dissabte, 19 de setembre del 2020

Las Sinsombrero


Portar barret, a principis del segle XX era un signe de jerarquia social. Les classes més adinerades havien de portar-lo. Però mentre els homes tenien permís per treure-se’l en espais tancats, les dones ho tenien prohibit. Les dones, en tenien moltes d’altres de prohibicions. I se m’acut també la de no poder entrar a les tavernes. A Espanya, a les dones, després de la crisi del 1898, se les va relegar al paper d’esposes i de mares. Un destí submís. Mentre a Europa, ja es preconitzava la idea de la dona moderna.

Per sort, Clara Campoamor i Victòria Kent, com a representants de la Generació del 14 varen aconseguir que durant la Segona República les dones poguessin votar i que el seu títol universitari fos reconegut per poder exercir professionalment els seus estudis.

Després d’aquestes dones varen venir les de la Generació del 27, les conegudes com «Las sin sombrero» Per què aquest nom? Doncs perquè un dia, tot passejant, Maruja Mallo, Margarita Sanso, Salvador Dalí i Federico García Lorca, van decidir treure’s el barret i passejar per la Puerta de Alcalá, sense portar-lo posat com a actitud de protesta. Volien expressar metafòricament que tapar-se el cap significava constrènyer les idees i reprimir les iniciatives. Varen ser insultats i apedregats.

Els noms masculins de la Generació del 27 són coneguts per tothom. Però, i els de les dones? Amb elles hi va haver una clara voluntat de silenciar-les i d’oblidar-les. Cal recordar-les: Maruja Mallo, pintora; Rosario Velasco, pintora; Marga Gil Roësset, escultora, il·lustradora i poeta; Maria Zambrano, filòsofa; Marai Teresa León, escMargarita Manso, pintora; Delhy Tejero, pintora i il·lustradora; Ángeles Santos, pintora i artista gràfica; i Concha de Albornoz, intel·lectual feminista.

Aquestes dones van introduir a les seves obres personatges femenins amb fortalesa, emancipades, lluitant contra el seu destí, amb un vestir modern, fumant o en una actitud intel·lectual. Però no van tenir el reconeixement que es mereixien, mentre van exercir la seva professió durant la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil. Tot i que durant la Segona República van poder fruir d’un petit parèntesi.

Elles solien reunir-se al Lyceum Club Femenino. Però els grups més conservadors les titllaven d’«excèntriques i desequilibrades». Sempre la mateixa rancior, en aquest país reaccionari. Sempre tan neòfob, fins i tot misoneista. I quan va començar la repressió franquista, el mateix any 39, la Falange els va clausurar el Lyceum. A més de destruir-los tota la documentació perquè no quedés constància de res del que havien fet.

Tampoc en varen tenir prou: les que no varen marxar a l’exili, van sofrir penes de presó o fins i tot, se les va silenciar amb la mort.

I és que ser un país reaccionari, neòfob, misoneista i predominantment masclista, no és bo per a ningú. I tanmateix, no té voluntat de sanació.



diumenge, 13 de setembre del 2020

Josefina Ribera de Bonaplata



Va néixer a Solsona l’onze de gener de 1.877, a les dotze de la nit. Al número 5 del carrer de les Terceries ―el dels carnissers― a tocar de cal 65. El seu pare era el Sr. Llucià Ribera i Aguilar, advocat de Peramola (fill d’advocat i nét de metge). Els Aguilar havien estat uns argenters molts rics de Solsona. La seva mare es deia Dolors Bonaplata i procedia d’una família, també molt rica, de Barcelona. El seu germà era Ramon Bonaplata, l’amo de la Companyia Maquinaria Agrícola y Terrestre. «Doña» Josefina —com li deien els solsonins—, va ser filla única i heretà tota la fortuna dels Ribera, dels Aguilar i una important quantitat dels Bonaplata.

Però la riquesa no havia de donar-li la felicitat. Tot just néixer quedà òrfena de mare. Quan ella arribà al món, els seus pares ja eren grans i encara no havien pogut tenir descendència. Per aquest motiu —tot i ser una nena— fou molt ben rebuda. Conten, els que encara recorden la història, que en aquella casa, tal era el goig i el festeig per la criatura recent nascuda, que oblidaren atendre degudament la feliç, però alhora desvalguda mare. A les poques hores se’ls morí escolada degut a una fatal hemorràgia. Per aquest motiu, la nena Josefina va ser batejada amb una mantellina negra de dol. El seu padrí de bateig va ser el seu oncle, el famós doctor Celestí Ribera i Aguilar.

Aquest important prohom de la ciutat passà els seus últims anys, emmalaltit i força delicat, a Barcelona, on ella, la neboda, es traslladà i no escatimà esforços ni sacrificis per vetllar-lo amb admirable sol·licitud.

Llavors, ella, a Solsona, ja vivia a la imponent casa del carrer Llobera. I, anys més tard, comprà el terreny del davant perquè ningú li pogués tapar el sol construint-hi una altra casa. Ara és la plaça Ribera.

«Doña» Josefina es casà el 1.897 amb Don Lorenzo Soler Fradera (2-5-1872), advocat i Jutge de Pau de Solsona i home també molt ric. Ella tenia vint anys. El destí no els fou favorable i no pogueren tenir descendència.

A l’Arxiu del Bisbat de Solsona es conserven algunes cartes del matrimoni de l’any 1.906 fins al 1.908; i unes poques de l’any 1.919 al 1.921. Ella tenia, doncs, vint-i-nou i quaranta-dos anys respectivament.

Llegint-les es pot copsar fàcilment que la relació entre marit i muller era bàsicament respectuosa i distant, freda («Querido Lorenzo... recibe un fuerte abrazo de tu esposa»). L’objectiu de les cartes (a més de deixar palès que ell volia que ella li escrivís cada dia), no era altre que el de tractar d’assumptes de negocis on ell sembla tenir l’última paraula; de posar-se d’acord en les anades i vingudes de tots dos per les diferents propietats que posseïen (quasi com si s’evitessin; al menys aquells anys en que ella restà a Barcelona per tenir cura del seu oncle); de donar les puntuals i pertinents notícies sobre la salut de l’oncle emmalaltit (que si té la cama botida, que si avui s’ha hagut de quedar al llit, que el metge Don Crespo per deferència el visita cada dia...). Però l’assumpte més recurrent i que a ells més els preocupava era el d’aconseguir que ell fos anomenat Jutge de Pau de Solsona. Ella havia d’anar sovint a casa d’un tal Sr. Permanyer —de gran influència—, que els anava donant llargues i alguna vegada ni tan sols els havia volgut rebre. Ella fou pacient i metòdica: visites, papers, documents, regals (algunes perdius...), obstinació... Finalment, ell obtingué la titularitat.

D’altres assumptes de menys importància però, alhora curiosos, són els que fan referència al gos que es vol comprar i que una amiga seva ha vist per a ella en un aparador de Paris. També s’interessa pels malalts del tifus que l’any 1.917 hi hagué a Solsona i li recomana al seu marit que se’n guardi. També ens permeten saber que la seva veïna és la Baronessa de Ferrer i que per pujar a Solsona utilitza les tartanes del Galtanegra. En una altra carta li explica el menú d’un àpat d’alta societat al que ha estat invitada: arròs amb pollastre, llagostins, pastissets de gallina (Srul-fritz), filet a la jardinera, omelette soufflée, dolços i cava.

Per les visites podem deduir que la senyora Conxita Barnola constava entre les seves amistats.

En una carta del 1.909 li explica al seu marit —amb molt d’entusiasme— que donades les seves afeccions monàrquiques, ha tingut el gust de conèixer el Rei Alfons XIII en la seva primera visita a Barcelona. Se sent molt orgullosa del gran entusiasme que la ciutat li ret.

Aquestes cartes mostren algunes curiositats: si la carta era enviada a «Doña» Josefina per algun remitent que estava de dol, tot el voltant del full tenia un rivet negre. Ella n’enviava algunes amb un rivet daurat i en la part esquerra posterior un cercle daurat amb la seva inicial daurada, en majúscula i una mica gòtica. Cap al final ja en rebia algunes escrites a màquina. Totes, però, en rigorós castellà. La seva fluïdesa era mostra d’una bona formació, en canvi la del seu marit era força deficitària i ella, algunes vegades, li explicava que s’havia descuidat o posat de més una h “fenomenal”.

Quant a la distant relació que entre ells dos deuria haver-hi, serà suficient transcriure alguns paràgrafs d’ella: ...«si tío mejora iré a pasar contigo la Navidad para que no tengas que pasar solo estas fechas y me iré cuando a ti te parezca bien...».I en una altra: «Como pronto harà dos meses que estoy aquí (Barcelona) y nada me indicas para el regreso, tanto mi tío como yo estamos profundamente agradecidos de tu paciencia... debes estar persuadido que yo no quiero fallar a ninguna conveniencia social... y deseo que me hables con toda ingenuidad, como yo lo hago contigo, a fin de que pueda trazar con más acierto mi plan de regresar a Solsona...»

Per a la diada de Sant Josep de l’any 1.908 , ella li demana permís per anar a Solsona a passar el dia del seu sant. Ell no li degué donar permís i el dia 18 ell rep la carta en que ella li explica com ha acomplert tots els seus encàrrecs: «Ayer estuve a comprarte el papel, quina y agua de colonia para poderlo mandar luego que tenga ocasión...» la qual cosa significa que ella no li pogué portar. Més tard, el dia 26 del mateix mes i any, ella li escriu des de Solsona però, ell, no hi és. De l’any 1.917 es conserva una carta d’ell que diu: ... «mañana cuando la recibas hará 20 años justos que nos casamos. No recordando sinsabores, y sí solo las horas felices que he pasado al lado de la compañera de mi vida. Hago votos, queridísima Josefina para que Dios nos conceda, siempre más unidos, una larga, dulce y cristiana vejez».

Aquest senyor Don Lorenzo deuria ser de mira’m i no em toquis o molestament refinat. La seva senyora li escriu una carta en la que li comenta que si li sap molt greu que s’hagin oblidat de bordar-li la «S» als calçotets i «que si no lo admitia» li aconsella que els faci brodar a Solsona mateix.

Les anècdotes que es conten sobre aquest altiu tret de la personalitat del senyor Lorenzo durant la guerra ja són molt més desagradables. El grup amb el que ell solia amagar-se pels boscos, l’havia d’ajudar sempre. Entre alguns detalls es diu que li havien d’apartar les rames perquè pogués passar més còmodament; que li havien d’aguantar el plat mentre menjava... I acabada la guerra, mai no va ser capaç ni de convidar-los a un trist sopar.

La senyora Josefina i el seu marit solien explicar que eren els amos de la segona finca més bona de Catalunya. Era una finca de Girona de la qual ells n’eren usufructuaris i tenien uns hereus gravats. Però, era tan gran que ells mateixos explicaven que, a l’estiu, es podien passejar amb la seva tartana durant tres quarts d’hora sense que els toques mica de sol.

Durant la guerra, els hereus, cansats de no poder heretar (ella ja rondava els seixanta anys), van buscar dos homes a sou per fer-los matar. Aquests, abans de començar la feina van passar pel bar per donar-se ànims però la beguda els va fer començar a xerrar més del compte i van explicar en veu alta la feina que tenien entre mans (ells deurien emportar-se una part dels guanys). Casualment, el xofer del matrimoni estava també dins el bar. Se’n va escapolir tan ràpid i dissimuladament com va saber i va córrer a advertir els seus amos. Ells, inconscients de la gravetat de l’assumpte, s’entretenien agafant joies, valors... fins al punt que el xofer els va dir que si no pujaven a l’auto —ja que ell també estava arriscant la seva pròpia vida—, ell marxaria. I així els va salvar.

Els dos homes enfurismats, en veure que ja no podrien cobrar el que imaginaven perquè no trobaren ningú a la casa, la van emprendre amb la pobra euga. Li van posar unes teies pel forat del cul i després les van encendre.

Anys més tard, Don Lorenzo encara tenia ben present l’intent d’assassinat. Un dia, mentre passejava pel cementiri, tot admirant el seu magnífic panteó, li va comentar al senyor Pau Grifell i Bosch ―que li estava arreglant pel dia de Tots Sants― que tenint tres panteons havia estat a punt de ser enterrat a la cuneta.

La senyora Josefina també té la seva pròpia anècdota de la guerra. Si més no ofereix més fermesa i valentia que no el seu marit. La van agafar presa i quan el jutge anava per prendre-li declaració ella va sol·licitar anar d’urgències al lavabo. No li van fer cap cas i ella va tornar a insistir-hi. Com que tampoc li van fer cas, es va empassar la seva educació i els va dir que si no li permetien anar al lavabo s’ho hauria de fer allí mateix perquè realment estava molt necessitada. Davant d’aquesta reacció, li van donar el permís. I així que va ser al lavabo es va treure un bon feix de bitllets de la pitrera, els va estripar i els va tirar al vàter. Va ser llesta! Ella portava bitllets de sèrie i, aquests, als rojos no els agradaven perquè creien que si no s’utilitzaven els seus era perquè no es tenia prou confiança en el seu règim. I va salvar la vida!

La senyora Josefina, abans de la guerra ja havia pagat les escultures que hi havia al cambril de la Mare de Déu. Però després van ser cremades.

I el fet més important de la seva vida social solsonina va ser quan l’any 1.956 la van nomenar padrina de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre. Tenia 79 anys. Ella havia regalat totes les perles que envolten la corona per la part inferior. Era un bon regal però el poble també hi havia participat en la mesura de les seves possibilitats. El padrí va ser el senyor Joaquim de Barnola i de Bassols que, en no poder ser acompanyat per la seva senyora, va compartir l’honor amb la senyora Josefina Ribera de Bonaplata.

La senyora Josefina va morir a Barcelona el dinou de desembre de 1957 i van traslladar les seves restes mortals al panteó de Solsona on s’hi especifica el títol de «Hija predilecta de la ciudad de Solsona», atorgat en reunió plenària pel consistori que en aquells moments estava al poder.

El seu marit havia mort l’onze de juny de 1949.

Quant a l’herència, havia nomenat tres tutors: el metge Baixas, l’arquitecte Puig Boada (perquè eren parents i li havia fet algunes restauracions a la seva casa del carrer de Llobera) i un canonge. Les possessions de Solsona van anar directament a la filla de l’arquitecte.

L’alcalde, el senyor Serra Forn, l’havia vetllada molt perquè volia que llegués a la ciutat la seva gran casa per encabir-hi l’Ajuntament, ja que la plaça li podia conferir millor presència. No ho va aconseguir.




Algunes anècdotes


1.- Un dia, la senyora Lluçianeta ―nom que li deien a la senyora Josefina degut al seu pare, el senyor Llucià―, va enviar la seva minyona a cal Tarines a comprar una llonganissa. Quan les va tenir a casa, minyona i llonganissa, en va tastar un bocí, de llonganissa és clar, i com que no li va agradar li va dir a la minyona que la retornés perquè no era gens bona. Quan la minyona —segurament amb més vergonya que voluntat de servei—, els va tornar la llonganissa, a cal Tarines li van respondre que a cap pobre li haurien deixat tornar una llonganissa encetada però, com que la senyora Llucianeta era tan rica, li havien de permetre. Segurament, deurien tenir por que una clienta de tal envergadura econòmica se’ls enfadés i no tornés per la botiga si no li descomptaven la llonganissa encetada i menjada. Què n’és de pràctic ser ric!


2.- El matrimoni Soler-Ribera sentia una particular preocupació pel seu panteó, en especial, el marit. Un any van encarregar la pintura de tota la decoració de ferro que incloïa aquell panteó a un pintor. El resultat, tot i ser un preu desorbitat que a ell poc li importava, va ser esplèndid. El pintor va recórrer fins i tot a l’ús de la purpurina. Però la vanitat sol tenir un preu; quan l’any de sobre van tornar, tot aquell bé de Déu, aquella banalitat malversada per quatre ossos, havia quedat en orris. Van tenir un disgust ric d’aquells comparables a un disgust seriós de qualsevol home pobre. Llavors van buscar un altre pintor més auster. Quan van anar per pagar la factura, li volien pagar l’import multiplicat per dos a fi que per a l’any vinent, abans de tornar per Tots Sants, els hi haguessin tornat a pintar i el seu panteó lluïs com el millor. Però, el pintor li va dir que no calia que li pagués més diners perquè aquella pintura que li havia posat encara li havia d’aguantar força anys més. Que quan s’hagués de fer algun retoc ja en tornarien a parlar.

Poc temps després, contents com havien quedat amb aquell pintor li van encarregar que els pintés la gran casa que tenien al carrer Llobera. Però, si el marit rebia algun rebut en el que no constava la casa-palacio, del carrer Llobera, els pintors tenien dificultats per cobrar fins que no tornaven a trametre la factura referint-se a la casa-palacio.


Informació obtinguda en els documents de l’Arxiu Diocesà, i de Pau Grifell Vilà

dissabte, 12 de setembre del 2020

Les dones imbècils no m’agraden


Gonzalo Queipo de Llano va ser un Tinent General de Cavalleria que va començar la seva carrera política al costat dels republicans. Però després de la destitució d’Alcalà Zamora, va ser, amb Mola i Sanjurjo, un dels principals líders del cop militar que va provocar la guerra civil espanyola. Amb la repressió que va exercir, només a Sevilla, va ser el responsable de més de tres mil morts. Injustes, impunes, de molt mala persona. Va arribar a tenir tant de poder ―i tanta impunitat― que se’l coneixia com el Virrey de Andalucía». Per «aquests grans» mèrits, Franco va fer-lo marquès. Aquestes pràctiques, l’abús de poder per portar uniformes i amb ordres d’alts vols, a Espanya encara tenen premi. I quasi han passat cent anys.

No fa gaires dies, una tal Catalina Álamo ―que al cervell no hi té ni olives buides― candidata de Vox a San Juan de Aznalfarache, a Sevilla, incapaç per a sentiments nobles ni d’estàndard baix, va fer-se una foto, amb una amiga seva, davant del monument de Las aceituneras, nou dones afusellades per Queipo de Llano. Tenia la clara intenció de burlar-se’n. Malànima! Però va ser candidata de Vox a l’Ajuntament de San Juan de Aznalfarache i el cervell ple d’olives buides li dona per a poc. Quan va tenir la foto, va penjar-la al facebook i hi va afegir set emoticones amb riallades. El que hauria hagut de posar-hi haurien estat caretes plorant per la pena de pertànyer a un país on els assassins acaben sent marquesos. No contenta amb això, quan els veïns van retreure-li la seva actitud i la seva falta de respecte, va etzibar-los amb lletres: «qué piel más fina...y qué ricas son las aceitunas machacás». Doncs això, que Vox, ja no és sinònim de diccionari de la llengua.

La seva amiga, amb la que deuen tenir certes afinitats, hi va ficar cullerada: «mmmmmm verdad. Qué ricas!!!»

«Las aceitunas machacás» van enfurismar els veïns i també van respondre: «vomitivas» i «que pena que se juegue con los sentimientos de familiares de estas personas que aún viven»,

Aquestes respostes no van aconseguir fer-li entendres res. No sols no va demanar disculpes sinó que va deixar entendre que els equivocats eren els altres, no pas ella: no cal buscar-li, va dir, «14 pies al gato». I es va quedar tan ampla.

Què pot fer una dona així en un Ajuntament?

Las «aceituneras» varen ser detingudes pels falangistes la matinada del 10 d’agost de 1936, per ser militants d’UGT. Varen portar-les presoneres al buc Cabo Carvoeiro, on van ser violades i fins i tot, a algunes, varen tallar-los els pits. El 24 d’octubre varen ser afusellades, amb quaranta persones més. Elles tenen el nom gravat a la ceràmica del memorial històric que, poc dies després de ser inaugurat, va ser trencat a martellades. Segurament per gent amb el cervell també ple d’olives buides.

I és que ens cal esforçar-nos per recuperar els perfils baixos de coneixement però, especialment, de cor.

dissabte, 5 de setembre del 2020

Les feministes, «ramat de porques»?

 

Les feministes, «ramat de porques»?

Zas és un municipi de la província d’A Coruña amb menys de cinc mil habitants. El seu rector ―jove, no gaire agraciat i amb cara de pocs títols― té tanta feina que no li queda temps per pensar. Suposo que es lleva a trenc l’alba i no para de dir misses, fer vídeo trucades amb el seu bisbe i escombrar la sagristia fins que li queda tan neta com la patena del seu altar.

Aquest fatigós horari laboral, acabo d’inventar-me’l. Perquè pel que sembla té temps de fer uns tuits que li porten molts maldecaps.

Per començar, a la seva pàgina de facebook hi té una foto del seu interessant rostre, traspassat a ran de galta per una magnífica i no gens discreta bandera espanyola. Molt poc oportú, però ja he comentat que les seves llums no semblen il·luminar-lo massa. Perquè... a Zas, pot tenir-hi algun feligrès independentista? O potser aquests no li van a missa. I els de missa són tots de bandera? Tampoc m’estranyaria.

Però els racons de món com Zas, també poden fer-se virals si els seus rectors són tan rucs com els percebes més petits que els arriben de la Costa da Morte. Perquè percebe, en sentit figurat ja vol dir això: beneitot, curt de gambals.

Resulta que aquesta eminència eclesiàstica no va tenir altra pensada ―fa uns mesos ja― que fer un mal, molt mal tuit: «¿Por qué tengo yo que soportar que una manada de cerdas me diga “o violador es ti” (el violador eres tu). Las violadoras sois vosotras que intentáis forzar nuestras conciencias”.

Més que beneitot, oi?

Això de veure les feministes com les violadores li ve ―sense filtrar, és clar― del crit feminista creat pel col·lectiu xilè Las Tesis que inclou frases com: «el patriarcat és el jutge que ens jutja per néixer», «el nostre càstig és la violència que no es veu», «la culpa no és meva, ni on estava, ni com vestia» i finalment: el violador ets tu».

Potser quan els percebes arriben a Zas, ja estan en mal estat i funcionen com al·lucinògens... però si no és això, després d’espanyolista deu tenir un cor misogin tan fosc com el de Quevedo. Però molt menys lúcid.

Després, tot van ser corredisses a esborrar aquest tuit ―i d’altres tan insultants com aquest. Però va fer tard perquè les captures de pantalla no perdonen.

Tanmateix, va intentar justificar-se (sense entendre que una justificació no eximeix de culpa), dient que ho havia escrit en calent i que el que havia dit era inapropiat o desafortunat.

L’Arquebisbat va publicar una nota dient que valorava la rectificació del capellà (tot i que ell assegura que ningú no li havia demanat). I el ple de l’Ajuntament va expressar el seu malestar pels tuits i la seva solidaritat amb totes les persones ofeses.

I és que l’Església no és responsable de tots els disbarats que poden fer i dir els seus acòlits. Però faria bé exigint-los alguns mínims. I sobretot, tenir-ne més cura perquè no els malmetin tan el seu ministeri.



dissabte, 29 d’agost del 2020

Enrica Ramonet i Canal



Enrica Ramonet i Canal nasqué el dia 15 de juliol de 1922 al carrer de Sant Llorenç, número 38, a la casa Ton Jaio de Solsona. Els seus pares foren Domingo Ramonet i Torrent i Dolors Canal i Riu.

El fill petit de l’Enrica conserva alguns documents de la seva mare. És molt original una llibreta, ordenada per anys ―al cap d’amunt de la pàgina hi posa del 1941 al 1944― amb els títols de les cançons que més li agradaven i amb la música escrita en lletres. Per exemple: Ámame esta noche, rumba, si, do, la, si, do… També es conserva una llibreta de deures de l’any 1936 tota escrita en francès. Quan tenia catorze anys ja feia anàlisi sintàctic i morfològic en francès. També hi ha força redaccions, dictats i alguna carta. En una de les primeres cartes, la senyoreta li respon en francès, que l’ha feta massa curta ―perquè només havia escrit set ratlles! Però, a partir d’aquella no van haver de tornar a dir-li i totes tingueren un «très bien».

Un altre document és el de quan va anar a Barcelona a estudiar Càlcul Mercantil a la famosa Acadèmia Cots. Era l’any 1941; per tant, ella tenia dinou anys. En aquella època poques noies degueren tenir aquesta oportunitat. La llibreta és impecable: sense cap taca de tinta ni cap errada. Molt pulcra. A dins, també hi ha el certificat de l’Acadèmia que ella obtingué, en castellà, amb la qualificació d’excel·lent.

També es conserven dues llibretes grans de tapa dura lligades amb uns cordons de color coure. Les llibretes són de color negre i amb lletres daurades hi posa «Academia Cots, Ejercicios de examen». A la part superior hi ha l’escut de l’Acadèmia ―amb les lletres «Omnia labor vincit». I a la part inferior hi ha enganxada una etiqueta amb el nom de l’Enrica i l’assignatura de què es tracta. L’una és de mecanografia i l’altra d’ortografia. Ambdues són de l’any 1940. Són d’una gran pulcritud i perfecció.

L’Enrica entrà a treballar a l’Ajuntament de Solsona, probablement, durant l’any, 1946 i s’hi quedà fins l’any 1949. Fou la primera dona que treballà a l’Ajuntament de Solsona.

Es molt possible que deixés de treballar-hi en casar-se amb Eduard Tripiana Doña el dia 24 de novembre de 1949. Tingueren dos fills: l’Eduard, el gran, nascut el 28 d’agost de 1950 i el Josep M., del 22 de maig de 1957.

Quan ja de gran va haver d’instal·lar-se a la Residència, un estiu, un grup de noies d’un Camp de Servei de voluntariat, van anar a passar uns dies amb la gent gran i es van esforçar tant com van poder per fer-los-ho passar d’allò més bé. Van pintar flors, van fer un mural, van cantar, van fer un festival... i mil coses més. Una noia, Maria Domingo va agafar-li molt d’afecte a l’Enrica i després li va escriure una carta molt afectuosa que el seu fill encara guarda. Es veu que a l’Enrica ja li costava molt de menjar i sempre era l’última. Doncs la Maria l’animava a esforçar-se amb el menjar i li aconsellava que s’engresqués a participar en totes les activitats de la Residència. A més a més, li envià una fotografia signada en la que es veien les dues a la cuina a punt de dinar. Aquesta noia de ben segur que en guarda un bon record després de passar-hi pocs dies i quan ella ja estava malalta.

L’Enrica morí el dia 20 de novembre de 1996 a l’edat de 74 anys.

diumenge, 23 d’agost del 2020

La madre Palmira


Palmira Martino González, filla del senyor Josep i de la senyora Leopolda, va néixer a Infiesto, Astúries, l’any 1905. Arribà al convent de la Companyia de Maria de Mollet del Vallés l’any 1931. Primer va passar un temps com a pre-postulant a l’internat del col·legi i, el mes de desembre del mateix any, ingressà al Noviciat del mateix convent. Va vestir l’hàbit de la Companyia de Maria el dia 12 de desembre de 1932. Feu la seva professió simple el dia 31 de maig de 1934 i els vots perpetus el dia 2 de juny de 1938 a la Comunitat d’Ordunya a Biscaia.

La guerra civil trastocà tots els seus plans. Durant el mes de juliol de 1936, les monges hagueren d’abandonar els convents. Les que tenien la família a prop se’n tornaren cap a casa i la resta fou repartida entre diferents famílies addictes al Col·legi i disposades a desafiar per elles els tràgics perills als que s’exposaven en aquells moments.

La madre Palmira pogué passar fins a Barcelona i s’albergà a la casa d’una antiga alumna fins que pogué marxar cap a Itàlia en un vaixell que havia enviat el govern italià. Fou destinada a la comunitat d’Orvietto de la Companyia de Maria.

Finalment, pogué retornar a l’Espanya nacional, per terres franceses, on va ser rebuda a la comunitat d’Haro. Al cap de poc temps tornaren a destinar-la a Ordunya. Tenia 34 anys.

L’any 1939, acabada la guerra, pogué retornar al seu estimat col·legi de Mollet, contribuint amb il·lusió als treballs de reconstrucció de la casa i funcionament del Col·legi.

Però des de l’any 1921 moltes Cases de la Companyia de Maria s’estaven adherint a la Unió, deixant voluntàriament el règim autònom i de clausura que fins al moment havien mantingut. Aquesta Unió de Cases estava presidida per una Superiora General que residia a Roma. I va ser l’estiu de l’any 1940 que la Casa de Mollet decidí acollir-se a la Unió. Com que la madre Palmira havia professat justament el contrari ―ella volia pertànyer a una Casa independent i de clausura― sol·licità passar a una altra Casa. L’Església no li posà cap dificultat ja que considerava que la voluntat de les persones estava per sobre de les necessitats estructurals. Així va ser com la madre Palmira arribà a la Comunitat de Solsona que encara era autònoma i no pertanyia a la Unió. Aquesta no es feu definitiva i total fins a l’any 1956.

A Solsona, s’encarregà dels estudis de batxillerat a les Monges de Lestonnac. Era la prefecta d’estudis ―el que ara en diríem Cap d’estudis. Molt probablement, va ser la primera madre que va arribar a Solsona amb títol de magisteri.

Al convent hi havia la Superiora que era la directora, les madres ―que tenien una categoria superior donat que probablement eren les que havien entrat al convent amb alguns estudis― i les germanes, que eren les que s’encarregaven de les feines.

La madre Palmira tenia fama de ser molt seriosa i exigent. Les alumnes que començaven l’ingrés ―el curs anterior al batxillerat― més aviat li tenien pànic perquè a les alumnes més grans els agradava espantar-les amb les seves explicacions. Però, sembla que quan ja portaven un temps a classe amb ella, s’adonaven que no era tan terrible com els hi havien fet imaginar. Això sí, era molt exigent i feia treballar molt. Però, pel mateix motiu, les seves alumnes aprenien molt. Segons una deixeble seva, algunes noies de Solsona li deuen a ella el haver pogut fer el batxillerat i realitzar després, estudis superiors.

Aquesta mateixa deixeble també la recorda com una professora molt justa, perquè no feia diferències ―se suposa de classe social― i molt humana. A ella, li sembla que tota aquesta aparença de geni i exigència era més aviat una façana. I molt probablement fos deguda al fet que un parell de generacions anteriors a la seva, les noies de dues classes li havien fet passar molt malament. Per a elles era un repte i un joc aconseguir fer enfadar la madre Palmira. Es veu que hi trobaven gust.

Però acabem amb aquest primer testimoni. La madre Palmira els feia moltes assignatures de lletres, per tant la tenien a moltes classes i força hores al dia. També s’encarregava d’acompanyar-les a Lleida a fer els exàmens perquè els de Solsona, no eren oficials. Algunes vegades, anaven a dormir a Lleida, la vigília, al Col·legi que les mateixes monges tenien a la ciutat. Però, normalment sortien de Solsona a les sis del matí i a les nou ja s’estaven examinant a l’Institut de Batxillerat de Lleida. Amb ella, se sentien protegides perquè el bidell d’aquell institut gastava molt mala gaita i cridava molt però com que la madre Palmira també tenia el seu caràcter i no es deixava intimidar, elles se sentien segures.

A més a més d’acompanyar-les a Lleida, algunes vegades les portava d’excursió. A ella, li suposava un gran esforç ja que l’autobús la marejava molt. Però, com hem dit era una professional que lluitava per fer el que creia el millor per a les seves deixebles.

Un dia, estava tan marejada que va haver de treure el cap per la finestra i vomitar amb la millor discreció possible. Però ella no era l’única que es marejava, hi havia noies joves que també es quedaven blanques i esgrogueïdes. Com que l’autobús corria, i ella no s’havia adonat que tres o quatre finestres més enllà també hi havia una noia que esperava recuperar-se amb l’aire que passava, aquesta va quedar ben bruta. Va ser una situació molt divertida per a les alumnes que van riure a cor què vols; però molt molesta per a la pobra noia empastifada i molt enutjosa per a la madre Palmira.

Les seves alumnes sabien com fer-la contenta quan anaven d’excursió. Li cantaven: «Asturias, patria querida...» i ella els ho agraïa i s’hi entusiasmava.

Segurament, aquella situació, en va ser molt d’enutjosa per a ella, perquè les monges mai menjaven ni anaven al lavabo en presència de les seves deixebles. Que, potser les més ignorants, les tenien com a inhumanes perquè mai les havien vistes ni menjar ni tenir la necessitat d’anar al lavabo. Probablement deuria ser un hàbit adquirit a base de sacrifici.

Aquesta mateixa deixeble, que durant alguns anys la va considerar com una persona més aviat antipàtica i empipadora, més gran va adonar-se del bé que els havia fet a ella i a moltes d’altres com ella per ser tan exigent.

Per exemple, ella no volia anar als exàmens a Lleida i la madre Palmira, veient que tenia possibilitats, no va parar fins que la va convèncer a ella i als seus pares. Si la madre Palmira no hagués tingut aquesta tenacitat, ella potser no hauria acabat el batxillerat i no hauria tingut la possibilitat de cursar estudis superiors.

Amb agraïment, de gran anava a visitar-la i mantenien xerrades assíduament. Fins i tot, un any, a l’estiu, quan aquesta deixeble ja estava casada i tenia una filla, van anar de vacances a Galícia i es van emportar la madre Palmira i van deixar-la a Oviedo perquè pogués veure els seus familiars.

Com que ella es dedicava al batxillerat, les alumnes es pensaven que ella no sabia fer labors però, quan van tornar del viatge a Galícia, la seva deixeble va rebre com a mostra d’agraïment un tapet fet a mans per ella i va poder comprovar que en sabia molt. L’havia fet perfecte. Era exigent amb els altres i amb ella mateixa.

De tota manera, amb les alumnes de dues generacions anteriors ho havia passat molt malament. Segons elles, tenia molt mal geni i elles jugaven a fer-la empipar. I tant era així que sembla que, algunes vegades, fins i tot arribà a perdre el control i a dir-los algun penjament més gruixut del que a ella li hauria pogut pertocar.

Sempre les havia de castigar i ho feia. En acabar les classes, lliurava uns papers a la Francisca i a la Polònia (dues dones —mare i filla—, que vivien a tocar del Col·legi per l’entrada de la plaça de Sant Isidre) i les enviava a les cases respectives de les alumnes castigades escrivint quatre ratlles als pares perquè sabessin que les seves filles s’havien portat molt malament. I que com a càstig s’estarien al Col·legi un parell d’hores més ―o bé copiant o bé de braços en creu i agenollades. En aquells temps els pares no tenien cap problema pel fet que les seves filles es quedessin més a l’escola. No havien d’anar a fer cap activitat extraescolar! I el que deia la madre Palmira —molt ben considerada pels pares—, anava a missa. Tot i els càstigs, sembla que aquelles alumnes preferien quedar-se al col·legi castigades, perquè s’hi havien de quedar tot sovint.

Un dia, van anar a veure a la Superiora, la madre Rosario Cots i li van dir que elles no volien fer més classes amb la madre Palmira i que no pensaven tornar-hi. La Superiora, amb la seva paciència i bona voluntat, les va fer anar a demanar perdó i les va fer tornar a classe.

Però, quan no hi volien anar s’amagaven. La madre Palmira, ―o la madre Freixes, la madre Immaculada o la madre Garriga, a les que també ho feien passar malament― quan anaven a classe i no les trobaven, havien de buscar-les per tot el Col·legi. Elles tenien el costum d’amagar-se als confessionaris ―a menjar pega dolça― o a les corts dels porcs.

Algunes vegades també les havien trobat dins la clausura, cosa que estava totalment prohibida.

Òbviament, eren unes alumnes molt mal educades.

Una vegada van fer un ninot de paper, amb bufanda inclosa, molt ben dibuixat i pintat. Després de retallar-lo, el van enganxar a l’abric d’una companya de classe. Aquesta va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot i va passar ben bé pel mig de la plaça del Camp. Així és que molta gent va veure-la. A la tarda, a l’hora de tornar a entrar, la companya va arribar amb la mare i la iaia que anaven a queixar-se. Aquell dia va haver-hi càstig dels grossos. Encara ara se’n recorden: la madre Palmira va deixar passar tota la tarda sense dir res i elles estaven una mica neguitoses esperant què passaria. En acabar les classes, els va preguntar qui ho havia fet i totes van callar ―les més bones nenes també perquè estaven amenaçades per les més maleducades. I com que ningú no va dir res les va posar a copiar: «Me he reído y me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que soy la persona más mala que se puede concebir”.

Aquella vegada els pares van telefonar per si havia sorgit algun problema més greu del que estaven acostumats. La madre Palmira els va contestar que havien de passar a veure-la per parlar de les seves filles. Alguns van fer-ho; altres, no.Però ella va tenir-les copiant fins a les nou de la nit.

En aquelles èpoques, les monges, per controlar el comportament de les seves alumnes els lliuraven un cartró doblegat en tres parts ―com un tríptic. I sempre havien de portar-lo al damunt. Quan enganxaven qualsevol alumna fent alguna malifeta ―per poca cosa que fos― els feien ensenyar el cartró i, amb una agulla, els hi punxaven. Cada mes els hi canviaven i tenien opció a rectificar el seu comportament. Però aquella classe, la majoria, tenia el costum d’acabar el mes amb el cartró com un colador. I allò significava un zero en comportament.

D’aventures i anècdotes se’n podrien explicar un feix. Un dia anaven en autobús cap a Tarragona, a examinar-se ―perquè aquella generació encara no podia anar a Lleida― i el conductor els explicava acudits verds tot aprofitant que la madre Palmira estava ben marejada. Però així que ella es recuperava una mica i se sentia amb forces, s’aixecava i tenia encara fortalesa per renyar-les. Llavors el conductor, els feia cantar el: «Crec en un Déu...»

Aquell autobús tenia un timbre per avisar quan algú s’estava marejant i el conductor parava. El Ramon, el conductor, estava molt tip de que aquelles noies toquessin constantment el timbre i el fessin parar expressament per qualsevol ruqueria. La madre Palmira, marejada com sempre estava, s’aixecava a renyar-les però un dia, donat el lloc en que ella estava instal·lada resultà pitjor el remei que la malaltia. Amb la seva toca, quan s’aixecava del seient per renyar-les, sense voler, tocava el timbre amb la toca. I ella no se n’adonava però les alumnes sí. I elles anar rient i sense avisar-la. La mateixa toca li impedia veure a la madre Palmira que era ella la que pitjava el timbre.

Per fer-la enfadar al màxim solien aixecar-li la toca per veure-li els cabells. Estava prohibit. Ella, com és natural s’hi enfadava molt però els contestava, per controlar-les una mica: «tengo permiso de su padre para darle una bofetada» En aquells temps, aquesta opció era real. Però, mai els en va donar cap.

Tot i aquestes aventures, aquestes alumnes tenen un bon record del seu pas pel Col·legi.

La madre Palmira es va esforçar molt amb aquestes alumnes i amb moltes d’altres. Ho feia per elles, perquè poguessin estudiar i saber tot allò del que eren capaces. Hauria pogut passar molt millor vida sense esmerçar-s’hi tant.

De grans, totes li van reconèixer l’esforç i li varen agrair.

A la madre Palmira també se li ha d’agrair el haver col·laborat intensament amb l’alcalde de l’època: Josep Serra Forn, per aconseguir la creació del Colegio Libre Adoptado de Enseñanza Media dependent del llavors anomenat Instituto Mario Torres de Lérida. Tant la col·laboració de les Monges ―en especial la de la madre Palmira― com la de les Escoles Professionals van ser fonamentals. I van aconseguir que els exàmens de tercer de batxillerat es poguessin fer a Solsona i es tingués en compte —encara que poc—, el currículum del curs.

La madre Palmira visqué a Solsona, treballant per a la seva Comunitat durant seixanta anys. L’any 2000 va ser traslladada, ja molt malalta, a la Casa de Cardedeu on morí el febrer de l’any 2001. Les germanes de la infermeria que l’atengueren en guarden un entranyable record perquè sempre es mostrava alegre i molt agraïda.



Informació facilitada per la germana Montserrat Trepat (companya), i per Neus Mujal i Claustre Bernadó (ex-alumnes seves).

dissabte, 15 d’agost del 2020

Teresa Mensa i Mestre



Va néixer a Cervelló, al Baix Llobregat, el gener de 1866. El seu pare, Joaquim Mensa i Prats havia nascut a Badalona el 1829 i la seva mare, Francesca Mestre i Vendrell era de l’Avinyonet, prop de Vilafranca del Penedès. La senyora Teresa era de l’any 1843.

El seu pare havia estat un home d’origen humil, però havia fet una gran fortuna com a fabricant de vidre. Va Instal·lar la fàbrica a Cervelló i va edificar el barri de Santa Maria, separat de La Palma de Cervelló. En aquest barri va fer construir cases per als seus treballadors, l’església de Santa Maria, el cementiri i la canalització per al subministrament d’aigua. Va arribar a ser un home important del seu temps i per aquest motiu la reina Isabel II li oferí el Marquesat de les Rovires en record del barri de Badalona en el que havia nascut. Tanmateix, poc temps després, li va ser denegat degut a la seva filiació carlista que era poc favorable a la monarquia regnant.

Teresa i la seva germana petita, van créixer a Cervelló en un casal propi del seu rang, però al costat de la fàbrica de vidre. Aquesta va arribar a tenir més de dos-cents treballadors i va subministrar els seus productes no sols per Catalunya sinó també per a la resta d’Espanya.

Quan la Teresa tenia uns trenta anys, la família es traslladà a Barcelona, al carrer del Comerç 32, prop del mercat del Born. S’hi havia construït una casa unifamiliar de quatre plantes que encara existeix. Els baixos feien de magatzem per a la distribució dels objectes de vidre. Tenien l’entrada pel carrer del Comerç i una sortida pel darrere que donava al carrer del Rec. La primera planta era la zona noble familiar. A la segona hi tenien les seves habitacions. A la tercera hi vivia el servei.

Els objectes de vidre arribaven des de Cervelló al magatzem de Barcelona amb grans carros arrossegats per nombrosos cavalls. Del carrer del Comerç sortien cap a l’estació de França i amb tren es distribuïen per Catalunya i Espanya.

Amb motiu del trasllat a Barcelona, Teresa, la seva mare i la seva germana començaren a freqüentar una elegant botiga de roba al carrer de Ferran. Es van convertir en importants clientes. Aquesta botiga era propietat de tres joves socis que estaven intentant obrir-se camí. Un d’ells era Jaume Riu i Cabanes que s’enamorà de Teresa i la sol·licità en matrimoni al seu pare. La proposta fou acceptada i varen casar-se. El Jaume tenia quatre germans, un d’ells era el Ramon que s’havia fet capellà. Poc després del casament, el Ramon fou nomenat bisbe i destinat a Solsona com a primera diòcesi.

Va ser llavors que Teresa, degut a la precària salut del seu marit, decidí adquirí uns terrenys a Solsona molt a prop del Seminari, on residia el seu cunyat el bisbe Ramon Riu. Hi feu construir una magnífica casa amb jardins, un gran hort i garatge, perquè ja tenia automòbil. Així, el seu marit, que estava esgotant els últims anys de la seva vida va poder fruir de la companyia del seu germà, el bisbe, pel qui Teresa també sentia una gran admiració i al que ajudava moltíssim.

La casa va anomenar-se Vila Riu per haver-la construït per a la convalescència del seu marit que necessitava un clima sec i muntanyós. Tenia, i encara conserva, entrant a l’esquerra, una glorieta de totxo vermell molt vistosa dissenyada per Joaquim Tort Mensa, nebot de la senyora Teresa i llavors, jove estudiant d’arquitectura.

Aquesta casa es convertí en un focus polític. Allí eren molt ben rebuts personatges tan importants com Cambó, Felip Bertrán i molts d’altres de la Lliga. Teresa va intervenir en la política local sempre al costat de la més estricta dreta. Tal i com havia vist fer a la casa del seu pare a Cervelló.

Quan el 1901 va morir el pare de Teresa, ella va passar al capdavant de l’empresa. Va ser una dona de molta empenta en el món dels negocis. Va organitzar i promoure una reunió general de fabricants de vidre de Catalunya. Gracies a ella va néixer la “Unión Vidriera de España S.A.” de la que en fou presidenta fins l’any 1936 en que començà la guerra civil.

L’any 1907 es morí el seu marit. El matrimoni no havia pogut tenir fills.

La Teresa fou també una dona molt religiosa i d’una profunda espiritualitat. Va pagar els estudis de capellà a més de quinze joves amb vocació però sense recursos econòmics i va atorgar la dot a moltes noies joves que volien prendre els hàbits. També va col·laborar amb grans donacions a portar els monjos benedictins al Miracle. I va ser l’única dona que pogué entrar al recinte monacal degut a la gran ajuda que els brindà.

L’any 1928 se’n tornà cap a Barcelona. Allí residí en diferents cases: a Sarrià, a Diagonal i a Muntaner, a casa del seu nebot Joaquim, la seva esposa Josefina i els seus cinc fills:Josep, Joaquim, Xavier, M. Eulàlia i Manel.

La senyora Mensa sempre tingué a totes les seves cases: a Cervelló, a Solsona, a Sarrià i a Diagonal, oratori i capella, on cada dia se celebrava missa. Ella tenia també un cosí capellà, l’Eudald Mestre que treballava al bisbat de Barcelona i que durant els estius es traslladava amb ella a Cervelló o a Solsona. Fins i tot per la guerra, d’amagat, Eudald va seguir dient missa a la capella de la casa del carrer de Muntaner fins que va haver de fugir perseguit pels rojos.

Tots els ornaments d’aquestes capelles van ser miraculosament salvats durant la guerra. Després van ser regalats a diferents convents i ordes religioses. El bàcul desmuntable del bisbe Riu, que utilitzava en les seves visites pastorals, va ser regalat al bisbat de Barcelona. Aquest bàcul portava una imatge de la Mare de Déu del Claustre en record de l’època en que havia estat bisbe de Solsona.

Teresa Mensa Mestre morí a Barcelona el 24 de juny de 1947, quaranta anys després, dia per dia, que el seu marit.



Informació facilitada pel seu nebot-nét Josep Tort i Betriu

Algunes anècdotes


A l’Arxiu Diocesà de Solsona es conserva una invitació sense el nom a qui va dirigida que té el següent text:

El Ilustrísimo Sr. Dr. D. Valentín Comellas Santamaría, obispo preconizado d’Hamatha (Grecia), administrador apostólico de Solsona, recibirá la Consagración Episcopal el día dieciséis de mayo, a las nueve y media en la Santa Iglesia Catedral de la ciudad de Solsona, siendo consagrante el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Ragonesi, Nuncio Apostólico en España y asistentes el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Vidal y Barraquer, Arzobispo de Tarragona y el Excelentísimo señor Fray Luis Amigó y Ferrer, obispo de Segorbe.

A.M.D.G.

(per a la major gràcia de Déu)

Los padrinos: Sr. D. José de Alano, Conde de Fígols y Dª Teresa Mensa, viuda de Riu.

Tienen el honor de invitar a ................................. tan solemne acto.

Año del Señor (escrit en llatí), 1920 (en números romans)


El programa és preciós: tot dibuixat i escrit en lletra gòtica. Hi consten els escuts del Bisbe Comelles, el del Nunci Ragonesi, el del Bisbe Vidal i Barraquer, el del Bisbe Amigó i el del Comte de Fígols.

Probablement aquests dos padrins paguessin el programa i tota la festa. Era un honor ser padrí i poder permetre’s el luxe de pagar-ho. A més a més, era un festa considerada d’un gran prestigi entre els conciutadans.


El prestigi d’aquesta senyora deuria ser molt important perquè, l’any vinent, el 1921 (el dia 10 de juliol), tornà a ser padrina d’un acte important de la ciutat juntament amb el Senyor Eduard Aunós i Pérez, diputat a Corts pel districte de Solsona.

Un dels dies més joiosos dels orfeons, nascuts sota el miratge de l’Orfeó Català, era el de la benedicció de la seva senyera. Perquè tal com diu el mestre Millet: «una senyera és un símbol».

Va beneir la senyera el bisbe de Solsona Valentí Comellas, antic consiliari de l’entitat. Fou un dia de festa grossa. Fins i tot varen sortir els gegants. Els veïns adornaren les façanes de llurs cases i penjaren la bandera catalana als balcons. La plaça Major s’enramà completament i s’hi van col·locar uns quadres (amb el nom) de diferents compositors.

Els orfeonistes es dirigiren a la Catedral per oir missa, durant la qual, l’Orfeó interpretà algunes peces. Acabat l’Ofici, el bisbe de Solsona, el Dr. Comellas, beneí la senyera que quedà sota l’advocació de la Mare de Déu del Claustre. Tornant cap a la casa de la Ciutat, es tragué la senyera al balcó i se li féu ofrena d’una llaçada sufragada per l’Ajuntament però, artísticament brodada per les monges de l’Hospital (Germanes Carmelites de la Mare Vedruna).

(Extret del llibre: Historia de l’Orfeó Nova Solsona, de Jordi Tàsies i Planas) Caldria remarcar que en la foto seleccionada per Jordi Tàsies, la secció de les noies (totes amb mantellina blanca) era tan important com la dels nois.


Una altre anècdota de la senyora Mensa és la que consta a la revista Lacetània de l’any 1916. El mes de setembre d’aquell any el bàndol de Sr Reig, Massana, Coromines i d’altres... aconseguiren fer enderrocar la resclosa del Molí del Pont que el Sr. Moles estava construint per fer arribar la llum a Solsona; no com a negoci particular (com ho tenia el Sr. Reig), sinó com a prestació municipal. El Sr. Moles no era a Solsona aquell dia i la Sra. Mensa va deixar el seu cotxe i el seu xofer perquè poguessin anar a Lleida a buscar-lo per aturar el desastre. Va arribar massa tard.