Claustre Bernadó i Travesset

Va néixer a Solsona el 1943. Porta el nom de moltes solsonines
perquè és el de la patrona de Solsona: la Mare de
Déu del Claustre. Era la gran de dues germanes i els seus pares
—que tenien una botiga de robes, Cal Cotillaire— es pensaven
que havia de continuar el negoci. Aquest renom de la botiga
venia de la tieta, que havia après l’ofici de cotillaire, però
que en casar-se havia deixat de treballar.
De ben petita, a la Claustre, ja la feien ajudar a plegar papers
i lligar cordills. En aquella època, les comandes de roba
arribaven embolicades en paper i encordillades. I tot, absolutament
tot, s’havia d’aprofitar. Per tant, els papers els havia de
plegar com si fossin les pàgines d’un llibre i procurar desarrugar-
los tant com es podia; els cordills els havia de convertir en
petits cabdells. I tot desat i ben a punt per a quan es necessités.
Amb els anys, va ser la seva germana Genoveva qui es va
dedicar al negoci familiar.
Ella solia acompanyar el pare a les fires de Cardona, de Su,
de l’Hostal Nou i per les rodalies de Solsona. Però als dotze
anys, si era la mare la que anava amb el pare a la fira, ella es
quedava a la botiga, amb les dependentes, com a representant
familiar.
La Claustre va estudiar a les Monges de Solsona fins als
catorze anys. El batxillerat el feien lliure i s’anaven a examinar
a Tarragona. Ella va ser l’última generació de Solsona que va
anar a examinar-se tan lluny, perquè després ja ho van poder
fer a Lleida, que quedava molt més a prop. Havien d’esforçarse
molt per aprendre, però les preparaven bé, perquè les alumnes
del Col·legi no suspenien.
La Claustre formava part d’una colla de noies que es portaven
sempre molt malament. Tenien de prefecta d’estudis (el
que ara seria la cap d’estudis) la madre Palmira. Probablement
va ser la primera monja que va arribar a Solsona amb
títol de Magisteri. Li’n van fer de tots colors! Li aixecaven la
toca —fet que estava terminantment prohibit— per veure-li
els cabells i per fer-la empipar —cosa que sempre aconseguien.
Amb tot, la madre Palmira, per controlar-les una mica,
a l’autora de torn d’aquella falta de respecte, li deia: «Tengo
permiso de su padre para darle una bofetada». Però mai no
els en va donar cap. Feien mil poca-soltades! S’amagaven als
confessionaris a menjar regalèssia, o s’embotien a les corts de
porcs, o s’endinsaven cap a la clausura —també prohibit— a
les hores de classe.
Un dia, van fer un ninot de paper molt ben dibuixat i pintat
—amb bufanda inclosa perquè feia molt de fred—; el van
retallar i el van enganxar a l’abric d’una companya de classe.
La noia va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot
penjat i va passar pel bell mig de Solsona amb la burla a
l’esquena. Molta gent la va veure. A la tarda, a l’hora de tornar
a entrar a classe, la companya escarnida va arribar amb
la seva mare i la seva àvia perquè anaven a queixar-se. La
madre Palmira les va tenir tota la tarda a l’expectativa sense
dir-los res per posar-les ben nervioses. Però elles mai no se’n
posaven. A l’hora d’acabar les classes, els va preguntar qui ho
havia fet. Elles havien amenaçat totes les companyes perquè
no diguessin res i totes van restar callades. Llavors, la madre
Palmira les va posar a copiar el següent text: «Me he reído y
me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha
quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que
soy la persona más mala que se puede concebir.» I les va tenir
a totes copiant fins a les nou del vespre!
Ni amb aquestes peripècies escarmentaven. Quan la madre
Palmira s’esforçava per portar-les d’excursió —fet que li costava
perquè es marejava moltíssim i sempre acabava vomitant—,
elles, que no es marejaven, no paraven de tocar el timbre que
hi havia a l’autobús per avisar que algú es marejava. I la madre
Palmira s’havia d’aixecar per renyar-les i encara es marejava
més. El conductor de l’autobús, que se’n compadia, perquè la
deixessin tranquil·la una estona, els feia cantar el «Crec en un
Déu».
La Claustre era una noia molt extravertida i poc donada a
l’assossegament. Una altra monja, la mare Freixes, li deia que
mai no es fes monja perquè no en tenia el caràcter. I ella ja ho
sabia, que no se’n faria.
Quan ella va ser mestra, es va adonar que si hagués tingut
alumnes com ella, segurament hauria acabat plegant. Amb tot,
era molt bona estudiant i no li costava gens d’aprovar. Però una
vegada, a Tarragona, van suspendre totes. Elles tenien un llibre
amb lletra gran i lletra petita. Les monges els deien que no calia
que s’estudiessin la lletra petita; però en arribar a l’examen els
va sortir la lletra petita —Principios de la balanza hidroestática—
i cap d’elles va aprovar l’examen de física i química perquè
no sabien la resposta de lletra petita.
Una altra anècdota dels seus estudis li va passar amb l’examen
de llatí. A ella, aquella assignatura no li agradava gens i
no se la volia estudiar. Mossèn Torres li va dir que no es podia
presentar a l’examen perquè no en sabia gens. Ella va anar
igualment a Tarragona perquè no li podia dir al seu pare que
no es podia presentar perquè no havia estudiat l’assignatura.
L’examen de llatí era oral i els va tocar un professor andalús
que obria el llibre per on s’esqueia i preguntava el primer que
veia a la pàgina. A les que no s’ho sabien, les solia insultar. A
ella, va començar preguntant-li el seu nom i cognoms. Quan
li va respondre que es deia Bernadó, ell li va dir que tenia el
mateix nom que un torero famós de l’època. I la Claustre, amb
aquella desimboltura seva, i sense ser veritat, li va dir que era
el seu oncle. La madre Palmira, des del darrere, mentre escoltava
aquelles falses respostes, sofria i no parava de resar. Com
que el professor andalús devia voler explicar que havia examinat
una neboda del famós torero, li va fer una pregunta molt
fàcil. La Claustre l’havia sentit a dir moltes vegades a la classe,
i se la va saber. I li va posar ja l’aprovat. Llavors hi va afegir
que amb una altra pregunta li posaria notable, i li va tornar a
fer una pregunta molt fàcil que ella també havia sentit moltes
vegades a la classe. Per acabar-ho, li va proposar una altra pregunta
per tenir l’excel·lent, i la Claustre li va dir que amb un
notable estava molt contenta i que no calia. La madre Palmira
va quedar ben esgarrifada: hi havia nenes que, sabent-ne molt
més que ella, només havien aprovat.
Quan va haver acabat quart de batxillerat, va dir als de casa
seva que estava cansada d’estudiar i que no volia seguir més
estudis. Llavors li van dir que cap a la botiga, però ella va dir
que tampoc no li agradava. Els pares no sabien què fer amb
ella i van parlar amb el doctor Viladot, que els va aconsellar
en un altre sentit. De resultes de la conversa, van acabar comprant-
li l’Hostal del Guiu, perquè s’hi pogués guanyar la vida.
Com que ella no coneixia el negoci, van llogar un matrimoni
perquè li ensenyés l’ofici. La Claustre va estar tot un any a les
ordres d’aquella parella, però a l’agost li va demanar a la seva
mare que la deixés tornar a estudiar. Perquè aquella feina, a les
ordres d’uns que manaven més que ella, li va semblar com si fos
fer de criada. A més, els diumenges també havia de treballar.
Tot i que la família va perdre molts diners, no s’ho van fer dir
dues vegades i la Claustre va marxar cap a Tarragona a estudiar
Magisteri a l’Escola Normal i es va quedar interna a les
Monges, al Col·legi de l’Ensenyança.
La superiora —que volia que totes es fessin monges—, com
que s’adonava que ella no mostrava cap inclinació, li solia dir:
«Dios le llama y usted no le escucha».
Després, veient que ella no reaccionava, li va proposar un
estadi menys elevat, el de congregant; i la Claustre li va pre-
guntar què havia de fer. No es podia anar amb màniga curta,
ni a la platja, ni a ballar… I va respondre que no ho podia ser
perquè a casa seva li deixaven fer totes aquelles coses. A partir
d’aquell moment, li van fer la vida impossible.
Un dia, a l’hora de llevar-se, es va trobar malament i li va dir
a la seva prefecta. No li va fer cap cas i la va fer anar a missa.
Com que estava força enfebrada, la Claustre es va desmaiar.
Mig recuperada se’n va anar cap al llit i fins a les onze del matí
no va passar ningú a veure com estava.
Per aquest motiu va marxar de la residència de monges.
Llavors, va aprofitar que els professors de la Normal eren els
mateixos que els de batxillerat i es va matricular per lliure a
Batxillerat. Com que els professors la coneixien, era com si fos
alumna oficial. I es va treure els dos títols: el de batxillerat i el
de Magisteri.
Va tornar cap a Solsona i va fer una substitució d’un mes
a les Escoles Nacionals. Després li van donar plaça per dos
anys a l’escola del Miracle, que era un patronat. Hi va estar
molt bé i hi tenia molt material. S’hi quedava a dormir perquè
li deixaven una cel·la de les que llogaven a l’estiu. Als vespres,
feia classes per qui es volgués treure el Certificat d’Estudis Primaris.
Era l’època que Franco volia eradicar l’analfabetisme.
Hi havia persones a les quals, sense saber ni llegir ni escriure,
només signar, ja els el donaven.
Ella tenia ganes de tornar algun dia entre setmana a casa
seva i va conèixer uns homes, que treballaven al Miracle, i
tornaven cada tarda cap a Solsona. Els va demanar per poder
anar amb ells i li van acceptar el tracte. Però com que tots eren
homes, la van criticar tant, que no va poder tornar amb ells
cap a Solsona mai més.
Durant aquests dos anys, la Claustre va festejar amb el seu
promès, Josep Grau, un xicot de la colla a qui coneixia des de
sempre perquè vivia molt a prop de casa seva. Sis mesos més
tard es van casar i, al cap de nou mesos justos, va arribar el fill
gran, l’Andreu. Ella estava molt amoïnada perquè si se li avançava
la criatura i naixia abans de temps, l’haurien criticat moltíssim.
Setze mesos més tard, va arribar l’Eva, la filla petita.
La Claustre, amb tot, també havia començat a preparar
oposicions i, quan van convocar-les, es va presentar. Algú volia
la seva plaça i la van suspendre. La segona vegada que es
va presentar, fent-ho més malament que la primera, va tenir
el número dos. Als que aconseguien les primeres places, els les
donaven com a definitives si demanaven rurals; però no podien
canviar en dos anys. Els que havien tret els números finals,
sense ser definitives, podien quedar-se a Solsona.
El dia que havia d’anar a escollir plaça, va donar a llum la
seva filla Eva. Hi van anar el seu pare i el seu marit. De Lleida,
només quedava la Vall d’Aran, Josa del Cadí i la Molsosa. El
Sr. Viladrich també hi era perquè la seva filla M. Antònia també
concursava; ell va donar per fet que agafaven la plaça de la
Molsosa perquè era la que quedava més a prop de Solsona, i
així els ho va comentar. El pare i el marit de la Claustre mai no
havien sentit a parlar de la Molsosa i li van agrair moltíssim
la informació.
A la Molsosa, s’hi va estar dos anys. Hi havia d’anar amb la
filla de pocs mesos i amb l’Andreu, d’un any i mig.
Com que encara no havia treballat dos-cents quaranta dies,
no tenia cap dret de maternitat. El seu marit va anar a prendre
possessió del càrrec i ella va anar a veure l’inspector. Aquest li
va aconsellar que posés una noia que fes de mestra al seu lloc,
fins per Nadal. Ell faria la vista grossa i no passaria a fer cap
inspecció fins a aquella data, però després de Reis, de totes,
totes, s’havia d’incorporar.
Ho va fer així, però tres tardes a la setmana pujava a ajudar
la mestra. Això era una pràctica molt comuna en aquella
època; el que ja no ho era tant, era donar tot el sou a la mestra
llogada, i la Claustre ho va fer així.
Quan es va incorporar, li van dir que podia anar a una casa
que tenien tres noies per estudiar i que la podien ajudar a cuidar
els seus fills. Aquesta casa, tot i ser la més propera, quedava
a dos quilòmetres de l’escola. I en aquells moments estaven
fent obres per engrandir les granges dels porcs. El dia que hi
va arribar amb tot el carregament d’ella i de la seva canalla,
una noia de la casa li va dir: «la casa sí que l’engrandim, però
pels porcs». La Claustre va plegar tot el seu bagatge i se’n va
anar de la casa. Després va informar l’alcalde que no es podia
quedar en aquella casa. Que quan tinguessin un lloc per a ella,
ja tindrien escola, però de moment, se n’anava. Aquest va fer
gestions perquè es pogués instal·lar a la rectoria; estava just al
costat de l’escola i el rector no hi vivia durant la setmana. Ella
li va assegurar que el divendres, quan arribés, ho trobaria tot
impecable. Però el rector va respondre que no volia sentir olor
de dona a casa seva i que ni parlar-ne. Llavors, el Sr. Puigpelat
de la Molsosa li va oferir casa seva, que estava a uns cinc quilòmetres
de l’escola per camí de bosc. Es va emportar el seu fill
gran i va deixar la nena amb la mare de la seva sogra. No va
poder veure com la seva filla començava a caminar ni escoltarli
les primeres paraules.
Allí li van deixar la casa dels masovers, però al cap de tres
setmanes, la mestressa es va compadir d’ella i li va dir que
s’instal·lés amb la família a la casa gran. Encara ara els està
molt agraïda perquè li van cuidar el nen i, a més a més, no li
van cobrar res de dispesa. Durant aquesta època, a l’escola, ja
es treballava amb fitxes. Els llibres eren en castellà i algunes
classes es podien fer en català, fins i tot quan hi anava l’inspector.
Al cap de dos anys, va haver de tornar a triar i va agafar la
plaça de l’Hostal Nou. L’escola era normal, però per anar al
vàter encara s’havia de sortir a fora; tenia un vàter turc sense
porta, només una teuladeta. L’estufa era de llenya, que la portaven
els pares, i com que sempre hi havia discussions, en van
posar una d’escorça, que la pagava l’Ajuntament. Amb tot, no
tibava prou i sempre passaven fred. Es va queixar a l’alcalde,
però no li van fer cap cas. Llavors, la Claustre es va espavilar
per aconseguir el seu propòsit: va posar dues nétes de l’alcalde
al més allunyades possible de l’estufa. Quan les nenes es van
queixar a casa, van posar una altra estufa immediatament.
Després també van fer una comuna nova perquè no haguessin
de sortir a fora i gelar-se per anar al lavabo.
En total, hi va tenir quaranta–dos alumnes de primer fins
a vuitè. Els feia treballar per nivells. Repartia la pissarra en
tres parts i posava feina per als tres nivells. Mentre dos feien
els deures, ella atenia l’altre. Ella trobava les escoles de pagès
meravelloses perquè els més grans ajudaven els més petits. I en
deia «escola de prínceps» i «petit paradís». En té molts bons
records.
A l’Hostal Nou, li va tocar de substituir una mestra que
no havia caigut bé i a ella, només per fer la feina de manera
normal, ja la van trobar extraordinària. A més, com que amb
el seu cotxe arreplegava els xiquets als trencalls de les seves
cases, i els facilitava l’arribada, li van fer molts regals.
Conjuntament amb un capellà que era molt actiu, també va
col·laborar a organitzar les caramelles; però només es van fer
un any. Amb els diners que van guanyar, va anar amb tots els
nens de tercer fins a vuitè a Mallorca. Ella només tenia trenta
anys i, quan va arribar a l’hotel, li van dir que era una irresponsable
per anar-hi sola. Resultava que la setmana anterior
s’havia perdut una nena i tothom tenia por. A ella, li’n van fer
agafar i es va passar les tres nits vigilant.
Quan va ser a l’Hostal Nou, la Claustre ja s’havia comprat
un cotxe, un Seat 850, i recollia i portava els nens de les cases
properes que anaven a l’escola. A vegades, n’havia arribat a
portar fins a tretze. La Guàrdia Civil mai no li va posar cap
multa.
Després va tenir una comissió de serveis a Solsona, a les
Nacionals. Va fer segona etapa i, principalment, socials i matemàtiques.
Quan va poder tornar a Solsona, perquè havia firmat que a
l’Hostal Nou s’hi estaria sis anys, encara hi va poder treballar
vint-i-quatre anys. En total va fer quaranta-dos anys de servei.
L’any 1987 i fins al 1992, la Claustre va estudiar Història a
la UNED de Cervera. En aquella especialitat van coincidir uns
quinze alumnes. Era un grup molt heterogeni, tant per edat
com per origen, però van estar molt ben compenetrats. Gairebé
tots van acabar la carrera i, encara ara, es troben un cop
a l’any. Als que els toca, preparen la sortida per la seva zona i
després dinen plegats.
Durant aquells anys, a la UNED, hi estudiaven més de
cinc-cents alumnes. La majoria hi assistien els dissabtes. Els
de Solsona hi anaven amb cotxes particulars i cada setmana
el posava un alumne diferent. Normalment eren entre set i
vuit.
D’anècdotes, n’hi van passar moltes. L’any que es va presentar
de paleografia i diplomàtica li van posar un document per
transcriure i analitzar-ne les parts. Li va sortir bé però, com
que li va sobrar temps, va pensar a traduir-lo del llatí. I no en
va encertar ni una! El text deia que un bisbe de Lleó es venia
un hort. Ella va traduir que enviava benediccions als soldats
ferits. Aquesta traducció, que era innecessària, va fer que la
suspenguessin tot i tenir l’examen bé.
A l’examen de llengua i literatura castellanes, li va sortir un
text d’El Quixot i el va brodar. Però la van suspendre i va telefonar
a la tutora de Madrid per demanar revisió. Li va dir que
hi tenia faltes d’ortografia i això la va empipar moltíssim. Ella
sabia que no podia ser. Quan va preguntar quines faltes havia
fet, li va dir una paraula que ella no havia utilitzat. No sabien
més faltes d’ortografia. Es va enfadar tant que va parlar en nom
de tots els altres alumnes —ja que suspenia a tort i a dret—, i
li va dir que al setembre no es presentaria perquè ella ja tenia
feina. Va tenir sort en aquesta reacció perquè això li va doldre
molt i li va suplicar que s’hi presentés. Al setembre, li va tocar
un text de Sant Joan de la Creu que no va saber identificar i va
posar que era de Santa Teresa. Li va posar un notable!
A la Claustre, la seva feina li ha agradat molt i, si hi hagués
de tornar, es dedicaria al mateix. Li agradava escoltar els seus
alumnes i que fossin treballadors i responsables. Era exigent i
els feia treballar. No calia que fossin llumeneres, però sí que
fessin tot el que poguessin. Si no podien fer-ho tot, també ho
acceptava. Ella sempre intentava estimular els seus alumnes.
Quan no se li portaven bé o no els sortien els deures, moltes
vegades, els dissabtes, se’ls emportava a casa seva, com a càstig
o per ajudar-los més. Li semblava que ensenyar-los a ser
responsables i a complir el deure era una lliçó tan o més gran
que la de sumar o saber els rius de Catalunya. Mai no els va
posar cap treball que no corregís.
Tot i que podia continuar, als seixanta anys ho va deixar
i es va jubilar perquè no estava bé de salut. En un principi va
trobar molt a faltar l’escola i cada dia se n’hi anava a l’hora del
pati a fer el cafè amb els seus antics companys.
Va renunciar al reconeixement, com a mestra jubilada, de
l’Ajuntament i de la Generalitat, per motius personals: ella no
estava d’acord amb el tracte que havia rebut la seva escola per
part de les institucions i aquest desacord no li va permetre acceptar
el seu reconeixement.
A poc a poc, va començar a involucrar-se en diferents activitats
de tipus social i cultural, per col·laborar amb la seva
ciutat de manera desinteressada.
Ara, bàsicament es dedica a activitats de voluntariat: col·
labora amb la Creu Roja, amb l’Associació Fènix pel càncer,
també està al Consell de la Gent Gran i al de la Clínica Guitart.
Tota la vida, la Claustre ha estat una inquieta viatgera i ha
visitat mig món o quasi tot. Sempre que pot, ara, s’apunta a
totes les excursions de l’Aula d’Extensió Universitària, a les
del grup de mestres Som+3 i a les que s’organitzen a Solsona.
També és una apassionada del teatre i molt sovint va a Manresa
a veure la programació de teatre i òpera del Kursaal.