dissabte, 11 d’agost de 2012

Monsieur Cletôt


Monsieur Cletôt



ACTE   I
  
A l’escenari hi ha un wàter molt modern rodejat d’unes mampares rodones de vidre transparent, on també hi cap un faristol de fusta d’estil clàssic amb un llibre de Sèneca, Les Cartes, obert per la pàgina que parlarà sobre l’enveja. A l’esquerra hi haurà una taula endreçada amb un ordinador d’última generació; una cadira al darrere i al davant. A la dreta una taula petita i cadires com per fer reunions de feina. I un quadre que representarà el pare del protagonista a qui haurà de tenir certa semblança.
L’escena està mig il·luminada. El lavabo té un focus dirigit perquè hi comença l’obra. Per la dreta entra el Sr. Cletôt amb un vestit barroc de tons apagats i pocs guarniments. Perruca morena, perilla i bigoti. Pell molt blanca, lívida, to grogós. El seu pas (donat que el terra és a quadres), segueix els moviments d’un cavall d’escacs. Camina furtiu, com espiant el que passa al seu voltant (quan estigui envoltat de gent s’aguantarà les seves fòbies).

Escena I
Sr. Cletôt —Els meus amics pràcticament no ho saben però, tinc una personalitat tan intensa i densa que fins i tot les meves passes es converteixen en àgils i elegants salts de cavalls d’escacs. Amb els desconeguts me’n guardo prou de moure’m d’aquesta manera! Em prendrien per boig o per excèntric! Encara em trobarien un punt feble per criticar-me...I jo sóc íntegre! Quasi perfecte! M’exhibeixo com un cúmul de perfeccions a qui la feblesa no li és permesa. I si alguna mancança entela la meva honorabilitat me l’empasso i la dissimulo. Així tothom m’enveja i sóc un prohom de la meva ciutat. Si no fos per...(i pica de peu a terra, rabiós).
Es dirigeix al lavabo. No li quadra el quadre per entrar-hi i ensopega amb la mampara transparent. Posa ulls de fura enfurismada (girant-se cap al públic però comprovant que ningú no l’ha vist equivocar-se). Refà els seus passos cap enrere i calcula nous moviments per entrar-hi amb perfecció. En torna a sortir i fa una rialla de satisfacció (que assaboreix)  com si hagués guanyat la marató. Torna a entrar al lavabo (ara fent dos passos enrere sense equivocar-se), on s’asseu damunt del wàter tapat, aixecant-se les llargues puntes de la jaqueta. Amb la mà dreta s’acosta el faristol i llegeix:
—... (text sobre l’enveja)
(Mentrestant, amb la cara fa unes gesticulacions molt pulcres en senyal d’anar de ventre.


Escena II

El rellotge de l’estança comença a repicar les batallades de les cinc. En el mateix moment s’aixeca i amb dos passades de cavall se situa just en el quadre contigu al que el seu criat Nèstor l’espera amb una safata, un tovalló i una copa de vi de reserva. El criat ha entrat a escena en el mateix moment que el senyor s’ha aixecat. Durant l’últim segon de l’últim repic,  el criat li lliura la copa i el senyor la hi agafa.
Sr. Cletôt — La nostra puntualitat, és a dir: la teva rutina i la meva disciplina són perfectes. Cada dia a les cinc, amb l’última batallada, a la mateixa rajola, em lliures la meva copa més exquisida, amb el meu millor reserva (en beu un petit glop) i un tovalló de fil brodat amb les meves inicials (s’eixuga)...
Nèstor —La meva rutina, senyor, és la seva ordre...
Sr. Cletôt —Efectivament, Nèstor. Tot, en el meu entorn, és producte de la meva fèrria disciplina, no sols en qüestions de feina sinó també en els escassos moments en que, esgotat, em rendeixo a un lleure raonable.
Nèstor —Així doncs, ara i avui, ¿també em farà l’habitual pregunta sobre la seva lectura defecatòria?
Sr. Cletôt — És clar que sí! Justament fa uns moments estava llegint sobre l’enveja, a les Cartes de Sèneca, ja saps...
(en Nèstor fa un senyal de voler demostrar que sí però, evidenciant que naturalment no les ha llegides mai)
... i la meva pregunta és: ¿sóc, per ventura, un home envejós?
(en Nèstor fa un pas enrere —per un moment sembla que vulgui imitar el seu amo fent una passa de cavall d’escacs però, rectifica) i posa cara de situació delicada, rumia uns segons la resposta perquè no pot ofendre el seu amo i emfasitza la resposta)
Nèstor —No, senyor, no ho sembleu.
Sr. Cletòt —¿No ho semblo o no ho sóc?
Nèstor —(amb sufocació però aplom) No, no i no...! (sense comprometre’s). A més ¿què podríeu envejar? Ho teniu tot, no us falta de res econòmicament. I ara, com si això no fos prou us voleu convertir en un escriptor famós... esteu treballant molt, més que molt! (rialla de vanitat dissimulada del Sr. Cletôt que se sent afalagat)
Sr. Cletôt —Ja, però tot i el treball, moltes vegades no trobo la paraula adequada...
Nèstor —I com que sou tan ric teniu molts contactes... (la rialla del Sr. Cletôt s’esvaeix). Sou un home culte! (la rialla millora) Podeu envoltar-vos de gent que us ajudin desinteressadament... (la rialla es torna clarament de satisfacció)
Sr. Cletôt —És cert tinc molts amics que...
Nèstor —I gent que us deuen molts favors i ajudes...
Sr. Cletòt —Sí, sí, sí... però no estaria bé fer xantatge! En tot cas... si els meus amics no em fan la feina prou bé... els endeutats podrien anar rebaixant el seu deute a canvi de... (en Nèstor fa un senyal d’assentiment). I a més, haurien de dir-me moltes vegades gràcies i fer-me un munt de reverències... Tot i així, els colgaria de feina! L’adulació seria insuficient!
Nèstor —Però, senyor, vós mateix sou capaç de fer tot allò que us proposeu.
Sr. Cletôt —No n’hi ha prou Nèstor, es necessita inspiració, gràcia, estil, emoció... ¿Potser em manca sinceritat de sentiments? No ser reflectir plenament alguns sentiments que prou posseeixo. Sempre tinc dificultats per expressar l’amor, l’afecte, la tendresa, la generositat... Potser el meu sentit d’aquestes nobles virtuts és tan sublim que la paraula se’m queda curta... Dec ser mig romàntic! (en Nèstor fa un gest pràcticament d’horror davant tanta vanitat inconscient).
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí... ja veig que no hi estàs d’acord. Jo tampoc ho crec. Ho aconseguiré! Si sóc capaç de descriure passions com la vanitat, l’orgull o l’enveja vol dir que les meves habilitats han de ser suficients per crear personatges tendres i sentimentals.
Nèstor —Senyor, aquestes habilitats no tenen res a veure amb la vostra personalitat! Són habilitats i prou.
Sr. Cletôt —No, no, no! És més que clar! Hauré de preguntar al meu psiquiatre com s’explica aquest estrany fenomen...
Nèstor —Senyor, jo no em preocuparia d’aquestes foteses. Sou un home admirat, ostenteu el càrrec de Catedràtic a la Universitat i heu heretat la rutilant editorial del vostre pare que us augura un futur molt venturós.
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí! Com home humil que vull ser (remarcant-ho), he d’aprendre a gaudir de les petites avantatges que m’ofereix la vida... però (s’hi acosta) Nèstor, la senyoreta Xim-pum, una senzilla mestra d’escola, em destorba molt sovint la meva tranquil·litat i pau d’esperit. Ella, a vegades, aconsegueix lligar les paraules d’una manera...
Nèstor —Senyor, cadascú té el seu estil (volent treure-hi importància).
Sr. Cletôt —Nèstor, no et parlo d’estils! És clar, tu ets el meu criat i... (ell fa cara de resignació però sense que l’hagi ofès). No sé com les lliga, si millor o pitjor; el problema és que a mi em sembla millor que jo. Ja sé que no ho és, tan sols a mi m’ho sembla. Però ho pateixo com si em pogués arribar a superar i, tan sols la idea, m’arruïna totes les meves bones intencions. El meu  objectiu és superar-la! No és que vulgui guanyar-la, és que no puc sofrir que em guanyi! 
Nèstor —Ho fareu senyor, n’estic segur! Amb la vostra voluntat i recursos aconseguiu sempre allò que us proposeu! A més, a la senyoreta Xim-pum, tan sols la coneixen alguns dels seus alumnes i companys. I em sembla que ni els uns ni els altres li tenen gaire afecció. En canvi, a vós...
Sr. Cletôt! —Però ja ha publicat un llibre. Res de l’altre món, és clar... una obra d’iniciació força autobiogràfica, plena d’errades perquè no es podia pagar cap corrector... en canvi, jo me’n puc pagar els que vulgui...
Nèstor —Efectivament! Fins i tot trobaríeu gent que us ho faria gratuïtament, pel sol fet que li prestéssiu un xic d’atenció i el deixéssiu alternar alguna que altra vegada en el vostre cercle social tan altament d’elit.    
Sr. Cletôt —I tot i aquesta xerrameca, fent gal·la del meu tarannà bonhomiós, vaig anar a la seva presentació i li vaig fer l’elogi més adulador que vaig ser capaç de congriar. Clar que també vaig tirar-li alguna indirecta per a que no semblés tan descarat... Però, ara, (canviant de to, amb neguit) m’han informat els meus espies particulars, que està treballant en una obra ambientada a finals del segle XVI i principis del XVII. I li han deixat un document inèdit! Més que res per amistat... (amb displicència)
Nèstor — (fluixet) El que a vós no us deixarien...
Sr. Cletôt — ¿Com has dit?
Nèstor —(amb paciència) que a vós, evidentment, també us deixarien. A més vós també esteu treballant...
Sr. Cletôt —És cert, ara el meu talent s’enalteix ordint una història de bandolers i virreis... I els meus diners s’estan reproduint en una edició per encàrrec d’un grup de matrimonis que em paguen tota la despesa mentre el llibre surti publicat. Sort que l’obra és bona! Però es veu que volen fastiguejar a no sé quina autoritat... vaja, tocar-li els nassos... A mi, si em paguen, fins i tot podria acceptar una obra dubtosa! La feina és la feina i si no hi ha garrofes... no hi ha vinets (el deixa a la safata indicant que el pot retirar tot i que no s’ha acabat el contingut), ni editorial, ni bandolers i ¿qui sap si a la llarga fama o glòria?
Nèstor —¿Per a què, senyor, si vós ja sou reconegut i envejat en tota la ciutat? En canvi, la senyoreta Xim-pum és força criticada...
Sr. Cletôt —Sí, sí, sí! Els meus amics també m’ho diuen, i ara tu però, (fluixet i de cara al públic) ¿com me’n puc refiar si són els meus amics aduladors i el meu fidel servent?
     (Se sent el timbre de la porta, el senyor Cletôt fa un gest indicant al criat que vagi a obrir. Quan ell és fora, dona un cop de peu a terra i escup amb ràbia: la senyoreta Xim-pum! El criat torna a entrar i li anuncia l’arribada del senyor President de la Unió de Botiguers i el Delegat de Cultura del Consell Comarcal)
Sr. Cletôt —Espereu un minut i feu-los entrar. (Llavors ell es posa a la taula del seu ordinador, amuntega llibres i escampa paperassa, es despentina i posa cara d’estar molt cansat de treballar)








  Escena III


(Quan els dos homes entren al despatx, el senyor Cletôt dissimula que no els veu perquè està molt concentrat treballant. Ells tussen una mica per evidenciar la seva presència)
 Sr. Cletôt —Disculpin-me, senyors. Concentrat com estic en els esborranys d’aquest nou text —tot i que el meu criat m’ha avisat de la seva arribada—, la meva inspiració ha continuat voleiant amb les muses i...
Sr. PUB —Cap problema, senyor Cletôt, ara ja ens hem vist tots i suposo que les muses ja no volen per aquí (diu amb sorna d’espantat i giravoltant el cap).
Sr. Cletôt —No s’estranyés de res al meu despatx o al meu voltant. Jo sempre en porto alguna, de musa a la butxaca (i hi posa la mà com si hi acaronés alguna petita bestiola). La meva feina m’obliga... Bé, ja ho saben: que si un discurs, que si una presentació... Allà on vagi em puc trobar fent d’amfitrió i havent de pronunciar algunes paraules pels més insignificants motius. I cansa, és una feina que cansa, creguin-me, per això sempre hem d’anar junts la meva inspiració i jo! Però, seguin, seguin... Senyor PUB (que se’l mira amb cara de no entendre res i dóna una ullada a l’estança per si hi ha alguna altra persona) Ah! Senyor PUB! (riu burleta) ¿Què no ho sap que jo sóc un home molt enginyós i pràctic? A veure ¿per què m’he de fatigar en excés quan li puc dir senyor PUB, en lloc de President de la Unió de Botiguers? (amb clara intenció vexatòria) Sense el president sembla que hi ha més confiança, oi? (to irònic). ¡I vostè senyor DECUCOCO! Segui home, segui!
Sr. DECUCOCO —(que ja s’estava asseient, es torna a incorporar) Això mateix! Jo, que sóc el Delegat de Cultura del Consell Comarcal quedo reduït a un ridícul senyor DECUCOCO! ¿I si s’equivoca i en lloc del coco se li escapa un escatològic i ridícul caca, per exemple?
Sr. Cletôt — No tingui pas por...! Jo sóc un home culte, encara que, si em passés alguna vegada seria prou divertit! Imaginís: senyor decu caca (com si estigués presentant un príncep però, alhora esclafint a riure). No es preocupi, no passarà, senyor decucaca (fluixet i rient).
Sr. DECUCOCO —Esperem que no s’equivoqui... (amb sorna) perquè jo també em podria equivocar, i sense voler! Fixis: en lloc de dir senyor Cletôt, se’m podria escapar senyor Petot i no sonaria pas gens bé. (El Sr. Cletôt para en sec de riure i el Sr. PUB li dóna un fort cop de colze) Disculpi’m, disculpi’m, avui tots estem de broma i, en realitat em vingut a treballar.
Sr. Cletôt —Per mi no es preocupi, jo domino perfectament els acrònims. Se entendre perfectament que persones amb menys nivell intel·lectual que el meu pugui fer relliscades i faltar a la bona educació. ¿No se n’adona que li dic tot el títol que ostenta sense haver de perdre temps amb tantes paraules...! Sóc un home molt enfeinat, jo! Pensi que estic a punt, fins i tot, de canviar-me el meu nom. Amb un petit retoc francès —com els meus avantpassats—, passaria a ser el senyor clairetot, el senyor que ho veu toooot clar, que ho entén tot, que ho sap tot... (s’adona que s’embala massa i...) Deixem-ho, deixem-ho, que encara no ho tinc del tot rumiat.. I vostès no han vingut aquí a parlar de noms, esclar! S’adonen que ho veig tot clar i, fins i tot, el meu subconscient fa que utilitzi amb més freqüència que la resta dels mortals aquesta paraula: clar?
Sr. PUB i Sr. DECUCOCO —Sí, sí que ens n’adonem. (alhora)
Sr.Cletôt —Doncs bé, centrem-nos, clarifiquem! (rialla). Ja saben que jo sempre he vetllat perquè a la nostra ciutat hi brilli un bon ambient cultural (els dos homes es miren estranyats) i que m’agrada fer de mecenes en tot allò que puc...
Sr. DECUCOCO —(semblant-li que li ha de donar la raó per tirar endavant) I és molt lloable de la seva part i molt d’agrair... (però, el senyor PUB mira al públic demostrant que no sap pas què ha pogut fer el Sr. Cletôt com a mecenes). Ja el seu pare, quan va pujar l’editorial, tot i ser uns altres temps, va col·laborar intensament i de manera altruista (amb ironia preventiva) en totes les tasques culturals de la ciutat. On no arribava la ciutat, hi arribava ell. Per aquest motiu es va canviar el nom al carrer on ell va néixer...
Sr. Cletôt —(fluix i de cara al públic: que és el mateix on jo vaig néixer  i jo no hi podré...) (Cridant) El meu pare! El meu pare! (està tan enrabiat que se li escapa:))A veure si encara es recordaran més d’ell que de mi!
Sr. DECUCOCO —(per fastiguejar-lo) Era un bon home, el seu pare...
Sr.Cletôt —Però avui per avui, els bons homes no van enlloc. Ell era un senzill escrivent que va tenir sort en els negocis... Jo sóc un reconegut professor universitari i director d’una editorial molt cobejada!
Sr. PUB  —(molt més poruc i menys irònic, no vol desaprofitar l’ocasió que els ha reunit ni vol renunciar a l’aparent rampell desinteressat del senyor Cletôt) —Té tota la raó, vostè és un home culte i amb  idees extremadament innovadores dins del món editorial.
Sr. Cletôt —Esclar que sí! ¿ho veu, senyor DECUCOCO?
Sr. DECUCOCO —(rectificant com pot per la puntada que li dóna el senyor PUB per sota la taula) Sí, sí que ho veig, vostè té molts alumnes i els seus amics també i la seva editorial... (rep una altra puntada) ... és, és molt bona.
Sr. Cletôt —I amb el que avui els vull proposar, a més a més, es farà famosa! (els dos convidats es miren estranyats). Bé ja saben que jo sóc un home modest però, en record  del meu pare, que va pujar el negoci, voldria instaurar un Premi Literari. Ja m’ho imagino: el Premi Sirnac Cletôt! De narrativa literària...
Sr. DECUCOCO —Però, ¿no és aquest també el seu nom?
Sr. Cletôt —Sí, però jo em refereixo al del meu pare, ¡jo encara estic viu! ¿què potser em voldria mort?
Sr. PUB —¡Quines bestieses que estem dient! ¿Com es pot imaginar que el voldríem mort?
Sr. DECUCOCO —(fluixet) ...Així estaria disposat a finançar un premi literari.
Sr. Cletôt —Malauradament, de moment, necessitaria el seu ajut econòmic.. un  recolzament, una petita quantitat. En realitat seria el premi en si, perquè de moment jo tan sols podria finançar l’edició i la distribució de l’obra. Si el negoci augmenta, que així ho espero, en poc temps jo mateix, en memòria del meu pare, em faré càrrec de tota la despesa, però, per començar els volia demanar el seu suport com a entitats de pes a la ciutat.
Sr. PUB —¿I de quant pes de diners estaríem parlant?
Sr. Cletôt —¡Això és cosa seva! A mi m’agradaria que fos una quantitat substanciosa per animar a la gent a participar-hi, per crear ambient, per fer ressonar el nom de l’editorial... del meu pare... I vostès donarien renom a les entitats a les quals representen i la ciutat estaria contenta.
Sr. DECUCOCO —¿I de quina mena de concurs estaríem parlant?
Sr. Cletôt —Havia pensat, per col·laborar més estretament amb les seves entitats i la ciutat, proposar una obra històrica... potser s’hauria de concretar una mica més i acotar el temps... estaria bé que estigués basada en alguns fets importants de la ciutat, com els que van transcórrer durant els segles XVI i XVII. Es una època poc estudiada i a la gent li podria interessar, a més podria tenir força lectors... I per acabar de donar-li prestigi es podria exigir un nombre elevat de folis: més de cent, potser... Així ja no es presentaria gent que no hagués treballat seriosament.
Sr. PUB —¿i no serà més car d’editar com més pàgines tingui?
Sr. Cletôt —Sí, és clar, però ja els he dit que estic disposat a col·laborar... A la tapa del llibre hi aniria amb lletra impresa força gran i destacada el nom de la meva editorial, bé, vull dir de la del meu pare i sobre el títol hi posaríem una banda amb el nom del premi on hi repetiríem el títol i l’autor... I a la contraportada per descomptat els anagrames de l’Ajuntament i del Consell Comarcal amb el típic escrit de amb el suport de...
Sr. DECUCOCO —¿I qui s’encarregaria del concurs?
Sr. Cletôt —¡Ho faríem entre tots! Jo mateix estic disposat a formar part del jurat i a llegir tot el que convingui. I tinc amics disposats a ajudar-me. Vostès haurien de col·laborar amb algun representant de les seves entitats però, tan sols a títol nominal. Penso que no els caldria ni llegir ni decidir. Potser tampoc no sabrien ben bé com fer-ho... je,je,je... Els en dispensaríem tot i que constessin com a part del jurat.
Sr. DECUCOCO —I ¿en té molts d’amics, vull dir: hi hauria molts membres al jurat?
Sr. Cletôt —¡Oh! Pensant que com a mínim els hauríem de convidar a un sopar... no podrien ser gaires. Posem dos dels seus —que s’haurien de pagar el sopar—, i (compta amb els dits els amics que necessita) amb set, per part meva, crec que pot ser suficient.
Sr. DECUCOCO —¿Nou membres en un jurat literari? ¡No és pas gaire freqüent!
Sr. Cletôt —És que si no ho fem així, no semblarà gaire democràtic. Hem d’acontentar molta gent! No podem oblidar-nos de cap amic! Vull dir que no hi pot faltar cap ciutadà amb un cert prestigi intel·lectual.
Sr. PUB —(molt tímidament) Però, si són els seus amics...
Sr. Cletôt —¿I això qui ho sabrà? Direm que per raons obvies, per evitar pressions, no es podrà fer públic el nom dels membres del jurat.
Sr. DECUCOCO —Però, ¿això no deu ser pas legal?
Sr. Cletôt —¿I, en aquesta petita ciutat, qui hi entén de qüestions legals de certàmens literaris?
Sr. PUB —Bé, bé, si vostè ho veu tan clar, nosaltres... (es mira el seu acompanyant que posa mala cara) direm d’acord, endavant! (i li dóna un cop de colze).
Sr. DECUCOCO —Sí, sí, esclar! Però allò del sopar...
Sr. Cletôt —No se’n preocupi del sopar... hi anirem a fer-lo a fora de la ciutat. ¡No n’hi prou amb ser bo, se n’ha de semblar! I vostè mateix, recordis de quan...
Sr. DECUCOCO —¡Calli, home calli! Vaig haver d’estar quinze dies a casa sense sortir per culpa d’uns articles apareguts a la premsa local... ¿Com ho sap vostè? (s’aixeca agressivament) A veure si...
Sr. Cletôt —¿No voldrà pas insinuar que van sortir de la meva ploma ni de les meves màquines o de les del  meu pare, com em repeteixen constantment!
Sr. DECUCOCO —(que torna a rebre una altra puntada) Senyor Cletôt, jo seria incapaç de pensar, ni de sospitar, que un home tan digne i tan culte com vostè pogués està relacionat amb la divulgació de tan mesquines infàmies, per més que a vostè li fossin un suculent ingrés econòmic.
Sr. Cletôt —Ja m’ho imagino, però m’ha semblat... Bé tornem a la nostra feina. A aquestes alçades ja és una mica difícil que algú pugui escriure res d’especial per a la convocatòria. Queden pocs dies. Ha de ser algú que ja hi estigui treballant  des de fa temps. Jo sé d’un parell de persones... (acostin-se que les parets sempre tenen orelles) amb dues obres pràcticament acabades...
Sr. DECUCOCO —¿No seran pas amics seus, oi?
Sr. Cletôt —No, aquest cop, no! Vull dir que no sabrem qui es presenta ni què presenta perquè exigirem pseudònim.
Sr. DECUCOCO —Ah! Llavors no sabrem reeees de reeees.
Sr. PUB —Reeees de reeees. Bé, serà com si no sabéssim res de res. I el donarem a qui...
Sr. Cletôt —A qui guanyi, senyor Pub, a qui guanyi! ¿O potser es pensa que farem trampes?
Sr. PUB —No, no ¡això mai!
Sr. Cletôt —(mirant el rellotge) Senyors, jo tinc molta feina i les meves muses estan impacients per treballar. Vostès encarreguin-se del que els he dit i jo em dedicaré a donar ales a aquests pobres desconeguts autors anònims amb el prestigi de la meva editorial. (se’l miren) Vull dir amb la del meu pare.
Sr. PUB —Disculpi una cosa més, senyor Cletôt, és que jo tinc que mirar pels diners i... ¿vostè no ens podria editar els programes del concurs a preu de cost?
Sr. Cletôt —¡Això sí que no!  La meva editorial —vull dir la d’ell i mira el quadre penjat—, perdria molt prestigi dedicant-se a la publicitat.
Sr. DECUCOCO —Però, si ningú no ho sabria... seria com allò del sopar...
Sr. Cletôt —Senyor DECUCOCO, recordis de quan va haver d’estar-se quinze dies a casa i ningú no en sabia res... ¡Si s’arribés a descobrir! Jo els puc recomanar algun amic que els pot rebaixar el preu...
Sr. PUB —No s’hi amoïni, farem un anunci a la premsa local amb lletres força grans i ja serà suficient.
Sr. Cletôt —No! Que vull que tingui molt de ressò aquest premi del meu pare. Ja li diré a aquest amic meu que els faci un preu regalat. Em deu algun favor i ho tindrà en compte. Vull un bon cartell i molt de color i molts papers escampats per la ciutat amb el nom del meu pare... Bé, ara els he d’acompanyar a la porta. (S’alcen i ell els segueix darrera amb passes de salt de cavall. El Sr. DECUCOCO es gira i ell, dissimula i camina normal. Quan ells surten de l’escenari, ell torna enrere, amb passes de salt de cavall i intenta entrar al lavabo; li surt al segon intent. S’asseu al wàter de la mateixa manera que abans però, no llegeix, posa el cap entre les mans i per l’altaveu se senten les seves veus.
—Pobra escriptora anònima! (to humiliant) I tot el munt d’informació que ha recollit i el manuscrit que li han deixat per amistat i que a la ciutat ningú no coneix. Si ho sabessin! Amb el munt de pagines que ja n’he llegit... Però me’n sortiré, me’n sortiré. Aquí a la ciutat no podrà publicar-lo. Els meus amics del jurat m’hi ajudaran, n’estic segur, els engaliparé com sempre. Però ¿per què no se’m va ocórrer a mi primer la idea d’aquesta història? 
                            Baixa el teló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada