divendres, 30 de març de 2018

Animals amb forma humana



I no és un sarcasme. Em refereixo a un jutge i a un agressor sexual a una nena de cinc anys. I ho va fer fins als deu, és a dir: cinc anys d’aterridores agressions que fan pensar en una bèstia salvatge.
Quan vaig llegir el titular de la notícia, fins i tot em va plorar el fetge: «viola una nena de cinc anys»; després se’m va retorçar de ràbia: «i li redueixen la pena perquè ella no va oposar resistència».
Només un animal sense ànima pot violar una nena de cinc anys. Només un animal sense moral pot rebaixar una pena per un delicte tan esgarrifós.
La notícia apareixia en un diari digital de nom Indignante.es. I com que és bo contrastar, vaig anar a buscar altres fonts. També sortia a Eldiario.es i a l’ABC.
La versió del segon era més complerta. No parlava de violació. Però no puc dir «només» perquè és un molt, molt excessiu: «le efectuó tocamientos y actos lascivos que cada vez fueron a más: primero, aprovechando actos de aseo de la misma, luego desnudándola, hasta terminar acariciando y besando la zona genital de la chica o masturbándose sobre ella».
Aquests fets encara que ningú no ens explica si la nena tenia al cos proves d’evident violació... i ho trobo un descuit imperdonable i greu en cas de judici, ¿no són suficients per considerar que la nena patirà conseqüències traumàtiques la resta de la seva vida?
Es veu que el jutge que no deu tenir cap filla de cinc anys, ni fetge, creu que la nena té la seva part de culpa perquè: «una niña de 5, 6, 7 o más años no va voluntariamente a una casa donde su morador la pega, la agrede, la coacciona o la intimida. La niña no era llevada a la casa del procesado: iba ella sola” No sé... però segurament el jutge també és ben salvatge.
Encara n’hi ha més: els pèrits i magistrats atorguen «plena credibilidad a la pequeña, por su firmeza, convicción y seriedad al declarar». I dubten de «la utilización real y efectiva de violencia física o de intimidación por parte del procesado». Vomitiu.
Es veu que la nena hi anava perquè li feia regals: que si un portàtil, que si mòbils, que si una consola... Amb cinc anys, hauria pogut muntar una botiga!
I un altre detallet: per què ningú no parla dels pares. Ho consentien? La hi obligaven perquè ells es quedaven els mòbils? Estrany, no?
I com que no es pot provar l’existència real de violència, es veuen obligats a «degradar la calificación delictiva de la agresión sexual» Total, que només li han caigut tres anys i nou mesos de presó, un allunyament de sis anys i sis mil euros de multa. Que barat resulta a Espanya agredir sexualment a les nenes!!!!
No vull compartir la justícia espanyola ni en aquest cas ni en molts d’altres que han creuat tantes i tantes línies vermelles.
I és que no es por admetre una justícia tan «desafinada», cruel, bàrbara, arbitrària... Deixa de ser justícia. Li cal tenir valors morals sòlids i no antulls.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada