diumenge, 10 de desembre del 2023

La quarta onada feminista


Ni de la primera onada, se n’hagués hagut de parlar mai! A les dones, se les hauria hagut de considerar i respectar sempre per la seva pròpia vàlua. I tot plegat, sense prèviament haver-los segat totes les oportunitats i drets que com a persones es mereixien igual o més que alguns homes. Perquè a l’hora de criar, les dones són les embarassades i les que donen a llum. I aquest extrem sacrifici―que les fa superiors i que suposa la continuïtat de l’espècie―, hauria hagut de ser suficient per reconèixer-los tots els mateixos drets. I no ha estat humà robar-los-hi impunement. Perquè molts homes ja s’han encarregat de que no els puguin tenir. I es dones han hagut de viure com a éssers inferiors durant segles i segles que encara no s’han acabat. Tot i que sembli que se’ls donen llaminadures.

La primera onada es considera que és la que va lluitar pel vot femení. Per què se’ls havia negat? Les seves mans, els semblaven potes? Els seus caps eren buits? D’aquella lluita va sorgir el sufragisme, un moviment de reforma social, econòmica i política que, per extensió, va promoure el «sufragi igual» És a dir, l’abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere.

La segona onada es relaciona amb el moviment d’alliberació que va tenir lloc durant els anys setanta i vuitanta. Aquell moviment va estar especialment vinculat als drets reproductius i sexuals de les dones. Una obra molt important per a les dones d’aquest moment va ser El segon sexe, de Simone de Beauvoir. I un dels èxits: aconseguir centres escolars mixtes, donat que la coeducació és la millor arma per combatre les desigualtats de gènere.

La tercera onada comença a la dècada dels noranta, quan l’escriptora i activista feminista estatunidenca Rebecca Walker, una de les veus més destacades del moviment, va encunyar el nom. Els seus seguidors es van comprometre amb la igualtat de gènere i la justícia ètnica, econòmica i social. Van descriure les injustícies imposades, no per gènere, sinó per cultura. Van analitzar i definir el patriarcat. Les dones es van incorporar massivament a l’educació superior i van reivindicar fortament la despenalització de l'avortament. Van practicar polítiques d'Igualtat de gènere: van poder ser candidates elegibles i electores. Van aconseguir el divorci. Van practicar l’amor lliure i van controlar la seva fecunditat amb l’ús d’anticonceptius.

La quarta onada, des de la segona dècada del segle XXI, planteja la necessitat d’un nou moment històric en la lluita pels drets de les dones. Es caracteritza per la reacció unànime contra la violència patriarcal, per la diversitat de debats sobre les desigualtats de les dones, per posar en relleu la manca de reconeixement dels Drets Fonamentals de les dones a nivell mundial (incloent les diverses societats), i que inclou l’organització de grans manifestacions, a nivell nacional i internacional.

I és que, tot i les aparents onades, es fa evident que, ni una cinquena onada, serà suficient per a la igualtat.



dimecres, 6 de desembre del 2023

¿Em puc tocar el paquet...

Georgia Meloni va guanyar les eleccions del passat 25 de setembre, al capdavant del partit neofeixista Germans d’Itàlia.

Hi ha un fet que no em desquadra massa: es veu que ella va mentir en el seu currículum perquè, en no tenir títols, es va inventar una acreditació en llengües d’una escola que, sembla, tampoc s’hi dedicava, a les llengües. I es va atorgar una qualificació de 60/60. L’extrema dreta sol tenir bones relacions amb gent no titulada.

Però sense gaires estudis i haver nascut en el si d’una família obrera (vinguda a menys per l’abandó del pare), el 2022, la revista Forbes la va incloure a la seva Llista de les 100 dones més poderoses del món, amb el número set.

Un segle després d’haver executat Mussolini, Itàlia torna a tenir un líder d’extrema dreta: una dona. La primera cap de govern d’Itàlia. I també va ser la ministra més jove d’Itàlia en el quart govern de Berlusconi. A més, ella va ser la fundadora del seu partit Germans d’Itàlia, inspirat en el seu líder predilecte, Benito Mussolini.

Està considerada una política provocadora. En el seu ideari destaquen propostes com l’oposició a la immigració i la protecció d’Itàlia de la islamització. També és defensora dels valors familiars tradicionals (tot i que ella no s’ha casat amb el pare de la seva filla i han estat parella de fet). Ha polititzat el cristianisme i la maternitat i els ha defensat com a pilars de l’autèntica identitat nacional. Amb tot, quan li interessa canviar d’opinió per aconseguir rèdits polítics, no dubta a fer-ho.

Ara, però, a nivell personal, torna a tenir mala sort. La seva parella, el periodista Andrea Giambruno, (totalment oposat ideològicament a ella: és d’esquerres i filòsof) ha dit barbaritats en un dels seus programes. Segons ell, les noies tenen tot el dret d’emborratxar-se però que si no ho fan, poden evitar certs problemes perquè pot venir el llop i atrapar-les. Va ser ràpidament acusat de responsabilitzar les víctimes d’agressions sexuals convertint-les en culpables.

I en aquests moments, per dir (i pensar) el que no toca, s’acaba de quedar sense parella. Meloni ha dit a les xarxes que la seva relació, que ja era força distant, s’ha acabat. Amb tot, li agraeix els deu anys passats junts i, diu, per donar-me (que potser no seria l’expressió més feminista) el més important de la meva vida que és la meva filla. Meloni es considera una bona feminista.

Si ja era prou gruixut el que havia dit, ara, acaba d’afegir-hi un greu escàndol. En un programa humorístic de la mateixa cadena on ell treballa, van deixar anar, en directe, una filtració d’una conversa entre ell i una companya de feina: ¿Em puc tocar el paquet mentre parlo amb tu? Ella, amb to molest li respon: Ja ho has fet. Però ell continua insistint: Per què no t’he conegut abans? Tens parella? Com et dius? Ens coneixem? On t’havia vist abans? Estava borratxo?

I és que ser tan masclista davant de tanta audiència passa de ser repugnant a delictiu. I hauria d’estar penalitzat.

dissabte, 2 de desembre del 2023

El feminisme de Jane Austen


Tot i que les seves protagonistes s’escarrassen per aconseguir casar-se, hem de tenir en compte que Austen escriu les seves principals novel·les Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Persuasió, (algú potser també hi afegiria Emma) entre el 1812 i el 1818. Durant l’època victoriana, quan la societat relegava les dones a un paper molt secundari tant en la vida social com en la familiar. Wikipedia no té a bé incloure dins d’aquesta època a Austen i només ens parla de tres escriptors homes. Ells eren els que dominaven tant l'espai públic com el privat. I les dones es quedaven a casa ― submises a la força―, on havien de tenir cura dels fills i de la llar. Aquestes dones reals són les que Austen converteix en literàries. I ella i elles s’assemblen i es diferencien.

L’Elisabeth Bennet (Orgull i prejudici), Fanny Price (de Mansfield Park) i Anne Elliot (Persuasió), viuen a principis del XIX. No són simplement espectadores de les seves vides, elles prenen decisions audaces i desafien els convencionalismes de l’època. Són enginyoses. rebels i amb esperit independent. Per tant, sortien del patró moral establert. Com ella.

Austen pertanyia a una burgesia agrícola poc adinerada. No va poder rebre una educació reglada i, a casa, hi tenia pocs llibres. Però els trobava a la parròquia i, més endavant, a casa del seu germà gran que tenia una bona biblioteca. Amb la seva intel·ligència, el seu esperit crític i, sobretot, el seu to irònic, va tenir la gosadia de censurar la hipocresia i l’absurditat de l’època que li va tocar viure. Quan les dones es tenien per ben poca cosa. I va retratar tan bé època i personatges, que les seves obres encara ara són molt llegides.

Austen, tot i tenir pretendents, va renunciar al matrimoni. Tenia mala salut però també ho va fer conscient dels problemes que suposava. Sabia que la passió amorosa durava poc, que l’economia dels nuvis era, normalment, un greu problema. I també ho era la família política. Generalment per les diferencies socials. Les seves dones ―i alguns homes sense recursos―, aspiren i malden per casaments beneficiosos econòmicament. No tenen altra opció. I moltes cedeixen a exigències masculines per poder viure amb una certa dignitat. Perquè, en alguns casos, no poden demanar res més al matrimoni. I perquè l’època també les ha fet conformistes.

Un altre dels problemes del matrimoni era la maternitat. Descriu el sofriment per donar a llums els fills (a vegades un darrere l’altre) però també parla de la gran mortalitat femenina per culpa dels parts.

Un altre grup femení són les mares: la majoria no són bones mares. Tot i que porten les seves llars, són incapaces d’ajudar les filles; alguna és declaradament dolenta i, només les que estan mortes, solen ser bones.

I és que quan Austen escriu, en alguns dels seus personatges femenins, hi escola la seva personalitat. I cal entendre-la, per l’època que viuen, com a feminista. I ser conscients de la modernitat que algunes suposaven.

dissabte, 25 de novembre del 2023

L’abús narcisista agredeix principalment les dones

L’abús narcisista és una mena de violència psicològica, molt subtil i quasi invisible que té, com principals víctimes, les dones.

Per què les paraules dona i víctima han d’anar associades en tants contextos? Per què s’ha permès tant de patiment femení? La resposta no crec que tingui gaires opcions; però una és segura: molts homes l’han permesa, aquesta violència; l’han practicada i s’hi han trobat bé.

Recordo de joveneta, un company de colla que, si bé feia riure perquè no érem conscients del què significava, també era terrible perquè el que deia era tràgic. Quan hi havia un lloc on poder enlairar-se... amb una petita passa, s’hi enfilava, obria els braços enlaire i deia: «déus de l'Olimp, per què heu fet tanta bellesa en mi?» Mentre saltava fins a terra com si volés.

Quan els terapeutes, psicòlegs o psiquiatres volen descobrir si un pacient pateix el trastorn narcisista (tan difícil de detectar perquè comparteix trets amb moltes altres patologies), solen preguntar, encara que sembli trivial, si es consideren narcisistes. Perquè si la resposta és afirmativa, queda clar que ho veuen com una qualitat positiva. Per tant, ni en són conscients.

Aquest company de joventut deuria tenir un perfil molt clar. Mai més he sentit dir una cosa semblant.

A tots els articles que he llegit sobre el tema, m’he adonat que si bé alguns parlen de persones narcisistes, la majoria parlen en masculí, d’homes abusadors. I els exemples de víctimes són femenins.

La Universitat de Michigan ha posat en marxa una pàgina web, «the gaslighting (llum de gas) project» que recull el testimoni de diverses supervivents que han patit aquest abús. La pàgina parla d’abús misogin i té una foto amb un munt de dones protestant.

Paige Sweet, professora de sociologia a la Universitat de Michigan creu que les dones el pateixen molt més per culpa de les desigualtats que elles han de viure. I fins i tot, s’arriba a fer-les culpables per l’estereotip que pateixen de ser més emocionals, sensibles o irracionals. Com si aquests trets fossin defectes.

Sweet, però, també ens parla del «gaslighting» racial. Que bàsicament, també el pateixen moltes dones negres de les que s’espera que siguin fortes i irrompibles.

La paraula «gaslighting» es va començar a utilitzar a partir del títol d'una pel·lícula del 1944 en què el protagonista masculí convenç a la seva dona que està perdent el cap.

La víctima d’abús narcisista ―per part d’una persona egocèntrica, sense empatia i que devalua constantment la víctima i la fa sentir com si no fos ningú―, necessita tractament psicològic per poder tornar a reconstruir-se. En l’estat de dubte constant provocat per l’abusador, ha de començar a recabar records de fets abusius que vivia com si no ho fossin. I a partir d’aquí, tornar a ser com era abans de l’abús.

I és que convé, amb urgència, la divulgació d’aquest trastorn per tal de poder reconèixer-lo i evitar-lo. Ja sigui en dones, en situacions racials o en homes.

dissabte, 18 de novembre del 2023

M’encanta ser dona

I em fascina i me’n sento orgullosa. Ho visc com una gran sort tot i les ferotgies, salvatjades, inhumanitats i monstruositats que hem hagut de sofrir.

El Gran Faedor, que amb tot el seu llegat pot ben ser catalogat de masclista, deu ser el culpable ni que només sigui del petit detall de la regla femenina. Perquè realment és un castic diví mensual.

Per sort, ara, el Govern encapçalat per ERC distribuïra gratuïtament copes, calces i compreses reutilitzables a través de les farmàcies a una població de quasi dos milions i mig de dones. I Catalunya serà el primer país del món en intentar ajudar les dones ―ja que no ens pot estalviar la regla ―, perquè la seva vida no sigui més cara que la dels homes que no necessiten cap d’aquestes tortures ni han de sofrir tots aquests dolors mensualment.

Sense la intervenció del Gran Faedor pel mig, només l’home, inhumà, és el culpable d’haver tractat les dones, en alguns casos, quasi com bèsties. I en alguns d’altres, pitjor i tot.

Per sort, les futbolistes, ara, estan fent Història i passaran a la Història.

Són dones que han hagut d’aguantar l'insofrible i viure vexacions constants. A la llista espanyola dels 100 esportistes millor pagats no hi ha cap dona! El sou mínim masculí a primera divisió és de 182.000€ anuals. El femení només és de 16.000€. El sou d'A. Putellas (ara 600.000 perquè li han pujat) fa 2 anys era de 150.000€ El jugador amb el salari més baix al Barça masculí (fonts no oficials) cobra més d’1 milió. Fa dos anys, el pressupost sencer del futbol femení era de 3.6 milions. Per sota del que cobra qualsevol jugador del primer equip. Elles han hagut d’anar en vols de classe turista o fins i tot en bus. Ells mai. Elles, si fan spots publicitaris han de donar tots els diners al club. Ells n’han de fer per l’equip però poden fer-ne pel seu compte i quedar-se tots els diners.

També recordo unes imatges d’elles agafant-se totes soles les medalles guanyades. Doncs, això de les bèsties... Humiliar-les fins i tot després d’haver guanyat! Qui va deixar les medalles damunt de la taula? Qui va donar l’ordre de la humiliació? Com a mínim, una multa de molts zeros. Però res, perquè són dones. Que per a aquests energúmens deu ser sinònim d’animal.

Fa uns dies ha sortit a la llum una altra fastigosa vexació. Elles havien de dormir als hotels amb les habitacions obertes, sense poder tancar-se per dins i, a més, els mascles que les controlaven tenien dret a entrar quan volguessin a les seves habitacions i remenar-los tot allò que volguessin.

Arran del cas Rubiales, han aconseguit els millors gols de la seva vida. Aquests són molt més importants que els d’encabir, amb un xut, una pilota dins d’una xarxa.

Ara s’han plantat i han dit prou i ja estan escrivint Història del futbol; que és una part de la seva història professional i la de moltes seguidores seves.

I és que cal haver patit i sofert molt ―com elles―, per haver d’arribar a arriscar tant la pròpia vida emocional com la professional.



dissabte, 11 de novembre del 2023

PP i Vox, masclisme fastigós

I repugnant, repulsiu, execrable... I tants adjectius podríem afegir-hi... N’estic tipa i cuita dels homes i de les dones ―d’elles encara més perquè em fan molta llàstima―, maliciosament masclistes del PP i de Vox. I amb ganes de ser-ho i convertint-ho en bandera.

No puc entendre què els ha de passar pel cap. Potser tenen el cervell esmicolat. Com és que no s’assabenten del que està caient en situacions de masclismes? No llegeixen res que els pugui fer entendre què significa respectar les dones igual que els homes? Ja no dic més, per tot el que fan de més... Però sí, com a mínim, igual.

I s’hi entesten, i els fa gràcia, i es troben d’allò més encertats denigrant les dones com, potser, alguns no ho farien ni a les bèsties.

I no poden evitar-ho ni amb el descrèdit que els suposa. Perquè, en el fons se’n senten orgullosos. I creuen que els dona vots. Que això es veritat i llavors arribem a la podridura social capaç d’estar a favor de considerar la dona un ésser inferior.

Com si no, es pot explicar la foto de les subcampiones del món de gimnàstica rítmica agenollades en la fotografia oficial de la recepció del president Carlos Mazón al Palau de la Generalitat de València?

M’encanta el tuit del diputat de Compromís a les corts valencianes Joan Baldoví quan ha criticat la imatge amb un joc de paraules: «El nostre orgull, agenollat. La nostra vergonya, dreta».

Això mateix: les noies, les campiones, agenollades. I les autoritats, persones fracassades pel seu masclisme, dretes. Vomitiu. I tanmateix encara són capaços de riure per a la foto. Quin fetge!

Aquestes (des)autoritats han estat durament criticades, principalment el president. Però només això: criticats. Sense destitucions.

Arran de la polèmica per l’abominable foto el seu gabinet de premsa ha difós un vídeo amb què intenta dissimular la malifeta. A les imatges, es veu una responsable, sí, sí, una dona de la federació de gimnàstica dient a les noies que s’agenollin. Què hi té al cap aquesta dona? Serà del PP o de Vox? Caldria saber-ne el nom i que quedés incapacitada per a la resta dels seus dies per a cap càrrec públic.

Quan aquesta impresentable proposa que les noies s’agenollin, Mazón no hi està d’acord: “Escolta, potser ens hauríem d’ajupir nosaltres; em sap greu que elles estiguin així.” Boniquet que ho digui, però acaba cedint i la fotografia es fa. Per tant ell també n’és responsable i n’ha de donar explicacions.

El que no m’agrada d’aquestes noies és que s’agenollin sense ni protestar. En realitat, la dona diu la paraula «agachar» i elles, s’agenollen. També els falla l’autoestima. Però per què? Per segles i segles carregats de menyspreus. No cal ser orgullós. Però tampoc ningú, sigui home o dona, s’ha de deixar trepitjar.

I és que ja es fa imprescindible i urgent una llei que converteixi en delicte qualsevol actitud masclista. No l’arrencaríem d’alguns mals cors, però potser, socialment, estaria més controlat. I a les dones els exigiria un plus d’agreujant.



dissabte, 4 de novembre del 2023

Isabel Llorach, mecenes catalana quasi desconeguda

Fa uns anys, vaig llegir Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. L’autor fa un retrat de la seva família ―a base de records i experiències viscudes pels seus avantpassats―, que alhora es converteix en un retrat de l’alta burgesia catalana de principis del segle XX. En aquest llibre vaig conèixer Isabel Llorach i Dolsa ― una bestia seva i gran mecenes dels intel·lectuals de l’època― a qui dedica un capítol sencer. El 2011, l’obra va ser adaptada al cinema per Mireia Ros i va merèixer un Gaudí el 2012.

Isabel era filla del metge Pau Llorach i Malet que, juntament amb el seu sogre, foren els fundadors de l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona. Però Llorach es va fer d’or descobrint una mina d'aigües medicinals a Rubinat, a la Segarra. Isabel va heretar una immensa fortuna i la casa Llorach, una torre modernista dissenyada per Puig i Cadafalch. Malauradament va ser enderrocada als anys trenta. Aquesta torre va ser el centre de totes les seves activitats culturals i socials. Isabel va saber aprofitar molt bé la seva riquesa. Va viatjar per tot el món. Dues vegades en va fer la volta. I al seu pas per Egipte, va realitzar una visita privada a la tomba de Tutankamon. També va viatjar amb l’Orient Express i el Transsiberià. Vestia a l’última moda a París, on anava sovint, i utilitzava els cosmètics Elizabeth Arden, els més valorats entre la gent adinerada.

A part d’aquests aspectes més frívols, Isabel va ser una mecenes i una promotora cultural molt important de la seva època. Va ser presidenta dels Amics dels Museus de Catalunya. Va estar al capdavant del Conferentia Club, que es reunia al Ritz de Barcelona i convidava els escriptors més importants de tota Europa: Walter Gropius, Piaget, Federico García Lorca... Ella, i gràcies també al recolzament de Francesc Cambó, amb la seva activitat cultural va aconseguir que Barcelona estigués a l’alçada de les ciutats europees més importants.

Un any, pel seu aniversari, va convidar Carlos Gardel a casa seva per amenitzar la vetllada. També varen passar-hi grans figures com Nijinsky, Barbara Hutton, Richard Strauss, Gaudí, Puig i Cadafalch...

Va presidir el Comité Protector de les Vetllades de Teatre Selecte al Romea. Va ser fundadora de l’Associació d’Amics del carrer Montcada per intentar salvar alguns dels palaus que s’estaven enderrocant. I va aconseguir que l’Ajuntament n’adquirís alguns per a institucions i museus.

Al teatret de casa seva també es van estrenar obres d’avantguarda. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, de Carles Soldevila. També va inspirar l’Hortènsia Portell de Vida Privada de Segarra. I el seu retrat, pintat per Ramon Casas el 1901, presideix el despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

I és que Isabel Llorach, tot i ser considerada una snob, va aconseguir una millor Barcelona amb la seva intensa activitat cultural. I va actuar sempre amb plena llibertat personal tot i ser una dona de principis del segle XX.