¿Y mi calle pà cuándo?

A Andalusia, les dones del poble d’Algodonales, a Cadis, han versionat una cançó de la Jennifer López, que porta per títol El anillo.

Jo no tinc cap màster en contingut filosòfic sobre les lletres de les cançons de Jennifer López, però només de llegir aquesta, per veure les similituds amb la de les andaluses, he quedat esgarrifada. Com pot una dona cantar aquestes animalades? Això ven? O, no ho entenc, o potser el seu cos també hi ajuda... Quant de masclisme! La protagonista és una noia que veu en ell infinites qualitats, tan ridícules com tractar-la com una princesa (que no sé ben bé a què vol fer referència, potser li posa una corona i un mantó d’ermini quan la porta de passeig agafant-li la mà...), que ell és tota la seva força (perquè ella no en té cap), sembla que l’identifiqui en la funció de «papi» (però amb això ja no m’hi vull posar per si hi ha alguna cosa estranya... ), sempre li dóna tot allò que li demana... (suposo que inclou la lluna en un cove). I quatre o cinc ratlles més avall d’allò que vol ser un vers, li pregunta: ¿Y el anillo pà cuándo? Jo entenc que vol un anell de promesa com a símbol de pertinença però que aquest no arriba. No havíem quedat que li dóna tot i que la tracta com una princesa?

Em sap molt de greu perquè aquesta cançó, estic segura que sense ni pensar-la, hi ha moltes noietes, o dones que la canten. A part dels noiets o senyors. Sort que la filosofia torna als currículums acadèmics! Potser s’arreglarà alguna coseta...

Bé, les senyores andaluses n’han fet una divertida versió reclamant per al seu municipi, i amb ganes de fer-ho extensible a tots els que si vulguin sumar, canviant el títol i la lletra: ¿Y mi calle pà cuándo?

Elles són ben conscients que als carrers d’Andalusia ( i al país en general), les dones no tenen els carrers dedicats que es mereixen. La seva lletra (tot i que elles no poden pagar intel·lectuals com la Jennifer López per no fer el ridícul), té un alt contingut reflexiu i un clar objectiu reivindicatiu: ¿quan, les dones, podran tenir els carrers dedicats que es mereixen?

«Y pasa una cosa/ estoy muy cansada/ de ver tantos nombres/ de ilustres personas/ y que sean todos hombres. Hay muchas mujeres/ que se lo merecen/ y se preguntan:/ ¿Y mi calle pà cuándo?

A part de la tornada, citen grans dones que es mereixen carrers i no en tenen i reflexionen sobre la necessitat d’actuar perquè els facin cas.

Aquestes, entre d’altres, són cançons que mereixen volar per les xarxes i canviar consciències.

En aquest sentit, un institut d’Andalusia també ha endegat un projecte #merezcounacalle per fer propostes reivindicatives als ajuntaments.

I és que les iniciatives reivindicatives feministes, com les dues esmentades, són imprescindibles per intentar encalçar la paritat.