Blanca de Navarra

Va ser l’esposa de Martí el Jove i amb qui s’hauria pogut evitar el Compromís de Casp i els Trastámara.

La culpa no va ser d’ella. Se n’assenyala com a responsable principal el seu sogre Martí l’Humà. A part de no tenir descendència masculina, amb la seva segona esposa, Margarida de Prades, després de la mort del seu únic fill Martí el Jove, tampoc es va preocupar de legitimar el seu net bastard Frederic, fill de la relació extramatrimonial del seu difunt fill Martí el Jove amb la siciliana Rizzari.

Però tampoc li va passar pel cap nomenar successora a Blanca de Navarra, segona esposa del seu fill Martí el Jove. Aquesta hauria estat, probablement, la carta més segura.

A Martí l’Humà, la mort li va sobrevindre sense tenir la feina enllestida ni haver previst la supervivència del Casal de Barcelona que, ja des del mal govern del seu avi Joan el Caçador estava tocada de mort.

Aquests tres homes varen cavar l’esfondrament del Casal català.

Quan va néixer Blanca, Navarra era de facto un estat satèl·lit de França. I amb el seu casament, la Cancelleria de Pamplona buscava una bona aliança per contrarestar l’assetjament francès.

La primera esposa de Martí el Jove, Maria de Sicília, va ser raptada pel seu avi, Pere III el Carimoniós, que la va casar amb el seu altre net Martí. Quan ella va morir, sense descendència, Martí es va fer coronar rei de Sicília. Llavors, tiet i pare van decidir que Blanca seria la seva segona esposa. Així, Blanca es va convertir en reina consort de Sicília.

La Cancelleria de Barcelona, en morir Martí, també es va equivocar: no va nomenar Blanca ―que ja tenia molta experiència de govern exercint de reina consort sempre que el seu marit estava fora―, hereva al tron de Barcelona. Per què? Perquè Blanca era una dona i ni es van adonar que estava per allà.

Era vídua, és clar, però hi havia una solució: haurien pogut resoldre-ho casant-la amb un baró d’una branca menor del Casal de Barcelona. Fet que ja s’havia donat, per exemple a Castella per evitar una guerra civil.

El fet de no tenir en compte una dona ens va resultar molt perjudicial. Des d’Almodis de la Marca (principis del segle XII), cap dona no havia estat sobirana titular al nostre Casal.

Hi havia una altra raó: la nissaga catalana, que no havia engendrat la descendència indispensable, estava totalment en decadència per la mala actuació del germans Joan I i Martí l’Humà.

A tot això s’hi afegia la pesta negra i la falta de visió mercantil del Casal català. Els diners d’Elionor d’Alburquerque varen fer la resta i va guanyar el candidat dels Trastámara.

A Blanca, ja reina de Navarra, varen casar-la amb el fill de Ferran d’Antequera. Ella va governar Navarra sola però en morir, el seu marit va incomplir el seu testament i, després de derrotar el seu fill i fer-lo presoner, es va nomenar rei de Navarra.

I és que la nostra història i totes les històries, si els homes no haguessin bandejat tantes dones com Blanca, haurien pogut ser extraordinàriament millors .