La «Ricahembra» i el «Ricomacho»

Qui eren? Ella: Elionor d’Alburquerque, una línia secundària de la casa reial de Castella, els Trastàmara. Ell: Ferran d’Antequera.

Ella, en morir el seu germà, va quedar com a única hereva dels Alburquerque. I tot i ser una filla il·legítima, com que no podia optar a títols i honors, se li va deixar una gran fortuna. Va arribar a ser la dona més rica de la corona castellanolleonesa.

Ferran també era fill il·legítim. Però els seus pares, en veure la complicada situació de Barcelona van fer la pensada de casar-lo, el 1394, amb una dona riquíssima per si podia tenir alguna opció. Ell tenia catorze anys i ella vint.

Com que els castellans sempre s’han casat amb el règim de societat de béns (el que aporten els dos consorts passa a ser de la societat conjugal), si Elionor ja era coneguda com la “Ricahembra”, Ferran es va convertir en el “Ricomacho”.

A Catalunya seguien sense posar-se d’acord amb qui havia de succeir a Martí l’Humà i el 1412, es va convocar una reunió de nou notables (tres representants de cada estat) coneguda com el compromís de Casp.

Aquest nou prohoms van inclinar-se per Ferran d’Antequera perquè va oferir millors ofertes, gràcies a la fortuna de la seva muller que també havia passat a ser seva. El seu rival era Jaume II d’Urgell, també ric; però ell preferia refeudalitzar la societat catalana, recuperar els models de l’any 1000 i adaptar-los a una pretesa modernitat postmedieval. En canvi, Ferran de Trastàmara estava disposat a invertir tota la fortuna dels Alburquerque en la restauració del poder marítim i comercial català a la Mediterrània.

A més a més, com que Jaume II menyspreava profundament «les arts i els oficis», les potents classes mercantils de Barcelona i València varen preferir a Ferran.

Com se sol dir, a Casp, la butxaca d’una bastarda va decidir el futur dels regnes peninsulars.

I Elionor, tot i ser bastarda ―que quan hi ha diners pel mig, ja no té la mateixa importància―, gràcies a la seva fortuna, va esdevenir, entre d’altres títols, reina consort d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Còrsega, Sicília i comtessa consort de Barcelona, Rosselló i Cerdanya.

Va ser-ho fins a la mort del seu marit, el 1416. Llavors, es va veure implicada en les lluites per defensar els seus altres fills, mentre el seu primogènit passava a ser Alfons el Magnànim. Però aquest es va desentendre de la mare. I Elionor va ser acusada de sedició i li foren confiscades les seves possessions. A més de ser reclosa en un convent de clarisses en el que acabà professant.

Però, com a senyora de Medina, encara dictà unes ordinacions considerades les primeres de les fires de Medina del Campo. Elionor va morir al convent de Santa María la Real, on fou sepultada. Mai va ser traslladada al monestir de Poblet tot i que li corresponia i ja tenia esculpida la seva figura jacent.

I és que entre pare i fill, van aprofitar-se d’ella sense atorgar-li cap mèrit ni honor. I no van tenir-la en compte ni com a esposa ni mare.