Com més fer mal a les dones?

La societat en què vivim necessita fer mal, danyar, perjudicar, extorquir... les dones per a que alguns homes puguin aconseguir plaer. Com han de ser els cervells i els cors d’aquesta mena d’homes? Que no estan bé, segur. Malalts? Potser no tots. La que sí està malalta és la societat que ho permet. I sembla que aquesta mena d’homes estiguin proliferant. Per què els ho permetem? Per què tenen quasi tanta impunitat com la corrupta reialesa dels veïns o alguns polítics? Tot ben amanit amb una injustícia masclista copada, quasi exclusivament, per homes.

No podem passar ni un cap de setmana més, permeten que les noies siguin punxades amb xeringues a les discoteques on tenen tot el dret d’anar-hi.

Si tinguéssiu una filla en edat de discoteca, la hi deixaríeu anar? Perquè el que passa llavors és que les noies s’enfaden amb els pares que tenen por quan, qui hauria de solucionar el problema haurien de ser les lleis i els professionals que les implanten per exigència dels polítics que, vull creure, prefereixen ajudar les noies possibles víctimes. I no, deixar que campin pel país aquests malvats agressors i els individus que els proporcionen i s’enriqueixen amb aquestes noves tècniques.

Es tracta de punxar les noies, les víctimes.. És un nou mètode de submissió química que utilitzen aquests homes per atordir o deixar gairebé inconscients les noies víctimes. La intenció és poder agredir-les sexualment. Com no s’ha de veure com una urgència imperiosa solucionar-ho quan, les víctimes, dones, poden tenir seqüeles de per vida?

És que elles importen poc? Perquè s’han permès moltes morts, moltes agressions, moltes vides esparracades, moltes situacions irreversibles, moltes desgràcies... Tantes, perquè no s’ha fet quasi res ni prou. Perquè, no sols no s’han aturat aquests delictes sinó que segueixen augmentant despietadament.

Els símptomes de les punxades són mareig, desorientació, cansament i son. Segons l’Equipo Ágora, una consultoria de polítiques d’igualtat amb més de vint anys d’experiència, es tracta d’èxtasi líquid que desapareix de la sang ràpidament i és difícil d’identificar en una analítica. Qui passa hores dissenyant un producte tan perniciós? Algú que preferix enriquir-se ni que sigui desgraciant dones... A més de la policia, cal córrer abans, a un centre sanitari per rebre un tractament preventiu contra el VIH per si l’agulla ha estat utilitzada més d’una vegada.

S’hi ha d’anar ràpid perquè els professionals sanitaris, infermeres incloses, si ja han passat més de dotze hores, no fan cap tipus de prova.

Ni la policia ni els sanitaris, de moment, no reaccionen com caldria. Es veu que ni tan sols han de passar exàmens d’empatia vers les víctimes, siguin de la mena que siguin.

Ja s’han fet unes quantes denúncies però, de moment, no han servit per a res.

I és que, si més no, abans d’entrar a les discoteques, cal escanejar el jovent per evitar que entrin material que pugui convertir-se en una arma per lesionar i violar dones.

 

Guinidilda, princesa imperial

Oi que a Catalunya tothom coneix Guifré el Pilós? Encara que, de fet, d’història de Catalunya, la meva generació va tardar molts anys en saber-ne alguna cosa... la teníem prohibida! Aquell malànima!

Doncs, per què no coneixem Guinidilda? Com sempre, excés de masclisme de molt mala intenció.

Guinidilda era besneta de Carlemany, de qui, a part de les seves més que famoses gestes... de les seves dones, no sabem quasi més que el nom de l’esposa que li donà els hereus ―Hidelgarda―, perquè en tingué quatre més i moltes concubines. Per tant, ella ja arrenca amb un bon pedigrí. Era filla de Balduí, comte carolingi de Flandes ―anomenat Braç de Ferro―, i de Judit, filla del rei Carles I de França ―anomenat el Calb.

El casament d’un comte de la perifèria extrema del regne amb una princesa de la família imperial va ser un fet totalment inèdit al sud dels Pirineus. I va revolucionar la vida política i militar dels comtats carolingis catalans. Per què, si no es pot explicar la dinastia catalana descendent de Bel·ló I de Carcassona i avi de Guifré o la primera independència (pels volts de l’any 1000), sense l’existència de Guinidilda, amb prou feines la coneixem?

En part és degut a l’origen incert, per dubtós, de la seva ascendència i, en part, pels casaments de la seva mare, Judit, a qui el seu pare Carles rei de França va casar-la amb dotze anys amb el rei de Wessex, a Anglaterra. Com que Judit tenia més alt llinatge, el seu pare exigí al seu marit uns drets inusuals per a la seva filla. I aquests van acabar provocant una guerra civil a Wessex que culminà amb la mort del marit. Carles de França, amb gran celeritat, va córrer a casar la filla amb el seu propi fillastre, el fill del marit difunt. Aquest, que només li duplicava l’edat, també es va morir aviat i Judit, doblement vídua va escapar-se. Llavors va caure rendida als braços de Balduí, un jove guardaboscos reial, amb el que va fugir. I d’aquesta unió va néixer Guinidilda. El pare de Judit va acceptar el casament pel poc valor que tenia per a un nou casament després d’haver-se escapat amb un home. Per les seves gestes i per la seva lleialtat, acabà convertint-se en comte de Flandes.

Quan Guifré i Guinidilda es casen ell en té trenta-cinc i ella catorze. Va tenir deu fills. Mai va ser una muller consort, sempre va aparèixer com a comtessa a tots els documents que van subscriure els dos. El matrimoni també va fundar els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, que lliuraren respectivament als seus fills Radulf i Emma. Ambdós esdevingueren abat i abadessa.

Un cop vídua ―per estar associada al poder per matrimoni―, va posseí una considerable fortuna en terres i rendes. I aquest fet li va permetre exercir una gran autoritat i un poder considerable.

A Ripoll, li han rendit homenatge tant a ella com al seu marit, tot igualant-los amb sengles gegants que daten de 1945.

I és que cal ser molt més justos amb dones que han rebut aquests injustos tractaments històrics.

On és el temps de les dones?

Segons un estudi de la investigadora Laura Sagnier, les dones amb parelles heterosexuals han de dedicar tantes hores a les tasques domèstiques que no els permet tenir el seu temps per poder avançar professionalment. Us ve de nou? O porteu molts anys sabent-ho per experiència pròpia? Preguntes retòriques.

El Dia Internacional de les Tasques Domèstiques vol visibilitzar, justament, l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp.

Sagnier ha ideat el concepte «llosa de formigó» per fer-lo visible. I l’il·lustrador Javier Royo li ha dibuixat una vinyeta molt entenedora: a l’esquerra, una dona corbada que no pot avançar per culpa de la llosa de formigó que arrossega; a la dreta un home començant a volar, àgil i lleuger, que li diu: «mira, coges carrerilla... y vuelas, es fàcil»

Doncs això és el que han intentat moltes dones: esforçar-se fins a malalties, baixes, depressions... perquè no pugui ser dit que, a sobre, no volen intentar volar ni que sigui ran de terra. Perquè si no volen encara les fan culpables. Repugnant.

Sagnier ha ideat el «termòmetre de l’equitat». No hem de parlar mai més de conciliació o corresponsabilitat, sinó d’equitat. Aquest termòmetre és una eina que permet tenir una orientació sobre la situació del repartiment de les tasques de la llar. El podeu trobar a la seva web i fer-lo, això sí, amb la vostra parella.

Tot va començar després d'un episodi de burnout que ella mateixa va patir quan era directora d’una prestigiosa companyia de màrqueting. Va haver de parar i es va dedicar a fer un estudi sobre la situació de les dones a l’estat espanyol fins i tot assumint-ne les despeses.

Els resultats són terribles per a les dones. Quan el va començar, el 2015, elles suportaven el 67% de les tasques de la casa i el 68% de la cura i l’educació dels fills. Més del doble que els homes ( i no oblidem que moltes vegades fan un horari laboral de vuit hores com les seves parelles). Per això, a les dones pràcticament no els queda ni temps per a elles. I aquest «quasi» desapareix del tot mentre estan criant.

El 2018, van encarregar-li a Portugal i les xifres encara van ser més catastròfiques: les dones feien el 75% de les tasques domèstiques. I a Espanya, ja arribava al 70%.

El 2021, va centrar l’estudi en parelles heterosexuals d’entre 15 i 34 anys, a Portugal. Les dones encara fan el 62% de les tasques de la llar i el 70% de la cura i l’educació dels fills.

A tot això, encara hi falta afegir les hores de la cura de les persones grans.

Cal visibilitzar-ho amb contundència i seguir denunciant-t’ho.

Sagnier proposa, de moment, que per formar una parella cal acordar, prèviament, com serà la convivència. Perquè, com és obvi, ha de ser justa i equitativa. Però llavors, quin percentatge baixaran les parelles?

I és que així, o hi haurà poqies parelles o la meva neta encara no podrà tenir els mateixos drets que qualsevol home de la seva generació. Hem d’exigir polítiques equitatives!

L’estiu també és masclista

Estava jo, l’altre dia, a la piscina distraient la meva neta tot mirant les nenes i els nens que hi fan estada durant quasi tot el matí perquè mares i pares puguin seguir treballant, quan em vaig adonar que li deia: «veus com les mares i les àvies van a buscar les nenes i els nens?» Vaig voler fixa-m’hi millor per si em traïen per golejada els meus ulls feministes. Tot i que vaig aconseguir veure un parell de pares joves entre la munió de mares, àvies i dones que potser tenien altres lligams, la meva visió era real. Em va quedar la imatge al cap. Una imatge que no necessita gràfiques de cap tipus ni enquestes ni recerques. Si hagués estat sola, jugant amb el mòbil, amb un gelat i el llibre a punt d’obrir, esperant fer la meva nedada, hauria fet una foto per a l’agència EFE de notícies. Potser abans que acabi l’estiu la faré i la titularé: «Pares i avis recollint la canalla»

És justa aquesta realitat? Gens! I jo diria que respecte a la meva mare, la dels meus fills ha empitjorat. Nosaltres jugàvem a casa i ajudàvem una mica, o molt ... La meva mare no havia de treure’s la bata d’estar per casa fent feines de la llar i tots els àpats i... per canviar-se, agafar el cotxe o a peu (que amb la calorada, pitjor)..., venir a buscar-nos potser a mig fer alguna cosa... i no havia de calcular com organitzar el dinar per tenir-lo, a l’hora, acabat de fer, sense estar covat o la carn com espardenya.

És valorada aquesta realitat? Gens! A finals d’estiu, ¿el govern reparteix caixes de bombons a les mares que han deixat de banda totes les seves necessitats per socórrer les dels altres?

Sabeu d’alguna mare amb dues criatures que en tornar de vacances, us parli de les lectures que ha fet? De les caminades precioses per la costa? Dels gelats o mojitos que s’ha pres pensant en els seus projectes?

Com aguanten les dones aquests estius? Com les meves petúnies. La pedregada de fa dies (l’estiu) les va arrossinar (rebentar). Passats uns dies, amb una mica de sol (quatre rialles) I una mica d’aigua (alguns petons o abraçades), sembla que tornen a estar igual. Però no. Els han caigut moltes fulles i se’ls han partit força brots. I les dones perden la salut, les il·lusions, els projectes... estiu rere estiu.

Jo us commino a organitzar-nos per exigir als governs que tota mare o dona que ha de passar l’estiu quasi pitjor que l’hivern i les àvies i les dones que hi col·laboren, tingui una setmana pagada, en acabar l’estiu, gratuïta per poder fer allò que més els hi plagui.

I tot això passa sense que, normalment, ningú (marits, fills, filles...) ho agraeixin i ho reconeguin com caldria. I no sols això ―com que els sembla un dret adquirit―, poden estar queixosos i fer recriminacions.

I és que, tot i que tenir cura de les criatures petites sigui d’allò més tendre, emotiu, meravellós... no ens podem oblidar que fins i tot Déu, al setè dia va descansar. Ai, però era home! Doncs això, que totes les feines tenen vacances menys la de ser dones.

Banyadors tanga masculins

Homes, ja podeu estar ben contents! Per fi teniu a punt, a Solsona, arreu i via on-line, els banyadors tanga que tant esperàveu. Era un injustícia flagrant que no poguéssiu ensenyar, a l’estiu, les vostres natges, esculpides dia sí dia també, al gimnàs, durant l’hivern.

Sé que estàveu realment envejosos de les noies que sí poden fer-ho, des de fa anys i panys i que enguany sembla que han proliferat més que els camagrocs en qualsevol racó de bosc adequat.

Per sort, una coneguda meva, que regenta una fantàstica botiga de roba interior femenina en general i, una mica masculina, s’ha dedicat aquest hivern, després de sortir del gimnàs i adonar-se de la discriminació masculina, a dissenyar ―perquè és dissenyadora―, banyadors tanga masculins. I ha tingut un èxit aclaparador. Té tantes comandes, que es passa el dia i la nit dissenyant i ha hagut d’agafar ajudants. Que també va bé perquè amb la crisi, tota feina és bona.

Si busqueu tanga a la Viquipèdia, trobareu quatre fotos de noies amb tanga (natges enlaire), i una d’un home que no ensenya natja i que al peu de pàgina hi posa tapall primitiu.

Si parlem de roba amunt o avall, encara teniu un altre problema, els homes: resulta que a les botigues no podeu comprar-vos camisetes a ran de mugrons perquè no us en fan. I, pobrics, hau d’anar sempre amb la samarreta sota el llombrígol i passar molta més calor que les dones. Perquè elles, tan si són caloroses com si són de tenir fred, per estar més maques, fins i tot llueixen aquestes camisetes al pic de la Candelera o per a la sortida mudades de Cap d’Any. Es veu que si ensenyen des de la canalera fins al bosquet d’entre cuixes, els surten més pretendents. I quins pretendents trobaran si les escolleixen per la roba que els falta! Si portessin una part del cervell al descobert, ho entendria, però un tros de tronc...

I això no és tot: ells tampoc troben ―per poder anar frescos, no fer-se tantes taques, no haver de planxar tant camal, fer unes maletes més lleugeres...―, pantalons calces a les botigues. Els seus curts, ja ho sabem ara, són sis centímetres més llargs que els d’elles. Con si no tinguessin les cames prou eixerides. Ells, pobrics, no poden ensenyar els calçotets per la part de baix. Per la part de dalt ja ho varen fer per ensenyar les marques cares ―o gomes rebregades sense tan pedigrí―, que portaven.

¿Com s’entén que les noies puguin ensenyar les calces per la part de sota, de tant curts que són els seus pantalons i ells no? No hi ha dret! I això també és discriminació. Segur que n’estarien ben contents i se’n sentirien ben orgullosos. Com elles, és clar.

A més, si passem al calçat, ells tampoc poden lluir aquells talons tan embellidors i torturadors.

Em fa patir que els homes no acabin fent un disbarat per culpa de tantes discriminacions!

I és que no es pot badar: ho tots o ningú. Dissenyadors, penseu en els homes discriminats i aconseguiu que portin tanga, talons d’agulla, pantalons calçotets i camisetes parrac.

La piscina i algunes dones àrabs

Enguany, la piscina m’ha resultat una mica trista i complicada. M’ha obligat a experimentar sentiments que no desitjo i a sentir-me malament per no ser capaç d’acceptar-los sense que em produeixin tristesa, incomprensió, ganes d’ajudar dones que van contra elles mateixes...

I no sé què puc fer per a que la seva situació no em deprimeixi. Com puc acceptar la seva moral discriminatòria?

Al jacuzzi de la piscina coberta, començada la calor, van comparèixer un parell de dones àrabs vestides de cap a peus. I tal com anaven, sense ni passar per la dutxa ni canviar-se la roba, es posaven dins l’aigua. I la seva roba no era especial per a piscines.

Un dia, una senyora va sortir de l’aigua per queixar-se. Jo també ho hauria fet perquè un dia no em van deixar entrar un xurro per a la meva neta, (que la hi posava al migdia quan hi ha poca gent i perquè a la gran passa fred tot i el neoprè), però me’n vaig estar. Tanmateix, vaig parar l’orella: la senyora es queixava perquè un dia s’havia tirat de cap a la piscina que no tocava i immediatament, l’havien renyada. Els monitors ―exceptuant una rara excepció―, en aquestes situacions, es giren d’esquena per no veure-les i no els fan complir el reglament que, amb lletres grans, està quasi a ran d’aigua.

El monitor, una vegada obligat a girar-se, va dir-li a la senyora que des de l’Ajuntament els deien que havien de deixar-les entrar. Jo suposo que més aviat era una ordre i no tanta cortesia. El cas és que tot i no portar la roba adequada, seguien entrant i a elles, ningú no els deia res.

Molt poc higiènic i gens just: jo no podia entrar un xurro dels seus i elles podien entrar amb roba de fora. Per acabar d’adobar-ho, una d’elles tenia el costum de posar el cap, no les espatlles, sota el xorro ample del jacuzzi, poc gran de mides. I llavors, del seu cap, sortia una mena d’aspersió que anava de punta a punta de les mides del jacuzzi i resultava impracticable per a ningú més. I els monitors, d’esquena. Vaig demanar-li si podia canviar el cap per les espatlles per poder cabre-hi tots i em va respondre: «tu no manda aquí»

En començar la piscina exterior, encara m’he quedat més abatuda: un antic alumne àrab, jove, amb la seva carrera d’avocat i treballant de valent, hi va cada tarda amb la seva esposa i els seus quatre fills: tres nenes i el petit hereu. Tots cinc jugant amb l’aigua i passant-s’ho d’allò més bé, tot refrescant-se en plena onada de calor. Però l’esposa estava relegada a la cadira de plàstic i vestida de cap a peus. La seva tasca: ajudar-los en tot allò que poguessin necessitar: aigua, berenar, tovalloles per eixugar-se...

I veure-la a prop meu, passant aquella calorada sense tenir dret a banyar-se, m’entristia l’estona. Per què, pobra noia, no es podia posar a l’aigua i gaudir-ne amb els seus?

I és que a mi, que em perdoni Alà, però estimava molt poc les dones. Les religions, en general, han considerat les dones com a essers inferiors, però Alà segueix entestant-s’hi.

Paula Cañellas Alba

La coneixem poc perquè amb les seves idees va morir en plena dictadura franquista? Per què el franquisme era masclista?

Dos condicions totalment negatives: dictadura i masclisme. Ambdues fan i van a fer mal.

Nascuda a Palma el 1874, va estudiar magisteri a la congregació de monges de la Puresa de Maria, l’única que existia a les Illes. El 1890, amb setze anys, ja era mestra superior de l’Escola Normal de Mestres, havent aprovat les oposicions.

Es considerada una mestra krausista i feminista.

Krause era un filòsof alemany, deixeble de Kant, que propugnava, quan a Europa ja era residual, un intent de renovació intel·lectual (per si el país podia apropar-se a Europa), especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia.

Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista obligaven a posar en contacte directe l’alumne amb la naturalesa i amb qualsevol objecte de coneixement. Per això, les classes experimentals i les excursions van passar a tenir un paper preponderant.

Per al krausisme, també va ser fonamental una educació laica i unes creences en un deu aliè a qualsevol reglamentació.

A Espanya va tenir una acollida duradora i fecunda quant a la vida artística i intel·lectual fins el 1936, quan la Guerra Civil, iniciada pel General Franco, va dispersar els seus membres més destacats. Ella no va ser represaliada pel franquisme perquè feia setze anys que havia desaparegut de l’escena pública.

La seva gran aportació a l’educació femenina de les noies, va ser el fet d’impulsar les colònies escolars femenines. Va ser ella qui va dirigir la primera experiència de colònies femenines el 1904. I va continuar amb la mateixa tasca, cada estiu, fins el 1920, quan es va retirar.

Es considerada la primera mestra feminista. Públicament sempre defensava un ensenyament idèntic per a nois i noies. Parlem d’Espanya i del 1904!

Va aconseguir, tot i algun rifi-rafe, que l’ajuntament s’hi impliqués deixant alguns locals.

També va ser la primera dona que parlà en un acte oficial a Mallorca. Impartí una de les tres conferències inaugurals de l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona del que en va ser fundadora. El projecte: proporcionar coneixements a les mares per a les tasques de la llar; preparar les alumnes per a l’ensenyament secundari, per al magisteri de primeres lletres i per a l’ingrés a l'Escola Superior de Mestres o a l'Escola Superior de Comerç o per a les oposicions al cos auxiliar de telegrafia. L’Església, temorosa del laïcisme de l'Institut, aconseguí ben aviat que l’Institut tanqués les portes.

Ella intentava inculcar a les dones que havien de tenir la seva independència econòmica per poder escollir el seu destí. I denunciava la situació de la dona espanyola, totalment sotmesa al baró, per la dependència jurídica a què la sotmetien lleis injustes i irracionals.

I és que si el feminisme, més de cent anys després, encara s’ha de fer camí, què no deuria costar-li a ella? O pitjor: pot tenir a veure amb la seva misteriosa retirada?