L’abús narcisista agredeix principalment les dones

L’abús narcisista és una mena de violència psicològica, molt subtil i quasi invisible que té, com principals víctimes, les dones.

Per què les paraules dona i víctima han d’anar associades en tants contextos? Per què s’ha permès tant de patiment femení? La resposta no crec que tingui gaires opcions; però una és segura: molts homes l’han permesa, aquesta violència; l’han practicada i s’hi han trobat bé.

Recordo de joveneta, un company de colla que, si bé feia riure perquè no érem conscients del què significava, també era terrible perquè el que deia era tràgic. Quan hi havia un lloc on poder enlairar-se... amb una petita passa, s’hi enfilava, obria els braços enlaire i deia: «déus de l'Olimp, per què heu fet tanta bellesa en mi?» Mentre saltava fins a terra com si volés.

Quan els terapeutes, psicòlegs o psiquiatres volen descobrir si un pacient pateix el trastorn narcisista (tan difícil de detectar perquè comparteix trets amb moltes altres patologies), solen preguntar, encara que sembli trivial, si es consideren narcisistes. Perquè si la resposta és afirmativa, queda clar que ho veuen com una qualitat positiva. Per tant, ni en són conscients.

Aquest company de joventut deuria tenir un perfil molt clar. Mai més he sentit dir una cosa semblant.

A tots els articles que he llegit sobre el tema, m’he adonat que si bé alguns parlen de persones narcisistes, la majoria parlen en masculí, d’homes abusadors. I els exemples de víctimes són femenins.

La Universitat de Michigan ha posat en marxa una pàgina web, «the gaslighting (llum de gas) project» que recull el testimoni de diverses supervivents que han patit aquest abús. La pàgina parla d’abús misogin i té una foto amb un munt de dones protestant.

Paige Sweet, professora de sociologia a la Universitat de Michigan creu que les dones el pateixen molt més per culpa de les desigualtats que elles han de viure. I fins i tot, s’arriba a fer-les culpables per l’estereotip que pateixen de ser més emocionals, sensibles o irracionals. Com si aquests trets fossin defectes.

Sweet, però, també ens parla del «gaslighting» racial. Que bàsicament, també el pateixen moltes dones negres de les que s’espera que siguin fortes i irrompibles.

La paraula «gaslighting» es va començar a utilitzar a partir del títol d'una pel·lícula del 1944 en què el protagonista masculí convenç a la seva dona que està perdent el cap.

La víctima d’abús narcisista ―per part d’una persona egocèntrica, sense empatia i que devalua constantment la víctima i la fa sentir com si no fos ningú―, necessita tractament psicològic per poder tornar a reconstruir-se. En l’estat de dubte constant provocat per l’abusador, ha de començar a recabar records de fets abusius que vivia com si no ho fossin. I a partir d’aquí, tornar a ser com era abans de l’abús.

I és que convé, amb urgència, la divulgació d’aquest trastorn per tal de poder reconèixer-lo i evitar-lo. Ja sigui en dones, en situacions racials o en homes.