La vescomtessa dissortada (28)

Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així potser, una petita nota, encara que molt breu, constaria en algun document, explicant que ells havien fet com la besàvia Agnès i el seu marit, arranjant el castell.
Aquestes paraules van esperonar, com Maria havia suposat, el vescomte. Va buscar ràpidament l’ajuda de mestres d’obres i artesans de la pedra per poder millorar les actuacions dels seus avantpassats. Però, el mèrit només el volia per a ell sol. Les indicacions de Maria no les volia deixar constar enlloc!
Arribada la primavera de 1309, el vescomte va establir unes noves ordinacions pel que feia a l’ús del vi i la verema. Ningú no podia entrar vi a la vila de Cardona i el seu termenat, des del dia de Sant Miquel, al setembre, fins a la Mare de Déu d’agost. Ni per vendre ni per comprar. Lògicament, quedava exempt d’aquesta prohibició el vi de la collita de les terres de Cardona i terme, amb el fi de protegir-les. Passada la festa del quinze d’agost, es permetria l’entrada de vi vell a tothom que ho volgués, però amb l’obligació de vendre’l dos diners més barat, per quartà, del preu superior que durant aquell any s’hagués venut a la vila.
A Maria li va agradar aquesta nova disposició i se’n va alegrar pels seus vilatans. Ella, mentre esperava, tenia cura dels seus fills i no volia que, com altres nobles, haguessin de marxar a fer la instrucció militar amb un altre noble senyor. També va haver de sol·licitar el permís del seu marit per contractar bons instructors. El vescomte l’hi va atorgar. Els seus fills havien de ser els seus successors i amb Maria s’havia adonat de com n’era d’important la instrucció.
Ella va voler ensenyar-los personalment a llegir i escriure, i a resar. Però necessitava ajuda per altres rames del saber. Ramonet ja sabia les oracions més bàsiques i Hug, tot just començava a parlar. Ella, tant els llegia poemes com oracions.
Quan li sobrava temps, Maria, sempre l’aprofitava per estudiar l’organització i lleis que regien a la ciutat de Solsona.
El Senyoriu de Solsona era força més complicat perquè estava compartit: d’una banda hi havia la família establerta al castell i de l’altra, hi havia el paborde del monestir de Santa Maria. Cada senyor era propietari en règim alodial de terres i cases, tant dels voltants de la vila com del nucli urbà. I exercien la seva jurisdicció d’acord amb contractes establerts sobre els seus vassalls. Cap dels dos, exclusivament, es podia anomenar Senyor de Solsona.
A partir de la conquesta de Lleida i Tortosa als sarraïns, l’any 1149, les relacions de dependència interpersonal del sistema feudal havien començat a canviar. Els senyors feudals es van veure obligats a dialogar amb els prohoms de les ciutats i les viles; per tant, encara que incipient, els vassalls i el poble ja podien tenir una rudimentària intervenció en els assumptes de la comunitat. A Solsona, cada jurisdicció tenia els seus propis batlles, cònsols, consellers, agutzils i presons.
Aquesta estructura política i social hagués pogut ser la causa de molts conflictes. Però mentre van ser senyors del castell els Miró, els Ecard i els Torroja no hi va haver mai cap problema. El domini que sobre Solsona havien exercit els comtes d’Urgell havia estat sempre molt beneficiós. Quan els daus de l’escut del comte d’Urgell van ser substituïts pels cards dels Cardona, pel casament d’Agnès de Torroja amb Ramon Folc IV, el 1217, Solsona va perdre la projecció que tenia arreu de Catalunya, en imposar-se l’hegemonia del casal de Cardona. Amb tot, durant els vint-i-sis anys que Ramon Folc IV va tenir el Senyoriu de Solsona no es va produir cap situació conflictiva. Agnès havia heretat dels seus avantpassats la profunda devoció que aquests sentien per Santa Maria de Solsona.
El primer en pertorbar la pau havia estat Ramon Folc V, fill d’Agnès, que va topar amb l’aferrissada oposició del poble i va obligar els seus vassalls a discutir les seves pretensions davant d’uns jutges arbitrals.
Mentre va ser paborde del Monestir, Ponç de Vilaró, el prestigi de la seva personalitat i la seva hàbil i eficaç diplomàcia va imposar-se sobre el vescomte. Però en ser substituït per Berenguer de Vilaró, van començar els conflictes.
Berenguer de Vilaró i Ramon Folc VI havien acordat la construcció d’unes noves muralles que havien de circuir tota la vila.
En començar l’obra, el vescomte va fer girar la muralla de dret cap al portal de la plaça de l’església, sense seguir la trajectòria de les primeres muralles, deixant un munt de cases fora de la defensa que aquestes suposaven. Monestir i habitants de les cases desprotegides van protestar enèrgicament. El vescomte va fer callar uns i altres valent-se de la força armada i amb terrible violència. Els canonges del Monestir es van veure obligats a escapar-se i a refugiar-se al castell de Gerb i al d’Olius. El vescomte es va mantenir ferm en la seva arbitrària decisió, tan perjudicial per al Monestir. Va fer derrocar la muralla antiga de la zona abandonada i algunes de les seves cases per aprofitar-ne la pedra per a la nova obra.
El paborde va demanar ajuda al bisbe d’Urgell que va intentar solucionar el conflicte. Però el vescomte no va voler ni escoltar-lo. L’assumpte va passar a mans del rei Jaume II que va obligar tant al vescomte com al paborde a acceptar, a l’avançada, la seva sentència. Aquesta no va arribar fins el desembre de 1310. El vescomte havia d’absoldre de l’homenatge que havia obligat a prestar als homes del Monestir; i el paborde havia de vendre al vescomte, pel preu de trenta mil sous barcelonesos de tern, tot el que el Monestir tenia als termes del castell de Lladurs i de Llobera, als masos de Viladot, Colomers i Torredeflot. Amb tot, el delme el seguiria cobrant el Monestir. El vescomte també va quedar obligat a reparar els danys que havia ocasionat en la notaria i el forn de l’església amb la seva violència. Tot havia de quedar igual com estava abans de la baralla.
Vescomte i paborde van jurar observar la sentència i la van signar davant dels jutges compromissaris. El Monestir va guanyar la causa i va rebre la raó; però el vescomte, terriblement enfurismat, no va fer cap reparació. Aleshores, el paborde i els canonges, desenganyats, van desistir de continuar barallant-s’hi, perquè ja tenien per evident que no admetria cap altra raó que la de les armes.
Maria va sentir molta vergonya per aquesta actitud del seu marit. Decebuda, va decidir no ajudar-lo en cap més dels assumptes que li sorgien a Cardona. I alhora, va apressar-se per separar-se’n i anar-se’n cap a Solsona. Però el vescomte encara no estava disposat a deixar-la marxar. I menys, després de l’enrenou! En aquesta situació tothom pensaria que ella l’abandonava, i ell volia que semblés que la deixava marxar perquè no el sabia aguantar.
En aquestes circumstàncies, la família va rebre una invitació reial per assistir al casament d’Isabel, filla de Jaume II d’Aragó, amb Frederic, duc d’Àustria.
A Maria, els casaments reials no li importaven el més mínim. I va fer un tracte amb el seu marit. Es va comprometre a fer de bona esposa, si a la tornada, podia marxar amb els seus fills cap a Solsona.
Sense que ningú no tingués massa fe en les paraules de Ramon Folc, van emprendre la marxa. Maria volia esperar la seva sort i ja no li venia d’una prova més a superar.
Les festes van ser fastuoses i van durar més d’una setmana. Ella va assistir a tots els actes que el protocol li exigia, —cosa que el seu marit no va fer—, i en cap moment va voler semblar una vescomtessa ostentosa. No es va fer confeccionar cap vestit nou, es va emportar els millors que tenia i les joies que el seu marit li havia regalat per por que, si no les lluïa, se li empipés de valent. El que més li va agradar de la celebració va ser conèixer les germanes del seu marit: Brunissenda de Cervelló i Sibil·la, vescomtessa d’Àger i de Castellbó. Els volia demostrar, ja que no havien volgut conèixer-la, que ella era una dama culta i refinada. I s’hi va esmerçar, no pas per venjança, sinó per dignitat. No li agradava gens que no la tinguessin en compte per a res. Mai no havien acceptat cap de les seves invitacions per passar alguns dies al castell de Cardona. Sempre li havia sabut greu.
En tornar de les celebracions, Maria va trobar al seu escriptori, les còpies de les composicions que Cerverí de Girona havia dedicat a Sibil·la, la seva sogra, mentre estava al seu servei. Feia anys que les hi havia promès i, finalment les hi havia enviat.
Va llegir les poesies amb interès i no va trobar, fins al final, la dedicatòria a la vescomtessa Sibil·la:
Sobrepretz serveixo, i per aquella dels cards voldria
Tant d’honor com jo desitjaria.
Si enllaçant mots trobar és joglaria
Jo i el rei: som joglars del mateix tipus.
Ramon Folc, que feia temps també tenia la seva dèria, amb ànims de retenir la seva muller a Cardona va posar en marxa el millor projecte del seu vescomtat. Maria, que no estava acostumada a veure’l capaç de fets raonables, primer, va preguntar amb discreció, per si no eren veritat els rumors que corrien. I sí, Ramon Folc estava intentant ajuntar tot el Senyoriu i la gent ja començava a referir-se a ell com al Prohom Vinculador. Algú l’havia aconsellat favorablement! I ell ho havia entès i ho havia sabut aprofitar. La seva determinació va ser brillant.
El dia quatre de desembre de 1314, Ramon Folc, amb la presència del seu notari Guillem Ferrer, va signar un document pel que incorporava a Cardona tots els castells, feus i drets, instituint que, en l’esdevenidor, no es pogués vendre, donar ni permutar cap cosa. I va disposar que ningú no pogués prendre possessió dels seus dominis sense haver jurat —davant l’altar de Sant Vicenç—, conservar inviolable aquesta ordre. De no fer-ho, quedaria ipso facto privat de la seva herència.
Maria va quedar gratament satisfeta i va lloar Ramon Folc per deixar vinculats tots els seus territoris. Per aquest motiu, molts dels nobles catalans del moment, el van començar a considerar el fundador del vescomtat de Cardona.
Amb el prestigi de l’actuació que el dignificava, Ramon Folc va intentar esmunyir-se altra volta a la cambra de Maria.
Em vaig espantar, però ella li va dir que se’n tornès a jugar amb Donya Flor, que tot el castell n’anava ple d’alguna que n’hi feia. I tot eren burles!
Ramon Folc va tornar a enrabiar-se i li va prohibir terminantment tornar a parlar de marxar cap a Solsona. I encara es va haver d’esperar uns quants anys més. Mentre ens passava aquest temps, a part de totes les activitats que tenia endegades, Maria va encarregar una còpia de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, de l’escultor Gilabert i la va instal·lar a la seva cambra. La majoria de les nits, els nens, ella i jo —perquè estigués contenta—, resàvem junts una estona abans d’anar-nos-en a dormir.
També seguia mantenint i recolzant el meu petit hospital, perquè ella, em deia sempre que era meu. Amb els diners del seu dot, s’anaven socorrent totes les dones necessitades que hi acudien. Les tristes històries que allí ens arribaven, a ella, l’afligien molt.
Un dia va quedar molt trasbalsada per l’arribada d’una pobra que portava un nen mort dins del ventre. Jo li vaig fer expulsar donant-li un beuratge blau, fet de flors d’hisop, per les seves virtuts expectorants. La dona va marxar tota condolida, però tranquil·la per haver salvat la seva vida. Així, podria tenir cura dels seus altres fills sense haver de mantenir una boca més.
Aquestes històries, ella també les aprofitava per instruir els seus fills, per fer-los entendre el valor de la comprensió i generositat.
La dona no va haver de pagar res. Maria sufragava les despeses de totes les pobres de solemnitat. Però les riques, les que venien per algun mal pas, o per alguna malaltia, sí que pagaven.
La dona pobra, la de la criatura morta, en agraïment, va tornar al cap de pocs dies i em va regalar un preciós ram de flors silvestres que ella mateixa i la seva canalla, havien recollit per a mi.
Jo les vaig regalar a Maria i vaig passar una deliciosa estona escampant-les pels seus cabells que van quedar ben perfumats.
En arribar el juliol de 1319, un missatger ens va portar la notícia de la mort de Sibil·la d’Empúries, mare del seu espòs.
L’antiga vescomtessa havia ordenat que se la sebollís al cementiri de Sant Vicenç. Però, els seus fills van desacatar l’ordre pensant que li farien millors honors enterrant-la dins de l’església, davant de l’altar de Santa Caterina, ja que ella n’havia fet pintar la seva capella.
La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.