dimecres, 26 de desembre del 2018

El rap femení i la protesta feminista



No fa gaires dies, la veu andalusa del rap femení, Mala Rodríguez va fer un titular que em va cridar l’atenció: «nos educan para que no nos violen, però no educan a la gente para no violar» Crec que quasi hauria pogut posar directament «homes» en lloc de «gente».
Ella, que amb el nom ja fa tota una declaració d’intencions, utilitza les seves cançons de hip-hop, influenciades pel flamenc, per parlar de feminisme i de problemes socials.
Vaig començar a buscar les lletres de les seves cançons. Amb la música no m’hi he entretingut massa perquè la meva oïda, tot i ser poc fina, encara és una mica delicada. A mi, m’agrada la poesia. I la llengua que es parla al carrer, al carrer. Però barrejades, em costen una micona.
I sí, alguna estrofa feminista (entre moltes repeticions) té, la noia. A «Gitanas», la seva cançó més feminista, la sentim lamentar-se: «De frente/ ¿Dónde están mis gitanas?/ Solo ellas saben lo que se cuece aquí/ Otro fin de semana/ Dime qué quieres, a quien quiere tratar así/ Duermo sola en mi cama/mucho que pensar, poco que decir/ ¿Quién me protege? (x6) Hermosa mujer, sin dinero/ no tiene nada que hacer...
Però, tenim rap femení en català? Les entrades a google són escasses. Hi ha un interessant article: Qui ha dit que les dones no fan rap?, però en obrir la primera cançó, la lletra es en castellà.
Hi ha un grup, «Machete en boca» ―que és una altra declaració d’intencions però una mica més agressiva― que té una cançó feminista, «Pa`mi peich»: «Llamad a emergencias, però nada de esto va a cambiar/Otra mujer muerta en las noticias, no importa/Mmmm.... tu no eres machista eres idiota, sí/La tele te engaña y tu de compras/Ya nada me extraña, se nota la presión,/políticos y civiles no hablamos el mismo idioma...
El grup està format per quatre noies valencianes, La Prima, San, La Charli y Jazzwoman que escriuen cançons de rap combatiu.
Però cançons en català, costen de trobar. Hi ha un altre grup, Les Pupil·les, format per dos cantants, Natàlia Pons i Mireia Matoses i un discjòquei, Joan Rodríguez. El seu estil es defineix com a rap electrònic feminista, amb bases de reggaeton. La lletra de «Les silenciades» ens explica quatre històries de quatre dones . La Marta, que treballa en una bar i la seva «jefa» l’humilia. La Isa, que l’acomiaden del supermercat perquè ha quedat prenyada. La Marga fa feines en una casa i el senyoret l’assetja sexualment. I la Carme, que treballa tot el dia i a les onze de la nit encara prepara el dinar familiar per l’endemà. I la tornada: «Són les oblidades, les silenciades anònimes, les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les quotidianes que ningú veu»
I és que el rap, sigui en porto-riqueny o en català sempre és combatiu i denuncia una societat insatisfactòria. Està bé, però de lletres feministes i catalanes, encara en falten moltes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada