divendres, 24 d’agost de 2012

Premi 2011


L’any 2011 vaig quedar finalista en el Primer Premi Isabel Cerdà de Narrativa amb el text No és una venjança, tan sols és un xic de justícia.

Ella acaba de comprar set-cents grams de gambes. Tot i el preu, s’ha decidit, excepcionalment, per les més cares. Necessita contraatacar.
   EL cor li dol com si li haguessin extirpat en viu. El cervell la turmenta per culpa de les humiliants paraules. La seva dignitat li exigeix, fluixet i d’amagat, bel·ligerància.
   Quan ha acabat la conversa amb ell, amb el pas trepitjat pel menyspreu, se n’ha anat cap a la peixateria. I ha tornat a comprar gambes!
   Fa més de dos anys que en té el costum però, avui, la intenció és ben distinta. Mentre ell li parlava i ella escoltava les seves vexatòries paraules, la seva ment, sense haver rebut cap ordre, automàticament, per rescabalar-se emocionalment, ha ordit un pla.
   Ella ja era prou conscient que el seu amor anava per mal camí. Havia intentat redreçar-lo però, sola, no ho havia pogut aconseguir. Ella l’havia seguit tractant no sols com enamorada, amiga, companya...també com a compradora, cuinera, planxadora, secretària...esperant que qualsevol d’aquells esforços li retornés la màgia d’aquell amor que ja s’havia fos.
   Les espelmes sempre a punt, unes pales de peix, tovalles de fil i l’amor. Com en els primers bons temps! Però, també amb la por de perdre-ho tot i res perquè, tot plegat, era ben poca cosa. Potser una mica de commiseració? Sempre esforçant-se més i més, si encara era possible, per agradar, conquistar, tornar a ser l’enamorada, l’amant, la companya...el que fos! Com quan se n’havien anat a viure junts.
   Amb les gambes dins la bossa de plàstic, va deixant, al seu pas, una flaire com un rastre. I es recorda dels dies que obrir els ulls, al matí, era tot un somriure. I tancar-los, a la nit, no era sinó prendre alè per tornar-se a estimar.
   Les gambes ja espurnegen enfonsades en l’oli.
   Sempre anava amb les mans estrellades de puntets vermells irritats que delataven aquells fregits. Al principi, havia intentat utilitzar manyoples però, n’havia desistit perquè no li facilitaven la feina per convertir-se en la millor cuinera de gambes. Poc a poc, els esquitxos, ja no van importar-li... I al final, la picor, fins i tot li calmava el seu mal d’amor.
   Ell, tan sols conèixer-se, li havia dit que les gambes eren el seu plat preferit. Però, no les demanava mai en cap restaurant perquè eren molt cares.
   I ella, per conquerir-lo, havia aprés a cuinar-les de totes les maneres possibles: amb all, al curry, laminades en carpaccio, barrejades en còctel, flam de gambes... I s’havia obligat a menjar-les com si també li agradessin. Però, li feien fàstic! El que li agradava era ell, no les gambes. Se l’hauria menjat a trossets, un a un , com ell es menjava les gambes, d’una en una. La primera nit de gambes, ell ja es va quedar a dormir amb ella. I les amoroses gambes d’ella amb el delerós amor d’ell, es van anar entrellaçant fins anar-se’n a viure junts. Ell s’havia acostumat a les gambes.
   Amb l’amor encara fogós, a ella se li havien acabat les receptes i va haver de començar a repetir-ne. I ell va començar a fer tard a sopar i a oblidar-se de l’apartament compartit. I, obsessionats amb les gambes, ella va començar a buscar noves receptes, i ell, nous amors...
   Avui no s’hi ha d’esforçar. Fent-les a la planxa en té ben bé prou!
   Les gambes ja estan llestes. Tenen el deliciós aspecte que a ell, el precipitarien al seu condescendent amor. Mentre espera que es refredin, recull tots els estris que ha anat comprant i emmagatzemant  per fer-lo content. D’un en un els tira a les escombraries. La paraula reciclatge no és sinó una intrusa. No pot seleccionar res. Ho ha de llençar tot, com ell ha estat capaç de llençar el seu amor. Cada estri té un record d’amor adherit. Mai més en tornarà a menjar. No vol fer olor de gambes, d’amor pudent.
   Havien anat a viure junts i ell havia proposat pagar la hipoteca a mitges. I va decidir que ella pagaria el menjar de casa i ell, el dels restaurants, quan sortissin. Ella s’havia gastat tots els seus estalvis comprant gambes. Ell havia estalviat molt perquè mai tenia ganes de sortir de casa. Tot i amb tot, no li havia perdonat ni mig cèntim dels terminis.
   Les gambes ja no cremen. La taula està parada a la perfecció com si ell hagués d’arribar. Agafa la forquilla i la pala del peix. N’ha aprés tant de pelar-les amb distinció!
   Al voltant, els records del pis. Ell havia volgut un televisor molt gran per matar el temps veient els seus esports favorits. Ella, unes cortines espesses per a que els veïns no li poguessin espiar els esgotadors esforços amorosos, la por al fracàs.
   A la dreta, un plat buit per anar-hi deixant les pellofes.
   Els terminis del pis l’havien martiritzat. Ella passava per davant  de la peixateria i, goteta a goteta, les llàgrimes li relliscaven com el seu amor. Que se li desfeia com el gel que allitava les gambes. Ell, passava per davant del bar i els bitllets se li esmunyien, copa a copa, de la butxaca. Sempre passava molta por pensant si ell no pagaria la seva part de pis. Quan ja havia fet l’ingrés, tranquil·litzada, corria a buscar una oferta de gambes. I ell, amb agraïment forçat, tornava a oferir-li el seu amor, la seva passió voraç. Però, ella ja no podia oblidar tot el que se li havia arrapat al cor i no se li havia fos a l’intestí.
   Ja ha acabat la dissecció i ha deixat una gamba sencera al plat d’ell. Amb els ulls acusadors i els bigotis punxents per a que s’inquieti una mica però, no sospiti.
   No té gana. Té intencions més sublims, més perverses. Es veu el vi que ha servit a la seva copa. Necessitarà forces. El coratge, ja li ha donat el seu menyspreu. No s’està pas venjant, ni tan sols fa un xic de justícia. Només es rescabala pel seu cor fet a miques.
   El vi de la copa d’ell, quan, enfurismat se’l veurà, estarà completament oxidat, tindrà regust. I una mica de l’agror que a ella li quedarà.
   Sense menjar-se les gambes, les tira a les escombraries. Demà, segurament ja faran tuf i, demà passat, pudor. Si tarda molts dies, pudiran.
   Demà s’agafarà el dia lliure i recollirà totes les seves pertinences. Les posarà a la maleta d’ell i se les endurà. Un petit furt comparat amb tots els estalvis que li deu! Un mal record necessari que li pugui rememorar bé el seu èxit, la seva tranquil·litat, la seva justícia... per no haver-se de sentir com una ximple la resta de la seva vida. Després buscarà un apartament petit i provisional, per a una sola persona. Només hi cabran les seves coses. Els desitjos de tornar a comprar gambes no tindran ni un petit racó a la cuina. Fora! Haurà de ser un pis moblat. Si els sentiments són passatgers, els mobles també ho hauran de ser!
   Ara, com a excel·lent cuinera de gambes que és, podrà pagar tots els terminis que li convinguin. Treballarà a doble jornada i, quan arribi el moment, podrà pagar bitllo, bitllo. El cansament no l’espanta perquè està acostumada a cuinar després de treballar tot el dia. Quant a l’amor freturós i fraudulent, qualsevol cambrer vestit d’etiqueta, podrà servir-li per endormiscar-se. Mai més es tornarà a refiar de les rialles matineres. Per què obsessionar-se amb un sentiment que s’evapora com la sentor de les gambés fresques?

La nit serà llarga. Agafa l’escala per despenjar les cortines. Ho ha de fer a les fosques per a que no la vegin els veïns. Comprova que el tercer esglaó és el perfecte per arribar-hi amb els braços estirats. Baixa. Apaga el llum. Torna a pujar i, amb la poca claror del carrer, baixa com si fos una funambulista, amb la barra de les cortines agafada a les mans. Les deixa a terra i en treu el caputxó d’un dels extrems. El cilindre obert és un perfecte amagatall. Se’n va a la cuina i agafa les closques de les gambes. Se’n torna cap al cilindre i, una a una, les emboteix en el seu nou habitacle recordant, una a una, totes les receptes que ha aprés. Només n’hi ha vint-i-quatre. La que fa els mesos que han viscut junts està esperant-lo a ell, al seu plat.
   Ella sempre en comprava vint-i-cinc: tretze per a ell i dotze per a ella. La seva generositat contra el seu egoisme. Mai li va donar la gamba escadussera! Potser ni s’havia parat mai a comptar-les...Impossible!
   Tapa el cilindre i torna a fer de funambulista. Les cortines encaixen a la perfecció perquè res, aparentment, no ha canviat. L’escala, la deixa al traster amb la mateixa inclinació que l’ha trobada. Tot i amb tot, no serviria d’indici de cap empremta. Ella li ha preparat un sopar i ella l’ha abandonat emportant-se totes les seves pertinences.

Quan ell torna al pis, la gamba acusadora li sembla l’esca de la pudor. Com ella ha previst, gràcies a la seva obsessiva vigilància temorosa, es beu el vi d’un glop i, d’una escopida, el tira a l’aigüera. Agafa el telèfon.
   Ella està preparada i la veu ni li tremola. Ell només vol concretar el pagament de les factures. Queden. Ella s’hi presenta provocativa, com mai ha sabut fer. Ell desconcertat, posa cara d’haver rebut un cop de puny al cervell. Per rescabalar-se, fingint superioritat, li proposa, humiliant-la, comprar-li la seva part de pis. Com si li fes un favor perquè ella no pot econòmicament.
   Tot està sortint com té previst. Ell riu explicant-li que té una nova amant que li gestionarà un préstec a baix preu. Ella somriu: segurament la pudor de les gambes tampoc no li agradarà. I s’atreveix a demanar-li que, si per alguna raó, es volgués vendre el pis, que ella li comprarà, que ara treballa a més a més de cuinera de gambes a la nit i que està estalviant molts de diners perquè té força èxit. Ell reprimeix una riallada. Ella serra els llavis. Tot arribarà!

Passades dues setmanes, després d’haver ventilat el pis dia i nit, i d’haver posat un potent ambientador, ell s’instal·la amb la prestamista. Els sembla que la pudor s’anirà esvaint i tan sols serà un mal record. L’endemà, ja comencen a encendre espelmes oloroses i perfumades. El mal olor s’està fent insuportable. La pudor comença a ser desesperant. A la prestamista, de repent, se li posa malalta la mare i no es pot quedar més a dormir. El nou amor ja no fa tan bona olor!
   Els veïns ja no poden suportar aquella pudor i els acusen. Ell, assetjat, la telefona per vendre-li el pis. Ella conscient de la seva avantatge li posa dos condicions:una rebaixa molt important del preu (igual a la despesa de dos anys de gambes fresques) i que s’ho emporti tot. No vol ni veure les cortines que ella va triar i penjar. Ell accepta amb la seva condició: firmar demà mateix.

El dia de la mudança, ella s’instal·la dins del seu cotxe per veure com baixen la barra i les cortines. Passats els dies, havent-li preguntat on es tornava a instal·lar, torna a fer guàrdia davant la nova vivenda, esperant fins que els operaris li tornen a pujar la barra i les cortines al seu nou niu. Qualsevol nou amor se li esvairà.
   Quan està segura que barra i cortines són al menjador, arrenca i marxa per sempre més.

2 comentaris: