Que no vol dir que quedi exculpat de culpa. El fill d’uns lladregots per herència, pot arribar a esdevenir una persona honesta... Amb tot, no ha estat el cas.
El cas és que l’àvia del seu rebesavi Alfons XII―i vol dir que ve de lluny, quasi llunyíssim―, M. Cristina de Borbón-Dos Sicílias va ser la reina europea més corrupta del moment. Que per a tal títol, havia de fer mèrits, oi? Perquè m’imagino jo que la resta tampoc eren molt honestos...
Com que en morir el seu espòs Ferran VII, la seva xiqueta Isabel encara no tenia la majoria d’edat, ella va haver de fer de regent. Però se li va descobrir el pastís i, abans que la futura reina complís l’edat necessària, van haver d’obligar-la a renunciar a la regència perquè es van adonar que tenia una fortuna amagada que havia anat amassant de forma totalment fraudulenta.
Quines coincidències i com n’és de cíclica la història. I em dol perquè és una dona i n’he de dir mal.
El general Espartero la feia vigilar però, tot i així, ella tenia el seu «bolsillo oculto», com li’n deien a l’època. I quan li mig atrapaven, algun policia donava l’avís a l’entorn de lladregota i ella canviava d’amagatall.
Tan segura deuria estar de la seva inviolabilitat i, creient-se apta per a tot, va arribar a vendre’s la mateixa corona espanyola a Napoleó.
Quan es va quedar vídua, es veu que no hi havia cap negoci, ja fos amb armés, ferrocarrils o mines, en el que ella no hi tingués alguna part. Sembla un clàssic.
Amb tot, la seva avarícia, unida a la seva maldat, sense tenir en compte que potser sabia llegir però no entenia res, li va venir d’una altra activitat molt més horrible i brutal.
Maria Cristina, reina consort i regent d’un país empobrit es feia enormement rica perquè, durant dècades, va ser la propietària de la trama il·legal de tracta d’esclaus més gran del món.
Aquesta trama operava entre les costes de Guinea i els «varadors» clandestins del sud de Cuba quan encara era una colònia espanyola.
Segons ens explica el periodista Marc Pons, en aquesta trama hi participaven alts funcionaris a l’estat espanyol i militars espanyols residents a Cuba. A més d’armadors catalans, bascos i andalusos. Les persones capturades eren deportades en condicions infrahumanes a través de l’Atlàntic. Tots els que s’enriquien amb el negoci, es postulaven com a defensors del règim borbònic i van ser ennoblits tant per Alfons XII com per Alfons XIII, nét i besnét respectivament de la susdita reina Cristina.
Per cert, aquest últim, l’Alfons XIII, potser va inspirar Joan Carles I i ell potser es va inspirar en la seva antecessora. Com deia Ramón María del Valle-Inclán: "els espanyols han fer fora l'últim borbó, Alfons XIII, no per rei, sinó per lladre".
A més, el 1797, el ministre d’Exteriors francès, Talleyrand també va escriure: "és costum reial el robar, però els borbons exageren".
I és que als Borbons, «de casta le viene al galgo». Que vol dir: si els d’abans eren llebrers, els d’ara també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada