Tenyim o destenyim?

Moltes dones de la meva edat, i alguns homes, hem agafat el costum de tenyir-nos el cabell per evitar que se’ns vegin aquells branquillonets blancs que solen brotar-nos al cap quan la nostra joventut comença a ser dubtosa. Entenc que per a algunes persones —que treballen en empreses on abans de passar pel càsting dels currículums, les fan desfilar com models—, sigui necessari. Però en el meu cas és ben bé, un caprici vanitós i superflu. Caic en la temptació del tenyit perquè arreu veig caps tenyits i la meva personalitat té esquerdes.

  Veureu: si vaig al cinema, les senyores més grans que jo, fan un goig espaterrant; si miro els anuncis del carrer o les revistes publicitàries, el photoshop converteix tots i totes —grans incloses i inclosos—, en models; i per la televisió, si als guionistes els interessa, una noia pot començar una sèrie vivint a pagès i amb una mica de ronya a les ungles i pot acabar com a presidenta del seu país o com a reina d’un reialme desconegut. (I que em perdonin tant la Sra Merkel, com Isabel II d’Anglaterra si mai sense voler se’ls han embrutat les ungles ocupant els seus càrrecs).

  Però no volia parlar de cabells sinó del fet que tanta irrealitat irreal ens fa perdre la realitat de vista. Els nostres cervells ja porten incorporats una mena de photoshops (com el tint), que ens distorsionen les realitats que no ens agraden i que no volem acceptar. La tant menystinguda realitat grisa, s’està tenyint a marxes forçades de negre dolent.

  Fa pocs dies, al metro de Londres, una noia era assetjada per un impresentable (que no en  tenia cap pinta), i ningú no l’ajudava; al final, un xicot s’hi va atrevir i li van dir que era un experiment per a una  cadena televisiva. On comença i on acaba la realitat i la ficció? La llibertat d’uns contra l’implacable imposició d’uns altres?

Malament! Malamentíssim!!! Quan una idea entra al cervell, ja l’enregistra com a possible i, a la següent, s’adapta i la fa creïble;  a la tercera, ni li sembla nociva.

Cosa semblant  va passar amb un senyor gran vestit de casament i una nena vestida de núvia que es feien fotos. La carona de la nena no tenia res a veure amb la de les nenes hindús que es veuen obligades a fer-ho de veritat. El senyor va ser fortament increpat, però al final va acabar bé perquè era una broma (!!!!!) com per un gag de Just For Laughts... doncs avall, que fa baixada!

  Hem jugat tant a distorsionar la realitat que, fa pocs dies, en una sala d’art contemporània, una dona que es va barallar amb una altra espectadora, va ser apunyalada per aquesta (tan trivial, com potser no ser de la mateixa opinió estètica) i ningú no la va socórrer. La gent es va pensar que formava part d’una performance  de promoció.

  I és que els nostres cervells amb tant de photoshop i tantes performaces, ja no sabem com és, realment, la realitat que ens envolta.