Qüestionant Joseph Roth

El meu tió literari, enguany m’ha regalat El triunfo de la belleza de Joseph Rot. Considerat un dels grans escriptors centreeuropeus del segle XX, com a periodista d’esquerres ―ocasionalment amb el pseudònim Roig Roth― va tenir un gran èxit. I va ser el més ben pagat de l’època: un marc per línia. Però amb l’arribada de Hitler al poder, el 1933, deixà Alemanya i formà part dels escriptors exiliats per culpa del nazisme.

Nascut a Brody, ciutat de l’Imperi Austrohongarès, parlà molt de la caiguda dels Habsburg a les seves obres. Amb tot, al final de la seva carrera tornà a ser monàrquic.

De vida breu ―1894-1939―, morí d’una pulmonia als quaranta-cinc anys. Arruïnat i alcoholitzat. La seva muller havia tornat esquizofrènica i aquest fet l’ensorrà emocionalment i econòmica.

Tot i ser un gran nom de la literatura, Joseph Roth és un escriptor més misogin que masclista. Però amb matrícula en les dues especialitats.

A El triunfo de la belleza ―publicada el 1934, any de la mort de Madame Curie―, en podem veure una bona mostra. D’entrada, ens explica el cas d’un amic que «va morir jove i lentament. De la més gran i més comú de totes les malalties. Va morir per una dona. Precisament, la seva...» D’entrada, ja ens adonem que, tot i la ironia, això de l’amor desmesurat, li sembla una ridiculesa inútil i innecessària. Quelcom que podria ser positiu, com estimar la muller... El que intenta Roth és fer una descripció de la dona benestant de principis del segle XX.

Intentant resumir el seu concepte de dona ―totalment parcial i superflu―, l’adjectiu seria banal. També hi podríem afegir inútil i dolenta. Segons Roth, una dona només es preocupa per la seva bellesa. Aquesta, que en principi sembla triomfar per aconseguir el que ella vol, s’esfuma molt aviat perquè és passatgera. En canvi, la bellesa d’un home ―si aconsegueix sobreviure als enganys femenins―, «és recompensada per la natura perquè la seva bellesa perdura.»

Com pot escriure aquestes barbaritats tan ridícules quan Madame Curie acaba de rebre el Premi Noble de Física el 1903 i el de Química el 1911?

N’hi ha més, de barbaritats: la dona emmalalteix al seu gust per aconseguir el que vol del seu marit: «...hi ha poques dones al món amb les que es pugui creure en la seva paraula. No és que faltin a la seva paraula o que vulguin enganyar expressament. No! La seva constitució no suporta arribar a un acord definitiu. I quan estan decidides a complir el que han acordat, el seu cos, sense que elles mateixes ho vulguin, es defensa. I senzillament es posen malaltes.» I quan aconsegueixen el que volen, senzillament es curen. Com podia tenir tant èxit? O l’època ho passava per bo?

Per referir-se a ella, la dona, utilitza l’adjectiu «serpent». La fa infidel, mentidera, és el sexe dèbil amb les forces del qual cap home mai podrà competir...

I és que a Joseph Roth, tot i ser un gran periodista, no se li pot perdonar aquest odi a les dones. Què deuria passar-li?