Isabel Llorach, mecenes catalana quasi desconeguda

Fa uns anys, vaig llegir Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. L’autor fa un retrat de la seva família ―a base de records i experiències viscudes pels seus avantpassats―, que alhora es converteix en un retrat de l’alta burgesia catalana de principis del segle XX. En aquest llibre vaig conèixer Isabel Llorach i Dolsa ― una bestia seva i gran mecenes dels intel·lectuals de l’època― a qui dedica un capítol sencer. El 2011, l’obra va ser adaptada al cinema per Mireia Ros i va merèixer un Gaudí el 2012.

Isabel era filla del metge Pau Llorach i Malet que, juntament amb el seu sogre, foren els fundadors de l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona. Però Llorach es va fer d’or descobrint una mina d'aigües medicinals a Rubinat, a la Segarra. Isabel va heretar una immensa fortuna i la casa Llorach, una torre modernista dissenyada per Puig i Cadafalch. Malauradament va ser enderrocada als anys trenta. Aquesta torre va ser el centre de totes les seves activitats culturals i socials. Isabel va saber aprofitar molt bé la seva riquesa. Va viatjar per tot el món. Dues vegades en va fer la volta. I al seu pas per Egipte, va realitzar una visita privada a la tomba de Tutankamon. També va viatjar amb l’Orient Express i el Transsiberià. Vestia a l’última moda a París, on anava sovint, i utilitzava els cosmètics Elizabeth Arden, els més valorats entre la gent adinerada.

A part d’aquests aspectes més frívols, Isabel va ser una mecenes i una promotora cultural molt important de la seva època. Va ser presidenta dels Amics dels Museus de Catalunya. Va estar al capdavant del Conferentia Club, que es reunia al Ritz de Barcelona i convidava els escriptors més importants de tota Europa: Walter Gropius, Piaget, Federico García Lorca... Ella, i gràcies també al recolzament de Francesc Cambó, amb la seva activitat cultural va aconseguir que Barcelona estigués a l’alçada de les ciutats europees més importants.

Un any, pel seu aniversari, va convidar Carlos Gardel a casa seva per amenitzar la vetllada. També varen passar-hi grans figures com Nijinsky, Barbara Hutton, Richard Strauss, Gaudí, Puig i Cadafalch...

Va presidir el Comité Protector de les Vetllades de Teatre Selecte al Romea. Va ser fundadora de l’Associació d’Amics del carrer Montcada per intentar salvar alguns dels palaus que s’estaven enderrocant. I va aconseguir que l’Ajuntament n’adquirís alguns per a institucions i museus.

Al teatret de casa seva també es van estrenar obres d’avantguarda. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, de Carles Soldevila. També va inspirar l’Hortènsia Portell de Vida Privada de Segarra. I el seu retrat, pintat per Ramon Casas el 1901, presideix el despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

I és que Isabel Llorach, tot i ser considerada una snob, va aconseguir una millor Barcelona amb la seva intensa activitat cultural. I va actuar sempre amb plena llibertat personal tot i ser una dona de principis del segle XX.