Teresa Mensa i Mestre

Va néixer a Cervelló, al Baix Llobregat, el gener de 1866. El seu pare, Joaquim Mensa i Prats havia nascut a Badalona el 1829 i la seva mare, Francesca Mestre i Vendrell era de l’Avinyonet, prop de Vilafranca del Penedès. La senyora Teresa era de l’any 1843.

El seu pare havia estat un home d’origen humil, però havia fet una gran fortuna com a fabricant de vidre. Va Instal·lar la fàbrica a Cervelló i va edificar el barri de Santa Maria, separat de La Palma de Cervelló. En aquest barri va fer construir cases per als seus treballadors, l’església de Santa Maria, el cementiri i la canalització per al subministrament d’aigua. Va arribar a ser un home important del seu temps i per aquest motiu la reina Isabel II li oferí el Marquesat de les Rovires en record del barri de Badalona en el que havia nascut. Tanmateix, poc temps després, li va ser denegat degut a la seva filiació carlista que era poc favorable a la monarquia regnant.

Teresa i la seva germana petita, van créixer a Cervelló en un casal propi del seu rang, però al costat de la fàbrica de vidre. Aquesta va arribar a tenir més de dos-cents treballadors i va subministrar els seus productes no sols per Catalunya sinó també per a la resta d’Espanya.

Quan la Teresa tenia uns trenta anys, la família es traslladà a Barcelona, al carrer del Comerç 32, prop del mercat del Born. S’hi havia construït una casa unifamiliar de quatre plantes que encara existeix. Els baixos feien de magatzem per a la distribució dels objectes de vidre. Tenien l’entrada pel carrer del Comerç i una sortida pel darrere que donava al carrer del Rec. La primera planta era la zona noble familiar. A la segona hi tenien les seves habitacions. A la tercera hi vivia el servei.

Els objectes de vidre arribaven des de Cervelló al magatzem de Barcelona amb grans carros arrossegats per nombrosos cavalls. Del carrer del Comerç sortien cap a l’estació de França i amb tren es distribuïen per Catalunya i Espanya.

Amb motiu del trasllat a Barcelona, Teresa, la seva mare i la seva germana començaren a freqüentar una elegant botiga de roba al carrer de Ferran. Es van convertir en importants clientes. Aquesta botiga era propietat de tres joves socis que estaven intentant obrir-se camí. Un d’ells era Jaume Riu i Cabanes que s’enamorà de Teresa i la sol·licità en matrimoni al seu pare. La proposta fou acceptada i varen casar-se. El Jaume tenia quatre germans, un d’ells era el Ramon que s’havia fet capellà. Poc després del casament, el Ramon fou nomenat bisbe i destinat a Solsona com a primera diòcesi.

Va ser llavors que Teresa, degut a la precària salut del seu marit, decidí adquirí uns terrenys a Solsona molt a prop del Seminari, on residia el seu cunyat el bisbe Ramon Riu. Hi feu construir una magnífica casa amb jardins, un gran hort i garatge, perquè ja tenia automòbil. Així, el seu marit, que estava esgotant els últims anys de la seva vida va poder fruir de la companyia del seu germà, el bisbe, pel qui Teresa també sentia una gran admiració i al que ajudava moltíssim.

La casa va anomenar-se Vila Riu per haver-la construït per a la convalescència del seu marit que necessitava un clima sec i muntanyós. Tenia, i encara conserva, entrant a l’esquerra, una glorieta de totxo vermell molt vistosa dissenyada per Joaquim Tort Mensa, nebot de la senyora Teresa i llavors, jove estudiant d’arquitectura.

Aquesta casa es convertí en un focus polític. Allí eren molt ben rebuts personatges tan importants com Cambó, Felip Bertrán i molts d’altres de la Lliga. Teresa va intervenir en la política local sempre al costat de la més estricta dreta. Tal i com havia vist fer a la casa del seu pare a Cervelló.

Quan el 1901 va morir el pare de Teresa, ella va passar al capdavant de l’empresa. Va ser una dona de molta empenta en el món dels negocis. Va organitzar i promoure una reunió general de fabricants de vidre de Catalunya. Gracies a ella va néixer la “Unión Vidriera de España S.A.” de la que en fou presidenta fins l’any 1936 en que començà la guerra civil.

L’any 1907 es morí el seu marit. El matrimoni no havia pogut tenir fills.

La Teresa fou també una dona molt religiosa i d’una profunda espiritualitat. Va pagar els estudis de capellà a més de quinze joves amb vocació però sense recursos econòmics i va atorgar la dot a moltes noies joves que volien prendre els hàbits. També va col·laborar amb grans donacions a portar els monjos benedictins al Miracle. I va ser l’única dona que pogué entrar al recinte monacal degut a la gran ajuda que els brindà.

L’any 1928 se’n tornà cap a Barcelona. Allí residí en diferents cases: a Sarrià, a Diagonal i a Muntaner, a casa del seu nebot Joaquim, la seva esposa Josefina i els seus cinc fills:Josep, Joaquim, Xavier, M. Eulàlia i Manel.

La senyora Mensa sempre tingué a totes les seves cases: a Cervelló, a Solsona, a Sarrià i a Diagonal, oratori i capella, on cada dia se celebrava missa. Ella tenia també un cosí capellà, l’Eudald Mestre que treballava al bisbat de Barcelona i que durant els estius es traslladava amb ella a Cervelló o a Solsona. Fins i tot per la guerra, d’amagat, Eudald va seguir dient missa a la capella de la casa del carrer de Muntaner fins que va haver de fugir perseguit pels rojos.

Tots els ornaments d’aquestes capelles van ser miraculosament salvats durant la guerra. Després van ser regalats a diferents convents i ordes religioses. El bàcul desmuntable del bisbe Riu, que utilitzava en les seves visites pastorals, va ser regalat al bisbat de Barcelona. Aquest bàcul portava una imatge de la Mare de Déu del Claustre en record de l’època en que havia estat bisbe de Solsona.

Teresa Mensa Mestre morí a Barcelona el 24 de juny de 1947, quaranta anys després, dia per dia, que el seu marit.

Informació facilitada pel seu nebot-nét Josep Tort i Betriu

Algunes anècdotes

A l’Arxiu Diocesà de Solsona es conserva una invitació sense el nom a qui va dirigida que té el següent text:

El Ilustrísimo Sr. Dr. D. Valentín Comellas Santamaría, obispo preconizado d’Hamatha (Grecia), administrador apostólico de Solsona, recibirá la Consagración Episcopal el día dieciséis de mayo, a las nueve y media en la Santa Iglesia Catedral de la ciudad de Solsona, siendo consagrante el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Ragonesi, Nuncio Apostólico en España y asistentes el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Vidal y Barraquer, Arzobispo de Tarragona y el Excelentísimo señor Fray Luis Amigó y Ferrer, obispo de Segorbe.

A.M.D.G.

(per a la major gràcia de Déu)

Los padrinos: Sr. D. José de Alano, Conde de Fígols y Dª Teresa Mensa, viuda de Riu.

Tienen el honor de invitar a ................................. tan solemne acto.

Año del Señor (escrit en llatí), 1920 (en números romans)

El programa és preciós: tot dibuixat i escrit en lletra gòtica. Hi consten els escuts del Bisbe Comelles, el del Nunci Ragonesi, el del Bisbe Vidal i Barraquer, el del Bisbe Amigó i el del Comte de Fígols.

Probablement aquests dos padrins paguessin el programa i tota la festa. Era un honor ser padrí i poder permetre’s el luxe de pagar-ho. A més a més, era un festa considerada d’un gran prestigi entre els conciutadans.

El prestigi d’aquesta senyora deuria ser molt important perquè, l’any vinent, el 1921 (el dia 10 de juliol), tornà a ser padrina d’un acte important de la ciutat juntament amb el Senyor Eduard Aunós i Pérez, diputat a Corts pel districte de Solsona.

Un dels dies més joiosos dels orfeons, nascuts sota el miratge de l’Orfeó Català, era el de la benedicció de la seva senyera. Perquè tal com diu el mestre Millet: «una senyera és un símbol».

Va beneir la senyera el bisbe de Solsona Valentí Comellas, antic consiliari de l’entitat. Fou un dia de festa grossa. Fins i tot varen sortir els gegants. Els veïns adornaren les façanes de llurs cases i penjaren la bandera catalana als balcons. La plaça Major s’enramà completament i s’hi van col·locar uns quadres (amb el nom) de diferents compositors.

Els orfeonistes es dirigiren a la Catedral per oir missa, durant la qual, l’Orfeó interpretà algunes peces. Acabat l’Ofici, el bisbe de Solsona, el Dr. Comellas, beneí la senyera que quedà sota l’advocació de la Mare de Déu del Claustre. Tornant cap a la casa de la Ciutat, es tragué la senyera al balcó i se li féu ofrena d’una llaçada sufragada per l’Ajuntament però, artísticament brodada per les monges de l’Hospital (Germanes Carmelites de la Mare Vedruna).

(Extret del llibre: Historia de l’Orfeó Nova Solsona, de Jordi Tàsies i Planas) Caldria remarcar que en la foto seleccionada per Jordi Tàsies, la secció de les noies (totes amb mantellina blanca) era tan important com la dels nois.

Una altre anècdota de la senyora Mensa és la que consta a la revista Lacetània de l’any 1916. El mes de setembre d’aquell any el bàndol de Sr Reig, Massana, Coromines i d’altres... aconseguiren fer enderrocar la resclosa del Molí del Pont que el Sr. Moles estava construint per fer arribar la llum a Solsona; no com a negoci particular (com ho tenia el Sr. Reig), sinó com a prestació municipal. El Sr. Moles no era a Solsona aquell dia i la Sra. Mensa va deixar el seu cotxe i el seu xofer perquè poguessin anar a Lleida a buscar-lo per aturar el desastre. Va arribar massa tard.