divendres, 17 d’agost de 2018

Josep Baiget i Cabestany


Va néixer a Castellnou de Seana l’abril de 1943. El pare era
paleta i, com que era el gran de la família, portava l’empresa
familiar.
El Josep va començar els seus estudis al poble, però, als
catorze anys, en morir el seu pare, la seva vida va fer un gir
inesperat. Ell havia estudiat pensant, com tenia previst la família
per les seves bones notes, que faria arquitectura. Però en
faltar el pare, la mare va parlar amb el capellà del poble i li va
aconsellar que fes Magisteri perquè era la manera més ràpida
de guanyar-se la vida. El mateix mestre el va matricular a l’Escola
Normal de Lleida —un palauet tronat que hi havia a la
Rambla d’Aragó.
Cada dia agafava el tren per anar fins a Lleida. Al tren hi
havia altres xicots i noies de les rodalies. La mare li preparava
la carmanyola —una cistelleta de vímet—, i juntament amb
altres xicots, dinaven a la mateixa aula.
Als disset anys va acabar Magisteri i no va poder continuar
els estudis perquè a casa no hi havia prous diners. Mai no es
va sentir frustrat per no haver pogut estudiar arquitectura.
Llavors va demanar plaça de mestre.
Li van donar la plaça de Peramola i s’hi va presentar. En
arribar al poble, s’hi va trobar un altre mestre —que era el
que tenia la plaça i havia tornat de fer el servei militar, però
no havia informat de la seva incorporació. Se’n va tornar cap
a Lleida i, a la Delegació, la cap de personal li va dir que a
Solsona s’havia mort un mestre de càncer i que hi havia una
altra plaça lliure.
Per a la plaça de Solsona, a l’Escola del Sagrat Cor, es necessitava
el permís del bisbat, perquè era un patronat. Ell se’n
va anar a veure el rector, mossèn Balaguer, i aquest el va enviar
a parlar amb mossèn Ferran. Mentrestant, ell va telefonar
al mossèn de Castellnou de Seana —perquè el coneixia—, per
informar-se sobre la seva persona. Com que li va dir que era
un xicot que valia, quan el Josep va tornar d’haver parlat amb
mossèn Ferran, ja tenia el paper signat pel bisbe Tarancón.
Però quan va tornar cap a Lleida per signar els papers, la
mateixa cap de personal li va dir que tenia bones notícies:
«Te han nombrado maestro de Llessui». Llavors el va enviar a
veure l’inspector que li va corroborar que havia d’anar a Llessui
i, a més, li va reblar amb ganes d’espantar-lo: «sàpigues
que et vigilarem amb lupa».
Va quedar ben estranyat però, després, a Llessui, li ho van
explicar: el mestre anterior s’havia enamorat de la mestra i, en
un primer moment, la relació havia funcionat bé. Però al final,
havien acabat molt malament i havien calat foc a l’escola. Les
aules les havien pogut refer amb certa rapidesa, però els pisos
dels mestres havien quedat força malmesos i encara no s’hi
podia viure.
I el Josep va haver d’anar a dispesa. El va acollir un matrimoni
sense fills que el va tractar molt bé. Però el que havia de
pagar, tot i no ser car, era més que el que cobrava per fer de
mestre. Per això, tots els mestres completaven la seva jornada
laboral treballant moltes hores per poder arribar a fi de mes.
Per arribar a Llessui, s’havien de passar moltes peripècies.
Aquest poblet estava, en aquelles èpoques, com a la fi del
món. Ell agafava el tren de la Pobla, a Lleida —que ja venia de
Barcelona. Aquest tren tenia el mal nom de «platillo volante».
En realitat, de Barcelona a Lleida, sí que anava ràpid, però a
Lleida li canviaven la màquina moderna per una de les velles,
que anaven amb carbó, i li treien alguns vagons. Quan arribava
a la Pobla, els viatgers feien olor de fum i tenien la camisa
bruta. A Sort s’hi havia de fer nit. Tots els mestres d’aquella
zona agafaven el mateix tren i es reunien a la Fonda Can Borrella
per sopar plegats i dormir una estona. A les quatre de la
matinada, el sereno els picava a la porta i els despertava per
poder agafar el camió que repartia la llet a tots aquells pobles.
D’aquest camió en deien «el botellot». S’asseien darrere,
amb els bidons, sobre una manta o un tendal. El camioner
anava parant a cada poble, on baixava un mestre, i feia petar
la xerrada amb el pagès a qui deixava els bidons buits per a
la llet. El Josep era l’últim d’arribar perquè era el que anava
més lluny. Tot i llevar-se a les quatre de la matinada, arribava
just per netejar-se una mica i començar les classes. El camió,
tornava a marxar de Llessui, havent canviat els bidons buits
pels plens. I refeia el camí recollint, a cada poble, els bidons
plens de llet. Era un viatge tan fatigós que els mestres només
el feien per Nadal i per Pasqua.
El «botellot» completava els seus guanys fent de recader.
Solia portar també medicaments o bé robes fetes a ciutat, per
modistes o sastres.
A l’aula no hi havia gran cosa: les obres del padre Manjón
i Jesucristo, modelo de maestro, que eren a totes les escoles.
També hi havia algun mapa vell i llibres que no servien per
a res. Amb ganes de treballar, va començar a fer les classes
sense cap intenció de fer la competència a ningú. Però l’altra
mestra ja era una senyora gran i als pares els va semblar millor
anar canviant els seus fills de classe. D’aquesta manera, se li
va emplenar l’aula; hi tenia nens des dels sis anys fins a l’edat
que convenia.
En aquella època s’havien fet molts pantans i a les escoles
dels pobles hi havia força canalla. Tots els pobles tenien la
seva caserna de la Guàrdia Civil, la seva capella, el xalet de
l’enginyer del pantà i l’escola. A Llessui, també hi havia molts
nens i nenes. I aquella mestra gran se n’hi havia anat perquè
la seva escola anterior havia quedat inundada per les obres
d’un pantà. A prop de Llessui hi havia el de Sant Antoni i el
de Tarradets.
El Josep, amb divuit anys, va tenir uns quaranta alumnes
a la classe. Era moltíssima feina però, com si fos poc, encara
als vespres es va dedicar a ensenyar a llegir i escriure a tots els
adults que hi van estar interessats. Per aquesta feina extra, li
van pagar una misèria.
Com que les classes li anaven bé, més endavant, els pares
li van demanar si podia preparar alguns alumnes per fer l’examen
d’ingrés. I així va ser com va arribar a treballar pràcticament
tot el dia: en acabar l’horari normal, agafava, abans de
fer els adults, els nens d’ingrés. I al matí, abans de dinar, quan
plegava la canalla, els tornava a fer classe. Pràcticament es
passava el dia dins l’aula.
Per acabar de complicar-ho, en aquells temps, Franco va voler
acabar amb l’analfabetisme i va convocar unes oposicions
de mestres. La idea era que, de les vint-i-cinc places que es
convocaven, un percentatge força alt hauria d’anar a l’alfabe-
tització d’arreu de la Península. Als de Lleida els tocaria anar
a Las Hurdes.
I a tota aquella feinada, va haver d’afegir-hi la de preparar-
se per a les oposicions. Es va posar a estudiar de nit i va
tenir sort de la senyora de la casa que, en acabar les classes
dels adults, li feia una mica de ressopó per aguantar les hores
d’estudi.
La llum elèctrica va ser un problema per poder estudiar
a aquelles hores. Cada poble es feia la seva llum segons les
seves necessitats. Quan l’aigua del riu Pamano, que abastia
Llessui, es gelava, només arribava al molí la que podia córrer
per sota del gel. Als vespres, era quan s’encenien més llums
perquè els pagesos baixaven a les corts per arreglar el bestiar
abans d’anar a dormir. Llavors el Josep ja sabia què havia de
fer. A cada casa hi havia un plafó amb unes quantes clavilles
amb dos forats cada una per poder connectar-hi els endolls; si
la llum baixava, s’havia de canviar l’endoll de clavilla i provar
quina era la que connectava més corrent. Quan els pagesos
acabaven la feina, s’havia de canviar una altra vegada perquè,
si arribava massa corrent, les bombetes es fonien. S’havia d’es-
tar molt a l’aguait: perquè les bombetes no s’entristissin —com
ho deien al Pallars—, o perquè no es fonguessin. Amb la ràdio
passava el mateix: si no vigilaven, es podien quedar sense aparell.
A Llessui sempre escoltaven ràdio Andorra perquè era la
senyal que els arribava millor i perquè era en català.
En aquestes estava el Josep quan li va passar l’inspectora i
li va dir que havia fet una barbaritat. Ell i la mestra s’havien
posat d’acord —perquè a totes les cases tenien vaques— en no
donar «la llet americana». La guardaven i, de tant en tant, els
la repartien. Però cada mes havien de declarar què n’havien
fet; i la mestra, que era la que signava els papers, havia posat
que la repartien entre els vailets.
La inspectora, en realitat, hi havia anat perquè havia tingut
una denúncia del poble veí dient que la mestra no anava a l’es-
cola. El Josep li va dir que sí que hi anava, però ella ho havia
de constatar i el taxista, com que havia nevat, no l’hi havia volgut
portar. Llavors li va demanar a ell que l’hi acompanyés a
peu. Hi havia uns vint minuts de baixada. La dona portava un
abric de pell llarg fins als turmells i sabates de taló. El Josep
la va advertir que no era indumentària adequada, però no hi
va haver res a fer i es va entestar a fer-ho igualment. I com
que necessitava l’ajuda del Josep, va deixar expressament la
sentència de la barbaritat per a la tarda. Després de la fatigosa
baixada, van trobar la mestra a l’escola fent classe, i no va
passar cap peripècia. Però la tornada va ser molt accidentada:
la inspectora no podia pujar per aquells camins tan costeruts
i va acabar demanant ajuda al Josep; se li va penjar del braç i
va haver d’anar empenyent-la perquè pogués arribar fins dalt.
Aquesta inspectora —que es deia Bienvenida i li deien
«Malvenida»—, tenia males puces. A la tarda, per solucionar
el conflicte de Llessui, hi va fer anar l’agutzil, el capellà,
el jutge i l’alcalde. I a tots plegats, els va explicar que encara
que hi hagués vaques, la llet s’havia de repartir igualment.
Va fer aixecar acta al Josep i li va dir que havien de tenir
«el siguiente menaje: olla, cazos, cucharas…». Els va exigir
de posar una lleixa per deixar tots aquests estris i un ganxo
per a cada nen per poder penjar-hi la bata i una bossa amb
la tassa i la cullera per prendre’s la llet. L’endemà mateix,
van posar la lleixa i la mestressa de la casa on ell s’estava
els va començar a preparar la llet. Ho van seguir fent durant
un temps, però quan el Josep es va trobar amb un altre
mestre que li va dir que ho podia tornar a espaiar i repartir
entre la canalla de tant en tant, s’hi va tornar a apuntar.
Això sí, amb la precaució de no escriure-ho en cap paper.
Aquesta llet provenia del SEAN, el Servicio Español de Alimentación
y Nutrición.
També va tenir un inspector de la Falange que li va retreure
que no tenia la consigna a la pissarra. Aquesta consigna
cada dia era diferent, però eren de l’estil: «Por el imperio hacia
Dios; Dios me lo da, Dios me lo quita, estamos en paz…»
Estudiar per a les oposicions, a aquelles hores, no va ser
gens fàcil, però el Josep pensava en Las Hurdes i no defallia.
Per Pasqua es va examinar i va treure el número set. A partir
del dotze, van haver d’anar cap a Las Hurdes.
El diari de Lleida va publicar les llistes d’aprovats. A Solsona,
mossèn Balaguer ho va llegir i va telefonar ràpidament al
capellà de Castellnou per dir-li que si el Josep hi volia anar, li
guardaven la plaça.
Abans, però, mossèn Balaguer, que no feia puntada sense
fil, havia telefonat a mossèn d’Altron —prop de Llessui—, per
saber com treballava el Josep. El mossèn, que era rellotger, el
coneixia personalment perquè al Josep se li havia mullat el
rellotge amb l’aigua del riu i li havia portat a arreglar. L’informe
del mossèn va ser molt bo i al setembre ja va començar a
treballar a Solsona.
Llavors, de l’escola de Solsona se’n deia Escuela Nacional
Parroquial del Sagrado Corazón —però era coneguda com els
Dominics, per estar al seu edifici, o també com els «Hermanos
». Per als xicots, hi havia tres mestres: el senyor Padullés,
el senyor Juvells i ell. Els va passar l’inspector —el que havia
estat al seu tribunal d’oposicions i el tenia ben considerat—, i
els va dir que havien de tenir l’escola més néta. Es veu que les
fulles seques entraven amb molta facilitat i ningú no tenia cura
de treure-les.
Amb la Llei General d’Educació (LGE) de l’any setanta es
va establir l’obligatorietat i la gratuïtat de l’educació bàsica
fins als catorze anys i es va introduir l’EGB, el BUP, el COU
i l’FP.
Amb aquests canvis, l’Escola es va quedar petita i van haver
de pujar cap a l’edifici del Seminari. A les Escoles Nacionals ja
els estaven fent l’edifici nou. A més, es va muntar l’Escola Llar,
que va durar fins a la LOGSE.
L’inspector que havia estat al seu tribunal, cada vegada que
el veia, el burxava perquè estudiés una carrera i es va decidir
per anar a la Universitat de Barcelona, on va començar Història.
Hi podia anar poc, però li deixaven els apunts. Amb
tot, com que estava força incomunicat, quan hi havia canvis
d’exàmens no se n’assabentava i va veure que li resultava molt
complicat. Quan van inaugurar la UNED de Cervera s’hi va
matricular i es va treure la llicenciatura de Pedagogia per si
mai volia presentar-se per inspector.
Com que el Josep s’havia casat amb la Mercè Bonany (que
ja hem vist en un capítol anterior), i ja tenia tres fills, per estudiar
es va instal·lar a les golfes de casa i hi va passar moltes
hores. Quan va haver acabat, com que havien fet obres per
arreglar la casa, i el títol era molt car —cinc mil pessetes de
les de finals dels seixantes—, de moment no se’l va treure. Fins
que la tieta Ramona de Cal Manyà se’n va assabentar i la hi
va pagar.
El curs 1971-1972, com que l’inspector era molt catalanista,
ja els va deixar fer algunes classes en català. Aquell any compartia
curs amb l’Araceli Pérez (que també veurem en aquest
llibre); i ella va fer el castellà de les dues classes i ell va fer el
català.
Llavors, l’inspector del seu tribunal d’oposicions, el senyor
Brugulat — que era un home seriós, però un tros de pa—, el
va animar a presentar-se a les oposicions d’inspector. Eren per
concurs de mèrits i s’havia de presentar un projecte. A Lleida,
s’hi van presentar trenta-set candidats i ell va treure el número u.
I va anar d’inspector a Solsona. A més, li tocaven les zones
de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El despatx, el tenia a la Seu d’Urgell,
on passava els dilluns fent paperassa. La resta de la setmana,
li tocava viatjar. Aquesta plaça era una de les de «zonas
especiales», perquè també s’havia de tenir cura de les escoles
espanyoles d’Andorra.
El senyor Brugulat tenia la Inspecció d’Andorra i durant
aquell temps es van relacionar força. El Josep li pujava el DOG
i ell li preguntava les xafarderies de Lleida mentre feien una
mica de tertúlia.
A la Seu, com a inspector, s’hi va estar uns catorze anys. Hi
tenia molta feina, però hi estava bé. Per estar més a prop dels
de casa, es va mirar la plaça de la Segarra, que s’havia de completar
amb una zona de Lleida. Va passar-se a Lleida i llavors
va decidir que volia ser inspector de plaça, com els d’Hisenda
o Treball —i no de número per concurs de mèrits, com era. Va
tornar a posar-se a estudiar i se n’hi anava al Serrat, la caseta
que la família té als afores de Solsona, a tocar de l’institut.
Com que havia d’estirar les cames de tant en tant, sortia a
fora i recitava en veu alta els temes. Eren uns tres-cents vint. I
com que feia de peripatètic, va avisar els veïns que no se n’estranyessin
si el veien parlar sol, perquè repetia en veu alta, tot
caminant, els temes que ja s’havia estudiat.
Quan van convocar oposicions a Madrid, s’hi va presentar.
La primera vegada no les va treure, però la segona sí. Els que
tenien deu anys d’inspecció, com era el seu cas, els eximien
de la part pràctica. No hi havia nota i no podien saber quin
número havien tret.
En realitat, havien convocat només quinze places per a tot
l’Estat, però van acabar donant-ne disset perquè van colar dos
inspectors per influències.
Quan va haver acabat aquestes oposicions, el Josep —que
s’havia passat tota la vida estudiant—, juntament amb altres
inspectors, van plantejar-se l’opció d’estudiar Dret perquè a
la seva feina, moltes vegades, per poder expedir alguns documents,
els resultava molt útil tenir coneixements en lleis. I
també es va treure la carrera de Dret.
A la plaça de la Segarra-Lleida hi va estar molt bé. Amb
tot, passats cinc anys era obligatori canviar de plaça. Aquesta
norma venia de La Hermandad de San Paciano, patró dels inspectors.
Deia que no es podien quedar massa temps en una
plaça perquè coneixien massa la gent.
I se’n va anar cap a la Noguera, on va passar cinc anys més.
Després, com que li agrada molt la muntanya, va demanar
el Pallars. Ell era inspector amb especialització en avaluació,
normalització lingüística i educació especial. Va ser la seva
última plaça.
Per la jubilació va estar molt content. A la Conselleria li
van fer un acte, amb altres inspectors, i li van fer una placa i
regals. Al Pallars, li van fer un dinar organitzat pels directors
dels centres educatius. I la jubilació solemne va ser a Lleida a
l’Hotel Comtes d’Urgell.
Al Josep, com a inspector, li van passar un munt d’anècdotes.
Algunes de molt curioses. Una vegada, un alcalde li va
telefonar a casa perquè volia fer l’escola més gran. En dir-li
que no, es va enfadar tant que li va dir que es vendria l’escola.
A la Cerdanya, hi va trobar un mestre enamorat de les innovadores
idees pedagògiques de Célestin Freinet. Tant sí com
no, les volia dur a terme. La gent del poble no ho volien i se li
van enfadar moltíssim. Hi va haver tal enfrontament que el va
haver de canviar de poble per evitar problemes més grans. De
manera preventiva, el va enviar a un poble més petit.
També n’hi va passar una de molt trista, que sempre ha recordat:
a Lleida, hi havia un mestre que abusava d’una nena.
Quan el director se’n va assabentar, el va avisar immediatament.
A casa, la nena no havia dit res, però l’havien notat
estranya. Al final, quan el mestre va confessar el seu delicte, li
va fer un expedient disciplinari, li va treure un mes de sou i el
va enviar a una Aula Taller de xicots.
Per canviar el to, també n’hi va passar una de divertida: un
alcalde que ja era gran el va anar a veure perquè la mestra,
quan mataven el porc al poble, portava els nens a veure-ho.
L’alcalde li explicava com ho havia de fer perquè aquella mestra
no portés els nens a la matança i el Josep li va proposar de
canviar de feina. Amb aquesta enginyosa sortida, l’alcalde va
desistir de la seva intenció.
També es va trobar amb alguna situació complicada: un
dia, va anar a un centre i la mestra de pàrvuls, que ja era gran,
li va treure el carnet de Convergència i li va dir que era del partit
del govern. Ell li va fer desar immediatament i li va dir que
faria veure que no ho havia vist, però que no ho fes mai més.
El Josep va suposar que la mestra estava una mica espantada
i que ho havia fet com volent dir-li que no la renyés per res.
I finalment, una de patriòtica: quan feia pocs anys que estava
a Solsona, encara als Dominics, si tenia els nens petits
i se li cansaven, els feia cantar una mica. Els va ensenyar a
cantar «L’Emigrant». Un dia, el va anar a veure el bidell de
l’Ajuntament i li va dir que no els fes cantar més aquella cançó.
Segurament, algú que l’havia sentit l’havia denunciat perquè
en aquella època es feien les classes en castellà. I l’alcalde, el
Sr. Serra Forn, hi va enviar el bidell per no donar-hi massa
importància, però per fer-li-ho saber. No la va fer cantar més.
El Josep, jubilat, dedica força estones al seu hort, amb l’ajuda
del seu fill Ramon, amb qui també fa llargues caminades.
També es dedica a la família i, els divendres —dia de mercat
a Solsona—, esmorza amb els seus amics. Li agrada viatjar i
assistir a les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada