diumenge, 23 d’agost de 2020

La madre Palmira


Palmira Martino González, filla del senyor Josep i de la senyora Leopolda, va néixer a Infiesto, Astúries, l’any 1905. Arribà al convent de la Companyia de Maria de Mollet del Vallés l’any 1931. Primer va passar un temps com a pre-postulant a l’internat del col·legi i, el mes de desembre del mateix any, ingressà al Noviciat del mateix convent. Va vestir l’hàbit de la Companyia de Maria el dia 12 de desembre de 1932. Feu la seva professió simple el dia 31 de maig de 1934 i els vots perpetus el dia 2 de juny de 1938 a la Comunitat d’Ordunya a Biscaia.

La guerra civil trastocà tots els seus plans. Durant el mes de juliol de 1936, les monges hagueren d’abandonar els convents. Les que tenien la família a prop se’n tornaren cap a casa i la resta fou repartida entre diferents famílies addictes al Col·legi i disposades a desafiar per elles els tràgics perills als que s’exposaven en aquells moments.

La madre Palmira pogué passar fins a Barcelona i s’albergà a la casa d’una antiga alumna fins que pogué marxar cap a Itàlia en un vaixell que havia enviat el govern italià. Fou destinada a la comunitat d’Orvietto de la Companyia de Maria.

Finalment, pogué retornar a l’Espanya nacional, per terres franceses, on va ser rebuda a la comunitat d’Haro. Al cap de poc temps tornaren a destinar-la a Ordunya. Tenia 34 anys.

L’any 1939, acabada la guerra, pogué retornar al seu estimat col·legi de Mollet, contribuint amb il·lusió als treballs de reconstrucció de la casa i funcionament del Col·legi.

Però des de l’any 1921 moltes Cases de la Companyia de Maria s’estaven adherint a la Unió, deixant voluntàriament el règim autònom i de clausura que fins al moment havien mantingut. Aquesta Unió de Cases estava presidida per una Superiora General que residia a Roma. I va ser l’estiu de l’any 1940 que la Casa de Mollet decidí acollir-se a la Unió. Com que la madre Palmira havia professat justament el contrari ella volia pertànyer a una Casa independent i de clausura sol·licità passar a una altra Casa. L’Església no li posà cap dificultat ja que considerava que la voluntat de les persones estava per sobre de les necessitats estructurals. Així va ser com la madre Palmira arribà a la Comunitat de Solsona que encara era autònoma i no pertanyia a la Unió. Aquesta no es feu definitiva i total fins a l’any 1956.

A Solsona, s’encarregà dels estudis de batxillerat a les Monges de Lestonnac. Era la prefecta d’estudis el que ara en diríem Cap d’estudis. Molt probablement, va ser la primera madre que va arribar a Solsona amb títol de magisteri.

Al convent hi havia la Superiora que era la directora, les madres que tenien una categoria superior donat que probablement eren les que havien entrat al convent amb alguns estudis i les germanes, que eren les que s’encarregaven de les feines.

La madre Palmira tenia fama de ser molt seriosa i exigent. Les alumnes que començaven l’ingrés el curs anterior al batxillerat més aviat li tenien pànic perquè a les alumnes més grans els agradava espantar-les amb les seves explicacions. Però, sembla que quan ja portaven un temps a classe amb ella, s’adonaven que no era tan terrible com els hi havien fet imaginar. Això sí, era molt exigent i feia treballar molt. Però, pel mateix motiu, les seves alumnes aprenien molt. Segons una deixeble seva, algunes noies de Solsona li deuen a ella el haver pogut fer el batxillerat i realitzar després, estudis superiors.

Aquesta mateixa deixeble també la recorda com una professora molt justa, perquè no feia diferències se suposa de classe social i molt humana. A ella, li sembla que tota aquesta aparença de geni i exigència era més aviat una façana. I molt probablement fos deguda al fet que un parell de generacions anteriors a la seva, les noies de dues classes li havien fet passar molt malament. Per a elles era un repte i un joc aconseguir fer enfadar la madre Palmira. Es veu que hi trobaven gust.

Però acabem amb aquest primer testimoni. La madre Palmira els feia moltes assignatures de lletres, per tant la tenien a moltes classes i força hores al dia. També s’encarregava d’acompanyar-les a Lleida a fer els exàmens perquè els de Solsona, no eren oficials. Algunes vegades, anaven a dormir a Lleida, la vigília, al Col·legi que les mateixes monges tenien a la ciutat. Però, normalment sortien de Solsona a les sis del matí i a les nou ja s’estaven examinant a l’Institut de Batxillerat de Lleida. Amb ella, se sentien protegides perquè el bidell d’aquell institut gastava molt mala gaita i cridava molt però com que la madre Palmira també tenia el seu caràcter i no es deixava intimidar, elles se sentien segures.

A més a més d’acompanyar-les a Lleida, algunes vegades les portava d’excursió. A ella, li suposava un gran esforç ja que l’autobús la marejava molt. Però, com hem dit era una professional que lluitava per fer el que creia el millor per a les seves deixebles.

Un dia, estava tan marejada que va haver de treure el cap per la finestra i vomitar amb la millor discreció possible. Però ella no era l’única que es marejava, hi havia noies joves que també es quedaven blanques i esgrogueïdes. Com que l’autobús corria, i ella no s’havia adonat que tres o quatre finestres més enllà també hi havia una noia que esperava recuperar-se amb l’aire que passava, aquesta va quedar ben bruta. Va ser una situació molt divertida per a les alumnes que van riure a cor què vols; però molt molesta per a la pobra noia empastifada i molt enutjosa per a la madre Palmira.

Les seves alumnes sabien com fer-la contenta quan anaven d’excursió. Li cantaven: «Asturias, patria querida...» i ella els ho agraïa i s’hi entusiasmava.

Segurament, aquella situació, en va ser molt d’enutjosa per a ella, perquè les monges mai menjaven ni anaven al lavabo en presència de les seves deixebles. Que, potser les més ignorants, les tenien com a inhumanes perquè mai les havien vistes ni menjar ni tenir la necessitat d’anar al lavabo. Probablement deuria ser un hàbit adquirit a base de sacrifici.

Aquesta mateixa deixeble, que durant alguns anys la va considerar com una persona més aviat antipàtica i empipadora, més gran va adonar-se del bé que els havia fet a ella i a moltes d’altres com ella per ser tan exigent.

Per exemple, ella no volia anar als exàmens a Lleida i la madre Palmira, veient que tenia possibilitats, no va parar fins que la va convèncer a ella i als seus pares. Si la madre Palmira no hagués tingut aquesta tenacitat, ella potser no hauria acabat el batxillerat i no hauria tingut la possibilitat de cursar estudis superiors.

Amb agraïment, de gran anava a visitar-la i mantenien xerrades assíduament. Fins i tot, un any, a l’estiu, quan aquesta deixeble ja estava casada i tenia una filla, van anar de vacances a Galícia i es van emportar la madre Palmira i van deixar-la a Oviedo perquè pogués veure els seus familiars.

Com que ella es dedicava al batxillerat, les alumnes es pensaven que ella no sabia fer labors però, quan van tornar del viatge a Galícia, la seva deixeble va rebre com a mostra d’agraïment un tapet fet a mans per ella i va poder comprovar que en sabia molt. L’havia fet perfecte. Era exigent amb els altres i amb ella mateixa.

De tota manera, amb les alumnes de dues generacions anteriors ho havia passat molt malament. Segons elles, tenia molt mal geni i elles jugaven a fer-la empipar. I tant era així que sembla que, algunes vegades, fins i tot arribà a perdre el control i a dir-los algun penjament més gruixut del que a ella li hauria pogut pertocar.

Sempre les havia de castigar i ho feia. En acabar les classes, lliurava uns papers a la Francisca i a la Polònia (dues dones —mare i filla—, que vivien a tocar del Col·legi per l’entrada de la plaça de Sant Isidre) i les enviava a les cases respectives de les alumnes castigades escrivint quatre ratlles als pares perquè sabessin que les seves filles s’havien portat molt malament. I que com a càstig s’estarien al Col·legi un parell d’hores més o bé copiant o bé de braços en creu i agenollades. En aquells temps els pares no tenien cap problema pel fet que les seves filles es quedessin més a l’escola. No havien d’anar a fer cap activitat extraescolar! I el que deia la madre Palmira —molt ben considerada pels pares—, anava a missa. Tot i els càstigs, sembla que aquelles alumnes preferien quedar-se al col·legi castigades, perquè s’hi havien de quedar tot sovint.

Un dia, van anar a veure a la Superiora, la madre Rosario Cots i li van dir que elles no volien fer més classes amb la madre Palmira i que no pensaven tornar-hi. La Superiora, amb la seva paciència i bona voluntat, les va fer anar a demanar perdó i les va fer tornar a classe.

Però, quan no hi volien anar s’amagaven. La madre Palmira, o la madre Freixes, la madre Immaculada o la madre Garriga, a les que també ho feien passar malament quan anaven a classe i no les trobaven, havien de buscar-les per tot el Col·legi. Elles tenien el costum d’amagar-se als confessionaris a menjar pega dolça o a les corts dels porcs.

Algunes vegades també les havien trobat dins la clausura, cosa que estava totalment prohibida.

Òbviament, eren unes alumnes molt mal educades.

Una vegada van fer un ninot de paper, amb bufanda inclosa, molt ben dibuixat i pintat. Després de retallar-lo, el van enganxar a l’abric d’una companya de classe. Aquesta va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot i va passar ben bé pel mig de la plaça del Camp. Així és que molta gent va veure-la. A la tarda, a l’hora de tornar a entrar, la companya va arribar amb la mare i la iaia que anaven a queixar-se. Aquell dia va haver-hi càstig dels grossos. Encara ara se’n recorden: la madre Palmira va deixar passar tota la tarda sense dir res i elles estaven una mica neguitoses esperant què passaria. En acabar les classes, els va preguntar qui ho havia fet i totes van callar les més bones nenes també perquè estaven amenaçades per les més maleducades. I com que ningú no va dir res les va posar a copiar: «Me he reído y me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que soy la persona más mala que se puede concebir”.

Aquella vegada els pares van telefonar per si havia sorgit algun problema més greu del que estaven acostumats. La madre Palmira els va contestar que havien de passar a veure-la per parlar de les seves filles. Alguns van fer-ho; altres, no.Però ella va tenir-les copiant fins a les nou de la nit.

En aquelles èpoques, les monges, per controlar el comportament de les seves alumnes els lliuraven un cartró doblegat en tres parts com un tríptic. I sempre havien de portar-lo al damunt. Quan enganxaven qualsevol alumna fent alguna malifeta per poca cosa que fos els feien ensenyar el cartró i, amb una agulla, els hi punxaven. Cada mes els hi canviaven i tenien opció a rectificar el seu comportament. Però aquella classe, la majoria, tenia el costum d’acabar el mes amb el cartró com un colador. I allò significava un zero en comportament.

D’aventures i anècdotes se’n podrien explicar un feix. Un dia anaven en autobús cap a Tarragona, a examinar-se perquè aquella generació encara no podia anar a Lleida i el conductor els explicava acudits verds tot aprofitant que la madre Palmira estava ben marejada. Però així que ella es recuperava una mica i se sentia amb forces, s’aixecava i tenia encara fortalesa per renyar-les. Llavors el conductor, els feia cantar el: «Crec en un Déu...»

Aquell autobús tenia un timbre per avisar quan algú s’estava marejant i el conductor parava. El Ramon, el conductor, estava molt tip de que aquelles noies toquessin constantment el timbre i el fessin parar expressament per qualsevol ruqueria. La madre Palmira, marejada com sempre estava, s’aixecava a renyar-les però un dia, donat el lloc en que ella estava instal·lada resultà pitjor el remei que la malaltia. Amb la seva toca, quan s’aixecava del seient per renyar-les, sense voler, tocava el timbre amb la toca. I ella no se n’adonava però les alumnes sí. I elles anar rient i sense avisar-la. La mateixa toca li impedia veure a la madre Palmira que era ella la que pitjava el timbre.

Per fer-la enfadar al màxim solien aixecar-li la toca per veure-li els cabells. Estava prohibit. Ella, com és natural s’hi enfadava molt però els contestava, per controlar-les una mica: «tengo permiso de su padre para darle una bofetada» En aquells temps, aquesta opció era real. Però, mai els en va donar cap.

Tot i aquestes aventures, aquestes alumnes tenen un bon record del seu pas pel Col·legi.

La madre Palmira es va esforçar molt amb aquestes alumnes i amb moltes d’altres. Ho feia per elles, perquè poguessin estudiar i saber tot allò del que eren capaces. Hauria pogut passar molt millor vida sense esmerçar-s’hi tant.

De grans, totes li van reconèixer l’esforç i li varen agrair.

A la madre Palmira també se li ha d’agrair el haver col·laborat intensament amb l’alcalde de l’època: Josep Serra Forn, per aconseguir la creació del Colegio Libre Adoptado de Enseñanza Media dependent del llavors anomenat Instituto Mario Torres de Lérida. Tant la col·laboració de les Monges en especial la de la madre Palmira com la de les Escoles Professionals van ser fonamentals. I van aconseguir que els exàmens de tercer de batxillerat es poguessin fer a Solsona i es tingués en compte —encara que poc—, el currículum del curs.

La madre Palmira visqué a Solsona, treballant per a la seva Comunitat durant seixanta anys. L’any 2000 va ser traslladada, ja molt malalta, a la Casa de Cardedeu on morí el febrer de l’any 2001. Les germanes de la infermeria que l’atengueren en guarden un entranyable record perquè sempre es mostrava alegre i molt agraïda.



Informació facilitada per la germana Montserrat Trepat (companya), i per Neus Mujal i Claustre Bernadó (ex-alumnes seves).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada