divendres, 24 d’agost de 2012

Premi 2008


L’any 2008 vaig guanyar el segon premi del Concurs de Narrativa de l’Associació de Dones del Solsonès amb el text Salvatge supervivència.


Les dones som les millors especialistes en recorreguts emocionals de gran intensitat i complexitat. Som corredores de fons. Sense defallir. Sempre a munt, endavant.
            Però mai, cap guardó ens gratificarà en acomplir, ni de manera sublim, alguna de les nostres fites més intrínsecament femenines. Tanmateix, se’ns maleirà per incomplir, de manera un xic més humil, els preceptes primordials dels nostres designis, assignats de manera autoritària amb injusta fatalitat.
            La maternitat capgira les més petites i sensibles fibres femenívoles. Revoluciona per dins —amb un descontrol inabastable—,  cos i ànima. L’abans i el després són dues realitats ben distintes. Sense poder-ho evitar i, sovint, sense voler-ho, poden arribar a ser dues naturaleses, fins i tot,  quasi contradictòries.
            Tant hi fa, els valors en què hagin estat educades! Aquí i allà, les dones pareixen i alleten nadons amb sofriment i coratge. El sofriment perdura; el coratge, algunes vegades, es fa insuportable i s’esvaneix. Les fites femenines s’acompleixen sense guardons; s’incompleixen amb irremeiables punicions.
Una mare pot saber algun camí a seguir i ensenyar-li a la seva filla amb més o menys valentia. Però, pot veure com se li’n va senderes enllà.
Una filla, tot i no desitjar-ho, pot ser la màxima recompensa d’una mare. I aquesta filla, com a mare —sense haver sabut convertir-se en guardó per a la seva mare—, no podrà més que esperar, el que tot just va saber oferir. No pas més. Perquè si no sap per on continua el camí, no pot guiar-hi  ningú.
Nogensmenys, hi ha mares que no tenen camí. S’han d’obrir pas allà on poden, a voltes, a cops de dalla.
Llavors, en ocasions, matar el seu vailet més desafavorit no les converteix en assassines sinó en víctimes despietades d’un destí pervers i inhumà.
Enguany, la cursa París-Dakar s’ha suspès, i jo que me n’alegro! És una cursa molt dura —com la maternitat—, però inútil. Tan sols, s’hi guanyen diners o un cert prestigi esportiu.
La protagonista de la meva història és una mare assassina però alhora redemptora per a la seva descendència. Sense guardó pel terratrèmol intern de la seva decisió desesperada; amb punició per la seva actuació d’esperança alliberadora per a la resta dels seus fills.
En realitat, la protagonista de la història hauria de ser una campiona de motos d’aquesta infernal cursa. Però, ¿quina importància té això al costat d’una mare que comparteix i pateix amb ella, l’ambient d’una cursa, per una circumstància tan diferent?
A aquesta campiona —tot i els títols aconseguits—, se li ha fet poc cas. Els diaris no en van plens perquè és una dona i interessa poc el seu èxit professional. Professionalitat? Dona? Quina raresa! Quina incomoditat!
Aquesta campiona de motos té moltes copes a la seva vitrina. La seva mare, cap. Ella va aprendre a somriure amb els somrís de la seva mare. Després, el seu pare li va ensenyar a córrer en moto. I va córrer i córrer. I va guanyar. I la mare es va haver d’amagar darrere la porta perquè la seva filla no patís tant en perdre’s els seus somriures. L’emoció trepidant del soroll del motor de la moto va anar esvanint els records de la tendresa dels somriures.
L’esforç de saber amagar-se per evitar-li patiment a la filla no té cap recompensa, cap copa, cap guardó. Senzillament, el silent orgull dels sentiments sadollats en veure la filla feliç. I tan sols podrà compartir —si li permet—, una part d’aquesta felicitat que, un cop aconseguida —tot i l’esforç aportat—, no serà pas d’ella sinó de la filla; que es delectarà de la seva felicitat reconeixent, escassament, l’aportació maternal, tota inflada de lògica supèrbia juvenil, encara no prou conscient de l’agraïment mai prou reconegut.
L’any passat, la campiona de motos va ser obligada pels seus patrocinadors a assistir al París-Dakar per aprendre a enfrontar-se amb una prova tan dura. Enguany havia de participar. Se n’ha lliurat! I jo que me n’alegro!
Tot i amb tot, tot i que ella va esforçar-se en els propòsits de la competició, el que va aprendre va ser ben diferent. Va veure molt més del que havia de veure, del que havia d’aprendre, del que havia de colpir-la per a sempre més.
Ella veia les motos i les mares alhora. El cap li feia girar els ulls a les motos, el cor els hi arrabassava obsessivament a les mares natives.
Un dia, molt abans que la campiona de motos anés al París-Dakar —potser per inconsciència, per falta de previsió o perquè aquelles mares amb els seus fills són tan llunyanes a les vides dels organitzadors—, ni les varen tenir en compte. I va passar el que va passar. Van fallar els càlculs. Hi ha tanta gent que sobreviu al desert africà! Hi ha tanta fam!
Quin escàndol, aquesta ostentació de riquesa inútil davant la misèria més inhumana!
I en un tram del recorregut, sense cap mena de protecció, la curiositat de les mares amb els seus fills, les va posar més a prop del que la prudència podia haver recomanat. I llavors succeí l’inevitable. Un accident involuntari!
Ni elles ni ells van preveure el perill. Però, elles van haver d’atenir-se a les conseqüències d’un fill atropellat involuntàriament i mort per un destí consumat i fatal. Ells, per tranquil·litzar la seva consciència pagaren unes desorbitades sumes de diners —no pas per a les seves butxaques—, però sí per a una gent que viu amb no res. La mare del fill mort, els germans del mort, el pare del fill mort, els avis i tota la parentela propera podrien menjar —sense patir més angoixa—, la resta de la seva vida.
I com una mare es transforma en el moment del part, també es transforma quan albira una possible solució a la fam dels seus fills.
El primer accident involuntari ja fa anys que va passar. Ara, les mares amb fills morts de gana, corren a veure el París-Dakar per a guanyar el seu guardó: per poder alimentar els seus fills morts de gana. I, quan s’acosta la moto, elles ja han pres una decisió i porten en braços el seu fill més malalt i dèbil —coix, sense braç o amb diarrea crònica. I quan passa la moto —voluntàriament fent veure que li cau—,  aquell cos menut va a ensopegar amb les rodes de la moto a tota velocitat. I aquell fill es mor a l’acte. I en el mateix moment, la mare, els germans, el pare i la parentela tota saben que se’ls ha acabat la gana. I el nen mort, sortosament, no ha tingut temps d’adonar-se que la seva mare el llençava a la mort.
Alhora, aquesta mare no rebrà cap punició per incomplir, de manera vil, amb els preceptes més primordials de l’instint de supervivència. Tot al contrari, rebrà una indemnització econòmica substanciosa que l’alliberarà del sofriment de no poder donar de menjar als cossos que ella mateixa ha engendrat.
Ningú no s’atrevirà a recriminar-li res! Però, segurament, arrossegarà la resta de la seva vida, la seva pròpia maledicció. Tots s’oblidaran del nen mort mentre menjaran. La mare, ja mai més podrà empassar-se res i plorarà la resta del seus dies  fins a quedar-se desnodrida o fins el dia en que no podrà suportar tant de dolor i ella mateixa s’abocarà a les rodes d’un camió quan els seus fills petits ja estiguin esquerats.
Ho ha fet per ella i per tots. Però, tan sols ella penarà la seva culpa i, mentre els altres podran menjar, ella tindrà vòmits del poc que hagi pogut empassar.
Quina esgarrifor!
Aquesta campiona de motos, en tornar de la competició, va buscar la seva mare darrera la porta i la hi va trobar. Sempre a punt! Ella plora però no vomita, el seu món és menys dolorós. Tanmateix —com a dona—, es viu com d’una exigència duríssima perquè no sempre és possible pensar en altres formes de vida que, essent vida, són alhora inhumanes.
La campiona de motos ja no té la moto amb la que va aconseguir tants d’èxits. La va regalar a una dona que anava a tirar al seu fill.
Què val una moto?
I qualsevol vida de qualsevol fill?
I l’esforç de totes i tantes mares?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada