi va esmerçar, no pas per venjança, sinó per dignitat. No li agradava gens que no la tinguessin en compte per a res. Mai no havien acceptat cap de les seves invitacions per passar alguns dies al castell de Cardona. Sempre li havia sabut greu.
En tornar de les celebracions, Maria va trobar al seu escriptori, les còpies de les composicions que Cerverí de Girona havia dedicat a Sibil·la, la seva sogra, mentre estava al seu servei. Feia anys que les hi havia promès i, finalment les hi havia enviat.
Va llegir les poesies amb interès i no va trobar, fins al final, la dedicatòria a la vescomtessa Sibil·la:
Sobrepretz serveixo, i per aquella dels cards voldria
Tant d’honor com jo desitjaria.
Si enllaçant mots trobar és joglaria
Jo i el rei: som joglars del mateix tipus.
Ramon Folc, que feia temps també tenia la seva dèria, amb ànims de retenir la seva muller a Cardona va posar en marxa el millor projecte del seu vescomtat. Maria, que no estava acostumada a veure’l capaç de fets raonables, primer, va preguntar amb discreció, per si no eren veritat els rumors que corrien. I sí, Ramon Folc estava intentant ajuntar tot el Senyoriu i la gent ja començava a referir-se a ell com al Prohom Vinculador. Algú l’havia aconsellat favorablement! I ell ho havia entès i ho havia sabut aprofitar. La seva determinació va ser brillant.
El dia quatre de desembre de 1314, Ramon Folc, amb la presència del seu notari Guillem Ferrer, va signar un document pel que incorporava a Cardona tots els castells, feus i drets, instituint que, en l’esdevenidor, no es pogués vendre, donar ni permutar cap cosa. I va disposar que ningú no pogués prendre possessió dels seus dominis sense haver jurat —davant l’altar de Sant Vicenç—, conservar inviolable aquesta ordre. De no fer-ho, quedaria ipso facto privat de la seva herència.
Maria va quedar gratament satisfeta i va lloar Ramon Folc per deixar vinculats tots els seus territoris. Per aquest motiu, molts dels nobles catalans del moment, el van començar a considerar el fundador del vescomtat de Cardona.
Amb el prestigi de l’actuació que el dignificava, Ramon Folc va intentar esmunyir-se altra volta a la cambra de Maria.
Em vaig espantar, però ella li va dir que se’n tornès a jugar amb Donya Flor, que tot el castell n’anava ple d’alguna que n’hi feia. I tot eren burles!
Ramon Folc va tornar a enrabiar-se i li va prohibir terminantment tornar a parlar de marxar cap a Solsona. I encara es va haver d’esperar uns quants anys més. Mentre ens passava aquest temps, a part de totes les activitats que tenia endegades, Maria va encarregar una còpia de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, de l’escultor Gilabert i la va instal·lar a la seva cambra. La majoria de les nits, els nens, ella i jo —perquè estigués contenta—, resàvem junts una estona abans d’anar-nos-en a dormir.
També seguia mantenint i recolzant el meu petit hospital, perquè ella, em deia sempre que era meu. Amb els diners del seu dot, s’anaven socorrent totes les dones necessitades que hi acudien. Les tristes històries que allí ens arribaven, a ella, l’afligien molt.
Un dia va quedar molt trasbalsada per l’arribada d’una pobra que portava un nen mort dins del ventre. Jo li vaig fer expulsar donant-li un beuratge blau, fet de flors d’hisop, per les seves virtuts expectorants. La dona va marxar tota condolida, però tranquil·la per haver salvat la seva vida. Així, podria tenir cura dels seus altres fills sense haver de mantenir una boca més.
Aquestes històries, ella també les aprofitava per instruir els seus fills, per fer-los entendre el valor de la comprensió i generositat.
La dona no va haver de pagar res. Maria sufragava les despeses de totes les pobres de solemnitat. Però les riques, les que venien per algun mal pas, o per alguna malaltia, sí que pagaven.
La dona pobra, la de la criatura morta, en agraïment, va tornar al cap de pocs dies i em va regalar un preciós ram de flors silvestres que ella mateixa i la seva canalla, havien recollit per a mi.
Jo les vaig regalar a Maria i vaig passar una deliciosa estona escampant-les pels seus cabells que van quedar ben perfumats.
En arribar el juliol de 1319, un missatger ens va portar la notícia de la mort de Sibil·la d’Empúries, mare del seu espòs.
L’antiga vescomtessa havia ordenat que se la sebollís al cementiri de Sant Vicenç. Però, els seus fills van desacatar l’ordre pensant que li farien millors honors enterrant-la dins de l’església, davant de l’altar de Santa Caterina, ja que ella n’havia fet pintar la seva capella.
La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.

Islàndia té dones model

Fixeu-vos que l’adjectiu va darrera i no porta «s». Per tant, no vaig a parlar de les models que emplenen les passarel·les. Sinó de dones per a imitar. Que té un valor molt més preuat.

Tots sabem que Islàndia ha estat el país capdavanter en obligar les empreses, públiques com privades, de més de cinquanta treballadors, a pagar igual a les dones i als homes per la mateixa feina.

La bretxa salarial, sobre el paper, és il·legal a la UE. En realitat, un dels seus principis fundacionals, recollit en el Tractat de Roma de 1957 és: «el mateix sou per la mateixa feina». La Comissió Europea es va comprometre a fer-ho complir. Però no es compleix.

Les dones islandeses s’ho han guanyat a pols. Han lluitat amb insistència al carrer i han protagonitzat cinc massius moviments de protesta ―que s’han deixat sentir a tot el món―, en els darrers quaranta anys.

Un dees més sonats va ser el del 24 d'octubre de 1975. El 90% de les dones d'Islàndia es van absentar de les cases i dels llocs de treball i van omplir els carrers de Reykjavík.

Els homes van adonar-se que no podien tirar endavant el país –ni les famílies– sense elles. Els negocis i serveis on les dones eren majoria van haver de tancar: escoles, bancs, aeroports, botigues, fàbriques de peix... Els homes van haver de fer el dinar i van esgotar les reserves de salsitxes de llauna als supermercats.

Cinc anys més tard, el1980 el petit país nord-atlàntic es convertia en el primer del món que nomenava presidenta una dona, Vigdís Finnbogadóttir. Va mantenir el càrrec durant quatre mandats consecutius.

Les dones d’Islàndia, lluitant pels seus drets, han seguit mantenint una tradició de vagues: el 1985, el 2005, el 2010 i l’última el 2016.

En les últimes tres, en lloc d’aturar-se tot el dia, les islandeses van deixar de treballar a partir de l’hora en què deixen de cobrar si es compara el seu sou amb el dels homes. Així, a la vaga del 2005, van plegar a les 14.08 hores; a la de 2010, a les 14.25, i a la de 2016, a les 14.38.

Per què el meu país encara no pot assolir les fites d’Islàndia? A Catalunya la bretxa salarial encara és del 26%. Per solucionar el problema (tot i que a Islàndia no el veuran completament resolt fins el 2022), caldria començar a lluitar com les seves dones.

Les catalanes també podem parar el país. Però la nostra economia, malauradament, depèn d’un altre govern que frueix humiliant-nos i escanyant-nos.

Caldria que la resta de les dones de la península també creguessin que la proposta és important i que elles també hi sortirien guanyant. Encara que en un país on un partit com Vox pot treure molts més d’un sol vot, es fa difícil pensar que les dones siguin capaces de lluitar per aconseguir drets.

I és que amb la injustícia, especialment si és flagrant, cal lluitar de manera activa per aconseguir erradicar-la. I com que les dones en patim moltes, ens hi hem de posar ja!

La vescomtessa dissortada (27)

Maria va tornar a insistir i Ramon Folc va perdre els estreps. Llavors va començar a insultar-la, acusant-la de voler prendre-li el poder amb les seves argúcies i caritats. El vescomte temia que Maria arribés a ser més important que ell dins del seu vescomtat. I això no estava disposat a permetre-ho. Es va posar tant fora de si que va marxar donant puntades de peu a tot el que va trobar per davant.
Afortunadament, va tardar uns dies en tornar. Ramon Folc, davant de Maria, se sentia empetitit perquè ella la superava en moltes qualitats.
Jo em vaig afanyar a preparar un tractament perquè Maria quedés prenyada el més aviat possible i no hagués de suportar gaires nits aquell desaprensiu al seu llit. Vaig escollir una recepta de Galè, aquell metge grec que era tan famós per haver donat molta importància a la preparació i conservació dels fàrmacs. Havia escrit a les seves notes que la dona que begui aigua de malrubí amb aigua de betònica durant quaranta dies seguits, quedarà embarassada. Per si això no fos prou, a més a més, també segons una recepta grega, li vaig fer menjar ous de corb amassats amb sègol com si fos un pastís, per temptar-la.
Amb tot, no vaig poder evitar que el vescomte passés més de tres mesos visitant la seva esposa. No hi anava totes les nits, ni totes les que hi anava, Maria s’havia de doblegar als seus desitjos. Algunes nits, aconseguia que el seu marit li demanés la seva opinió en alguns assumptes administratius i judicials com si volgués consell per algun amic seu. Ramon Folc seguia prenent-la com la possessió que ell considerava, era la seva dona, però ja no ho feia amb tanta rudesa ni indignitat. Ramon Folc no en sabia més, però entreveia que els consells i la feina de Maria li eren favorables. No estava disposat a canviar de vida per acontentar els seus súbdits; però d’amagat, aprofitar els avantatges de la seva muller, ho trobava força astut.
Jo ja no passava les nits, ni amagada, ni esperant que ell marxés. Aquells dies estava obcecada buscant, desesperada, una recepta que em faltava i que volia. M’havia passat pel cap, donar algun verí prou fort al vescomte perquè acabés els seus dies. Al final, quan ja la tenia a punt, no m’hi vaig acabar d’atrevir perquè, tot i que no creia gaire en res, més enllà de la mort, podia sentir-me malament la resta de la meva vida. I, el que era pitjor, podia perdre l’estimació de Maria, per un acte tan abominable.
Aviat va arribar la notícia del segon embaràs. Ramon Folc va ser novament foragitat de la cambra de Maria. Ell s’havia fet gran i ja no podia aconseguir que les jovenetes se li rendissin, ni que fos per diners. Sense més possibilitats, va tornar a refugiar-se a les estances de Donya Flor i ella ho va ben aprofitar. Ella volia prebendes per als seus fills i aprofitava qualsevol ocasió.
Amb el temps, jo havia anat ensinistrant algunes noies al meu servei perquè poguessin atendre casos fàcils de dones embarassades. I vaig deixar-les a elles per tornar-me a dedicar a la meva amiga de l’ànima.
A Maria, tot i que els embarassos li anaven bé, semblava que cada vegada li havien de portar males notícies de la seva vida anterior. Els oncles avis, ja força grans i amb poques possibilitats negociadores —no se sabia per quin mal tràngol—, acabaven de perdre dues importants tinences: la de Orduño i la de Balmaseda. Aquestes ja no podrien formar part del patrimoni que el seu fill gran, Felip, pogués heretar a la seva majoria d’edat.
No sabia si la pèrdua era culpa d’una mala gestió dels oncles o que el rei, enfadat per algun motiu o bé per algun plet anterior, havia resolt a favor d’uns altres senyors dels que tenia més necessitat. Es va tornar a posar nerviosa i, tot i que jo li vaig aconsellar molt repòs i molta tranquil·litat, no va parar d’escriure cartes fins que va assabentar-se que el rei tenia nous interessos. Amb calma, perquè res podia fer per ajudar el seu fill, ja que era un decret reial, va refugiar-se en la lectura. I aquelles noies a les que ella havia ensenyat a llegir, per tenir-la contenta i quieta, van proposar-li que els llegís una vegada més la història d’Agnès de Tarroja que tant li agradava. L’abat Bernat Guinart, li havia regalat una còpia sencera pel seu sant.
Era la més important de les avantpassades del seu marit. Era filla de Ramon de Tarroja i pertanyia a una de les famílies més importants de Catalunya. La seva àvia materna havia estat Adalmús, filla de Ramon Berenguer III comte de Barcelona, i maridada amb Ponç de Cervera, vescomte de Bas. Havia heretat dos grans patrimonis.
D’una banda, el del seu pare, que l’havia deixada òrfena de molt petita i ho havia traspassat tot al seu germà Hug. Quan aquest havia mort, solter i sense descendència, li havia tornat a traspassar tot a la neboda. De l’altra banda, la de la seva mare, va heretar el Senyoriu d’Arbeca. El 1217 Agnès es va casar amb Ramon Folc IV de Cardona i l’any següent, com hereva dels Tarroja, va aportar al vescomtat de Cardona, la part del Senyoriu que la família tenia a Solsona.
Agnès i Ramon havien viscut, principalment, a Arbeca on, degut a les aficions arquitectòniques del marit, van fer del castell un majestuós palau on hi allotjaven assíduament a les personalitats més importants de l’època. Aquestes aficions també van afectar el castell de Solsona en el qual van fer construir un capitell amb les armes de Ramon Folc i les d’Agnès de Tarroja a la cambra senyorial.
A Maria també li hauria agradat poder fer com l’àvia del seu marit, però de moment, aquest no li reconeixia els drets sobre el Senyoriu de Solsona. Somiant en tot allò que ella hi voldria fer, li va arribar el dia d’infantar. Per quarta vegada, jo era al seu costat i la vaig ajudar a deslliurar un nou baró per al Casal de Cardona. Aquest naixement li va permetre consolidar l’herència del vescomtat amb dos fills barons legítims. Al nen, batejat solemnement a la canònica de Sant Vicenç, li van imposar el nom d’Hug, en memòria del tiet que va fer hereva a la seva neboda Agnès.
Ramon Folc li va fer donació d’un magnífic braçalet de brillants perquè volia tornar a tenir entrada franca a la seva cambra; ell volia aplanar el camí perquè ella li permetés tornar a entrar al seu llit. Maria va acceptar agraïda el collaret, perquè al pensament hi tenia nous plans i eren caríssims. Amb tot, també va aprofitar per recordar-li que havia de solucionar el plet que tenia amb els seus vilatans per les qüestions d’obres al castell. Li va demanar, humilment, que atorgués als seus homes i dones els drets i privilegis que havia jurat el dia que li van retre homenatge com a VI vescomte de Cardona.
Ramon Folc, davant de tanta gent no es va atrevir a negar-s’hi i va fer avisar el notari perquè donés fe que el vescomte havia atorgat, benignament, aquesta súplica dels seus homes i que tan sols els reclamava manobres per ajudar el mestre d’obres a trencar pedra i traginar-la al lloc convenient.
Passades i acabades les celebracions, Maria va voler deixar clara la seva situació.
— Senyor, he complert, en escreix, la part del contracte a què restava obligada: donar-vos un hereu legítim. Ja en teniu dos. I donat que el nostre matrimoni no ha estat sinó un suplici, de cos i ànima per als dos, us suplico que, amb els meus fills, em deixeu traslladar a Solsona, ja que em pertany per dot.
Ramon Folc, enfellonit, perquè no s’ho esperava, s’empipà moltíssim.
— Els meus fills no es mouran del castell de Cardona que, per dignitat, els pertoca.
— La dignitat, Senyor, està en les persones i, ni el castell més formós ni les robes més luxoses, us farien un home digne. Ja he hagut d’aguantar massa anys, haver de viure sota el mateix sostre que la vostra amistançada. Voleu indignitat i humiliació més gran per a una dona!
El vescomte no volia renunciar a la seva amant. Tothom sabia que, últimament, el tenia ben encaterinat amb una nova argúcia. Que li marxés la muller no el deixaria en una situació gaire galdosa, però preferia l’amistançada a la muller. Per retenir-la, li va enviar un document, signat per ell i pels seus notaris, atorgant-li el permís per marxar, però s’hauria d’esperar mentre no estiguessin acabats els arranjaments del castell. El vescomte va al·legar que no volia que els seus fills visquessin en un paratge tan inhòspit i poc adequat al seu alt llinatge. Ramon Folc tenia molt ben calculat com retardar els canvis i tenir, d’aquesta manera, immobilitzada la seva dona sense malmetre la seva reputació.
Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així...

Sabeu qui és Harriet Tubman?

Podeu imaginar la humiliació i tragèdia que pot arribar a significar ser esclau? La Harriet, ho era.

I encara n’hi ha, d’esclaus. A l’Àsia (Pakistan, l’Índia i Bangla Desh...), al Brasil, a Qatar (mà d’obra en condicions infrahumanes) i a Europa es calcula que unes 140.000 persones, a Polònia, viuen en aquesta situació.

Harriet era una afroamericana estatunidenca, abolicionista, que lluità per la llibertat i els drets de les dones, i contra l'esclavitud i el racisme.

Va néixer en una plantació, a Bucktown, Maryland. Els seus pares, esclaus, varen tenir onze fills. Als cinc anys va començar a treballar com a criada. Als set, cansada de les pallisses que li donaven es va fugar de la casa i es va amagar en una quadra. Quan va tornar, van assotar-la.

Als deu anys va començar a treballar a les plantacions de cotó. Una feina duríssima amb unes jornades laborals inhumanes.

Només tenia dotze anys quan el seu amo, perseguint un altre esclau amb un ferro i cridant: «atureu-lo!», li va llençar a sobre. La Harriet no va fer res per impedir que es pogués escapar el fugitiu. Però el ferro va caure sobre el seu cap. Tot i l’abundant tofa de cabells que portava, de la feta, van quedar-li forts maldecaps i brots d’epilèpsia.

Uns anys més tard, va ser obligada a casar-se i va tenir alguns fills. Ella sentia històries de fugitius que aconseguien alliberar-se. Quan va assabentar-se que els seus amos, l’havien posada a la venda, amb vint-i-nou anys i va decidir escapar-se. El seu marit no va atrevir-se a seguir-la.

Seguint la línia del ferrocarril, va aconseguir arribar a la línia Mason- Dixon, que dividia el sur esclavista del nord abolicionista. Va arribar a Filadèlfia i va aconseguir un treball. Però ella no en tenia prou. Amb una xarxa d’activistes abolicionistes, La Underground Railroad (conegut com el ferrocarril subterrani), va participar en tretze missions per ajudar a fugir setanta esclaus. Caminaven de nit i d’amagat fins a sortir de l’estat.

Malgrat la cerca que se'n feia, dels fugits, oferint recompenses, mai no se sabé qui els guiava ni n'organitzava la fugida. Quan el 1850 es promulgà una llei contra els fugitius, ajudà a conduir-los fins més al nord, fins i tot al Canadà, on intentava robar-los feina.

També prengué part en l’atac a Harpers Ferry per aconseguir armes per lluitar contra l’esclavitud.

I durant la Guerra Civil nord-americana, col·laborà amb el seu exèrcit, primer com a cuinera i infermera i, després com a observadora i espia. Va ser la primera dona que conduí una expedició armada en la guerra, alliberant més de sis-cents esclaus.

Abans de morir, en una clínica per a malalts afroamericans que ella mateixa havia lluitat per obrir, encara va poder formar part del moviment pel sufragi femení.

Ens calen dones com la Harriet.

La vescomtessa dissortada (26)

Maria va tornar a insistir i Ramon Folc va perdre els estreps. Llavors va començar a insultar-la, acusant-la de voler prendre-li el poder amb les seves argúcies i caritats. El vescomte temia que Maria arribés a ser més important que ell dins del seu vescomtat. I això no estava disposat a permetre-ho. Es va posar tant fora de si que va marxar donant puntades de peu a tot el que va trobar per davant.
Afortunadament, va tardar uns dies en tornar. Ramon Folc, davant de Maria, se sentia empetitit perquè ella la superava en moltes qualitats.
   Jo em vaig afanyar a preparar un tractament perquè Maria quedés prenyada el més aviat possible i no hagués de suportar gaires nits aquell desaprensiu al seu llit. Vaig escollir una recepta de Galè, aquell metge grec que era tan famós per haver donat molta importància a la preparació i conservació dels fàrmacs. Havia escrit a les seves notes que la dona que begui aigua de malrubí amb aigua de betònica durant quaranta dies seguits, quedarà embarassada. Per si això no fos prou, a més a més, també segons una recepta grega, li vaig fer menjar ous de corb amassats amb sègol com si fos un pastís, per temptar-la.
   Amb tot, no vaig poder evitar que el vescomte passés més de tres mesos visitant la seva esposa. No hi anava totes les nit, ni totes les que hi anava, Maria s’havia de doblegar als seus desitjos. Algunes nits, aconseguia que el seu marit li demanés la seva opinió en alguns assumptes administratius i judicials com si volgués consell per algun amic seu. Ramon Folc seguia prenent-la com la possessió que ell considerava, era la seva dona, però ja no ho feia amb tanta rudesa ni indignitat. Ramon Folc no en sabia més, però entreveia que els consells i la feina de Maria li eren favorables. No estava disposat a canviar de vida per acontentar els seus súbdits; però d’amagat, aprofitar els avantatges de la seva muller, ho trobava força astut.
   Jo ja no passava les nits, ni amagada, ni esperant que ell marxés. Aquells dies estava obcecada buscant, desesperada, una recepta que em faltava i que volia. M’havia passat pel cap, donar algun verí prou fort al vescomte perquè acabés els seus dies. Al final, quan ja la tenia a punt, no m’hi vaig acabar d’atrevir perquè, tot i que no creia gaire en res, més enllà de la mort, podia sentir-me malament la resta de la meva vida. I, el que era pitjor, podia perdre l’estimació de Maria, per un acte tan abominable. Aviat va arribar la notícia del segon embaràs. Ramon Folc va ser novament foragitat de la cambra de Maria. Ell s’havia fet gran i ja no podia aconseguir que les jovenetes se li rendissin, ni que fos per diners. Sense més possibilitats, va tornar a refugiar-se a les estances de Donya Flor i ella ho va ben aprofitar. Ella volia prebendes per als seus fills i aprofitava qualsevol ocasió.
Amb el temps, jo havia anat ensinistrant algunes noies al meu servei perquè poguessin atendre casos fàcils de dones embarassades. I vaig deixar-les a elles per tornar-me a dedicar a la meva amiga de l’ànima.
   A Maria, tot i que els embarassos li anaven bé, semblava que cada vegada li havien de portar males notícies de la seva vida anterior. Els oncles avis, ja força grans i amb poques possibilitats negociadores —no se sabia per quin mal tràngol—, acabaven de perdre dues importants tinences: la de Orduño i la de Balmaseda. Aquestes ja no podrien formar part del patrimoni que el seu fill gran, Felip, pogués heretar a la seva majoria d’edat.
   No sabia si la pèrdua era culpa d’una mala gestió dels oncles o que el rei, enfadat per algun motiu o bé per algun plet anterior, havia resolt a favor d’uns altres senyors dels que tenia més necessitat. Es va tornar a posar nerviosa i, tot i que jo li vaig aconsellar molt repòs i molta tranquil·litat, no va parar d’escriure cartes fins que va assabentar-se que el rei tenia nous interessos. Amb calma, perquè res podia fer per ajudar el seu fill, ja que era un decret reial, va refugiar-se en la lectura. I aquelles noies a les que ella havia ensenyat a llegir, per tenir-la contenta i quieta, van proposar-li que els llegís una vegada més la història d’Agnès de Tarroja que tant li agradava. L’abat Bernat Guinart, li havia regalat una còpia sencera pel seu sant.
   Era la més important de les avantpassades del seu marit. Era filla de Ramon de Tarroja i pertanyia a una de les famílies més importants de Catalunya. La seva àvia materna havia estat Adalmús, filla de Ramon Berenguer III comte de Barcelona, i maridada amb Ponç de Cervera, vescomte de Bas. Havia heretat dos grans patrimonis.
   D’una banda, el del seu pare, que l’havia deixada òrfena de molt petita i ho havia traspassat tot al seu germà Hug. Quan aquest havia mort, solter i sense descendència, li havia tornat a traspassar tot a la neboda. De l’altra banda, la de la seva mare, va heretar el Senyoriu d’Arbeca. El 1217 Agnès es va casar amb Ramon Folc IV de Cardona i l’any següent, com hereva dels Tarroja, va aportar al vescomtat de Cardona, la part del Senyoriu que la família tenia a Solsona.
   Agnès i Ramon havien viscut, principalment, a Arbeca on, degut a les aficions arquitectòniques del marit, van fer del castell un majestuós palau on hi allotjaven assíduament a les personalitats més importants de l’època. Aquestes aficions també van afectar el castell de Solsona en el qual van fer construir un capitell amb les armes de Ramon Folc i les d’Agnès de Tarroja a la cambra senyorial.
A Maria també li hauria agradat poder fer com l’àvia del seu marit, però de moment, aquest no li reconeixia els drets sobre el Senyoriu de Solsona. Somiant en tot allò que ella hi voldria fer, li va arribar el dia d’infantar. Per quarta vegada, jo era al seu costat i la vaig ajudar a deslliurar un nou baró per al Casal de Cardona. Aquest naixement li va permetre consolidar l’herència del vescomtat amb dos fills barons legítims. Al nen, batejat solemnement a la canònica de Sant Vicenç, li van imposar el nom d’Hug, en memòria del tiet que va fer hereva a la seva neboda Agnès.
Ramon Folc li va fer donació d’un magnífic braçalet de brillants perquè volia tornar a tenir entrada franca a la seva cambra; ell volia aplanar el camí perquè ella li permetés tornar a entrar al seu llit. Maria va acceptar agraïda el collaret, perquè al pensament hi tenia nous plans i eren caríssims. Amb tot, també va aprofitar per recordar-li que havia de solucionar el plet que tenia amb els seus vilatans per les qüestions d’obres al castell. Li va demanar, humilment, que atorgués als seus homes i dones els drets i privilegis que havia jurat el dia que li van retre homenatge com a VI vescomte de Cardona.
Ramon Folc, davant de tanta gent no es va atrevir a negar-s’hi i va fer avisar el notari perquè donés fe que el vescomte havia atorgat, benignament, aquesta súplica dels seus homes i que tan sols els reclamava manobres per ajudar el mestre d’obres a trencar pedra i traginar-la al lloc convenient.
Passades i acabades les celebracions, Maria va voler deixar clara la seva situació.
— Senyor, he complert, en escreix, la part del contracte a què restava obligada: donar-vos un hereu legítim. Ja en teniu dos. I donat que el nostre matrimoni no ha estat sinó un suplici, de cos i ànima per als dos, us suplico que, amb els meus fills, em deixeu traslladar a Solsona, ja que em pertany per dot.
Ramon Folc, enfellonit, perquè no s’ho esperava, s’empipà moltíssim.
— Els meus fills no es mouran del castell de Cardona que, per dignitat, els pertoca.
— La dignitat, Senyor, està en les persones i, ni el castell més formós ni les robes més luxoses, us farien un home digne. Ja he hagut d’aguantar massa anys, haver de viure sota el mateix sostre que la vostra amistançada. Voleu indignitat i humiliació més gran per a una dona!
El vescomte no volia renunciar a la seva amant. Tothom sabia que, últimament, el tenia ben encaterinat amb una nova argúcia. Que li marxés la muller no el deixaria en una situació gaire galdosa, però preferia l’amistançada a la muller. Per retenir-la, li va enviar un document, signat per ell i pels seus notaris, atorgant-li el permís per marxar, però s’hauria d’esperar mentre no estiguessin acabats els arranjaments del castell. El vescomte va al·legar que no volia que els seus fills visquessin en un paratge tan inhòspit i poc adequat al seu alt llinatge. Ramon Folc tenia molt ben calculat com retardar els canvis i tenir, d’aquesta manera, immobilitzada la seva dona sense malmetre la seva reputació.
Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així potser, una petita nota, encara que molt breu, constaria en algun document, explicant que ells havien fet com la besàvia Agnès i el seu marit, arranjant el castell.
Aquestes paraules van esperonar, com Maria havia suposat, el vescomte. Va buscar ràpidament l’ajuda de mestres d’obres i artesans de la pedra per poder millorar les actuacions dels seus avantpassats. Però, el mèrit només el volia per a ell sol. Les indicacions de Maria no les volia deixar constar enlloc!
Arribada la primavera de 1309, el vescomte va establir unes noves ordinacions pel que feia a l’ús del vi i la verema. Ningú no podia entrar vi a la vila de Cardona i el seu termenat, des del dia de Sant Miquel, al setembre, fins a la Mare de Déu d’agost. Ni per vendre ni per comprar. Lògicament, quedava exempt d’aquesta prohibició el vi de la collita de les terres de Cardona i terme, amb el fi de protegir-les. Passada la festa del quinze d’agost, es permetria l’entrada de vi vell a tothom que ho volgués, però amb l’obligació de vendre’l dos diners més barat, per quartà, del preu superior que durant aquell any s’hagués venut a la vila.
A Maria li va agradar aquesta nova disposició i se’n va alegrar pels seus vilatans. Ella, mentre esperava, tenia cura dels seus fills i no volia que, com altres nobles, haguessin de marxar a fer la instrucció militar amb un altre noble senyor. També va haver de sol·licitar el permís del seu marit per contractar bons instructors. El vescomte l’hi va atorgar. Els seus fills havien de ser els seus successors i amb Maria s’havia adonat de com n’era d’important la instrucció.
Ella va voler ensenyar-los personalment a llegir i escriure, i a resar. Però necessitava ajuda per altres rames del saber. Ramonet ja sabia les oracions més bàsiques i Hug, tot just començava a parlar. Ella, tant els llegia poemes com oracions.
Quan li sobrava temps, Maria, sempre l’aprofitava per estudiar l’organització i lleis que regien a la ciutat de Solsona.