Enguany, la piscina m’ha resultat una mica trista i complicada. M’ha obligat a experimentar sentiments que no desitjo i a sentir-me malament per no ser capaç d’acceptar-los sense que em produeixin tristesa, incomprensió, ganes d’ajudar dones que van contra elles mateixes...
I no sé què puc fer per a que la seva situació no em deprimeixi. Com puc acceptar la seva moral discriminatòria?
Al jacuzzi de la piscina coberta, començada la calor, van comparèixer un parell de dones àrabs vestides de cap a peus. I tal com anaven, sense ni passar per la dutxa ni canviar-se la roba, es posaven dins l’aigua. I la seva roba no era especial per a piscines.
Un dia, una senyora va sortir de l’aigua per queixar-se. Jo també ho hauria fet perquè un dia no em van deixar entrar un xurro per a la meva neta, (que la hi posava al migdia quan hi ha poca gent i perquè a la gran passa fred tot i el neoprè), però me’n vaig estar. Tanmateix, vaig parar l’orella: la senyora es queixava perquè un dia s’havia tirat de cap a la piscina que no tocava i immediatament, l’havien renyada. Els monitors ―exceptuant una rara excepció―, en aquestes situacions, es giren d’esquena per no veure-les i no els fan complir el reglament que, amb lletres grans, està quasi a ran d’aigua.
El monitor, una vegada obligat a girar-se, va dir-li a la senyora que des de l’Ajuntament els deien que havien de deixar-les entrar. Jo suposo que més aviat era una ordre i no tanta cortesia. El cas és que tot i no portar la roba adequada, seguien entrant i a elles, ningú no els deia res.
Molt poc higiènic i gens just: jo no podia entrar un xurro dels seus i elles podien entrar amb roba de fora. Per acabar d’adobar-ho, una d’elles tenia el costum de posar el cap, no les espatlles, sota el xorro ample del jacuzzi, poc gran de mides. I llavors, del seu cap, sortia una mena d’aspersió que anava de punta a punta de les mides del jacuzzi i resultava impracticable per a ningú més. I els monitors, d’esquena. Vaig demanar-li si podia canviar el cap per les espatlles per poder cabre-hi tots i em va respondre: «tu no manda aquí»
En començar la piscina exterior, encara m’he quedat més abatuda: un antic alumne àrab, jove, amb la seva carrera d’avocat i treballant de valent, hi va cada tarda amb la seva esposa i els seus quatre fills: tres nenes i el petit hereu. Tots cinc jugant amb l’aigua i passant-s’ho d’allò més bé, tot refrescant-se en plena onada de calor. Però l’esposa estava relegada a la cadira de plàstic i vestida de cap a peus. La seva tasca: ajudar-los en tot allò que poguessin necessitar: aigua, berenar, tovalloles per eixugar-se...
I veure-la a prop meu, passant aquella calorada sense tenir dret a banyar-se, m’entristia l’estona. Per què, pobra noia, no es podia posar a l’aigua i gaudir-ne amb els seus?
I és que a mi, que em perdoni Alà, però estimava molt poc les dones. Les religions, en general, han considerat les dones com a essers inferiors, però Alà segueix entestant-s’hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada