divendres, 17 d’agost del 2018
Josep Baiget i Cabestany
Va néixer a Castellnou de Seana l’abril de 1943. El pare era
paleta i, com que era el gran de la família, portava l’empresa
familiar.
El Josep va començar els seus estudis al poble, però, als
catorze anys, en morir el seu pare, la seva vida va fer un gir
inesperat. Ell havia estudiat pensant, com tenia previst la família
per les seves bones notes, que faria arquitectura. Però en
faltar el pare, la mare va parlar amb el capellà del poble i li va
aconsellar que fes Magisteri perquè era la manera més ràpida
de guanyar-se la vida. El mateix mestre el va matricular a l’Escola
Normal de Lleida —un palauet tronat que hi havia a la
Rambla d’Aragó.
Cada dia agafava el tren per anar fins a Lleida. Al tren hi
havia altres xicots i noies de les rodalies. La mare li preparava
la carmanyola —una cistelleta de vímet—, i juntament amb
altres xicots, dinaven a la mateixa aula.
Als disset anys va acabar Magisteri i no va poder continuar
els estudis perquè a casa no hi havia prous diners. Mai no es
va sentir frustrat per no haver pogut estudiar arquitectura.
Llavors va demanar plaça de mestre.
Li van donar la plaça de Peramola i s’hi va presentar. En
arribar al poble, s’hi va trobar un altre mestre —que era el
que tenia la plaça i havia tornat de fer el servei militar, però
no havia informat de la seva incorporació. Se’n va tornar cap
a Lleida i, a la Delegació, la cap de personal li va dir que a
Solsona s’havia mort un mestre de càncer i que hi havia una
altra plaça lliure.
Per a la plaça de Solsona, a l’Escola del Sagrat Cor, es necessitava
el permís del bisbat, perquè era un patronat. Ell se’n
va anar a veure el rector, mossèn Balaguer, i aquest el va enviar
a parlar amb mossèn Ferran. Mentrestant, ell va telefonar
al mossèn de Castellnou de Seana —perquè el coneixia—, per
informar-se sobre la seva persona. Com que li va dir que era
un xicot que valia, quan el Josep va tornar d’haver parlat amb
mossèn Ferran, ja tenia el paper signat pel bisbe Tarancón.
Però quan va tornar cap a Lleida per signar els papers, la
mateixa cap de personal li va dir que tenia bones notícies:
«Te han nombrado maestro de Llessui». Llavors el va enviar a
veure l’inspector que li va corroborar que havia d’anar a Llessui
i, a més, li va reblar amb ganes d’espantar-lo: «sàpigues
que et vigilarem amb lupa».
Va quedar ben estranyat però, després, a Llessui, li ho van
explicar: el mestre anterior s’havia enamorat de la mestra i, en
un primer moment, la relació havia funcionat bé. Però al final,
havien acabat molt malament i havien calat foc a l’escola. Les
aules les havien pogut refer amb certa rapidesa, però els pisos
dels mestres havien quedat força malmesos i encara no s’hi
podia viure.
I el Josep va haver d’anar a dispesa. El va acollir un matrimoni
sense fills que el va tractar molt bé. Però el que havia de
pagar, tot i no ser car, era més que el que cobrava per fer de
mestre. Per això, tots els mestres completaven la seva jornada
laboral treballant moltes hores per poder arribar a fi de mes.
Per arribar a Llessui, s’havien de passar moltes peripècies.
Aquest poblet estava, en aquelles èpoques, com a la fi del
món. Ell agafava el tren de la Pobla, a Lleida —que ja venia de
Barcelona. Aquest tren tenia el mal nom de «platillo volante».
En realitat, de Barcelona a Lleida, sí que anava ràpid, però a
Lleida li canviaven la màquina moderna per una de les velles,
que anaven amb carbó, i li treien alguns vagons. Quan arribava
a la Pobla, els viatgers feien olor de fum i tenien la camisa
bruta. A Sort s’hi havia de fer nit. Tots els mestres d’aquella
zona agafaven el mateix tren i es reunien a la Fonda Can Borrella
per sopar plegats i dormir una estona. A les quatre de la
matinada, el sereno els picava a la porta i els despertava per
poder agafar el camió que repartia la llet a tots aquells pobles.
D’aquest camió en deien «el botellot». S’asseien darrere,
amb els bidons, sobre una manta o un tendal. El camioner
anava parant a cada poble, on baixava un mestre, i feia petar
la xerrada amb el pagès a qui deixava els bidons buits per a
la llet. El Josep era l’últim d’arribar perquè era el que anava
més lluny. Tot i llevar-se a les quatre de la matinada, arribava
just per netejar-se una mica i començar les classes. El camió,
tornava a marxar de Llessui, havent canviat els bidons buits
pels plens. I refeia el camí recollint, a cada poble, els bidons
plens de llet. Era un viatge tan fatigós que els mestres només
el feien per Nadal i per Pasqua.
El «botellot» completava els seus guanys fent de recader.
Solia portar també medicaments o bé robes fetes a ciutat, per
modistes o sastres.
A l’aula no hi havia gran cosa: les obres del padre Manjón
i Jesucristo, modelo de maestro, que eren a totes les escoles.
També hi havia algun mapa vell i llibres que no servien per
a res. Amb ganes de treballar, va començar a fer les classes
sense cap intenció de fer la competència a ningú. Però l’altra
mestra ja era una senyora gran i als pares els va semblar millor
anar canviant els seus fills de classe. D’aquesta manera, se li
va emplenar l’aula; hi tenia nens des dels sis anys fins a l’edat
que convenia.
En aquella època s’havien fet molts pantans i a les escoles
dels pobles hi havia força canalla. Tots els pobles tenien la
seva caserna de la Guàrdia Civil, la seva capella, el xalet de
l’enginyer del pantà i l’escola. A Llessui, també hi havia molts
nens i nenes. I aquella mestra gran se n’hi havia anat perquè
la seva escola anterior havia quedat inundada per les obres
d’un pantà. A prop de Llessui hi havia el de Sant Antoni i el
de Tarradets.
El Josep, amb divuit anys, va tenir uns quaranta alumnes
a la classe. Era moltíssima feina però, com si fos poc, encara
als vespres es va dedicar a ensenyar a llegir i escriure a tots els
adults que hi van estar interessats. Per aquesta feina extra, li
van pagar una misèria.
Com que les classes li anaven bé, més endavant, els pares
li van demanar si podia preparar alguns alumnes per fer l’examen
d’ingrés. I així va ser com va arribar a treballar pràcticament
tot el dia: en acabar l’horari normal, agafava, abans de
fer els adults, els nens d’ingrés. I al matí, abans de dinar, quan
plegava la canalla, els tornava a fer classe. Pràcticament es
passava el dia dins l’aula.
Per acabar de complicar-ho, en aquells temps, Franco va voler
acabar amb l’analfabetisme i va convocar unes oposicions
de mestres. La idea era que, de les vint-i-cinc places que es
convocaven, un percentatge força alt hauria d’anar a l’alfabe-
tització d’arreu de la Península. Als de Lleida els tocaria anar
a Las Hurdes.
I a tota aquella feinada, va haver d’afegir-hi la de preparar-
se per a les oposicions. Es va posar a estudiar de nit i va
tenir sort de la senyora de la casa que, en acabar les classes
dels adults, li feia una mica de ressopó per aguantar les hores
d’estudi.
La llum elèctrica va ser un problema per poder estudiar
a aquelles hores. Cada poble es feia la seva llum segons les
seves necessitats. Quan l’aigua del riu Pamano, que abastia
Llessui, es gelava, només arribava al molí la que podia córrer
per sota del gel. Als vespres, era quan s’encenien més llums
perquè els pagesos baixaven a les corts per arreglar el bestiar
abans d’anar a dormir. Llavors el Josep ja sabia què havia de
fer. A cada casa hi havia un plafó amb unes quantes clavilles
amb dos forats cada una per poder connectar-hi els endolls; si
la llum baixava, s’havia de canviar l’endoll de clavilla i provar
quina era la que connectava més corrent. Quan els pagesos
acabaven la feina, s’havia de canviar una altra vegada perquè,
si arribava massa corrent, les bombetes es fonien. S’havia d’es-
tar molt a l’aguait: perquè les bombetes no s’entristissin —com
ho deien al Pallars—, o perquè no es fonguessin. Amb la ràdio
passava el mateix: si no vigilaven, es podien quedar sense aparell.
A Llessui sempre escoltaven ràdio Andorra perquè era la
senyal que els arribava millor i perquè era en català.
En aquestes estava el Josep quan li va passar l’inspectora i
li va dir que havia fet una barbaritat. Ell i la mestra s’havien
posat d’acord —perquè a totes les cases tenien vaques— en no
donar «la llet americana». La guardaven i, de tant en tant, els
la repartien. Però cada mes havien de declarar què n’havien
fet; i la mestra, que era la que signava els papers, havia posat
que la repartien entre els vailets.
La inspectora, en realitat, hi havia anat perquè havia tingut
una denúncia del poble veí dient que la mestra no anava a l’es-
cola. El Josep li va dir que sí que hi anava, però ella ho havia
de constatar i el taxista, com que havia nevat, no l’hi havia volgut
portar. Llavors li va demanar a ell que l’hi acompanyés a
peu. Hi havia uns vint minuts de baixada. La dona portava un
abric de pell llarg fins als turmells i sabates de taló. El Josep
la va advertir que no era indumentària adequada, però no hi
va haver res a fer i es va entestar a fer-ho igualment. I com
que necessitava l’ajuda del Josep, va deixar expressament la
sentència de la barbaritat per a la tarda. Després de la fatigosa
baixada, van trobar la mestra a l’escola fent classe, i no va
passar cap peripècia. Però la tornada va ser molt accidentada:
la inspectora no podia pujar per aquells camins tan costeruts
i va acabar demanant ajuda al Josep; se li va penjar del braç i
va haver d’anar empenyent-la perquè pogués arribar fins dalt.
Aquesta inspectora —que es deia Bienvenida i li deien
«Malvenida»—, tenia males puces. A la tarda, per solucionar
el conflicte de Llessui, hi va fer anar l’agutzil, el capellà,
el jutge i l’alcalde. I a tots plegats, els va explicar que encara
que hi hagués vaques, la llet s’havia de repartir igualment.
Va fer aixecar acta al Josep i li va dir que havien de tenir
«el siguiente menaje: olla, cazos, cucharas…». Els va exigir
de posar una lleixa per deixar tots aquests estris i un ganxo
per a cada nen per poder penjar-hi la bata i una bossa amb
la tassa i la cullera per prendre’s la llet. L’endemà mateix,
van posar la lleixa i la mestressa de la casa on ell s’estava
els va començar a preparar la llet. Ho van seguir fent durant
un temps, però quan el Josep es va trobar amb un altre
mestre que li va dir que ho podia tornar a espaiar i repartir
entre la canalla de tant en tant, s’hi va tornar a apuntar.
Això sí, amb la precaució de no escriure-ho en cap paper.
Aquesta llet provenia del SEAN, el Servicio Español de Alimentación
y Nutrición.
També va tenir un inspector de la Falange que li va retreure
que no tenia la consigna a la pissarra. Aquesta consigna
cada dia era diferent, però eren de l’estil: «Por el imperio hacia
Dios; Dios me lo da, Dios me lo quita, estamos en paz…»
Estudiar per a les oposicions, a aquelles hores, no va ser
gens fàcil, però el Josep pensava en Las Hurdes i no defallia.
Per Pasqua es va examinar i va treure el número set. A partir
del dotze, van haver d’anar cap a Las Hurdes.
El diari de Lleida va publicar les llistes d’aprovats. A Solsona,
mossèn Balaguer ho va llegir i va telefonar ràpidament al
capellà de Castellnou per dir-li que si el Josep hi volia anar, li
guardaven la plaça.
Abans, però, mossèn Balaguer, que no feia puntada sense
fil, havia telefonat a mossèn d’Altron —prop de Llessui—, per
saber com treballava el Josep. El mossèn, que era rellotger, el
coneixia personalment perquè al Josep se li havia mullat el
rellotge amb l’aigua del riu i li havia portat a arreglar. L’informe
del mossèn va ser molt bo i al setembre ja va començar a
treballar a Solsona.
Llavors, de l’escola de Solsona se’n deia Escuela Nacional
Parroquial del Sagrado Corazón —però era coneguda com els
Dominics, per estar al seu edifici, o també com els «Hermanos
». Per als xicots, hi havia tres mestres: el senyor Padullés,
el senyor Juvells i ell. Els va passar l’inspector —el que havia
estat al seu tribunal d’oposicions i el tenia ben considerat—, i
els va dir que havien de tenir l’escola més néta. Es veu que les
fulles seques entraven amb molta facilitat i ningú no tenia cura
de treure-les.
Amb la Llei General d’Educació (LGE) de l’any setanta es
va establir l’obligatorietat i la gratuïtat de l’educació bàsica
fins als catorze anys i es va introduir l’EGB, el BUP, el COU
i l’FP.
Amb aquests canvis, l’Escola es va quedar petita i van haver
de pujar cap a l’edifici del Seminari. A les Escoles Nacionals ja
els estaven fent l’edifici nou. A més, es va muntar l’Escola Llar,
que va durar fins a la LOGSE.
L’inspector que havia estat al seu tribunal, cada vegada que
el veia, el burxava perquè estudiés una carrera i es va decidir
per anar a la Universitat de Barcelona, on va començar Història.
Hi podia anar poc, però li deixaven els apunts. Amb
tot, com que estava força incomunicat, quan hi havia canvis
d’exàmens no se n’assabentava i va veure que li resultava molt
complicat. Quan van inaugurar la UNED de Cervera s’hi va
matricular i es va treure la llicenciatura de Pedagogia per si
mai volia presentar-se per inspector.
Com que el Josep s’havia casat amb la Mercè Bonany (que
ja hem vist en un capítol anterior), i ja tenia tres fills, per estudiar
es va instal·lar a les golfes de casa i hi va passar moltes
hores. Quan va haver acabat, com que havien fet obres per
arreglar la casa, i el títol era molt car —cinc mil pessetes de
les de finals dels seixantes—, de moment no se’l va treure. Fins
que la tieta Ramona de Cal Manyà se’n va assabentar i la hi
va pagar.
El curs 1971-1972, com que l’inspector era molt catalanista,
ja els va deixar fer algunes classes en català. Aquell any compartia
curs amb l’Araceli Pérez (que també veurem en aquest
llibre); i ella va fer el castellà de les dues classes i ell va fer el
català.
Llavors, l’inspector del seu tribunal d’oposicions, el senyor
Brugulat — que era un home seriós, però un tros de pa—, el
va animar a presentar-se a les oposicions d’inspector. Eren per
concurs de mèrits i s’havia de presentar un projecte. A Lleida,
s’hi van presentar trenta-set candidats i ell va treure el número u.
I va anar d’inspector a Solsona. A més, li tocaven les zones
de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El despatx, el tenia a la Seu d’Urgell,
on passava els dilluns fent paperassa. La resta de la setmana,
li tocava viatjar. Aquesta plaça era una de les de «zonas
especiales», perquè també s’havia de tenir cura de les escoles
espanyoles d’Andorra.
El senyor Brugulat tenia la Inspecció d’Andorra i durant
aquell temps es van relacionar força. El Josep li pujava el DOG
i ell li preguntava les xafarderies de Lleida mentre feien una
mica de tertúlia.
A la Seu, com a inspector, s’hi va estar uns catorze anys. Hi
tenia molta feina, però hi estava bé. Per estar més a prop dels
de casa, es va mirar la plaça de la Segarra, que s’havia de completar
amb una zona de Lleida. Va passar-se a Lleida i llavors
va decidir que volia ser inspector de plaça, com els d’Hisenda
o Treball —i no de número per concurs de mèrits, com era. Va
tornar a posar-se a estudiar i se n’hi anava al Serrat, la caseta
que la família té als afores de Solsona, a tocar de l’institut.
Com que havia d’estirar les cames de tant en tant, sortia a
fora i recitava en veu alta els temes. Eren uns tres-cents vint. I
com que feia de peripatètic, va avisar els veïns que no se n’estranyessin
si el veien parlar sol, perquè repetia en veu alta, tot
caminant, els temes que ja s’havia estudiat.
Quan van convocar oposicions a Madrid, s’hi va presentar.
La primera vegada no les va treure, però la segona sí. Els que
tenien deu anys d’inspecció, com era el seu cas, els eximien
de la part pràctica. No hi havia nota i no podien saber quin
número havien tret.
En realitat, havien convocat només quinze places per a tot
l’Estat, però van acabar donant-ne disset perquè van colar dos
inspectors per influències.
Quan va haver acabat aquestes oposicions, el Josep —que
s’havia passat tota la vida estudiant—, juntament amb altres
inspectors, van plantejar-se l’opció d’estudiar Dret perquè a
la seva feina, moltes vegades, per poder expedir alguns documents,
els resultava molt útil tenir coneixements en lleis. I
també es va treure la carrera de Dret.
A la plaça de la Segarra-Lleida hi va estar molt bé. Amb
tot, passats cinc anys era obligatori canviar de plaça. Aquesta
norma venia de La Hermandad de San Paciano, patró dels inspectors.
Deia que no es podien quedar massa temps en una
plaça perquè coneixien massa la gent.
I se’n va anar cap a la Noguera, on va passar cinc anys més.
Després, com que li agrada molt la muntanya, va demanar
el Pallars. Ell era inspector amb especialització en avaluació,
normalització lingüística i educació especial. Va ser la seva
última plaça.
Per la jubilació va estar molt content. A la Conselleria li
van fer un acte, amb altres inspectors, i li van fer una placa i
regals. Al Pallars, li van fer un dinar organitzat pels directors
dels centres educatius. I la jubilació solemne va ser a Lleida a
l’Hotel Comtes d’Urgell.
Al Josep, com a inspector, li van passar un munt d’anècdotes.
Algunes de molt curioses. Una vegada, un alcalde li va
telefonar a casa perquè volia fer l’escola més gran. En dir-li
que no, es va enfadar tant que li va dir que es vendria l’escola.
A la Cerdanya, hi va trobar un mestre enamorat de les innovadores
idees pedagògiques de Célestin Freinet. Tant sí com
no, les volia dur a terme. La gent del poble no ho volien i se li
van enfadar moltíssim. Hi va haver tal enfrontament que el va
haver de canviar de poble per evitar problemes més grans. De
manera preventiva, el va enviar a un poble més petit.
També n’hi va passar una de molt trista, que sempre ha recordat:
a Lleida, hi havia un mestre que abusava d’una nena.
Quan el director se’n va assabentar, el va avisar immediatament.
A casa, la nena no havia dit res, però l’havien notat
estranya. Al final, quan el mestre va confessar el seu delicte, li
va fer un expedient disciplinari, li va treure un mes de sou i el
va enviar a una Aula Taller de xicots.
Per canviar el to, també n’hi va passar una de divertida: un
alcalde que ja era gran el va anar a veure perquè la mestra,
quan mataven el porc al poble, portava els nens a veure-ho.
L’alcalde li explicava com ho havia de fer perquè aquella mestra
no portés els nens a la matança i el Josep li va proposar de
canviar de feina. Amb aquesta enginyosa sortida, l’alcalde va
desistir de la seva intenció.
També es va trobar amb alguna situació complicada: un
dia, va anar a un centre i la mestra de pàrvuls, que ja era gran,
li va treure el carnet de Convergència i li va dir que era del partit
del govern. Ell li va fer desar immediatament i li va dir que
faria veure que no ho havia vist, però que no ho fes mai més.
El Josep va suposar que la mestra estava una mica espantada
i que ho havia fet com volent dir-li que no la renyés per res.
I finalment, una de patriòtica: quan feia pocs anys que estava
a Solsona, encara als Dominics, si tenia els nens petits
i se li cansaven, els feia cantar una mica. Els va ensenyar a
cantar «L’Emigrant». Un dia, el va anar a veure el bidell de
l’Ajuntament i li va dir que no els fes cantar més aquella cançó.
Segurament, algú que l’havia sentit l’havia denunciat perquè
en aquella època es feien les classes en castellà. I l’alcalde, el
Sr. Serra Forn, hi va enviar el bidell per no donar-hi massa
importància, però per fer-li-ho saber. No la va fer cantar més.
El Josep, jubilat, dedica força estones al seu hort, amb l’ajuda
del seu fill Ramon, amb qui també fa llargues caminades.
També es dedica a la família i, els divendres —dia de mercat
a Solsona—, esmorza amb els seus amics. Li agrada viatjar i
assistir a les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària.
diumenge, 12 d’agost del 2018
Claustre Bernadó i Travesset
Va néixer a Solsona el 1943. Porta el nom de moltes solsonines
perquè és el de la patrona de Solsona: la Mare de
Déu del Claustre. Era la gran de dues germanes i els seus pares
—que tenien una botiga de robes, Cal Cotillaire— es pensaven
que havia de continuar el negoci. Aquest renom de la botiga
venia de la tieta, que havia après l’ofici de cotillaire, però
que en casar-se havia deixat de treballar.
De ben petita, a la Claustre, ja la feien ajudar a plegar papers
i lligar cordills. En aquella època, les comandes de roba
arribaven embolicades en paper i encordillades. I tot, absolutament
tot, s’havia d’aprofitar. Per tant, els papers els havia de
plegar com si fossin les pàgines d’un llibre i procurar desarrugar-
los tant com es podia; els cordills els havia de convertir en
petits cabdells. I tot desat i ben a punt per a quan es necessités.
Amb els anys, va ser la seva germana Genoveva qui es va
dedicar al negoci familiar.
Ella solia acompanyar el pare a les fires de Cardona, de Su,
de l’Hostal Nou i per les rodalies de Solsona. Però als dotze
anys, si era la mare la que anava amb el pare a la fira, ella es
quedava a la botiga, amb les dependentes, com a representant
familiar.
La Claustre va estudiar a les Monges de Solsona fins als
catorze anys. El batxillerat el feien lliure i s’anaven a examinar
a Tarragona. Ella va ser l’última generació de Solsona que va
anar a examinar-se tan lluny, perquè després ja ho van poder
fer a Lleida, que quedava molt més a prop. Havien d’esforçarse
molt per aprendre, però les preparaven bé, perquè les alumnes
del Col·legi no suspenien.
La Claustre formava part d’una colla de noies que es portaven
sempre molt malament. Tenien de prefecta d’estudis (el
que ara seria la cap d’estudis) la madre Palmira. Probablement
va ser la primera monja que va arribar a Solsona amb
títol de Magisteri. Li’n van fer de tots colors! Li aixecaven la
toca —fet que estava terminantment prohibit— per veure-li
els cabells i per fer-la empipar —cosa que sempre aconseguien.
Amb tot, la madre Palmira, per controlar-les una mica,
a l’autora de torn d’aquella falta de respecte, li deia: «Tengo
permiso de su padre para darle una bofetada». Però mai no
els en va donar cap. Feien mil poca-soltades! S’amagaven als
confessionaris a menjar regalèssia, o s’embotien a les corts de
porcs, o s’endinsaven cap a la clausura —també prohibit— a
les hores de classe.
Un dia, van fer un ninot de paper molt ben dibuixat i pintat
—amb bufanda inclosa perquè feia molt de fred—; el van
retallar i el van enganxar a l’abric d’una companya de classe.
La noia va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot
penjat i va passar pel bell mig de Solsona amb la burla a
l’esquena. Molta gent la va veure. A la tarda, a l’hora de tornar
a entrar a classe, la companya escarnida va arribar amb
la seva mare i la seva àvia perquè anaven a queixar-se. La
madre Palmira les va tenir tota la tarda a l’expectativa sense
dir-los res per posar-les ben nervioses. Però elles mai no se’n
posaven. A l’hora d’acabar les classes, els va preguntar qui ho
havia fet. Elles havien amenaçat totes les companyes perquè
no diguessin res i totes van restar callades. Llavors, la madre
Palmira les va posar a copiar el següent text: «Me he reído y
me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha
quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que
soy la persona más mala que se puede concebir.» I les va tenir
a totes copiant fins a les nou del vespre!
Ni amb aquestes peripècies escarmentaven. Quan la madre
Palmira s’esforçava per portar-les d’excursió —fet que li costava
perquè es marejava moltíssim i sempre acabava vomitant—,
elles, que no es marejaven, no paraven de tocar el timbre que
hi havia a l’autobús per avisar que algú es marejava. I la madre
Palmira s’havia d’aixecar per renyar-les i encara es marejava
més. El conductor de l’autobús, que se’n compadia, perquè la
deixessin tranquil·la una estona, els feia cantar el «Crec en un
Déu».
La Claustre era una noia molt extravertida i poc donada a
l’assossegament. Una altra monja, la mare Freixes, li deia que
mai no es fes monja perquè no en tenia el caràcter. I ella ja ho
sabia, que no se’n faria.
Quan ella va ser mestra, es va adonar que si hagués tingut
alumnes com ella, segurament hauria acabat plegant. Amb tot,
era molt bona estudiant i no li costava gens d’aprovar. Però una
vegada, a Tarragona, van suspendre totes. Elles tenien un llibre
amb lletra gran i lletra petita. Les monges els deien que no calia
que s’estudiessin la lletra petita; però en arribar a l’examen els
va sortir la lletra petita —Principios de la balanza hidroestática—
i cap d’elles va aprovar l’examen de física i química perquè
no sabien la resposta de lletra petita.
Una altra anècdota dels seus estudis li va passar amb l’examen
de llatí. A ella, aquella assignatura no li agradava gens i
no se la volia estudiar. Mossèn Torres li va dir que no es podia
presentar a l’examen perquè no en sabia gens. Ella va anar
igualment a Tarragona perquè no li podia dir al seu pare que
no es podia presentar perquè no havia estudiat l’assignatura.
L’examen de llatí era oral i els va tocar un professor andalús
que obria el llibre per on s’esqueia i preguntava el primer que
veia a la pàgina. A les que no s’ho sabien, les solia insultar. A
ella, va començar preguntant-li el seu nom i cognoms. Quan
li va respondre que es deia Bernadó, ell li va dir que tenia el
mateix nom que un torero famós de l’època. I la Claustre, amb
aquella desimboltura seva, i sense ser veritat, li va dir que era
el seu oncle. La madre Palmira, des del darrere, mentre escoltava
aquelles falses respostes, sofria i no parava de resar. Com
que el professor andalús devia voler explicar que havia examinat
una neboda del famós torero, li va fer una pregunta molt
fàcil. La Claustre l’havia sentit a dir moltes vegades a la classe,
i se la va saber. I li va posar ja l’aprovat. Llavors hi va afegir
que amb una altra pregunta li posaria notable, i li va tornar a
fer una pregunta molt fàcil que ella també havia sentit moltes
vegades a la classe. Per acabar-ho, li va proposar una altra pregunta
per tenir l’excel·lent, i la Claustre li va dir que amb un
notable estava molt contenta i que no calia. La madre Palmira
va quedar ben esgarrifada: hi havia nenes que, sabent-ne molt
més que ella, només havien aprovat.
Quan va haver acabat quart de batxillerat, va dir als de casa
seva que estava cansada d’estudiar i que no volia seguir més
estudis. Llavors li van dir que cap a la botiga, però ella va dir
que tampoc no li agradava. Els pares no sabien què fer amb
ella i van parlar amb el doctor Viladot, que els va aconsellar
en un altre sentit. De resultes de la conversa, van acabar comprant-
li l’Hostal del Guiu, perquè s’hi pogués guanyar la vida.
Com que ella no coneixia el negoci, van llogar un matrimoni
perquè li ensenyés l’ofici. La Claustre va estar tot un any a les
ordres d’aquella parella, però a l’agost li va demanar a la seva
mare que la deixés tornar a estudiar. Perquè aquella feina, a les
ordres d’uns que manaven més que ella, li va semblar com si fos
fer de criada. A més, els diumenges també havia de treballar.
Tot i que la família va perdre molts diners, no s’ho van fer dir
dues vegades i la Claustre va marxar cap a Tarragona a estudiar
Magisteri a l’Escola Normal i es va quedar interna a les
Monges, al Col·legi de l’Ensenyança.
La superiora —que volia que totes es fessin monges—, com
que s’adonava que ella no mostrava cap inclinació, li solia dir:
«Dios le llama y usted no le escucha».
Després, veient que ella no reaccionava, li va proposar un
estadi menys elevat, el de congregant; i la Claustre li va pre-
guntar què havia de fer. No es podia anar amb màniga curta,
ni a la platja, ni a ballar… I va respondre que no ho podia ser
perquè a casa seva li deixaven fer totes aquelles coses. A partir
d’aquell moment, li van fer la vida impossible.
Un dia, a l’hora de llevar-se, es va trobar malament i li va dir
a la seva prefecta. No li va fer cap cas i la va fer anar a missa.
Com que estava força enfebrada, la Claustre es va desmaiar.
Mig recuperada se’n va anar cap al llit i fins a les onze del matí
no va passar ningú a veure com estava.
Per aquest motiu va marxar de la residència de monges.
Llavors, va aprofitar que els professors de la Normal eren els
mateixos que els de batxillerat i es va matricular per lliure a
Batxillerat. Com que els professors la coneixien, era com si fos
alumna oficial. I es va treure els dos títols: el de batxillerat i el
de Magisteri.
Va tornar cap a Solsona i va fer una substitució d’un mes
a les Escoles Nacionals. Després li van donar plaça per dos
anys a l’escola del Miracle, que era un patronat. Hi va estar
molt bé i hi tenia molt material. S’hi quedava a dormir perquè
li deixaven una cel·la de les que llogaven a l’estiu. Als vespres,
feia classes per qui es volgués treure el Certificat d’Estudis Primaris.
Era l’època que Franco volia eradicar l’analfabetisme.
Hi havia persones a les quals, sense saber ni llegir ni escriure,
només signar, ja els el donaven.
Ella tenia ganes de tornar algun dia entre setmana a casa
seva i va conèixer uns homes, que treballaven al Miracle, i
tornaven cada tarda cap a Solsona. Els va demanar per poder
anar amb ells i li van acceptar el tracte. Però com que tots eren
homes, la van criticar tant, que no va poder tornar amb ells
cap a Solsona mai més.
Durant aquests dos anys, la Claustre va festejar amb el seu
promès, Josep Grau, un xicot de la colla a qui coneixia des de
sempre perquè vivia molt a prop de casa seva. Sis mesos més
tard es van casar i, al cap de nou mesos justos, va arribar el fill
gran, l’Andreu. Ella estava molt amoïnada perquè si se li avançava
la criatura i naixia abans de temps, l’haurien criticat moltíssim.
Setze mesos més tard, va arribar l’Eva, la filla petita.
La Claustre, amb tot, també havia començat a preparar
oposicions i, quan van convocar-les, es va presentar. Algú volia
la seva plaça i la van suspendre. La segona vegada que es
va presentar, fent-ho més malament que la primera, va tenir
el número dos. Als que aconseguien les primeres places, els les
donaven com a definitives si demanaven rurals; però no podien
canviar en dos anys. Els que havien tret els números finals,
sense ser definitives, podien quedar-se a Solsona.
El dia que havia d’anar a escollir plaça, va donar a llum la
seva filla Eva. Hi van anar el seu pare i el seu marit. De Lleida,
només quedava la Vall d’Aran, Josa del Cadí i la Molsosa. El
Sr. Viladrich també hi era perquè la seva filla M. Antònia també
concursava; ell va donar per fet que agafaven la plaça de la
Molsosa perquè era la que quedava més a prop de Solsona, i
així els ho va comentar. El pare i el marit de la Claustre mai no
havien sentit a parlar de la Molsosa i li van agrair moltíssim
la informació.
A la Molsosa, s’hi va estar dos anys. Hi havia d’anar amb la
filla de pocs mesos i amb l’Andreu, d’un any i mig.
Com que encara no havia treballat dos-cents quaranta dies,
no tenia cap dret de maternitat. El seu marit va anar a prendre
possessió del càrrec i ella va anar a veure l’inspector. Aquest li
va aconsellar que posés una noia que fes de mestra al seu lloc,
fins per Nadal. Ell faria la vista grossa i no passaria a fer cap
inspecció fins a aquella data, però després de Reis, de totes,
totes, s’havia d’incorporar.
Ho va fer així, però tres tardes a la setmana pujava a ajudar
la mestra. Això era una pràctica molt comuna en aquella
època; el que ja no ho era tant, era donar tot el sou a la mestra
llogada, i la Claustre ho va fer així.
Quan es va incorporar, li van dir que podia anar a una casa
que tenien tres noies per estudiar i que la podien ajudar a cuidar
els seus fills. Aquesta casa, tot i ser la més propera, quedava
a dos quilòmetres de l’escola. I en aquells moments estaven
fent obres per engrandir les granges dels porcs. El dia que hi
va arribar amb tot el carregament d’ella i de la seva canalla,
una noia de la casa li va dir: «la casa sí que l’engrandim, però
pels porcs». La Claustre va plegar tot el seu bagatge i se’n va
anar de la casa. Després va informar l’alcalde que no es podia
quedar en aquella casa. Que quan tinguessin un lloc per a ella,
ja tindrien escola, però de moment, se n’anava. Aquest va fer
gestions perquè es pogués instal·lar a la rectoria; estava just al
costat de l’escola i el rector no hi vivia durant la setmana. Ella
li va assegurar que el divendres, quan arribés, ho trobaria tot
impecable. Però el rector va respondre que no volia sentir olor
de dona a casa seva i que ni parlar-ne. Llavors, el Sr. Puigpelat
de la Molsosa li va oferir casa seva, que estava a uns cinc quilòmetres
de l’escola per camí de bosc. Es va emportar el seu fill
gran i va deixar la nena amb la mare de la seva sogra. No va
poder veure com la seva filla començava a caminar ni escoltarli
les primeres paraules.
Allí li van deixar la casa dels masovers, però al cap de tres
setmanes, la mestressa es va compadir d’ella i li va dir que
s’instal·lés amb la família a la casa gran. Encara ara els està
molt agraïda perquè li van cuidar el nen i, a més a més, no li
van cobrar res de dispesa. Durant aquesta època, a l’escola, ja
es treballava amb fitxes. Els llibres eren en castellà i algunes
classes es podien fer en català, fins i tot quan hi anava l’inspector.
Al cap de dos anys, va haver de tornar a triar i va agafar la
plaça de l’Hostal Nou. L’escola era normal, però per anar al
vàter encara s’havia de sortir a fora; tenia un vàter turc sense
porta, només una teuladeta. L’estufa era de llenya, que la portaven
els pares, i com que sempre hi havia discussions, en van
posar una d’escorça, que la pagava l’Ajuntament. Amb tot, no
tibava prou i sempre passaven fred. Es va queixar a l’alcalde,
però no li van fer cap cas. Llavors, la Claustre es va espavilar
per aconseguir el seu propòsit: va posar dues nétes de l’alcalde
al més allunyades possible de l’estufa. Quan les nenes es van
queixar a casa, van posar una altra estufa immediatament.
Després també van fer una comuna nova perquè no haguessin
de sortir a fora i gelar-se per anar al lavabo.
En total, hi va tenir quaranta–dos alumnes de primer fins
a vuitè. Els feia treballar per nivells. Repartia la pissarra en
tres parts i posava feina per als tres nivells. Mentre dos feien
els deures, ella atenia l’altre. Ella trobava les escoles de pagès
meravelloses perquè els més grans ajudaven els més petits. I en
deia «escola de prínceps» i «petit paradís». En té molts bons
records.
A l’Hostal Nou, li va tocar de substituir una mestra que
no havia caigut bé i a ella, només per fer la feina de manera
normal, ja la van trobar extraordinària. A més, com que amb
el seu cotxe arreplegava els xiquets als trencalls de les seves
cases, i els facilitava l’arribada, li van fer molts regals.
Conjuntament amb un capellà que era molt actiu, també va
col·laborar a organitzar les caramelles; però només es van fer
un any. Amb els diners que van guanyar, va anar amb tots els
nens de tercer fins a vuitè a Mallorca. Ella només tenia trenta
anys i, quan va arribar a l’hotel, li van dir que era una irresponsable
per anar-hi sola. Resultava que la setmana anterior
s’havia perdut una nena i tothom tenia por. A ella, li’n van fer
agafar i es va passar les tres nits vigilant.
Quan va ser a l’Hostal Nou, la Claustre ja s’havia comprat
un cotxe, un Seat 850, i recollia i portava els nens de les cases
properes que anaven a l’escola. A vegades, n’havia arribat a
portar fins a tretze. La Guàrdia Civil mai no li va posar cap
multa.
Després va tenir una comissió de serveis a Solsona, a les
Nacionals. Va fer segona etapa i, principalment, socials i matemàtiques.
Quan va poder tornar a Solsona, perquè havia firmat que a
l’Hostal Nou s’hi estaria sis anys, encara hi va poder treballar
vint-i-quatre anys. En total va fer quaranta-dos anys de servei.
L’any 1987 i fins al 1992, la Claustre va estudiar Història a
la UNED de Cervera. En aquella especialitat van coincidir uns
quinze alumnes. Era un grup molt heterogeni, tant per edat
com per origen, però van estar molt ben compenetrats. Gairebé
tots van acabar la carrera i, encara ara, es troben un cop
a l’any. Als que els toca, preparen la sortida per la seva zona i
després dinen plegats.
Durant aquells anys, a la UNED, hi estudiaven més de
cinc-cents alumnes. La majoria hi assistien els dissabtes. Els
de Solsona hi anaven amb cotxes particulars i cada setmana
el posava un alumne diferent. Normalment eren entre set i
vuit.
D’anècdotes, n’hi van passar moltes. L’any que es va presentar
de paleografia i diplomàtica li van posar un document per
transcriure i analitzar-ne les parts. Li va sortir bé però, com
que li va sobrar temps, va pensar a traduir-lo del llatí. I no en
va encertar ni una! El text deia que un bisbe de Lleó es venia
un hort. Ella va traduir que enviava benediccions als soldats
ferits. Aquesta traducció, que era innecessària, va fer que la
suspenguessin tot i tenir l’examen bé.
A l’examen de llengua i literatura castellanes, li va sortir un
text d’El Quixot i el va brodar. Però la van suspendre i va telefonar
a la tutora de Madrid per demanar revisió. Li va dir que
hi tenia faltes d’ortografia i això la va empipar moltíssim. Ella
sabia que no podia ser. Quan va preguntar quines faltes havia
fet, li va dir una paraula que ella no havia utilitzat. No sabien
més faltes d’ortografia. Es va enfadar tant que va parlar en nom
de tots els altres alumnes —ja que suspenia a tort i a dret—, i
li va dir que al setembre no es presentaria perquè ella ja tenia
feina. Va tenir sort en aquesta reacció perquè això li va doldre
molt i li va suplicar que s’hi presentés. Al setembre, li va tocar
un text de Sant Joan de la Creu que no va saber identificar i va
posar que era de Santa Teresa. Li va posar un notable!
A la Claustre, la seva feina li ha agradat molt i, si hi hagués
de tornar, es dedicaria al mateix. Li agradava escoltar els seus
alumnes i que fossin treballadors i responsables. Era exigent i
els feia treballar. No calia que fossin llumeneres, però sí que
fessin tot el que poguessin. Si no podien fer-ho tot, també ho
acceptava. Ella sempre intentava estimular els seus alumnes.
Quan no se li portaven bé o no els sortien els deures, moltes
vegades, els dissabtes, se’ls emportava a casa seva, com a càstig
o per ajudar-los més. Li semblava que ensenyar-los a ser
responsables i a complir el deure era una lliçó tan o més gran
que la de sumar o saber els rius de Catalunya. Mai no els va
posar cap treball que no corregís.
Tot i que podia continuar, als seixanta anys ho va deixar
i es va jubilar perquè no estava bé de salut. En un principi va
trobar molt a faltar l’escola i cada dia se n’hi anava a l’hora del
pati a fer el cafè amb els seus antics companys.
Va renunciar al reconeixement, com a mestra jubilada, de
l’Ajuntament i de la Generalitat, per motius personals: ella no
estava d’acord amb el tracte que havia rebut la seva escola per
part de les institucions i aquest desacord no li va permetre acceptar
el seu reconeixement.
A poc a poc, va començar a involucrar-se en diferents activitats
de tipus social i cultural, per col·laborar amb la seva
ciutat de manera desinteressada.
Ara, bàsicament es dedica a activitats de voluntariat: col·
labora amb la Creu Roja, amb l’Associació Fènix pel càncer,
també està al Consell de la Gent Gran i al de la Clínica Guitart.
Tota la vida, la Claustre ha estat una inquieta viatgera i ha
visitat mig món o quasi tot. Sempre que pot, ara, s’apunta a
totes les excursions de l’Aula d’Extensió Universitària, a les
del grup de mestres Som+3 i a les que s’organitzen a Solsona.
També és una apassionada del teatre i molt sovint va a Manresa
a veure la programació de teatre i òpera del Kursaal.
El Barça és masclista amb delicte
Tots sabem que el Barça és
més que un club. Que hi ha molta gent que gaudeix enormement mirant
com una pilota puja i baixa, amunt i avall, empentada per vint-i-dos
jugadors, cop va cop ve, puntada per aquí i per allà i fins a
introduir-la en una porteria. Que dius: genial! Ni un metge que curi
el càncer ho faria millor. I en cura més vint-i-dos!
Per la xarxa he vist molts
comentaris criticant les fortunes que guanyen aquests esportistes
que, treballant, no col·laboren a cap causa social. Perquè el
futbol ni cura ni instrueix. Però es veu que és molt terapèutic
perquè cridar a l’equip contrari o aplaudir el propi relaxa
l’estrès setmanal. Doncs endavant les atxes!
Però el que no es pot
permetre, de cap de les maneres, és que el Barça ―o
l’equip que sigui―,
tinguin actituds clarament discriminatòries vers les dones.
Al
Barça, a part del Messi, Suárez... o dic bé? (no en sóc pas cap
experta ni principiant...) hi ha altres equips i altres esports.
I
aquesta setmana, el club ha
organitzat un viatge de promoció pels Estats Units. Amb la gran
modernització d’incloure-hi també les dones. Però ah!!! Les
dones, al Barça, es veu que són d’un nivell inferior. I les seves
carns i ossos no necessiten tantes comoditats. Deu ser
per allò de que les dones estem fetes a tot i ho aguantem tot.
Ràpid
i clar: el Barça va contractar bitllets de classe business per als
jugadors i de classe turista per a les jugadores. Més inri: les
fotos de la promoció es van fer a business i, en acabar, les
jugadores van haver de tornar als seus raconets estrets.
Quan
uns i altres van començar a enviar fotos, va saltar la polèmica.
Només faltaria! I el portaveu de la Junta Directiva del Barça,
Josep Vives, va pretendre ensibornar
el públic en general, al·legant que era un problema de logística
perquè no tots els jugadors cabien a la classe business. Haver-hi
posat primer les dones!
No, també
hauria estat molt malament. Per què no podien donar uns números a
l’atzar, rifar els seients, i aconseguir una aparent paritat?
Ja
es veu que la resposta del portaveu
és enganyosa. A més a més, una
dona, Maria Teixidor, directiva del
Barcelona i responsable
de l’àrea
de Futbol
Femení,
ho va acabar d’espatllar: «el
Barça fa viatjar les seves
jugadores amb els seus jugadors perquè, en un futur proper, elles
també puguin viatjar en business en el seu propi vol. Què? Ara no
poden perquè encara no s’ho mereixen? Tornaran a viatjar separats?
Llavors,
potser a ells els donaran ostres i llamàntol mentre elles faran un
brou dietètic. Perquè tampoc, encara, no es mereixeran el mateix
que ells.
I
és que a aquests directius del Barça caldria recomanar-los una
teràpia conductual: arribar a canviar el pensament per poder canviar
les actituds.
dissabte, 4 d’agost del 2018
Dades sobre violència masclista
Anna Miñarro, psicòloga clínica i psicoanalista, ens diu que les dones assassinades no són una estadística. Tenen noms i cognoms.
19/01/18, Jennifer H.S. 46 anys, Santa Cruz de Tenerife, assassinada per la seva parella 11 dies després que el denunciés.
28/02/18, Celia R.A. 90 anys, Toledo, enverinada pel seu marit.
04/02/18, M. del Pilar C.L. 57 anys, Granada, assassinada a cops de martell pel seu segon marit.
07/03/18, Paz, F. B.43 anys, Astúries, assassinada per un amic amb un corró de cuina.
24/03/18, Dolores V.S. 30 anys, Toledo, atropellada intencionadament per la seva parella. Va passar per sobre d’ella amb el cotxe, diverses vegades.
30/03/18, M, del Carmen O.S. 49 anys, assassinada per la seva parella. Tenia ordres d’allunyament però havia estat absolt en tres judicis.
09/04/18, Patricia Z.P. 40 anys, Girona, apunyalada pel seu espòs.
11/04/18, Doris V.A. 39 anys, Múrcia, apunyalada per la seva parella.
20/04/18,
M. José B.J. 43 anys, Àlava, degollada per la seva ex parella.
10/05/18,
Mar C., 21 anys, Granada, el promès li dispara un tret al cap.
10/02/18,
Elena L.R. 35 anys, Tarragona, morta per un tret al tòrax a mans
de la seva parella.
28/03/18,
África E.M. 58 anys, Alacant, assassinada per una vintena de
punyalades per un veí de la seva mare.
03/01/18,
Leticia R. 33 anys, Zamora, assassinada a pedrades per un pastor
que va intentar violar-la.
30/01/18,
Sacramento M.T. 71 anys, Valladolid, assassinada pel seu fill.
17/03/18,
Manela Q. 57 anys, Barcelona, assassinada pel seu fill.
23/03/18,
Carmen N.M. 59 anys, Tenerife, assassinada pel seu fill.
05/04/18,
Felisa A. N., 72 anys, Barcelona, apunyalada fins a la mort pel
seu gendre, en el negoci familiar fundat per la víctima.
I
així fins a 34! En mig any! No hi caben totes per raó d’espai.
Però cal esmentar l’assassinat d’una nena acabada de néixer, a
mans del seu avi.
I
és que la llista ja fa prou mal de panxa com per afegir-hi
comentaris.
dijous, 2 d’agost del 2018
Mercè Bonany i Llorens
Va néixer a Solsona, el 1941, en el si d’una família benestant
que, a més, tenia unes inquietuds culturals remarcables.
Tant el pare com la mare cantaven a l’Orfeó de Solsona.
La tieta Sofia n’era la solista. La família solia reunir-se cada
vespre a casa de les tietes i solien parlar de temes diversos,
però preferentment de política i d’història. Feien petits concerts
i cantaven cançons.
L’àvia materna havia pres en el seu moment, la decisió de
donar un ofici a totes les seves filles. Algunes, fins i tot havien
anat a Barcelona a aprendre’l. La gran, la mare de la Mercè,
la Pepeta, era planxadora. La Sofia, modista; la Ramona, cotillaire;
la Mercè, modista; la Claustre, pianista; i la Pilar, perruquera.
Aquestes noies també varen tenir un germà, el famós
Dr. Antoni Llorens, eclesiàstic, canonge de Solsona, historiador
i conservador del Museu Diocesà.
La decidida àvia Pepeta tenia una botiga de comestibles al
carrer de Sant Miquel i, per la part del darrere, el seu marit,
l’avi, tenia la fornal on treballava. L’avi havia anat a Barcelona
a estudiar i, en tornar, com que portava una granota blava,
les seves filles van passar a ser les noies de cal Manyà Blau.
L’avi va portar la seva filla gran a Barcelona perquè veiés on
havia treballat, a la Sagrada Família, i va poder veure el famós
arquitecte Antoni Gaudí. Aquest avi artista, a part de posar la
Records_mestres.indd 97 18/11/16 14:26
98
major part de parallamps de Solsona, havia fet molts treballs
artístics, entre els quals caldria destacar les reixes de la capella
del Claustre.
La mare de la Mercè era la gran, la planxadora, que a més
a més portava la central de telèfons de Solsona. El pare era el
director del Banc Central. Ell sempre deia als seus fills que havien
d’estudiar perquè era una riquesa que mai no els podrien
prendre. Que de coses materials se’n podia tenir o no, però que
els estudis sempre quedaven. La Mercè va tenir dos germans i
una germana. Amb aquest lema del pare, tots van fer carrera.
El gran va ser farmacèutic; el segon, advocat, i la germana,
mestra.
La Mercè va començar els seus estudis a les Monges de Solsona.
Eren de clausura i a ella i les seves amigues els inquietaven
molt els misteris i la foscor de la clausura. Tant que solien,
quan podien escapar de la vigilància, intentar entrar dins
d’aquella foscor per descobrir quins n’eren els misteris. Un dia,
com que havien d’anar amb les mans estirades perquè no hi
veien, quan se’n van adonar, estaven tocant el capellà que era
allà a dintre per confessar-les. Elles no sabien que les monges
entraven per una altra porta.
Però la Mercè era una nena poc menjadora i els pares van
pensar que, fora de casa, s’esforçaria a menjar millor i podria
revifar una mica. Com que a Manresa hi havia la tieta pianista
que s’havia fet monja, la van portar al seu col·legi, el dels
Infants, a la carretera de Vic. La hi van enviar amb sis anys.
Comptaven que la tieta monja la faria menjar.
Aquest Col·legi dels Infants havia estat inaugurat el 1901 i
estava al càrrec de germanes carmelites. Al parvulari, hi podien
assistir tant nenes com nens però, per als nivells superiors,
només era per a nenes. En esclatar la Guerra Civil, el Col·legi
va ser requisat, i, l’agost de 1936, s’hi va instal·lar l’Escola del
Poble, gestionada pel PSUC i la UGT. Llavors, es va destinar a
infants fills d’obrers pobres.
En aquest col·legi s’hi va estar fins a quart de batxillerat.
Però un any, quan els pares van comprar la farmàcia del seu
germà gran, no va anar al Col·legi. Tres mesos després de tor-
nar-hi, amb nou anys, va fer l’examen d’ingrés i es va anar a
examinar a l’Institut Verdaguer de Barcelona.
A l’estiu, la Mercè tornava a Solsona. I encara que s’ho passava
bé, tampoc no la deixaven badar gaire. A casa seva no
tenien piano i ella, que ja havia començat els seus estudis musicals,
havia d’anar a casa de l’oncle, el Dr. Llorens, a practicar.
L’oncle era molt exigent i, si s’equivocava, la renyava. Moltes
vegades anava fins al piano i li cargolava els dits per ensenyarli
com els havia de posar. A ella li semblava que li feia mal. La
Mercè també tenia el seu caràcter i moltes vegades li portava
la contrèria a l’oncle. Aquest, quan perdia la paciència, per
fer-la callar, li tirava alguna burilla apagada dels cigars que
fumava sense empassar-se el fum. Mai no li va agradar anar a
casa de l’oncle a estudiar piano i, si podia, se n’escapolia.
El dia de la seva jubilació a la Festa de final de curs, l’any 1996. Una de les mestres
encarregades de l’organització de la festa, Roser Fons, li va lliurar el regal i
li va dirigir unes paraules d’agraïment.
Va estudiar fins a cinquè de piano i va acabar la teoria i el
solfeig. S’havia preparat a Solsona amb la professora Montserrat
Moncunill i a Manresa, amb la seva tieta. Però a Manresa,
per tenir el títol reconegut, s’havia d’anar a examinar a Saragossa
i ja no ho va fer.
Amb dotze anys, l’oncle li va trobar una altra feina. Ell i
el seu amic mossèn Serra i Vilaró, que estaven treballant al
Museu de Solsona, li van donar una palangana amb aigua i li
van fer netejar curosament els pergamins del museu.
El Dr. Llorens havia estudiat a Roma, on havia estat l’organista
del Col·legi Espanyol. Un any, hi va anar el rei Alfons
XIII i ell va voler tocar-li «Els Segadors». El rei va escoltar-lo
tranquil·lament però, en acabar, el va fer cridar i li va dir que
sabia perfectament què significava el que havia tocat.
Un any, els fejocistes, el joves cristians de Catalunya, van
organitzar un tren per anar a Roma a conèixer el Sant Pare i
a visitar la ciutat santa. El Dr. Llorens va ser l’encarregat del
grup de Solsona. Com que el viatge era molt llarg, ell els va
organitzar uns Jocs Florals al tren i van engalanar un vagó per
fer la festa.
Acabat el batxillerat elemental, a la Mercè la van enviar cap
a Barcelona a estudiar Magisteri. La seva germana i les seves
cosines ja l’havien estudiat a l’Escola Normal de Barcelona i
sabien que no els havia anat gaire bé. Llavors, unes professores
de Barcelona que estiuejaven a Solsona van explicar a la
família que, a l’Institut de la Dona, la Falange també hi tenia
una escola per estudiar Magisteri i que la gent n’estava força
contenta.
La Mercè va quedar apuntada a la Falange. També s’hi va
quedar interna. El primer dia de classe van hissar la bandera
espanyola i els van fer cantar el «Cara al Sol», però no el van
tornar a cantar fins a l’últim dia, quan la van baixar. Pilar
Primo de Rivera, líder de la «Sección Femenina de Falange
Española», va anar un cop a visitar-les.
En aquella escola no hi havia cap monja, però també es
feien estudis religiosos. En canvi, cosa que li va estranyar, no
li feien la FEN (Formación del Espíritu Nacional), tan característica
de l’època.
En aquesta escola també hi havia la germana de l’abat Just
de Montserrat. La formació era bona i a la Mercè li va agradar
molt. Les preparaven bé. A més, els dissabtes i els diumenges
les deixaven sortir una estona; això sí, després de donar-los un
llistat amb totes les activitats culturals recomanables —com
conferències i exposicions—, que es feien a Barcelona. No els
deien on havien d’anar, però els dilluns havien de fer un resum
explicant què havien fet durant el cap de setmana.
El que més li agradava a la Mercè eren les activitats musicals.
L’Escola tenia un conveni amb el Palau de la Música i
cada quinze dies podien anar als concerts populars que es feien
els diumenges a les onze del matí. L’Escola tenia reservats uns
seients damunt de l’orquestra. Ella hi anava quasi sempre. Un
dia que van arribar una mica tard —com que tothom sabia que
hi anaven—, les van esperar una estona. El director, Eduard
Toldrà, s’hi havia avingut però, quan van entrar, el públic les
va xiular amb ganes.
A la residència d’aquesta escola només s’hi va estar dos dels
tres anys que duraven els estudis. El tercer curs, com que la
seva germana ja s’havia casat i vivia a Barcelona, se’n va anar
a viure amb ella.
A part del estudis, en aquella escola també els ensenyaven a
menjar bé i a servir les taules. Els van fer aprendre a utilitzar els
coberts de peix i a netejar les molles del pa de la taula, amb el
seu estri corresponent, abans de menjar la fruita.
S’asseien en taules de sis i una de les noies havia d’anar a
dinar amb les professores perquè poguessin comprovar que
menjaven bé i que sabien servir. Dins del programa de formació
també tenien classes de cuina.
La directora era una professional molt ben preparada que
després se la van emportar a treballar per a una multinacional
de Suïssa.
Deien missa cada dia, però no era obligada. Només havien
de complir amb les oracions del final de la missa, que sí, eren
obligatòries.
Per tenir el títol s’havia de fer el Servei Social i s’havia de
presentar una canastreta de néixer amb roba de nadó. Com
era costum de l’època, a ella també li van fer unes modistes i
la van aprovar.
També s’havien de fer uns campaments. Les noies que estudiaven
a la Normal els solien fer a Barcelona, però ella i
les seves companyes van poder escollir i van anar a Bera del
Bidasoa, a la frontera amb França. S’hi va estar quinze dies i
s’ho va passar molt bé. Al matí, després de baixar des del xalet
on s’estaven fins al poble per resar les obligatòries oracions del
final de la missa, tornaven a pujar per esmorzar i, cap a les
onze del matí, se n’anaven cap al frontó del poble a fer gimnàs
unes dues hores. Ella no va haver de portar els típics bombatxos
sinó que ja li van deixar utilitzar uns shorts. Després els
revisaven les habitacions, que havien d’estar impecables. A la
tarda els feien dues hores de FEN i després, cançons. Però de
cantar no en sabien gaire. També les van portar d’excursió.
Quan la Mercè va acabar la carrera, va pujar a Solsona i
la seva primera feina va ser substituir la Maria Corominas
(que ja hem vist en aquest llibre) a Sant Ponç, quan va tenir
el seu fill Ramon. Hi va estar molt bé però, com que feien el
pantà, hi va tenir molta canalla: uns quaranta d’entre quatre i
catorze anys. Hi anava amb el cotxe de línia, que parava a la
carretera, i havia de baixar i pujar a peu fins a l’escola. Com
que era una escola rural unitària, feien jornada intensiva. Ella
es va haver d’inventar una mica el seu propi sistema de treball.
Va decidir fer-ho per edats. Els explicava la lliçó per edats i
els preguntava per edats. S’hi va estar dos mesos i encara va
repartir la «llet dels americans».
Després va substituir la Mercè Augé (que també hem vist) a
l’edifici dels Escolapis de Solsona on hi havia l’escola pública.
Era l’escola en què hi havia tanta canalla, la comuna al final
de la classe i l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font de Sant
Joan. Llavors ja eren tot nenes i era més fàcil que l’escola de
Sant Ponç perquè no hi havia els pàrvuls.
Després va anar cap a Pegueroles, a Navès. Es va estar en
una casa on la van tractar molt bé. Anava amb l’autobús, els
dilluns al matí, fins a Cardona i allí l’esperava el senyor de La
Saleta de Vilandeny, que era la casa on s’estava. I el dissabte
la tornaven a acompanyar al mateix autobús per poder pujar
a casa el diumenge. S’estava en aquella casa perquè tenien dos
nens que anaven a l’escola. De material, en tenia poc: pupitres,
estufa, pissara, guix i algun mapa. Tenia uns vint nens i s’havia
de preparar tot el material.
A la primavera, la canalla l’anava a buscar a la casa on
s’estava i anaven tots junts cap a l’escola. A ella li feien por les
serps, i els més entremaliats, per riure, sempre li feien bromes
fent veure que n’hi havia alguna prop d’on passaven.
A Pegueroles també es va preocupar de la gent que no tenia
el Certificat d’Estudis. Ella els va anar a veure casa per casa
i els va informar perquè se’l poguessin treure. Encara ara li
donen les gràcies.
Després va haver de tornar cap a Sant Ponç, però ja tenia el
seu Seat 600. En aquest cotxe portava nou criatures entre nens
i nenes. Alguns, quan ella els agafava, ja havien caminat més
de mitja hora. El trajecte amb el cotxe resultava molt perillós
quan nevava i ella corria molt risc de portar-los. Però ho feia.
A vegades, no es veia ni per on passava la carretera. I els nens
també jugaven a espantar-la una mica ensenyant-li els que ja
havien sortit de la carretera i estaven a la cuneta.
També els va ensenyar a fer ganxet, fins i tot als nens. Algunes
noies es van fer jerseis. El que més els va agradar va ser la
típica «Marilyn» de ganxet, que es feia al voltant d’una botella
i que es va posar molt de moda.
A Sant Ponç, va tenir un alumne de La Ribera que era molt
entremaliat, però tenia molta gràcia. Un dia no el va poder
renyar perquè la seva sortida la va fer riure molt: els xiquets
encara escrivien amb ploma i tinta, i ell va fer una taca molt
gran. Quan el va voler renyar, li va dir que havia fet el Mar
Negre.
Durant aquests anys també va anar a la famosa excursió de
Barcelona, que es va organitzar conjuntament amb les altres
escoles del Solsonès. Alguns mestres i alguns alumnes van haver
de baixar, fins a Manresa, drets dins el vehicle. Els faltava
un autobús i els van dir que a Manresa ja en tindrien un altre,
però no va ser així i van haver d’arribar fins a Barcelona drets.
Per tornar ja en van tenir. Però com que ningú no sabia qui
hi havia i qui no, perquè no estaven asseguts cadascú al seu
lloc amb el seu company, quan ja arribaven es van adonar
que faltava un nen. Van telefonar immediatament a la Policia.
Aquests ja tenien cura del nen, però els van obligar a fer
baixar dos mestres a buscar-lo. El nen havia marxat del grup
sense avisar. Va ser un ensurt molt gran, però no va acabar
malament.
Llavors, la Mercè es va casar amb el Josep Baiget i Cabestany
(de qui també parlarem en aquest llibre), i va estar sis
anys sense treballar a l’escola. Però va seguir portant els comptes
de la central de telèfons que regentava la seva mare, perquè
ja s’havia jubilat. A la Central, hi havia sis noies treballant-hi
—les que passaven les conferències—, però ella, a les hores
que li anava bé, feia els rebuts i les nòmines.
Durant aquests sis anys, la Mercè va tenir tres fills: l’Ester,
la Mercè i el Ramon. Quan van ser més grandets, feia molta
gràcia veure com tota la família feia excursions en bicicleta
pel Solsonès.
Passats aquests anys, va demanar d’entrar a treballar a l’escola
del Sagrat Cor de Solsona, on ja treballava el seu marit.
La van acceptar i el primer dia de classe va tenir quaranta-dos
nens de set anys. Tot i que a l’escola rural també hi trobava
avantatges, ella preferia no tenir tants nivells, perquè es podia
preparar millor les classes. I perquè podia atendre millor els
seus alumnes, ja que els podia dedicar més temps. S’hi va estar
molts anys fent segon curs. Feia totes les assignatures menys
la música —tot i que la podia fer perfectament perquè n’havia
estudiat i sabia tocar el piano— i religió.
Una anècdota d’aquests anys va passar un dia que mossèn
Torres se li va presentar a la classe. Quan va sentir que els preguntava
si coneixien algun mossèn, ella ja va témer el pitjor.
Un xiquet li va dir que sí, que el seu pare. I mossèn Torres es
va quedar ben parat.
Llavors ella li va explicar que el seu pare havia estat capellà
però que se n’havia sortit. Tot va acabar bé.
Al Sagrat Cor tenien problemes econòmics, però els pares
i mares, que s’hi van implicar molt, els van ajudar de manera
important. Ells s’encarregaven de cobrar la sisena hora (quan
només es feia en centres privats o concertats com el seu) i administraven
els diners. Ells no cobraven més per fer aquesta
hora i, a sobre, tenien més canalla. Amb l’escola pública Setelsis
hi havia una certa pugna per la matriculació, però sempre
eren ruqueries. La diferència, des del seu punt de vista, venia
més per motius religiosos que per motius econòmics. També
hi podia influir el fet que al Sagrat Cor hi havia més nens catalans.
La creació de l’Escola Llar de nens va afavorir el Sagrat
Cor, perquè llavors els nens es quedaven interns a l’Escola Llar
i anaven a classe al Sagrat Cor. N’hi havia pocs que anessin a
Setelsis, perquè els hi havien d’acompanyar. Amb tot, també
n’hi havia uns quants que ho feien. Les nenes van seguir quedant-
se internes a les Monges.
Quan es va crear aquesta Escola Llar van haver de tancar
algunes escoles rurals. Tot plegat ho va pagar el Departament
d’Ensenyament.
Una nit es va calar foc en una habitació. Ella, des de casa,
va veure les flames i va donar l’alarma. Per sort no va passar
res de greu. El van controlar amb prestesa i, com que era divendres,
quan el dilluns van tornar els nens, ja havia tornat tot
a la normalitat. Van suposar que havien estat alguns alumnes
de l’últim curs que havien fumat i, sense voler, havien calat foc
als matalassos.
A la Mercè, el primer any d’EGB li va resultar molt pesat
pel nou sistema de fitxes. Amb tot, l’aprenentatge dels conjunts
els anava molt bé per aprendre a restar.
El que a ella li funcionava molt bé per fer-los aprendre les
taules de multiplicar, que es feien durant el segon curs, era el
sistema del partit de futbol: repartia els nens en dos equips i
dibuixava una porteria a la pissarra. Llavors els preguntava de
dos en dos i, com que sabia a quin nivell estava cada alumne,
els escollia amb nivells similars. El que s’ho sabia marcava gol
i el que no, perdia. Aquest sistema els agradava i s’esforçaven
per fer gols. També es podia fer en altres assignatures, però
ella l’utilitzava bàsicament per fer-los aprendre les taules.
Una de les seves activitats extraescolars preferides va ser
ensenyar a tocar la flauta als alumnes. Alguns d’aquests nens,
encara ara, toquen a l’orquestra Pantinfanjas o a la Cobla
de Solsona. Els feia assajar cançons fàcils i relacionades amb
l’època de l’any. En començar, preparaven el ball de bastons;
per Nadal, una nadala; per Carnaval, la cançó del Bufi, i així
durant tot el curs.
Del Sagrat Cor, la Mercè va passar a les Monges, on va fer
tots els cursos menys cinquè i sisè. S’hi va estar fins que va fer
els seixanta-cinc anys. Com que ella no es va poder jubilar
als seixanta, li van permetre fer els últims cinc anys amb una
reducció de jornada. Només feia música, religió i biblioteca.
Havia de vigilar els nens, fer-los llegir i ensenyar-los a buscar
informació per fer treballs. Aquesta tasca va ser la que li va
resultar més pesada. Ella preferia fer classe.
El dia de final de curs, els seus alumnes, preparats per la
professora Anna Moliner, li van dedicar una cançó. Com que
li deien el nom i el cognom, alguns nens àrabs, després la saludaven
dient-li «adéu» o «hola, Mercè Bonany», com si fos un
nom compost.
Des que està jubilada, la Mercè —a part de tenir cura de
les seves nétes, sempre que ha estat necessari—, s’ha vinculat
moltíssim a l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona, de la
qual ha estat la primera presidenta.
dissabte, 28 de juliol del 2018
Els anticonceptius són discriminatoris?
Fa
pocs dies vaig llegir aquest tuit: «Un
hombre puede embarazar a 360 mujeres en un año, mientras una mujer
solo puede quedar en cinta una vez al año. No creen ustedes que el
enfoque de los anticonceptivos debería ser hacia los hombres en vez
de hacia las mujeres???»
No
creieu
que
amb una bona dieta i molt d’exercici un fornit i vigorós mascle
podria superar aquest record guiness?
En
fi, bona exageració! Però il·lustrativa del significat que vol
portar a reflexió.
Estava
escrit per un home i ja podeu imaginar que l’expressió «quedar
en cinta» va provocar no poques burles. Deu tenir la padrina
viva, el xicot! A casa, deien estat de bona esperança, molt més
poètic.
Hi
ha, homes sobretot, que argüeixen que als anys seixanta va ser més
fàcil controlar un òvul que milions d’espermatozoides. Però si
no m’he descomptat, des dels anys seixanta han passat uns cinquanta
anys.
No
pretenc fer cap anàlisi científica, òbviament; només reflexionar
una mica sobre la possibilitat d’un cert masclisme (sent ben
generosa), en les opcions que ofereix el mercat per no quedar
embarassats.
Tothom
sap que l’anticonceptiu masculí per excel·lència és el
preservatiu. Doncs bé, tot sovint escoltem noies o dones que es
queixen de que les seves parelles, a vegades, se’ls treuen. Lleig.
Poca confiança!
Algunes
dades: ús del preservatiu: 31’3%; de la píndola, 16’2%; la
vasectomia, un 7’2%.
Per
què no està comercialitzada la píndola masculina?
Quan
va sortir la possibilitat d’una píndola masculina es va descartar
perquè tenia tres efectes secundaris. Aquí les dones es van empipar
amb raó. Sabeu quants efectes secundaris té la píndola femenina?
En diré només uns quants: augment del risc de trombosi venosa
(especialment en fumadores), augment del risc d’infart de miocardi,
alteracions de la menstruació (pot arribar a desaparèixer),
cefalees, mareigs, nàusees, dolor mamari, canvis de pes i d’humor...
I en són molts més.
No
es pas que les dones vulguem cap mal afegit als homes, és clar, però
tampoc els volem patir nosaltres. Nosaltres que ja hem de donar a
llum i viure nou mesos amb un embrió que es convertirà en nadó
d’uns, pel cap baix, tres quilos. I que, aquí sí que es poètic,
haurem de donar a llum.
Potser
sí que s’ha treballat poc en el camp de l’anticoncepció
masculina... Perquè repartir una mica la responsabilitat d’engendrar
fills no seria pas cap discriminació.
I
és que cal tenir en compte que un embaràs és cosa de dos. Però
potser és massa tenir...
dijous, 26 de juliol del 2018
Conxita Montaner i Espar
Va néixer a Solsona l’abril de 1936, abans de començar la
guerra. A casa seva tenien llogada la farinera de cal Moles,
a Solsona.
El senyor Moles era un barceloní de bona família que estiuejava
a Solsona. Va arribar a ser alcalde d’aquesta ciutat per
l’enfrontament que es va produir entre ell i la família Reig a
causa de negoci de la llum. El senyor Moles volia municipalitzar
la llum. El senyor Reig en tenia el monopoli com a negoci
privat. Hi va haver molts enfrontaments i els partidaris del senyor
Moles, que també va posar una farinera com tenia el
senyor Reig, van acabar perdent i ell se’n va anar de Solsona.
Això sí, el setembre de 1917, per la Festa Major de Solsona, el
senyor Moles va inaugurar l’arribada de la llum elèctrica a Solsona
i el consistori, per celebrar-ho, va obsequiar tots els solsonins
amb un plàtan. Era la primera vegada que els solsonins
tastaven aquella fruita que, llavors, encara resultava exòtica.
El pare de la Conxita, que era del Pla de Godall, probablement
va baixar caminant des de Brichs fins a Solsona per
assistir a la festa amb els seus germans i el seu pare. Com que
era de l’any vuit, el 1917 tenia nou anys.
Per la guerra, el pare va estar amagat durant un temps i després
va passar al front nacional. Quan va ser al front, la mare,
que era del Pla de Sant Tirs, se’n van anar amb les dues filles
i l’àvia materna cap a la Seu d’Urgell. Allí van poder passar la
guerra sense problemes. Però a Solsona van cremar la farinera.
I quan el pare va tornar, va llogar la farinera de Montferrer,
on tota la família va viure durant sis anys. Al Pla de Sant Tirs
va ser on la Conxita va començar a anar a l’escola a aprendre
de llegir i escriure, amb el mestre Vilella —l’avi de la Sílvia
Cardona, que ara també treballa com a mestra a l’escola Setelsis
de Solsona.
Quan la família va tornar cap a Solsona, la Conxita va començar
a estudiar el batxillerat elemental a les Monges de la
Companyia de Maria. A ella, li agradava estudiar i les monges
van dir als de casa que la seva filla servia per fer-ho. Fins a
quart de batxillerat es va examinar per lliure a Tarragona i
sempre se’n va sortir bé.
Quan va ser l’hora de començar el batxillerat superior, el
seu pare no ho tenia clar del tot perquè un amic li deia que les
noies només havien d’aprendre a cosir i portar la casa. Llavors,
va ser la Conxita qui es va entossudir a seguir estudiant. Per
sort, el mestre Vilella va tornar a aparèixer i li va aconsellar al
pare que, si la filla en tenia ganes, la deixés estudiar. I ella, el
va acabar convencent.
El pare li va suggerir que fes la tenidoria de llibres i el càlcul
mercantil per poder ajudar-lo en els comptes de la fàbrica.
I la Conxita va fer el que el seu pare volia i, a més a més, el
Magisteri. En aquelles èpoques no calia fer el batxillerat superior
per tenir el títol de mestra. Els estudis de Magisteri els
va fer per lliure a les monges. Elles l’ajudaven fins on podien,
però va haver d’estudiar molt i posar-hi molts colzes. Fer-ho
sola no era tan fàcil. Els exàmens eren difícils i ella competia
amb gent que havia estudiat amb moltes ajudes. Amb tot,
com que a ella li agradava, i ho feia de gust, mai no va haver
de repetir cap curs.
En acabar els estudis, es va posar a treballar a la fàbrica
del pare com a secretària, fent quadrar els números. I va tornar
a aparèixer el mestre Vilella i va informar la família que
era un any molt bo per fer oposicions de Magisteri, perquè hi
havia moltes places a concurs. La Conxita va voler presentar-
s’hi. Llavors, amb la seva cosina Teresina, que també va voler
estudiar, se’n van anar cap a Lleida a una acadèmia. Allí els
ajudaven a repassar les matèries més bàsiques, però també van
haver d’estudiar molt.
Va resultar que a la mateixa acadèmia de Lleida hi havia una
altra noia solsonina, que, en veure-les estudiar tant, se’n mig
reia i els feia burla. Ella no feia colzes perquè estava convençuda
que les influències de la seva família arribarien més enllà
dels seus coneixements acadèmics. Però no va ser així. Tant la
Conxita com la seva cosina van aprovar, i ella va suspendre.
A Lleida, va viure al pis d’un senyora vídua que la deixava
estudiar fins i tot al vespre —en aquells temps no totes les
cases ho permetien perquè es «cremava» molta llum. També li
feia el menjar i la roba.
La Conxita va treure les oposicions i va escollir la plaça de
Clariana. La hi van donar com a fixa. Ella pujava i baixava
cada dia amb el cotxe de línia. Quasi li costava tant el preu
dels bitllets com el que guanyava fent de mestra, però com que
vivia a casa amb els pares, ho va anar fent perquè li agradava
molt. A Clariana, hi va estar molt bé i la gent del poble se li
van portar de meravella. Allí va haver de fer jornada intensiva
perquè hi anava canalleta des de molt lluny; fins i tot, dos
nens des de Cardona. Ella arreplegava a la seva escola tot el
municipi. La classe era mixta i amb matrícula reduïda. Com a
màxim va tenir deu criatures. La llenya, la portaven els pares.
De material, n’hi havia poquet. Per això utilitzava el seu. Com
un atles —el típic Salinas de color marró—, que encara l’hi
tenen i no li han tornat. Quan van tancar l’escola li van dir
que ja li donarien, però encara l’espera. Li faria molta il·lusió
conservar aquest atles, perquè hi havia estudiat molt i perquè
el tenia subratllat a la seva manera. I també perquè sempre li
ha agradat molt la geografia.
La canalla de Clariana eren de bon fer; eren de pagès, d’una
economia mitjana, però educats i respectuosos. Anaven a escola
a aprendre perquè ho necessitaven i ho volien aprofitar.
Amb tot, només estudiaven per saber fer allò que podien necessitar.
La majoria només van fer primària. I no podien estudiar
més perquè, a casa, ja hi tenien molta feina a fer.
A Clariana s’hi va estar tretze anys, fins que van tancar l’escola.
La culpa va ser del rector, que era qui els deixava la rectoria
per fer les classes. Ell necessitava diners i va considerar
que li resultaria més rendible llogar-la. Per aconseguir-ho va
anar a veure l’inspector i li va dir que la Conxita l’enredava
amb la matrícula. Això no era veritat, però la realitat era que
hi havia menys nens matriculats. Quan l’inspector es va adonar
del parany, va demanar disculpes a la Conxita i li va reconèixer
que s’havia equivocat. Per aquest motiu va tenir molta cura
d’ajudar-la, perquè si la deixava a disposició de la Delegació, la
podien enviar fins a la Vall d’Aran.
Llavors la Conxita ja s’havia casat amb el Josep M. Sarri
Puigpinós —un xicot que havia conegut a la seva colla—, i
tenia tres fills: l’Albert, de mesos, el Joan, que tenia sis anys i el
Jesús, que en tenia nou.
La Conxita va poder quedar-se a treballar a Solsona i anà
al parvulari de les Cases Barates. Hi va estar sola i va ser dur
perquè li van tocar trenta nens petits i quasi no tenia ni material.
Dels trenta nens que li van tocar, uns vint eren castellans i
la resta, catalans. La va sorprendre veure com la majoria dels
nens anaven molt nets a escola. Hi havia algun nen que cada
dia portava el jersei net perquè la mare li rentava cada vespre,
el posava a eixugar a l’estufa i, l’endemà, el tenia a punt perquè
el fill pogués anar ben polit a l’escola.
A vegades, les crítiques eren injustes perquè el nen que anava
més brut a escola era català. Però a tothom li semblava que
havia de ser al revés.
Al parvulari hi havia nens de tres a cinc anys. Ella feia el
que podia, però no el que volia. Es va limitar a intentar treballar
els hàbits perquè les circumstàncies no permetien gaires
filigranes. Els feia seure bé, donar gràcies i dir si us plau; no
barallar-se, no els permetia donar empentes i havien d’aprendre
a escoltar. El que ella pretenia, amb tants, era que quan
arribessin a primària estiguessin preparats per aprendre. I els
nens estaven contents i volien anar a classe. No va tenir mai
cap problema amb cap pare.
S’hi va estar tres cursos. Després van tancar aquell parvulari
perquè el van fer nou a l’edifici de Setelsis, on ella es va
traslladar. Va notar molt el canvi. Allí ja eren una dotzena de
mestres. Hi havia molt més material; per exemple, més mapes,
que a ella li agradaven molt perquè la geografia era una de
les seves assignatures preferides —encara que mai no va tenir
cap mapa de Catalunya. Les matemàtiques i les manualitats
van ser les seves altres assignatures preferides. Dibuixar i pintar
sempre li ha agradat molt. Alguns cursos, alguna mestra
paral·lela li canviava la classe mentre ella li feia els dibuixos
necessaris per explicar temes de ciències. I ho feia perquè a ella
li sortien molt bé.
Totes les classes eren en castellà i, quan finalment es va anar
implantant el català, va haver de fer com tothom: reciclar-se i
aprendre la llengua, perquè sempre havia estudiat en castellà.
Durant molts anys va fer les classes de primer fins a cinquè.
Però quan va poder escollir per antiguitat, va preferir els
alumnes de segona etapa perquè ja entenien molt més les explicacions.
Un curs, va tenir una mica d’enganxada amb una nena que
no anava contenta a classe. El seu pare va anar a veure la Conxita,
queixant-se que a la seva filla, quan tenia un cinc, mai
no la felicitava i, a una altra nena, si el treia, li feia molts escarafalls.
La Conxita li va explicar que l’altra nena, per treure
aquell cinc, havia de treballar molt i ella intentava animar-la
perquè continués esforçant-s’hi; després li va fer entendre que
la seva filla treia un cinc sense obrir el llibre.
La nena, es veu que venia de pare gandul. Aquest pare pintava
la barana de l’escola i s’hi endarreria tant que, quan acabava
per una punta, ja s’havia rovellat l’altra per la qual havia
començat.
El cas va ser que la nena a qui li costava més —que si la
Conxita no tenia reunió, es quedava a l’escola amb ella a fer
divisions de dues xifres perquè no li sortien gaire bé—, va
acabar fent un secretariat. I l’altra nena no va fer més estudis.
Amb els mestres de l’escola Setelsis va estar-hi molt bé perquè
hi havia molt bon ambient de treball. Només un parell
d’anys hi va haver un mestre de fora que no va acabar d’encaixar-
hi bé. Tant era així que uns pares es van presentar a
l’escola i van demanar que canviessin els seus fills de la classe
d’aquell mestre perquè, si no, els traurien de l’escola. La Conxita
era la paral·lela d’aquell mestre i es va trobar que la directora,
la Valentina Corominas, li va demanar si podia tenir
aquells nens a la seva classe. Ella ho va acceptar i el mestre se
li va enfadar molt i li va dir que era una mala companya, perquè
havia acceptat els nens a la seva classe sense recolzar-lo. A
ella, li va saber molt greu, però no ho podia fer d’altra manera
perquè la directora li ho havia demanat.
La Conxita, com que li agradava molt de dibuixar, sempre
feia dibuixos explicatius a la pissarra perquè els seus alumnes
poguessin entendre millor el que els explicava.
I no va voler mai càrrecs perquè a casa tenia molta feina.
Havia perdut el marit quan els nens encara eren molt petits
i li havia quedat la sogra a casa. Tot i que l’ajudava, era una
persona més per viure del seu únic sou.
Ella sempre havia viscut bé amb el seu marit. S’havien comprat
un Seat 600 per anar a Clariana que, matriculat i tot, els
havia costat 60.000 ptes. I ella feia d’autobús fins a Clariana
i hi havia arribat a portar sis nens. Els dos últims els agafava
davant de la Guàrdia Civil a Sant Ponç i ningú no deia res,
però no hi havia cap assegurança que els protegís ni a ella ni
als nens; només la del cotxe.
El marit de la Conxita era un dels amos de cal Creus i,
mentre ell va viure, van tenir una bona posició i casa pròpia.
Amb les seves companyes de feina, quan ja treballava a Setelsis, l’Escola Pública
de Solsona. Al fons, el Castellvell de Solsona, una edificació medieval que és un
excel·lent mirador sobre el vinyet de Solsona. Algunes d’aquestes companyes
també surten en aquest llibre. Ella és la quarta per l’esquerra, de les que són al
darrere.
Van ser dels primers de Solsona a tenir calefacció amb propà i
posaren el tanc a l’hort de casa.
Però quan es va morir el Josep M., el marit, ella va haver de
treballar molt per tirar endavant, tota sola, la família.
El director de l’escola, quan es va morir el seu marit (el 28
de desembre), li va dir si volia estar uns dies de baixa, però
com que ella sabia que necessitava els diners i distreure’s, el dia
7 de gener va començar les classes com tothom. I va procurar
que els seus fills, llavors de dotze, nou i tres anys, no visquessin
aquella mort com un fet massa aclaparador.
L’hort de casa també va ser, per a ella, una gran ajuda. Li
agradava molt i s’hi distreia, a més de treure’n profit.
A Setelsis hi va estar molt bé. Al principi, fins i tot, podia
demanar als seus companys, si per algun motiu havia de faltar
—com per acompanyar algun fill al metge—, que durant
aquella estona li fessin la suplència. I tots la van ajudar.
La Conxita va haver de ser molt valenta, i encara li va semblar
que tenia sort de fer el mateix horari de feina, a l’escola,
que els seus fills.
Dels seus alumnes, en té molt bons records. Pel seu sant, els
primers anys, molts li portaven regalets i, per Nadal, els típics
polvorones. Els dolços se’ls menjava amb els seus fills, però
els regalets els va anar conservant i encara els guarda en una
caixa de fusta plena de records.
Un dia que tenia molt mal de cap, un nen li va preguntar què
li passava; en respondre-li, va fer callar tots els nens perquè ella
pogués trobar-se millor.
Quan la Conxita treballava, encara no es parlava gaire de
diversitat, però ella l’atenia igualment. Al principi no en sabia
gaire, però en va anar aprenent. El que sí que sabia de segur
era que a crits, mai no s’aconseguia res. I així ho practicava.
Tenia un alumne que era molt ràpid a fer la feina i, perquè
no li destorbés la resta de la classe, ella sempre n’hi posava
de més per tenir-lo atrafegat. Algunes vegades, als ràpids, que
presentaven la feina una mica descurada, els la feia repetir i,
encara que se li empipaven, al final se sentien més satisfets de
la feina ben feta.
Un any, va aconseguir que un nen que tenia molts problemes
i se li portava malament acabés comportant-se correctament a
la seva classe. Ella, en veure’l mancat d’afecte, quan arribava,
sempre li deia alguna floreta: que anava ben pentinat, que feia
molt de goig, o que se’l veia molt animat. El nen es tranquil·
litzava i, normalment, ja no enredava en tot el matí.
Tampoc era amant de grans càstigs. Un dia, mentre feia
classe i els nens estaven callats, un xiquet va veure un gos llop
per la finestra i es va espantar tant que va fer un crit i va destarotar
tota la classe. Tots es van precipitar cap a la finestra.
Com que no ho havia pas fet amb cap mala intenció, sinó molt
espantat perquè tenia vuit anys, no el va renyar; tan sols li va
fer les recomanacions pertinents.
Però, a la Conxita, no li faltava fermesa quan convenia.
Un dia, va veure com un dels seus alumnes tirava la pilota a
la cara d’una companya amb tota la mala intenció. Ella li va
clavar una bufetada i va avisar els pares immediatament. Ho
van entendre perfectament i no va passar res. El xiquet era
intel·ligent però molt gelós. Aquella bufetada, li va anar tan bé
que, a final de curs, la Conxita va rebre de part dels pares una
llonganissa de regal, amb un paper en què deia: gràcies per la
bufetada.
Amb tot, durant la dilatada carrera professional de la Conxita,
els temps van anar canviant molt i ella va anar adaptants’hi.
Un curs, va tenir un nen que deia molts renecs. Un dia li
va preguntar d’on treia totes aquelles paraulotes i el nen li va
respondre que del seu pare, que se n’aniria cap a l’infern. Ella
li va dir que l’avisés que no els digués. Immediatament es va
penedir d’haver-ho dit, però va tenir sort i no va passar res
perquè el pare no va anar a queixar-se. Ella ja sabia perfectament
que cadascú, a casa seva, feia el que volia. Mai més va
posar-se en el quefer dels pares. Ara, però, creu que ha tingut
sort de poder plegar abans que els pares es poguessin posar
tant en els assumptes de l’escola. Ella va penedir-se d’haver
aconsellat el pare, però quan es va jubilar, ja no ho hauria fet
perquè amb els pares s’havia d’anar amb peus de plom.
Quan la Conxita va deixar de fer classes, els nens encara la
tractaven de vostè i li deien «sí senyoreta».
Tan bon punt va plegar, els seus fills li van fer un regal que
li va encantar: com que sempre havia tingut ganes de dibuixar
i pintar, la van obsequiar amb un maletí de pintures i unes
quantes teles. Llavors, es va apuntar a classes de dibuix amb la
Sol Cots, una artista solsonina molt bona dibuixant i colorista.
No li agrada retratar la figura humana, però els paisatges i
els arbres són la seva especialitat. Tots els seus fills tenen quadres
d’ella penjats a casa.
Ara ja fa divuit anys que està jubilada. Ha treballat per Càritas
en el programa Aprendre la llengua per als immigrants
àrabs i també ha fet reforç de lectura a l’Escola d’Adults. Està
vinculada al Consell de la Gent Gran i a l’Aula d’Extensió
Universitària. Li agrada molt de viatjar, tant amb l’Aula com
amb l’IMSERSO o amb les seves amigues. Mentre pugui, no
vol parar de fer coses.
El dia de la seva jubilació a la Festa de final de curs, l’any 1996. Una de les mestres
encarregades de l’organització de la festa, Roser Fons, li va lliurar el regal i
li va dirigir unes paraules d’agraïment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)