Las flequis i l’homo vulgaris

Què preferiríeu: portar serrell (llarg, curt, tort, mal tallat, afavoridor, jovenívol...) o ser vulgar? Jo ho tinc claríssim: serrell moníssim! Perquè ni que fos molt lleig, que no és el cas, encara preferiria tenir-lo ben lleig a ser vulgar, tan horrorosament vulgar com el columnista de l’ABC, Antònio Burgos. Tan vulgar, tan vulgar, i inculte, i masclista... que fins i tot, a la seva ciutat natal, Cadis, han demanat que se li retiri el títol de Fill Honorífic. S’ho mereix per menyspreable. Quines males ganes d’anar quedant malament, sense necessitat, només per ràbia irrefrenable!

  Aquest individu va encendre les xarxes, expressament, amb un article titulat “Las Flequis”. Nom amb el que va batejar de manera insultant les dones de la CUP i les de Bildu. I es preguntava: per què les “tiorres” separatistes han de ser tan lletges?

Ha de tenir tanta ràbia contra elles i el que representen que va preferir donar-se a conèixer  en tota la seva indignitat i vulgaritat, a contenir els seus més baixos impulsos.

  Al diccionari català, un vulgarisme és una expressió inapropiada i incorrecta que apareix més freqüentment en la parla de persones sense cultura. Que encara té més delicte perquè, se suposa, que sent columnista de l’ABC...

  Però si ens passem al diccionari castellà, el que el regeix a ell, vulgarisme és una expressió indecent, grollera i ofensiva. Jo diria que encara hi surt més malparat.

  Tanmateix, necessita seguir insultant: per què ha de demanar la separació de Catalunya un “tio” tan lleig com en Junqueras? No és possible que no sàpiga que físic i vàlua intel·lectual o afectiva no tenen res a veure. I mireu la seva foto! L’acomiadaran del seu diari per la falta de cabell que llueix al seu cap i per les infinites arrugues que té al voltant dels ulls? Ho haurien de fer pel seu menyscabat intel·lecte!

  I remata l’article dient que aquestes dones, no és que vulguin separar-se d’Espanya, és que volen que les expulsem per horroroses i antiestètiques. Fixeu-vos en la prepotència i envaniment que el corquen; tanta i tant com per girar la truita

Un comentarista que el coneix, a part de titllar-lo de reaccionari, monàrquic i poc respectable entre els de la seva professió, també va publicar que havia afirmat que aquesta mena de dones no es renten. Molt mesquí, roí, ple de ràbia atàvica vers tot allò que no pot encalçar. No crec que mai s’hagi apropat a cap d’aquestes dones, no fos cas que algú de la seva mateixa cultura se’n rigués taxant-lo d’amic cupaire. Quina deshonra li  seria!  

Quan el que s’esgrimeix contra el contrari es queda en la superficialitat, és molt mal senyal.

  I és que al final, cal concloure que, si hi ha gent que pot fruir llegint vulgarismes i barbaritats, és perquè hi ha diaris que se’ls permeten. Però el raonament és al revés: com més vulgarismes i barbaritats publiquen alguns diaris, més vulgars i bàrbars es tornen els seus lectors. I com més se’ls en dóna, més àvids es tornen.

Perfum de la talla 36 i alçada d’1,63 cm.

Malauradament, les lleis no tenen validesa per a tothom ni arreu. Els supermercats Alcampo de Castelló en són una bona mostra. Un seu anunci per a una oferta laboral per vendre perfums s’expressa en aquests termes:

Promotoras Campaña Navidad Alcampo Castellón. Imprescindible vivir cerca y tener más de 26 años y menos de 42; experiencia en campañas de promoción y venta. Altura a partir de 1,63 y talla entre 36 y 40.

Totalment discriminatori! Si haguessin suggerit tenir nassos tipus Pinotxo o haguessin demanat currículum de bona pituïtària, encara ho entendria. Però alçada i talla tipus Barby va en contra de l’Estatut dels Treballadors i de la Llei d’Igualtat.

  A algú li faria gràcia que per vendre paelleres grans per a grups demanessin homes de la talla 52? Segur que no! A més, no en vendrien ni una. Tothom assimilaria menjar paella amb estar gras i no la comprarien. Calla! Estic pensant que la millor manera de rebaixar el consum de begudes dolces, sense apujar impostos, seria posar venedores i venedors obesos, segur que al menys, la meitat de població s’ho repensaria... Però, òbviament també seria discriminatori.

  L’encarregada o encarregat de publicitat a l’Alcampo de Castelló no fila prim perquè parteix d’un pressupòsit fals: creu que els homes que han de comprar aquests perfums tenen una doble visió: la venedora i la parella estimada que se’ls barregen al subconscient. Perquè aquesta talla i alçada requerides no són sinó per agradar aquests homes, (i això és filar gruixut).

Alcampo deu fer el següent raonament: quan la tipus Barby, per ser-ho, aconsegueix endossar-los un perfum —que potser a la seva estimada no li semblarà autèntic perquè les essències bàsiques no han estat barrejades amb tot l’amor que caldria—, ells s’imaginen olorant la Barby i no la muller que els espera  a casa.

En canvi,  jo estic totalment convençuda que els homes tenen una alçada intel·lectual prou elevada com per no caure en aquests paranys. Tanmateix, l’anunci no demanava homes per vendre els perfums de les dones. I potser alguna emprenedora podria arriscar-se a fer la prova i posar perfumeries, per vendre perfums d’home i de dona, posant com a venedors, clons tipus George Clooney.

Amb aquesta visió tan borrosa dels supermercats Alcampo, m’estranya que no hi hagi una clàusula secreta als contractes (però posats a fer, vés a saber!). Per sota mà,  i sense gaires escrúpols, es demanaria a les perfumistes si volen guanyar més diners. I com que aquesta és una debilitat molt humana, ( i especialment de qualsevol mare que tingui fills), se’ls diria que si, quan els homes volguessin olorar els perfums, elles els deixessin arrambar al seu cos Barby, cobrarien un plus. Tanmateix es fa difícil de creure perquè si els supermercats Alcampo haguessin comés aquesta ignomínia, en deu dies, fins a córrer la veu, crec que se’ls hauria fet cua a la perfumeria i haurien acabat totes les seves existències. Perquè, malauradament,  d’exigir talla i alçada, a aquesta indignitat, la distància no és molt llarga.

I és que l’atracció sexual no sols serveix per a enamorar-se, es veu que a més de plaers, també facilita vendes, disbarats i barbaritats

Aquelarre químic

Com deia un meu oncle, què tenen a veure el tocino (era de Lleida) i la velocitat?

  Per al bisbe de Còrdova, sí tenen a veure un aquelarre químic i la fecundació in vitro. I us preguntareu: com pot ser? De cap de les maneres! Ni suposant que sigui masclista i que no sabés de lletra ( que en sap). Perquè aquelarre (que ve del basc i vol dir camp de cabres), en català designa qualsevol reunió de bruixes i bruixots que servia per venerar un boc negre, un animal associat al culte satànic. Sense cap mena de coincidència, fecundació in vitro és aquella en què l’oòcit és fecundat per l’espermatozoide fora del cos de la mare. És el principal tractament per a la fertilitat quan els altres mètodes de reproducció assistida no han tingut èxit.

Jo diria que només coincideixen les preposicions i algun article. Buscant a la Wikipèdia quines altres floretes adornen aquest no lletra ferit de les paraules, però sí ferit de masclisme, hi he trobat dues humils violetes. Una fa molta gràcia perquè on personatges de gran talla tenen apartats com política expansionista, aportacions a la cultura... ell hi té el de “controvèrsies”, és a dir: discussions que manté amb d’altres entesos o desentesos com ell en matèria de doctrina. A més, a part de la ja esmentada floreta, de finals del 2015, també hi trobem l’homilia de finals del 2010 en la què condemnava el divorci i l’avortament i deia que, segons la UNESCO, d’aquí a vint anys, la meitat de la població serà homosexual.

Mira que han passat cinc anys i jo encara no ho he llegit enlloc. Sabem, com és cert, que té estudis, d’on li ve aquesta mania de barrejar tocino i velocitat? La matemàtica bàsica que no ens permet sumar pomes i peres, segur que en algun moment de la seva vida l’hi han fet entrellucar. No sé si hi ha cap motiu personal que el pugui portar a dir aquestes coses tan poc “catòliques”, però no es pot negar que el seu pensament és esbiaixat i té tenalles que li impedeixen pensar amb amplitud de mires i generositat.

Si una parella no pot tenir fills i en vol un de propi, quin mal hi pot haver en recórrer a la fecundació in vitro? A qui fan mal? Què té de dolent? No en naixerà un nou fill de Déu com un do seu? I què volem sinó fills estimats? Perquè per a fer-se una fecundació d’aquests tipus, cal tenir valor i molt bona voluntat. Qui no s’estimarà un fill que li ha costat tant d’aconseguir?

Més floretes? I tant! I amb abundor! Diu que l’home és signe de fortalesa i que representa l’autoritat que ajuda a créixer. Si haguéssim de créixer sota la seva autoritat d’home d’església, ben torts que sortiríem! I quant a la dona, diu que és ella la que dóna calor a la llar (a casa meva això ho fan els radiadors), i és símbol d’acolliment (aquí interpreto que la dona —per més ocupada que estigui —, és la que sempre acaba obrint quan algú pica a la porta).

I és que la ment, siguis home o dona d’església o de carrer, vull dir d’anar a peu, ha de tenir amplitud de mires i ser generosa, molt generosa.

 

Tenyim o destenyim?

Moltes dones de la meva edat, i alguns homes, hem agafat el costum de tenyir-nos el cabell per evitar que se’ns vegin aquells branquillonets blancs que solen brotar-nos al cap quan la nostra joventut comença a ser dubtosa. Entenc que per a algunes persones —que treballen en empreses on abans de passar pel càsting dels currículums, les fan desfilar com models—, sigui necessari. Però en el meu cas és ben bé, un caprici vanitós i superflu. Caic en la temptació del tenyit perquè arreu veig caps tenyits i la meva personalitat té esquerdes.

  Veureu: si vaig al cinema, les senyores més grans que jo, fan un goig espaterrant; si miro els anuncis del carrer o les revistes publicitàries, el photoshop converteix tots i totes —grans incloses i inclosos—, en models; i per la televisió, si als guionistes els interessa, una noia pot començar una sèrie vivint a pagès i amb una mica de ronya a les ungles i pot acabar com a presidenta del seu país o com a reina d’un reialme desconegut. (I que em perdonin tant la Sra Merkel, com Isabel II d’Anglaterra si mai sense voler se’ls han embrutat les ungles ocupant els seus càrrecs).

  Però no volia parlar de cabells sinó del fet que tanta irrealitat irreal ens fa perdre la realitat de vista. Els nostres cervells ja porten incorporats una mena de photoshops (com el tint), que ens distorsionen les realitats que no ens agraden i que no volem acceptar. La tant menystinguda realitat grisa, s’està tenyint a marxes forçades de negre dolent.

  Fa pocs dies, al metro de Londres, una noia era assetjada per un impresentable (que no en  tenia cap pinta), i ningú no l’ajudava; al final, un xicot s’hi va atrevir i li van dir que era un experiment per a una  cadena televisiva. On comença i on acaba la realitat i la ficció? La llibertat d’uns contra l’implacable imposició d’uns altres?

Malament! Malamentíssim!!! Quan una idea entra al cervell, ja l’enregistra com a possible i, a la següent, s’adapta i la fa creïble;  a la tercera, ni li sembla nociva.

Cosa semblant  va passar amb un senyor gran vestit de casament i una nena vestida de núvia que es feien fotos. La carona de la nena no tenia res a veure amb la de les nenes hindús que es veuen obligades a fer-ho de veritat. El senyor va ser fortament increpat, però al final va acabar bé perquè era una broma (!!!!!) com per un gag de Just For Laughts... doncs avall, que fa baixada!

  Hem jugat tant a distorsionar la realitat que, fa pocs dies, en una sala d’art contemporània, una dona que es va barallar amb una altra espectadora, va ser apunyalada per aquesta (tan trivial, com potser no ser de la mateixa opinió estètica) i ningú no la va socórrer. La gent es va pensar que formava part d’una performance  de promoció.

  I és que els nostres cervells amb tant de photoshop i tantes performaces, ja no sabem com és, realment, la realitat que ens envolta.

El dret de cuixa torna a ser legal?

Aquest dret era un dels tants que podia tenir un senyor feudal. Si volia, podia exigir relacions sexuals a una dona del seu domini, la seva nit de noces. A part de gaudir de la seva virginitat, aquest dret també volia deixar ben clar el domini que, de manera humiliant, tenia el senyor sobre els seus serfs.

  Ara, el President de la Diputació d’Ourense (càrrec que va heretar del seu pare quan aquest va quedar inhabilitat per al càrrec per diverses i reiterades malvestats contra el que ell també deuria tenir com a serfs), sembla que s’ha confós d’època i exerceix una mena de dret, tant humiliant com l’anterior, sobre una ex funcionària de la Diputació d’Ourense. Clar que pobret, amb el pare que va tenir de mestre, ( o bé perquè és un tarannà habitual a Ourense, on una vintena d’alcaldies sembla que s’hereten familiarment), no podia aprendre gaire res millor. I és que el PP d’Ourense, no sé si de manera accidental o per hàbit involuntari, fa i desfà al seu antuvi.

  Resulta que el President, el tal Baltar, després d’haver ofert feina a la ex funcionària a canvi de sexe, no compleix el compromís acordat. I quan ella el denuncia, el fiscal en cap d’Ourense, Florentino Delgado, creu que la dona comet delicte per creure que pot accedir a un lloc de treball saltant-se totes les normes de selecció legals. Qui faria una comptabilitat B si sabés que l’enxamparien i el penalitzarien? Només ho pot fer qui està segur que no haurà de tornar els diners i que podrà esquiar tranquil·lament per on vulgui. Qui es llençaria a unes relacions sexuals no satisfactòries sabent, segur, que no li permetran accedir a la feina que tan desesperadament necessita? S’hi llança perquè sap que té possibilitats, perquè coneix l’individu i la manera de fer del govern al que pertany. I el fiscal no veu delicte per enlloc perquè el tal Baltar no va donar-li la feina que li havia promès. 2 a 0!!!! Delictes dos: demanar favors sexuals a canvi de feina i no complir la promesa. Penes zero. I ella és culpable perquè és major d’edat i accepta voluntàriament sotmetre’s a una relació tan plaent perquè es veu que no hi va haver força ni intimidació.

  La denunciant va aportar com a proves, missatges telefònics i gravacions del mateix Baltar que el deixen clarament en evidència. Però aquest fiscal tan brillant creu que no tenen prou rellevància com per tirar el cas endavant i l’arxiva. I a l’acusat ni li pren declaració!!!

  Per  a rematar-ho, tot volent justificar-se, el fiscal diu i que l’abús de poder en l’exercici de la funció pública no ha existit perquè quan van tenir relacions sexuals, ell no era el President, (però ho era el seu pare, qui li va llegar el càrrec democràticament.

  Com es pot entendre que un govern que destina diners a campanyes per defensar els drets de les dones, pugui permetre’s que un fiscal dels seus digui que no és urgent estudiar la permuta de sexe a canvi d’una col·locació pública?

  I és que la política i la ètica, a 2016, i no sols a Ourense, però tampoc a tot arreu,  ja no tenen res a veure.