No fa gaires dies, la veu
andalusa del rap femení, Mala Rodríguez
va fer un titular que em va cridar l’atenció: «nos educan para
que no nos violen, però no educan a la gente para no violar» Crec
que quasi hauria pogut posar directament «homes» en lloc de
«gente».
Ella,
que amb
el nom ja fa tota una declaració d’intencions, utilitza les seves
cançons de hip-hop, influenciades pel flamenc, per parlar de
feminisme i de problemes socials.
Vaig
començar a buscar les lletres de les seves cançons. Amb la música
no m’hi he entretingut massa perquè la meva oïda,
tot i ser poc fina, encara és una mica delicada. A mi, m’agrada la
poesia. I
la llengua que es parla al carrer, al carrer. Però barrejades, em
costen una micona.
I
sí, alguna estrofa feminista (entre
moltes
repeticions)
té, la noia.
A
«Gitanas», la
seva cançó més feminista, la
sentim lamentar-se: «De
frente/ ¿Dónde están mis
gitanas?/ Solo
ellas saben lo que se cuece aquí/ Otro
fin de semana/ Dime
qué quieres,
a quien
quiere tratar así/
Duermo sola
en mi cama/mucho que pensar, poco que decir/ ¿Quién me protege?
(x6) Hermosa
mujer, sin dinero/ no tiene nada que hacer...
Però,
tenim rap femení en català?
Les entrades a google són escasses. Hi ha un interessant article:
Qui ha dit que les dones no fan rap?, però en obrir la primera
cançó, la lletra es en castellà.
Hi
ha un grup, «Machete en boca» ―que és una altra declaració
d’intencions però
una mica més agressiva― que té una cançó feminista, «Pa`mi
peich»: «Llamad a
emergencias, però nada de esto va a cambiar/Otra mujer muerta en las
noticias, no importa/Mmmm.... tu no eres machista eres idiota, sí/La
tele te engaña y tu de compras/Ya nada me extraña, se nota la
presión,/políticos y civiles no hablamos el mismo idioma...
El
grup està format per quatre noies valencianes, La
Prima, San, La Charli y Jazzwoman
que escriuen cançons de rap combatiu.
Però
cançons en català, costen de trobar. Hi ha un altre grup, Les
Pupil·les, format per dos cantants, Natàlia Pons i Mireia Matoses i
un discjòquei, Joan Rodríguez. El seu estil es defineix com a rap
electrònic feminista, amb bases de reggaeton.
La
lletra de «Les silenciades» ens explica quatre històries de quatre
dones . La Marta, que treballa en una bar i la seva «jefa»
l’humilia. La Isa, que l’acomiaden del supermercat perquè ha
quedat prenyada. La Marga fa feines en una casa i el senyoret
l’assetja sexualment. I la Carme, que treballa tot el dia i a les
onze de la nit encara prepara el dinar familiar per l’endemà. I
la tornada: «Són les oblidades, les silenciades anònimes,
les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les
quotidianes que ningú veu»
I
és que el rap, sigui en porto-riqueny o en català sempre és
combatiu i denuncia una societat insatisfactòria. Està bé, però
de lletres feministes i catalanes, encara en falten moltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada